Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris son. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris son. Mostrar tots els missatges

20 de desembre 2019

El distreure's, l'oblit

Per l'home més que el son
és salut
el distreure's, l'oblit,
la ment que es desvia
rere idees mudables
làbils innocents.


Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli

21 de setembre 2019

anglès imperfecte

penso en com el pare
va treure la família de la pobresa
sense saber què era una vocal
i la mare va criar quatre fills
sense ser capaç de construir
una frase perfecta en anglès
una parella desconcertada
que va aterrar al nou món amb esperances
que els van deixar el regust amarg del rebuig a la boca
sense família
ni amics
només marit i muller
dos títols universitaris que no tenien cap valor
una llengua materna que ara no servia
una panxa inflada amb un bebè a dins
un pare preocupat per les feines i el lloguer
perquè el bebè naixeria passés el que passés
i durant una mil·lèssima de segon van pensar
ha pagat la pena apostar tots els diners
al somni d'un país
que se'ns està empassant sencers

el pare mira la seva dona als ulls
i veu que allà on hi havia l'iris hi viu la tristesa
vol donar-li una llar en un país que se la mira
amb la paraula visitant a la llengua
el dia del seu casament

va deixar tot un poble per ser la seva dona
ara ha deixat tot un país per ser una guerrera
i quan va arribar l'hivern
no tenien res més que l'escalfor dels cossos
per foragitar el fred

com dos parèntesis l'un davant de l'altre
abraçaven les parts d'ells que més s'estimaven (els fills)
van convertir una maleta plena de roba en una vida
i en sous regulars
per assegurar-se que els fills dels immigrants
no els odiarien per ser els fills dels immigrants
van treballar massa 
se'ls veu a les mans
els ulls els cauen de son
i això és la cosa més artística que he vist mai
és poesia per a les orelles
que no han sentit mai el so de la passió
i la boca se m'omple de m'agrada i oh quan
miro la seva obra mestra
perquè no hi ha paraules en anglès
que puguin dir tal bellesa
no puc resumir la seva existència en vint-i-sis lletres
i dir-ne descripció
un cop ho vaig provar
però els adjectius que calien per descriure'ls
ni tan sols existeixen
així que vaig acabar amb pàgines i pàgines
plenes de paraules seguides de comes i
més paraules i més comes
per acabar adonant-me que hi ha coses
al món tan infinites
que no podrien gastar mai cap punt


(Fragment)


Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

Tr.: Bel Olid


05 d’agost 2019

ALBA DE FERRO

...
Però és bona la son
que venç els cossos cansats i prepara l'esperit
per a l'aparició universal de l'aurora. Encara
el plor podria dreçar-nos com les joves fulgors
dels déus de Sicília. Però no sents
com les muntanyes verdegen?  Sóc al bell mig
de les planes flamenques i sento
com bramen les vaques cerdanes, com brollen
fontanes reals dels Muixerons fins a Gréixer,
com s'alça la mar davant de tot Catalunya.
Hi sóc més real que amb el cos que em fa home
sense homes. Vora el riu dels meus pares
revisc tot sencer, sense perdre'm, però
ni una mica: tinc ferro i granit i raïls,
fabricats, ajustats i deixats per mà d'home.
D'aquí estant m'allargo a la tarda primera,
entre amics i el cristall, tan real, de la música,
i a les altres tardes creixents, i ta mare
servint pa amb tomàquet

———————————————————

Mais le sommeil est bon
qui vainc les corps lassés et prépare l'esprit
à l'apparition universelle de l'aurore. Le pleur
pourrait encore nous redresser comme les jeunes éclats
des dieux de Sicile. Mais ne sens-tu pas
les montagnes verdoyer? Je suis au beau milieu
des plaines flamandes et j'entends
beugler les vaches cerdanes, jaillir
les fontaines réelles des Muixerons jusqu'à Gréixer,
comme la mer se soulève devant toute la Catalogne.
J'y suis plus réel qu'avec le corps qui me fait homme
sans hommes. Au bord du fleuve de mes parents
je revis tout entier, mais sans me perdre
d'un pouce: j'ai du fer et du granite et des rails,
fabriqués, ajustés et posés d'une main d'homme.
D'ici je me penche vers l'après-midi premier,
parmi les amis et le cristal, si réel, de la musique,
et vers les autres après-midi grandissants, et ta mère
qui sert du pain à la tomate


(fragment)

Tr.: Annie Bats

Choix de poèmes


Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 79

08 de març 2019

Els somnis abandonats

A l'hora que els dorments de les entrades
s'acotxen amb notícies gastades
i s'encalcen els desitjos trontollant
com gerres de cervesa en un cantell,
ella encara no pot agafar el son
ni els somnis que voleien per la cambra.
Només n'agafarà d'abandonats
pels qui, desensonyats, lleven el dia.




De El vent de les andanes




Hermínia Mas, dins,


Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans, 1999
Ed.: Vinyet Panyella

30 de novembre 2018

Parla

Parlo d'agrests
ocells        de sols
    que no s'apaguen
    d'inamovibles
    pedres

    de sang
    viva     d'estrelles
    que no cessen.

    Parlo del que impedeix 
    el son.




Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

30 d’octubre 2018

Roser s'enfila per murades blanques

Roser s'enfila per murades blanques.
Pinzell de lluna et lleparà les galtes.

Perfum de nit, silenci de llimera.
Per les teulades, com s'arrapa l'heura!

Les campanetes del teu campanar
voltegen boges per l'amor dels gats.

Baranes i arbres són parany de llunes.
Saltironegen bestioles goludes.

La son arriba segellant parpelles.
Un tacte verd dorm a les calaixeres.

Roser s'enfila per blanques murades.
Pinzell de lluna et gelarà les branques.



Vicent Salvador, dins,


Antologia poètica, 1993
Ed.: Josep Ballester i Marc Granell
Il.: Lina Vila

06 de gener 2018

A port

Finalment són a destí
les meves passes porugues:
passen del fred i la nit
a l'escalfor benvinguda.

Les ombres se les emporta
aquesta seguretat.
Per fi tancarem la porta
a tots els perills passats.

I, quan vindrà de puntetes
la mare encara desperta,
em trobarà en un bell son,
endinsat al Món de Non.


Robert Louis Stevenson. Jardí de versos d'un nen. 2011

Edició: Jaume Subirana
Il·lustracions: Jessie Willcox Smith

19 de novembre 2017

Dorm princesa

Plouen poemes! / fotografia d'autoria desconeguda a https://serveiseducatius.xtec.cat/badalona/portada/novetat-plouen-poemes/
Dorm princesa dorm, non, non,
que la bruixa escombri el plor,
anirem on viu la son
amb la barca i la cançó.
Amb la rosa del roser
fem la vela del veler,
travessant el mar del drac
trobarem el cel calmat.
El sol s'ha menjat la nit
la princesa s'ha adormit,
tanca els ulls al seu joier,
les estrelles a recer.



Josep Casadesús, dins,

Plouen poemes!. 2017

Edició: Vanessa Amat, M. Carme Bernal i
Isabel Muntañá

Il·lustracions: Morad Abselam

31 d’agost 2017

Dansa estival

- Clara nit, clara nit de lluna plena!
Ja vénen els fadrins 
al ball de la masia,
per totes les dreceres i camins.
- Totes anit tendreu festejador,
garrides collidores,
i durarà l'amor
fins que la lluna amagui sa claror!
Sortiu a la serena
que dins la casa ja no hi cap la gent;
sortiu que anit defora no fa vent
i la cara, que el sol va tornar bruna,
us besarà la lluna!

Ja sona la guitarra
i surten les parelles a ballar.
Comença la cançó
i, dins el ritme bell,
les collidores dansen
amb volateig d'aucell.
Es perden les cançons damunt la plana
i el fum dels formiguers
munta com una boira llunyedana.

Comença a fer frescor.
Dolça la son enterboleix la vista
i, al davallar del cel la mitja nit,
la dansa i les cançons s'han extingit.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946. 2a ed.

17 de juliol 2017

PERCEPCIONS

De què ens serveix buscar clarors divines
si som tallats a la mesura humana?
A qui aprofita un món d'idees pures
si rere un vel s'amaga imperceptible?
No ens cal saber que el cel dibuixa imatges
en infraroigs, si no les podem veure,
ni suposar tampoc que els àngels canten
en ultrasons, si no podem sentir-los.
Tenim un cos, i aquest ens marca els límits:
ens fa evident l'entorn que ens interessa,
però res més. Bé que intuïm abismes
en la foscor perduts, si no els abasta
un raig de llum conforme al nostre espectre
no sabrem mai que hi són. Quina esperança
en l'irreal nodreix aquest deliri
intuïtiu, només per turmentar-nos?
No és altrament en el racó dels somnis
quan sobrevé la son endarrerida
que es forma un munt d'imatges insensates:
tot va com vol a l'univers oníric
i no hi ha res que se subjecti a normes.
Però els serveix de font l'experiència
del que hem sentit desperts: tot i ser lliures,
també  els constreny l'atzar combinatori.
Formes, colors i sons, totes les coses
que percebem entre elles es barregen
en milions d'efectes, i no poden
les nostres arts omplir-los i esgotar-los
del tot: abans es cansaran els segles.
És per aquí que transcendeix el cosmos.
Si vols comprendre el seu reflex, les branques
de l'arbre compta, i de la xarxa els nusos.


Jordi Parramon, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 102 (febrer 2013)

12 de febrer 2017

Camins a punta de dia

Ben protegits encara per la son,
covats entre silencis d'hivernacle,
plançons, neguits, anhels i tant demà
a punt d'obrir els ulls

i veure cel
i beure llum
i engolir aire

i dia a dia recompondre els solcs
una mar onejant de vida nova.


                   Per a Josep Piera, gener de 2015





Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016


Nota sobre l'autora: Manuel Forcano

23 de novembre 2014

El meu fillet té una son

El meu fillet té una son,
sa mare lo fa dormir,
i farà una cançoneta
per a què puga dormir.

Oió ió ió ió
oió ió ió iana
soneta vine, don don
soneta vine, don dana.


tradicional catalana


Mirna. Mirna. 2009

27 de juliol 2013

Bufador (*)

Quan la calor
ha fet difícil passar les hores
i fins i tot la migdiada
no t'ha portat la son,
esperes amb impaciència la marinada
que et recorda que no ets lluny de la mar.

Potser caldria anar buscant
un bufador en el lloc
on la memòria va gravar;
ja fa temps, les empremtes d'una lava
ja apagada.



(*) Bufador: Lloc on sol bufar el vent. Es tracta d'un forat,
esquerda per on surt un corrent d'aire.



Assumpció Forcada. Meteorologia. 2011

20 d’octubre 2012

CARPE DIEM

Aprofita aquest moment. Oblida
els camins que t'han dut fins aquí
i la foscor que, davant teu, amenaça
amb el no-res. Aquest cos que dorm
i que s'agafa de la teva mà entre somnis
és llum en la llum i et fereix
com el vent que infla la vela i t'extasia.
Oblida la nit, oblida les fulles d'octubre,
vine, asseu-te, feliç, als meus genolls.
Fins ara ni t'havies adonat de la pluja
que ha caigut, persistent, des del migdia.
No et cal viure enfora, on no hi ha res,
quan el silenci, a dins, és una música que estimes.
Escolta les gotes timbalejant als vidres
i deixa que el cor malmès se t'arrauleixi
oblidat del temps, dels infortunis,
vora aquest son bellíssim que et fa viure.



Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992

14 de gener 2012

Llençol del cel

Llençol del cel,
l'estelada ha portat
un llit de son.


*

Blanc com si blau,
dintre els nius de la neu
gener s'ha fos.


*

L'única altura,
la grandesa de l'aire...
¡ni pesaria!


*

Tots els auguris
els duus a la mirada.
Per això calles.


*

Contra la roca
l'aire de tramuntana
lliura la lluita.


(Selecció)


Isidre Martínez Marzo. Sense mi. 2001

10 de juliol 2011

Cançó de bressol

Bruixeta la non-non,
amb caputxeta blanca.
Hi ha una finestra als núvols
que si s'obre no es tanca,
si no ve la soneta
amb ventallet molt fi.
Pestanyeta de seda,
lluneta de coixí.


V


Maria Mercè Marçal. Sal oberta. 1982

15 d’agost 2009

Cançó de bressol per despertar

Què li passa al teu nin tan callat?
Què li passa al teu nin tan tranquil?
Jo el bressol amb la força d'un brau,
l'esperon en brandar-lo ferreny.

Què li passa al teu nin que és tan quiet?
Què li passa al teu nin que és tan sorn?

Jo l'engrons amb cançons com un clam
heure el son de la vida no pot.




Víctor Gayà. Com la sequera. 2004

06 d’agost 2009

Cançó de bressol

Sempre que torno de la feina tard,
pujo a la teva cambra
i m'assec prop teu per veure't dormir:
no saps com m'alleuja sentir-te
respirar sense ensurts,
gairebé imperceptiblement,
saber que tens un son
confiat i tranquil...
El teu front llis,
tan net de roderes i de frenades,
és encara una pista on els problemes
no aterren perquè ara els toca
de sobrevolar-me i de tant en tant
envestir-me sense pietat...

Tu no ho saps, però ets a cobert
de totes les tempestes que es puguin congriar,
mentre que el teu pare i la teva mare,
fins si es besen desesperadament,
es troben ja del tot a la intempèrie,
com d'altra banda els correspon...
Quan algun dia te n'adonis, d'aquest joc,
voldria que també et passés
prop d'un infant que dorm a casa teva:
és una bona forma d'esmorteir la por
i el cansament que s'abat damunt nostre
a partir d'una certa edat.



Àlex Susanna, dins,

17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona.  2001

21 de desembre 2008

El versaire rebotega al poeta

És quan dormo que hi veig clar. Foix


Doncs jo, quan dormo, no hi veig fosc ni clar,

misser Vicenç, puix dormo com un soc.
Si les dormides són un altre pa
els somnis han de ser tot just un joc.

(Freud, sobre això, no és pas de bon consell.)

Dels esperits somiadors, me'n ric.
Tant com defujo el bac cerco el solell.
Només de vida viva vull ser ric.

Després del son sempre revifo el foc,

però amb els somnis se m'esmussa el lluc
i no m'adono que s'acosta el drac.

Si estic despert, bé que sovint ullcluc,

penso, converso, beso, jugo, em moc,
rebo i torno el pinyac i l'amanyac.


Pere Quart. Obra poètica. 1999

Ed.: Helena Mesalles