En veritat

              Per a Anna Akhmàtova


A qui mai no s'hagi quedat sense paraula,
i us ho dic jo,
a qui sàpiga tan sols ajudar-se ell mateix
i amb les paraules ─

aquest, no se'l pot ajudar.
Ni pel camí curt
ni pel llarg.

Fer una única frase que s'aguanti,
aguantar en el ding-dong de les paraules.

No escriurà aquesta frase ningú
que no la signi.




—————————————
WAHRLICH

              Für Anna Achmatova


Wem es ein Wort nie verschlagen hat,
und ich sage es euch,
wer bloß sich zu helfen weiß
und mit den Worten ─

dem ist nicht zu helfen.
Über den kurzen Weg nicht
und nicht über den langen.

Einen einzigen Satz haltbar zu machen,
auszuhalten in dem Bimbam von Worten.

Es schreibt diesen Satz keiner,
der nicht unterschreibt.


Ingeborg Bachmann, dins,


Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX, 2017. p. 102
Ed.: Mireia Vidal-Conte
Tr.: Teresa Pascual i Karin Schepers, 1995
Pr.: Marc Romera
Epíleg: Odile Arqué

L'esgarrifança

Quan em llegiu –ara fantasiejo–,
vosaltres, els poetes
adolescents dels temps que han de venir.
i em desxifreu, tan pacients, a cop
d'il·lusió, intuïcio i diccionari,
potser pensant en quins estranys costums.
en quina llengua tan misteriosa
d'esses sonores i sordes, pronoms
febles enclítics, guionets i apòstrofs,
com un missatge de guerra xifrat,
que no l'entengui
l'enemic del futur, travessareu
el temps amuntegat darrera vostre
i davant meu, ja ben perdut per tots,
i entrareu a les meves paraules desolades,
ruïnes d'una història inconnexa,
per trobar allò que us fa, allò que em fa
a mi com els vells mestres, a vosaltres
com jo, ni vell ni mestre però atent
a aquesta esgarrifança
–que no es perdi!–
que traspassa
com una llançadora de desig
aquest ordit tan tossut de la vida,
i deixareu també fragments en llengües
que es perdran com la meva
per tal que us els desxifrin
altres adolescents
d'altres temps que vindran –tot per l'esgarrifança!–,
i així de temps a temps,
d'un codi a un altre codi,
sempre el mateix missatge vagarós
–ramades populoses de paraules–,
fins a la fi dels segles
si és que hi ha fi dels segles?

[En quarantena, 1990]


Narcís Comadira, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010

wake up

Cap vers no em pertany, tan sols aquesta fam d'escriure
mots que pretenen ser tendres, nascuts entre la roca i
l'asfalt, ablanits per aquestes mans. Em somio poeta de
marges, ribes i voreres. Desperta.




Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

Onzè Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater

Poeta

No li digueu poeta,
a qualsevol que us faci una quarteta.
Poeta és qui fa seus en tot moment
el drama o l'alegria de la gent
i, bo i unint al ritme, la bellesa
dels mots i el pensament,
escampa el goig, proclama l'honradesa
i alleuja del proïsme el sofriment.



Josepmiquel Servià, 

a Facebook, publicat el 30.04.20

Jo

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m'entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l'amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull fer carrera de poeta.
Lletraferit de la A a la Z
en llengua fosca i en país petit!


D'El verd jardí. 1972



Narcís Comadira. Quan em llegiu : poemes triats i comentats per quaranta-set lectors en el setantè aniversari de l'autor. 2013

Ed.: Carme Arenas, Josep Maria Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana

El poeta

El poeta no el trobes
mai on te l'esperes:
com el cucut (entre els animals)
o com els bojos, és sempre en un altre lloc.

               (12 d'agost de 1989)



Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli

Vistes al mar, 1 i 2

                      I

Vora la mar eternalment inquieta
somnia eternalment l'inquiet poeta
              de l'ànima geganta,
vegent florir-hi la pomera blanca.
lo seu somni de flor enlluernadora,
mentre ell floreix l'estrofa encisadora.

                     II

El mar és el poeta de la creació
i 'l poeta és el mar en l'ànima de l'home.
El poeta i el mar tremolen d'emoció
vegent a vora seu lo germe de la poma
              florint superbament
              l'eterna temptació.


Glosa



A la primera edició del Llibre blanc aquest poema
va amb la següent nota de V. Català: «És un comentari-contesta
a altra poesia d'igual títol que dedicà a l'autor D. Joan Maragall».



Víctor Català. Llibre blanc ; Policromi ; Tríptic. 2018

Edició d'Enric Casasses.

Humility

Poems arrive ready to begin.
      Poets are only the transportation.


￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣ Humildad

Los poemas llegan listos para empezar.
      Los poetas sólo son el transporte.


￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣￣Humilitat

Els poemes arriben preparats per començar.
      Els poetes són només el transport.




(tr. en català per a aquest blog)


Mary Oliver. Felicity, 2016
Tr.: Nieves García Prados

To the youngest poet

Els teus setze anys són una platja oberta
que jo em miro de lluny, gairebé amb por
d'enterbolir amb la compassió
les aigües de la teva vida incerta.

Tu campes al teu grat sobre la sorra
i et capbusses al mar del teu menyspreu
de tot el que no ets tu. I escrius arreu,
vora l'aigua, el teu nom, que l'ona esborra.

Corre i neda i capbussa't i contempla
aquests setze anys que duren un estiu
i que et fan, als teus ulls, heroi de faula.

I encar que un llamp ha d'ensorrar el teu temple,
jo sempre, esperançat, et diré: Viu!
I mai contra el teu fat diré paraula.



Narcís Comadira. Enigma. 1985

Impromptu

Quin ocell vull? –L'oreneta.
Quina flor? –El gladiol.
Quin color? –El que té el sol.
Quina veu? –La del poeta.
Quin amic? –El més fidel.
I quin escalf? –La pintura.
Què desitges? –Terra i cel.
Què esperes? –Viure segura
on tinc clavada la rel.




Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Sàlvia jardinera

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
blanca i morada, reina i beguina!
Vens a l'octubre per a sentir
que el cel s'esblaimi, que es dolgui el bri,
que s'arrauleixin les branques tortes
i que s'escampin les fulles mortes
                 en el jardí.

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
tan vellutada, tan femenina,
saps la ventada i el seu udol
(¡ai, la ventada que amaga el sol
i les carreres d'hivern afressa!),
ets poesia de poetessa,
                 clara en el dol.

Maria Antònia, tan mallorquina
com, Clementina, barcelonina:
en goig del vostre càntic perfet
de flor de sàlvia, cosa divina,
aquesta albada ramells he fet.
I ella es valia tanta fortuna,
que té una mica de llum de lluna
i és tremolosa d'algun secret.




Josep Carner. Obres completes : poesia. 1957

Pròleg de Marià Manent.

Essència de poeta

La part teva més bona
que transmets en els altres
com el cant dels ocells
damunt l'aigua blava

és immutable i tendra
poderosa com cap altra
és un silenci farcit
de mirades obertes.

S'evapora tan bon punt
algú li sotja l'ànima
emparat en la fondària
del teu cor sense límit.

Retorna amb cautela
i la seva presència se sent
ferma, clara, amorosa
com la d'una abraçada.

Teresa Grau Ros

Per Maria Antònia, Caterina i Clementina i tantes —no moltes— d'altres

Sabia que vosaltres podíeu,

malgrat moltes coses,

explicar-nos sempre

fragments d'allò que volíem.

Sabia que vosaltres sabíeu

molt més del que vau escriure;

que vau ser més agosarades

que la valentia que us calia.

Sabia que hi havia,

rere tants frens, tantes traves,

tantes portes doctes i tancades,

una deu on apaivagar set i gana.

Sabia que teníeu bocins del tot

(ho he sabut gairebé sempre,

més enllà de silencis burletes)

que m'estalviaven mots de massa.

Sabia que calia cercar-vos

(furgar per edicions no gens assequibles)

llegir-vos, fidel i atenta, a vosaltres,

precedents de la nostra mala vida.

Marta Pessarrodona. A favor meu, nostre. 1981

Hora blavissa

Hora blavissa
              ran de la mar.
Volen gavines,
              s'atura el vent.
Les veles dormen;
              només els rems
baten les ones
              calmosament.

Passa el poeta
              somnis enllà
sembrant paraules
             enfervorit.
Demà, quan l'alba
              besi la platja
un bell poema
              hi haurà florit.



Joana Raspall. Escaleta al vent : poemes. 2002

Il·lustracions: Picanyol
              

Una tarda de versos de maig

Transformar el fet de no poder estar

als esdeveniments poètics que desitjaria.

I descobrir, escoltant 

i gaudint àvidament, a l'aparell,

veus i personalitats diferents

i extraordinàries alhora:

Mary Oliver i Rafeef Ziadah.

Aquest bategar compassat
d'una realitat poètica 

que ni Arderiu,

ni Espriu

no van conéixer ni assaborir,

ni milions de poetes d'arreu del món

imaginar-s'ho.

I ara, nosaltres, sí!

Internet i la pluja m'han regalat, 
novament,
l'equilibri a l'espai quotidià
una tarda de versos de maig.

Teresa Grau Ros

La fada

Una menja es diu que és fada
quan no porta gaire sal,
i una bruixa es torna fada
quan fa bé en comptes de mal.

Si no tens, bona fadrina,
sabatetes per 'nâ al ball,
la teva fada padrina
te'n farà unes de cristall.

Si una dona molt velleta
vol passâ el carrer pel mig,
porta-la de la maneta
i et farà complî un desig.

Si no et sona cap pregunta
de l'examen trimestral,
ve la fada i t'ho apunta,
i així et surt fenomenal!

I si et falla, bon poeta,
la gran inspiració,
ve la musa amb la vareta
i et fa escriure un vers rodó!



Ricard Bonmatí. L'any tirurany, 2003
Il.: Roser Rius

Veure'ls passar

Una munió de cossos inclinats

damunt la bicicleta

pedalejant  amb fúria

—no en sabem la intenció més immediata—

per arribar a la meta (es pot preveure)

però l'esforç d'un de sol a la muntanya

indica que ve el grup

i tots plegats la glòria dels poetes

bons o menys bons, tots, confirmen la carrera.




Margarita Ballester. Després de la pluja : obra reunida. 2018

Estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura.

LA PRIMERA POETESSA

                  A Gloria Fuertes

Sense consciència plena

de les coïssors de la vida,

davant nostre teníem

aquella dona:

la primera poetessa.

Ella mostrava un camí

per a tots desconegut.

Parlava de l'amiga Tenta

i del cuc sa

que no tossia.

Dona sola, amb veu rugosa,

que ens regalava somriures,

feta amb el temps

a les buidors ancestrals.

Havia pres el sender

que va donar-li la força

per mantenir els peus en terra

i proclamar-se, solemne,

dona senzilla i propera.

Amb el temps vaig adonar-me

que aquell camí que mostrava

era un refugi perfecte

per acostar-se a la vida

des d'una visió objectiva

per a la pròpia existència.

Aquell tro que vaig percebre

amb els ulls físics del cos

ara esdevé menys matèria

i pren un sentit immortal.

Uns altres ulls que naixien

em permetien entendre

imatges que s'amagaven

més enllà del que es percep.

De poeta a poetessa,

connexió invisible:

en aquell temps tan lluny

i ara tan a prop.

Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama, 2013

Poeta i il·lustradora

Per un llibre publicat
em van dir que era poeta...
però amb fulls blancs aquí al davant
em veig amb mires estretes...
I això que només ajunto
mots amb mots tot fent adagis...
si hagués d'anar dibuixant
amb el que hi ha dins un llapis!
Quina sort que el quadre es salva
amb nobles il·lustracions!

(Si no, fora un panorama
sense color ni passions...)
Per tant, i per fer justícia,
gràcies mil, il·lustradora!,
que això teu sí que és enginy,
que em permet acabar el llibre
amb il·lustre il·lustració!
Tanta... que aquests mots t'enyoren,
les lletres miren que miren,
i ets present de fa molts dies
a les meves oracions!




Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant..., 2013
Il.: Cristina Losantos

Poeta, sovintejo els teus recers

Poeta, sovintejo els teus recers
per si quelcom de tu se m'encomana,
i els mots, abans que el llibre jo tanqués,
ja em dansen a l'entorn una sardana.
I resto esbalaïda dreta al mig
amb el cap cot i la mirada lenta...
Música dolça i ondulant trepig
que passa i torna mentre el cor esmenta!



Clementina Arderiu, 1938
Selecció: Maurici Serrahima