Pompeu Fabra: Impressió

Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.

Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.

Et recordo allunyat  no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.

Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.


MIQUEL ARIMANY
 Barcelona, 1920


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

En qualsevol ciutat

En qualsevol ciutat boirosa
que tingui museu d'art grec antic,
ai, Antínous,
les mans desmesurades
i els ulls ensinistrats per copsar el buit,
qui ets tu per descriure la bellesa?

Queda't aquí donant lliçons de quietud
als espectres
mentre jo desllorigo espai i temps
per temptar el meu amor a la presència.






Laura Rosich. Arestes al rostre del viatger. 2012

Pròleg: Gemma Gorga

Premi de Poesia Martí Dot 2011 de Sant Feliu de Llobregat

Nocturn

Damunt les aigües quietes del mar
la lluna plena s'atura.
Les vinyes semblen uns llacs adormits,
les barques ombres de plata que fugen.



(Fragment)


Tomàs Garcés, dins,

L'aigua, 1989
Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Fina Rifà

68 | Amat i amic

                                            Creure és voler creure.
                                                                         JOSEP PLA


Si creure és voler creure que existeix més enllà
una vida més alta sense ahir ni demà,
¿per què m'és tan difícil decidir-me a acceptar
que des de l'altra vora tu m'allargues la mà?

Espero, espero encara, desesperadament,
que tu ―quina part teva: el gest, els ulls, la ment?―
des d'algun lloc que ignoro ―el cel, la nit, el vent?―
continues amant-me, continues vivent.

Vull creure ―però costa!― que el teu cos, immortal,
s'ha integrat en el cosmos, en el món vegetal,
en la pluja de vidre, en el tramuntanal.

Oh, poder descobrir-te en la gran quietud
de l'arbreda adormida, de l'herbei de vellut,
i en el riure tendríssim de l'infant que ens has dut!




Carme Guasch. Poesia completa, 2005

Cap somriure foll

Cap somriure foll
no trencarà la quietud
d'aquest somni dolç,
teixit de silencis.

Brots d'herba
lentament esquerden
la terra
eixorca i dura, on
potser un dia neixi
la paraula perfecta.



Montserrat Abelló. Foc a les mans. 1990

Pròleg: Maria Mercè Marçal

Aprenentatge

                               Rossinyol, petit glossador
                                                                    Seferis


Rossinyol, petit poeta,
potser sense adonar-me'n, de tu he après
aquests silencis llargs
mentre bat tan de ple el sol de la vida.

Potser, sense adonar-me'n, això he après
de la teva paciència emboscada
entre branques fulloses:
l'espera d'una fràgil quietud
on els mots troben el seu fil de plata
-el germà fosc del teu cant resplendent.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2011
Pr. i notes: D. Sam Abrams

Del silenci

...I ni diríeu que sospira! Passa,
i tota cosa resta en quietud:
ve quan la gent no l'anomena massa
i el crida l'elegit esmaperdut.
Un dit damunt la boca, perquè es tanqui
d'aquesta font el renouer costum;
tot ell és de cristall, perquè no manqui
al fons del nostre pensament la llum.
Testa coberta i amb els ulls oberts,
mentre és present no l'estimem pas massa:
només t'adones que és tan bo i que el perds,
quan del fugir fa la primera passa.


                                                              09.03.1940



Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

Un sol mot

La mesura la dona el sofriment

i també dona el goig i l'esperança.

Volguem contra corrent i a cada riba

hi ha gent que ens recrimina i ens combat.

I ara propòsits i silencis fan

un sol recer i a l'arbre de les hores

el temps detura el temps i s'hi emmiralla.

Tot és risc i fulgor enllà del gest

i quietud de bosc a l'esplanada

dels anys i dels projectes. Molt endins

hi ha el neguit que desvetlla poderosos

contrallums i l'arena en què tota aigua

s'exalta i mor.

                      Xarxa de vent, la tarda

sotmetrà l'infinit a la mesura

d'un sol mot: som. La resta és pura anècdota.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Les veus del silenci

Tanques la porta... encara resten enceses,
les cendres de la xemeneia.
Ningú transita pel carrer a aquestes hores.
Un aspersor desperta sobre la gespa i
ignora la rutina d'aquesta.

En la pausa de l'escenari, viu el cor d'un home
que camina, fins qualsevol part; que dubta,
mira enrere i descobreix un nou so...
Sota el trapezi de la seva existència, sent el silenci.

Els arbres, a la vora de la carretera, calmen el plor
d'argent, meitat cerca, meitat assossegament.
Un lloc per l'oblit, records enfosquits per la boira.

Arrencar el motor i, una sensació de quietud i deriva es fa teva.
Tanques els ulls... Sents, a través de qualsevol emissora,
la veu d'algú que sembla conèixer de tu, més que tu mateix.
Tornes a assaborir, en la teva boca, el gust ocult dels records.

Cada matí, cada carretera és per tu la línia que separa
l'avui i el demà. Sents, sota el sosegament d'aquest llarg viatge,
una paraula que es transforma en el vel espès i tranquil que cau
endevinant l'horitzó.



1er. premi juvenil A


Paula García Solís
IES Joan Oró

XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011

Duet de l'hivern

                I

Dos ocells negres
sostenen el paisatge,
- mentre camino.
Hivern a l'aire, rosa
núvol entre les branques.

               II

Claror, cel líquid,
neu morta a les muntanyes,
- esqueix de pedra.
La quietud de l'aire
ofega tot paisatge.




Lluïsa Julià, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 105/106, p. 29

Boix Grèvol

Taca roja,
esperit verd
dins l'espai
     d'hivern
d'una fageda
             quieta.



Lola Casas, Verd, 2008 
Il.: Agustín Comotto

Estat de xoc

                                                              Divendres,
                                                                           faves tendres.


Rebla la cassola l'últim pèsol que hi caigué,
sense donar explicacions de què es cou allà dins.
Altres pèsols arrenquen encesos
i escupen llengots contra el forà nouvingut.
És l'últim pèsol!
-crida la multitud a l'uníson per fer enrogir el forà-.
El cuiner apaga la cassola
i els pèsols fan un sospir d'alleujament.
La cassola torna a una falsa quietud.




Anna Ballbona. Conill de gàbia. 2012

Ones roges

Ones roges,
capçades que escriuen
una alba de coure que s'allarga,
brases de terra,
lava de fulles
que avança arreu del bosc.

S'aquieta el món,
tanca els ulls,
mentre espera l'hivern.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Pr.: Marie-Claire Zimmermann

Ed.: David Jiménez Cot

Santa Fe, primaveral

Enllà del prat, l'ermita

que presideix la vall,

tremola de petita.

Quan, del migrat batall,

en el cloquer mesquí

ressona el primer toc,

un núvol de setí

com un insecte groc,

peona, extasiat,

de la blavor del cel

per l'ònix laborat.

Pausat, respon un bel,

agulla en el vellut

d'aquella quietud.

Guerau de Liost, dins,

Dotze poetes catalans contemporanis. 1. 1979

Vida guanyada

Tot és ara resposta clara, vida guanyada al nèctar aspre de

l'enyor, segura llum que fon les ombres...  Record i vincle.

Tot és lleuger com l'aurora, lleuger com l'aigua... Tot

transparent i dòcil.

Ara les hores passen sense cap fressa, sense cap nosa. Ja

l'amargura no em dol sedàs endins de la memòria, no em

trenca el cor. Ara ja no.

Si acluc els ulls, la plenitud amara l'aire que m'envolta

d'aromes boscans, i les paraules, en aquest àmbit, reneixen

fresques i netes de tot parany.

El que no es pot veure se'm fa present com un do atorgat

per l'existència. ¿Qui no mereix un descans en remels

protegit del temporal? ¿Qui no esguarda, en procurada

pau, les fites que jalonen el passat?

El qui segueix la senda del retorn, ¿en generosa riba

funda un altre món?

Jean Serra. Des de la quietud. 2002

El noble do

                                     A Ada S. Glickman 

Puix m'heu lliurat, senyora, per amistat fidel,

un llibre de poemes del vell país del Cel,

 me n'aniré, tot fent-ne girar les fulles grogues,

vora un estany, bessó del cel, cenyit de bogues:

 allà seran els versos, al caire d'un safir,

fulloles i brotons moguts per un sospir.

 Ara que ja mon cap és esquitxat de cendra,

encara vull saber i encara desaprendre.

 Dir molt en un mig dir, seria mon afany.

I perquè passi un signe de mi damunt l'estany,

 em bastarà un palet molt lleu, color de rosa

(on, tota amagadissa, l'eternitat es posa),

 perquè em dibuixi un ròdol -a penes nat, perdut-

en l'aigua del silenci i de la solitud.

Josep Carner. Cor quiet, 1992

Per més vida

Dius la bellesa i ja tot s'il·lumina.

Ara deixa que el temps flueixi lentament
entre el paisatge i tu
i que el silenci posi accents
de lleu malenconia en cada cosa.
Flonja, la quietud que a poc a poc t'envolta
fa de coixí d'aquell misteri
que s'empara de tot i a tot incita.

No pensis mai que és tard, i no facis preguntes.
Amara't d'horitzons.
                             Cansat i tot,
en cada gest et sentiràs renéixer.



Miquel Martí i Pol. Les clares paraules. 1992

Acompliment

You wanted everything told to you
And nothing thought through yourselves.
                                Louise Glück

Sí, foren paraules d'altri,
paraules reiterades
per fer que reprengueren el volum
de les aigües i els brots
i el vent vinclant les planes,
amb la sentor del vi
que obscurament fermenta
i es deixondeix de colp
en foguera de vidre.

Així, paraules d'altri
a poc a poc pastades,
alçades amb el rent
d'una fe vacil·lant
que tot just gosa dir-se.
Paraules a l'espera
d'un anhel nodridor
en què encarnar per sempre
a l'entreson de tantes llargues nits
de quietud absoluta.
De mots transsubstanciats miracle implícit:
paraules ja no alienes.

Quan el somni es feu verb,
llavors, només llavors,
habità entre nosaltres.


Enric Sòria. Arqueologia. 2012

Falciots d'Ocata

Respira la pluja que es dibuixa a la finestra,
música subtil que se'm desfà pels vidres,
sons petits que els felins observen,
i jo retinc l'estona
perquè esdevinc imatge d'un paisatge:
reflectida en la cortina del temps.
Responc al clímax de l'aigua per aproximar-me
a la mobilitat quieta,
amb les partícules d'olors que m'acosten
pels camins que la pluja ha pres,
petjades d'aromes que la pluja no oblida.



*és un dels poemes de Falciots d'Ocata



Joana Bel. El risc de l'aigua i del silenci. 1990

Galilea

Vet aquí l'encontrada fèrtil que a penes sap somriure;
té la dolçor dels humils aquest país de l'Evangeli.
Ses planures i valls, ses muntanyes mateixes són de terra bona,
mes pertot arreu s'hi agombolen la quietud i la pobresa.
Ni l'arrogància d'un penyal ni l'atreviment d'un perfil trenca
la monotonia de tals muntanyes:
totes s'encorben indistintament com un aplec de cenobites
sota la regla.
Per damunt aqueixes formes postrades, s'alça tan sols el Tabor,
però, modest i accessible, presideix com una autoritat evangèlica.
De la gran plana d'Esdrelon, de la caverna d'Endor i les
serres de Gèlboe, pugen càntics i remors de guerra ,
però tot se desvaneix i se perd dins una immensa evaporació
de bàlsam.
Cada camí, cada pedra, cada terròs d'aqueix terrer exhala
aromes de la petja divina de Jesús...
Ses paràboles i sermons suren per l'èxtasi d'aquest aire.
El paisatge sense distraccions aquí apar que sempre hi medita:
ja dins la quietud de la solellada, ja a la confidència dels estels,
dins el refrigeri de la nit.
El pastor, seguint un ramat de negríssimes cabres o de
llanudes ovelles, sembla pensar-hi,
els camells de la caravana semblen resseguir-ne memòries
amb lentitud consirosa.
I els estols de cigonyes, a l'hora del sol ponent, prenen
volada:
apar que vagin a escampar-ne records per la blavor de solituds
llunyedanes...



Miquel Costa i Llobera. Poesia completa, 2004