La vall de Sant Daniel

Intimitat de la tarda.
L'ocellada hi canta amb zel
i el rierol amanyaga
la vall de Sant Daniel.

Aquí reneix l'alegria
i es sotmet el cor rebel
a la pau i li dona aire
la vall de Sant Daniel.

Canten les benedictines,
cor obert i sense vel,
i recull el càntic verge
la vall de Sant Daniel.

Es va condormint la terra,
i jo, sota el cobricel
de l'estelada, respiro
la vall de Sant Daniel.

Els sentits, corpresos, veuen
com apunta el primer estel.

Capvespre de la lloança,

la vall de Sant Daniel.

Quina frescor de paisatge!

L'Esperit hi posa rel

i li dona carn i arbre
la vall de Sant Daniel.

Arborat de l'espectacle

la boca se'm torna mel

i em fa transparent el rostre

la vall de Sant Daniel.

Pere Ribot, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions.: Mercè Huerta

Idees al vent

Des del cim dels meus penya-segats
-que són meus perquè encara ningú
hi ha posat tanques-
em plau, en un matí de sol brusent,
respirant amb anhel la llevantada
que fa més blau el mar
i més blanques les escumes de la cala,
deixar que voli lliure el pensament,
que les idees, tot just al vol insinuades,
per damunt de pins i alzines,
sense retorn, se les endugui el vent.

Joan Adell Álvarez. Sorrejant. 2007

Premi de Poesia Miquel Peris Segarra 2006

Verda d'arbres

Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.

Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.

Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.

Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

Matemàtiques

Ser conscient del teu cos

amb la dimensió d'un temple
que respira.

  Trobar-te lluny de tot
menys del que et queda si en restes
els vincles.

  I estimar el temps que tens
abans de recalcular-te
la xifra.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

La lentitud

De vegades, el cos troba la lentitud.
           CARLES CAMPS MUNDÓ



No és el cos de la guerra, aquest poema. És la carn de la
relíquia. El corc. L'auró que s'il·lumina i perd les fulles.
Aquella duna groga que mai no tornaràs a veure. El camí
vers l'alegria d'un món que es fa invisible. Una nafra que
és encara nafra. La casa de tardor on ara plores. L'esclat

de la llum extenuada. És el fugitiu que marxa i no marxa:
Que et respira al bescoll: Que et pastura les paraules. Ací
és un altre indret. Lluny del mot i de la serp. És el fum de
la caverna abans de ser pintada. El nom que no em diré.
L'enginy que es foravia. I tu, que cantes, encara sé que et

dius esmerla i que voles ràpid entre l'olivera i el magraner.

22.04.15


Joan Navarro, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juny de 2016, núm. 107, p.11

Matinal

  Jo vull llevar-me ben d'hora,
que això em fa content el cor;
de bon matí és més dolç l'aire
i respirar-lo és conhort.
No cal pas que ningú em cridi,
que tinc tres senyals prou bons.

   El sol ixent ve a avisar-me
a través del finestró,
minsa fusta que s'arbora
amb rogenques resplendors.
Ensems del terrat m'arriba
el parrupeig dels coloms.

   I de la sala de casa
venen flaires i renou;
és la mare, matinera,
que hi posa un gerro de flors
amb brots d'herbes oloroses
que ella ha dut del nostre hort.

   Són perfums dels que jo estimo,
el del marduix el millor.
Hi ha tres senyals que em desperten:
sol i coloms i sentors.
Quan aquests senyals m'avisen
comença per mi el nou jorn.


                   Montpeller, 29 de gener del 1946


De Llibre dels records. 1. Records d'infància i de joventut

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous

Edició i introducció: Elena de la Cruz Vergari

A una ciutat de tu

A una ciutat de tu, estic amb tu,
just com una nit d'agost
llunera, en una acollidora cala, marbanyada, esguardava el teu son,
la desgastada i desllustrada fusta del tocador
atapeït dels nostres raspalls, llibres, flascons a la llum de la lluna
‐o en un hort de boirina salada, estirada al teu costat
esguardant el capvespre rogent per la porta mosquitera de la cabana,
Mozart en sol menor al magnetòfon,
adormint-nos amb la música de la mar.
Aquesta illa de Manhattan és prou ampla
per a les dues, i estreta:
puc sentir el teu respir aquesta nit, sé com jaus
cap per amunt, mentre la mitja llum et perfila
la generosa i delicada boca
on pena i rialla dormen juntes.


Adrienne Rich. Vint-i-un poemes d'amor (1974-1976). 2019
Tr.: Isabel Robles i Encarna Sant-Celoni

Respirar

Des de l'arrel, escric.
Amb l'impuls de la sang
que enterra les aus al sorral
i els trosseja els ossos.
Amb l'espasa del vent que mutila l'onatge,
amb l'ull cec de l'estany
per on llisquen el foc i les brases cansades.

Escric des de l'arrel.
Per bategar amb els boscos
i enfilar el laberint dels branquinyols
nuats al gran ofec del temps,
quan respirar és la mort inajornable. 


Rosa Font. Des de l'arrel, 2009

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008

El que hauria d'haver dit amb un haiku

Surt la lluna plena
sobre els cingles,
més amunt dels avets
i la fageda nua.
Respira molsa i líquens,
solitud, pensament,
llunyania.
L'aigua de l'estany,
muda, reposa.
Neixo entre els boixos.



Amadeu Vidal i Bonafont. Emboscada. 2019

Pròleg: Jana Balacciu Matei.

Epíleg: Cèlia Sànchez-Mústich.

XXIII Premi de Poesia Màrius Torres, 2018

El pintor de les estacions

Pobres els pobles que només en coneixen una,
el gel perpetu o la selva. D'altres han de fer
la viu-viu amb dues, l'època de pluges i la sequera.
La majoria en gaudeixen de tres. Criatures aviciades,
nosaltres, que any rere any podem respirar
quatre tipus diferents d'aire!

   Qui pot saber a qui hem d'agrair aquest espectacle?
Tremolem de fred, ens protegim de la calor en un claustre,
ens posem gorres de pell o ulleres de sol... Per què?
Òrbita el·líptica, obliqüitat de l'eclíptica, precessió
del periheli, equinoccis, solsticis, declinació...
Paraules tècniques que a nosaltres, ignorants com som,
no ens provoquen cap sensació, com sí que ho fan la
gebrada, el primer cap de fibló, l'aroma dels gerds,
el fum de la xemeneia. Copèrnic al batxillerat,
Kepler al cap, però els nostres sentits ─quants
en són?, cinc?, nou?─ no en volen saber res.

   Les estacions estan fetes per als pintors. Aquarel·les
al cel que es reflecteixen a l'aigua. Colors argilosos,
calcinosos, terrosos, aquosos, oliosos, candents, difusos,
tot en una tauleta, en un tros prim de tela.
   Per què hi ha tants quadres que tenen marc? Perquè
no poden contenir el que representen.

El pintor de les estacions. Allò que no es pot pintar,
és el que pinta més de gust: la neu —ningú no pot posar tants

puntets de cop—; els núvols —no paren d'esquitllar-se—;
la boira —ja s'ha empassat tot el quadre—; el vent, que
era invisible abans que el pintés.



Fragment, p. 73-74


Hans Magnus Enzensberger.

Traducció de Ramon Farrés.


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

De nit

De nit em sé,
quan oblido i respiro,
aquest gemec de vent entre les branques.
I em reconec de sorra
com m'han fet 
innombrables segles de sang.

De nit reprenc
alfabets que m'escriuen
els dies que s'han fet fins ara.

Així conjuro el mot
per complaure la il·lusió
d'un moment que pot desfer-se.



De: Rails escapçats



Sílvia Tarragó Castrillón, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas

Tota llengua

Tota llengua quan la respirem
     és breu com diem mare
              fins al retorn.





Nicole Brossard. I de sobte soc aquí a punt de refer el món. 2017
Traducció d'Antoni Clapés

Les fades bones

Les fades bones,
que han marxat a fer nones?
Fa temps que no se'n sent parlar.
I si han fugit d'homes i dones
i s'amaguen al fons d'un volcà?
O tal vegada han anat a la lluna
en cerca de fortuna.
Què podien fer, si no?
No les contractaven
ni sortien del racó.
Tot el dia allà, que s'esperaven,
al seu castell en runes, amb la por
de quedar per sempre sense ocupació.

Per compte d'elles sortia
a buscar feina pel dia
una bruixa xicarrina,
de tarota punxeguda,
tota seca i cantelluda,
que es pelava de fred perquè
no duia gavardina.

Tan aviat com la veien tornar,
totes au, a preguntar:
«I doncs, com ha anat?
T'han fet cap encàrrec?».
«Deixeu-me, feu-vos-en càrrec,
deixeu-me respirar,
que mig m'he ofegat...».
«Però com ha anat?».
«Fatal!
Hi ha una crisi general.



(Fragment)



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

Aprendre a nedar

Capbussar-se en el mar
i sentir l'aigua eixordadora
llepant la pell resseca
que busca oxigen
i anhela superfície.

I amb els ulls grossos
tibar amunt
             amunt
                     amunt
fins a poder respirar
            per fi
                     el poema.



Sònia Moya. Silur, 2019

L'afinitat

Dotada per la música,
cerca el ressó i el troba
en veus que preludien
els moviments interiors
que en cada platja onegen.
La seva oïda capta
el so de les petites coses
que tènuement respiren,
i el recorda amb amor.
Cada nota que escriu lliga amb una altra
i, en rítmica cadència,
dansen conjuntament en l'harmonia.
Afina bé les cordes
de l'instrument que polsa
i agermana amb respecte
el to major, d'exultant plenitud,
amb el menor, que trena l'elegia.
Esborra interferències
i composa períodes
on pauses i silencis
donen impuls al ressonant cantàbil.
Amb arpa o clavicèmbal,
violoncel o flauta,
al calze de les mans,
dins preludis o fugues
que abasten les més altes melodies,
va obrint-se pas a dintre
dels que pensen com ella.
L'Afinitat coneix totes les notes,
els secrets i els tombants
d'aquella música
que trenca les distàncies,
atura el temps
i fa que els homes siguin,
per breus instants, com àngels.

                      Març 1971



Montserrat Vayreda

Poemes de Montserrat Vayreda. 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Respira el món

«L'ànima de l'univers [...] s'assembla a l'ànima

d'un gran arbre que, sense fatiga 

i silenciosament, en governa la vida»

                          PLOTÍ, Ennèades (IV,3,4)

Respira el món en el silenci de la fulla; el vent,

l'onatge de la llum

l'ha despresa de l'arbre.

Respiro el món fluint,

la vida ressorgint-se.

La fulla brotarà de nou

a la mateixa branca

quan s'acompleixi el cicle,

i així, any rere any,

esdevindrà, sempre igual i diversa,

en la quietud de l'arbre.

Ressona, lleu, sense fi,

l'univers bategant.

Més enllà de la llum,

les arrels sense temps,

el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.

Carles Duarte, dins,

Reduccions : revista de poesia. Febrer 2001, núm. 73-74. p. 25

Pels volts de Sant Joan

El perfum que s'arrela

als nobles arbres de la ciutat

i a recer de la nit

amics que se sumen

a animades revetlles

vespres i nits d'estiu

de repòs i benestar

nit, llum i fum.

Dir poble i sentir-se bé.

Sentir el cor de la humanitat,

i respirar plàcidament.

Teresa Grau Ros

Elegies de la represa, núm. 6

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?

¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

p.220



Rosa Leveroni, dins,

Antologia de poesia catalana : nova tria. 2018

Edició: Enric Virgili

Endavant!

Respira fort, que l'aire és teu
i l'aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l'hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l'aire és teu!

Trepitja ferm, que el lloc és teu.
On hi ha el teu peu no n'hi ha cap d'altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Lluita amb qui vulgui entrebancar-te!
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s'arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!



Joana Raspall. Ales i camins. 1991

Vents

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.

Jo vull que bufe, mare,
sempre el vent de llevant,
que la calor m'ofega,
no em deixa respirar,
asseca rius i fonts
i mata arbres i camps.

Jo vull que ploga, mare,
que estic assedegat.

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008

Il·lustracions: Manuel Granell