La claror verda de la tarda
m'atura al límit del neguit
com una música de flauta
per les agulles dels sentits.
La ratlla fina de les notes
m'adorm l'angoixa de la nit
com el batec de sota terra
que et va dur al món amb el meu crit.
Núria Albó. L'encenedor verd. 1980
La passió no és tant una emoció com un destí.
Jeanette Winterson
la passió és un instant
que neix i s'empresona en si mateix
per esdevenir etern,
per travessar després
tots els models del temps:
les edats,
els eons,
les estacions;
la passió és un instant rodó, complet,
on sempre ja hi és tot,
i el seu futur és només desplegar-se,
al seu ritme imprecís,
tèrbol,
grandiloqüent,
forçant els sentiments a l'obediència,
cisellant emocions.
Francesc Josep Vélez. Els instants submergits. 2021
Premi de poesia Ventura Ametller 2021
L'una sospira, l'altra somriu com
aguantant-se el riure, de l'altra
els ulls pregunten sense preguntar
res a ningú. la d'aquí darrere s'ho
mira tot, a la que somreia se li acaba
escapant el riure, n'hi ha dues que
xerren fent cara de patir però
no pateixen, xalen. Una omple
els ulls de calidesa.
Enric Castanyes. A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou. 2013
Edició de Cèlia Nadal
Tot el dia capgirat.
Ai, ai, ai, quin mal de cap.
Sempre tinc la sang al cap...
Amb raó soc rat penat!
Vaig per l'horta esperitat
a l'aguait d'algun mosquit
rondinaire i despistat
perquè em faça bon profit.
Soc parent del Vampiret,
i també del comte Dràcula.
Per això tinc bons ullals
i unes ales sense màcula.
Però soc més dissortat
perquè no veig sol ni lluna.
Soc un pobre cegallós:
no m'hi veig ni amb una lupa!
Sort que tinc bones orelles
que m'ajuden a sentir
els perills i els sentinelles
que em voldrien atrapar.
Però no tot és roí:
el València club de futbol
em té sempre al seu escut.
Si és que soc un xic sabut!
Andreu Galan. Qui no sap riure no sap viure. 2014
Il·lustracions: Luis Demano
trobo a faltar els dies en què els meus amics
sabien tots els detalls trivials de la meva vida
i jo sabia tots els detalls trivials de la seva
l'edat adulta m'ha pres aquesta coherència
aquest nosaltres
les passejades al voltant de l'illa
les llargues converses quan estàvem
tan perduts en el moment que ens era igual l'hora
quan guanyàvem i ho celebràvem
quan perdíem i ho celebràvem encara més
quan només érem criatures
ara tenim les nostres feines importantíssimes
que ens omplen l'agenda ocupadíssima
comparem calendaris només per quedar per fer el cafè
que al final algú acaba cancel·lant
perquè ser adult és estar massa esgotat
per sortir de casa la majoria de dies
trobo a faltar saber que abans pertanyia
a un grup de gent més gran que jo
pertànyer-hi em feia la vida més fàcil de viure
- nostàlgia de l'amistat
Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021
Tr.: Bel Olid
Tant de bo la incertesa fos tangible,
de color turquesa o de gust agre.
La sabria distingir quan em festeja els somnis.
Tan de bo els anhels fossin acústics,
de melodia suau o de timbals austers.
Em podria tapar les orelles
perquè no em seduïssin amb cada so.
Tan de bo l'amor fos eteri,
invisible o furtiu.
El podria traspassar sense patir-lo,
i evitar el que fa ara, que em trenca el cor.
Montse Assens, dins,
Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012
A la tieta Teresa Grau Nadal de Torà
Cercant el teu tarannà amistós
i moltes fonts d'inspiració
la fermesa de les plantes
alegre i enyorada, riallera.
Versos lliures i cançons
lliris d'aigua, canyissars
gran destresa maternal
estimada i recordada
Teresa Grau Ros
Et diré com series als quinze anys.
Més alta i més esvelta, els ulls més clars,
sense aquest aire absent, el front més ample.
Podries caminar, ferma i estable,
i mai no et torçaries, amb l'esquena
doblegada qui sap per quina pena.
Les mans, amb polzes rectes. Ja sabries
llegir, aniries amb amics i amigues,
tindries cura de les teves coses,
emprendries viatges tota sola.
La realitat també és el que somia,
i jo sento a vegades una filla
alhora a prop i estranyament absent,
i que imagino en el mateix recer
de la petita Anna, que morí
ja fa tants anys. Ambdues sou en mi
i dintre meu parleu, mentre us feu grans,
i a vegades sou una que ha callat
per sempre o que em somriu en tu, Joana,
en el misteri de la teva calma.
Joan Margarit. Llum de pluja. 1987
Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.
Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.
Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.
Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.
Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.
De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.
Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.
És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.
L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.
Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.
Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.
No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.
Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.
Wisława Szymborska. Instant. 2018
Tr.: Joanna Bielak
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Trenta anys no és cap comèdia, amics meus!
Una existència oferta als escenaris
no entén de bromes ni requestes lleus,
ans exigeix sacrificis diaris.
I és que no viuen només d'art, els homes.
I al capdavall, ¿les vostres grans conquestes
no poden ser models extraordinaris
per a alguns albardans d'aigües més somes?
Però trenta anys no han de ser tampoc cap drama.
Seria una tràgedia si el prosceni
de sobte restés buit. ¡Quin panorama
si no es pogués plagiar-hi el vostre geni!
Sense actors, tècnics o artistes de fama,
fórem només un consueta callat,
un mirall tèrbol, un fosc ciclorama,
un llambreig apagat del vostre esclat.
Més de trenta obres de mèrit i estima,
de Bordas i Molière, Wilde, Beaumarchais,
Orton i Lorca, Guimerà i Mishima,
de Filippo, Labiche, Valls i Olivé,
Pirandello, Eurípides, Mamet...
¡Teniu el dret a remembrar el prestigi
que vau sembrar al Teatre, a Les Muralles
o a la SUF! ¡Quin deliri, quin prodigi;
que pocs us poden amidar les talles!
Tanta excel·lència al llarg d'aquests trenta anys;
els banys de multituds i èxits fantàstics,
les lloances de públic i de crítica,
aplaudiments i articles encomiàstics,
no avalen ja una mítica grandesa?:
l'esperat premi, el merescut guardó
al somni, al treball i a la honradesa,
el trípode que enlaira el vostre do.
La nostra expectació, vells comediants,
no s'assadolla quan baixa el teló,
sinó que persisteix, després i abans,
als solcs dels ànims, com si un llaurador
hi hagués estès semences incessants
que anessin germinant als intermezzos:
el brot etern, les voluntats constants,
l'anhel honest, els singulars atrezzos.
Que heu convertit el temps entre obra i obra
en una excitació constant i crònica;
tan dolorosa, que la pausa ens sobra.
¿Per què s'entesta tant, la vida, histriònica,
a fer-nos part de la seva cruel dansa,
tot plantant-se entremig del vostre art
i de nostra gruada delectança?
Per molts anys, Grup de Teatre de Roses!
Que més que un Grup. sou una institució,
un recer mític d'illes fabuloses
un nou port rodi, real en la ficció,
que obra, any rere any, la màgia en l'espectacle,
l'art de robar de cada espectador
els sentiments més purs, com un miracle,
o l'alada emoció d'algun poema
que l'hàbit i el costum us facin batre.
¡Que seguiu sent molts anys el nostre emblema,
el bell segell, la dracma del teatre!
Roses, gener del 2012
Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps : poemes de circumstàncies 1991-2012, 2012
Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano
Fotografia de la coberta cedida per Joan Boix
