Primavera

L'hivern és un record de boira peregrina
prenent vistes a l'hora d'emprendre un llarg camí.

I la ciutat de l'heura es torna ara de vidre
per fer més transparent l'aram dels seus peons.

Hi ha un bellugueig de pàmpols en bandola
del cloquer de la Seu al ciri cisellat de Sant Feliu:

la Devesa estrena una escolania de fulla
impúber, sol tendre i ocellam...

Els plàtans fan l'anar i venir de cerimònia:
tot està a punt pel gran pontifical
de primavera!

La salmòdia exultant, a pas d'andante,
sotragueja de nou el vell carro d'Elies.
Eterna com la fe i fonda com l'amor
torna a recomençar l'alta cançó dels dies!

Salvador Sunyer, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Elogi de les coses

Vosaltres, totes, coses d'aquest món,
mai us coneixeré completament.
Sempre ens aparta un dolç astorament
i les que amb tot aquest cor meu us don,

aquestes mans, mai us agafaran.
El que els emplena dobla llur buidor
i sols feixugues una a l'altra es fan
amb la seva pura adaptació.

I els ulls veuen, encara que coberts,
aquesta poma i aquest gerricó
i el llibre, l'horabaixa, en el balcó,
més tendrament que quan estan oberts.

Peter Gan,

pseudònim de Richard Moering, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Us he estimat

Us he estimat. Dins del meu cor l'amor
potser del tot no s'ha extingit encara.
Però ja no us destorbarà més perquè
de cap manera voldria entristir-vos.
Us he estimat en silenci, sense esperança,
llanguint de timidesa i gelosia.
Us he estimat tant i amb tanta tendresa
com -si Déu vol- us pugui estimar un altre.

Aleksandr Puixkin

Dona'm la mà : cinquanta poemes d'amor. 2016

Selecció a cura de Marcel Riera

en veritat

 En veritat us dic
 que no es fa res en veritat sinó
 per la paraula creadora de silenci.

                                Joan Vinyoli

Com hi ha la llum de la lluna
hi ha l'agosarada blavor de la mar,

a les fondàries.

El migdia temperat que s'acaba,
cançons ballables,

un raonament lúcid i senzill.

Esguards de glaç o de tendresa immensa.

Els versos han sorgit sentint 

la llum i la solidesa de la lluna

i el fred del dia que s'acaba.

Teresa Grau Ros

Un compromís

Prenc ara un compromís amb la tendresa:
Sabeu? la farina i l'aigua en comunió
converteixen en pa la matèria.
Assaonaré el que prenc pels ulls
per les oïdes el tacte o la intuïció.
Semblant a com les abelles preparen la mel
elabore calma dolçor llum
i en faig la meua energia, el meu motor
també el meu residu.
Tot el que he de deixar
que siga bell.
                        Prenc ara
un compromís amb la tendresa.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premi Categoria Oberta de Poesia

Diada de Reis amb els nets

Els Reis d'Orient
               no han dut joguines,
ni grossos camions
              ni boniques nines,
ni grans capses plenes
              d'entreteniments;
m'han dut el somriure
              d'unes boques fresques,
d'unes galtes tendres
              i d'uns ulls lluents.

Al cel de la nit,
              soc, per ells, un astre
que a penes fa llum
             i sols deixa un rastre
d'amor, tot marxant.

Si a l'hora de fondre'm
            pel cantó de posta
algun d'ells em cerca,
           trobi per resposta
un raig de llum nova
          que surt de llevant.

1987

De: Obra poètica inèdita - Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Agraïment

L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.

Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte

de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,

és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.

Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006

Traducció de Xavier Farré
Text definitiu de Simona Škrabec i Jaume Creus

Carrer de Sant Francesc

Aquella botigueta tan festosa
que tenien els pares fa molts anys
en el carrer, ーavui de Santa Claraー,
era l'encís de tots els seus afanys.

Per a tothom tenien simpatia
i l'amistat era el seu gran tresor;
potser més que aleshores me l'estimo
i la guardo amb tendresa dins el cor.

Carrer de Santa Clara que un jorn era
carrer de Sant Francesc, suau i humil
com el Sant del seu nom, amb una clara
llum com la dels matins del mes d'abril.

Guardes de mi, amb les primeres passes
les caigudes que solen fer els infants
quan surten al carrer, i amb poca traça
s'arrosseguen per ell de peus i mans.

El carrer on jugava amb les amigues
que de grans trobaria de bell nou,
rosses i cimbrejants com les espigues
que no poden saber quin vent les mou.

Amb els anys cada vida lliscaria
per altres encontrades i carrers,
però sempre el record de la infantesa
ens retornava el goig dels jorns primers.

Avui que ja no és ferma nostra passa
ni amb força no estrenyem les nostres mans,
quan penso en el carrer de Sant Francesc
evoco tot l'encís dels primers cants.

Dels primers cants que em tornen la gaubança
d'aquell temps innocent i primicer;
i torno a ser de nou l'infant que reia
amb totes les amigues del carrer.

Agustina Rexach, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Agost

AGOST, estiu
esplendorós i càlid
colors que sobten els ulls.

I en aquesta
cambra closa, ja sense
enyor submergida

en l'esguard
que es perd mirall enllà,
en el llom de tants llibres.

Amb la remor de moltes hores
ara premudes
en aquest moment,

en què el color verd
d'una sola fulla
de gerani que mou el vent

càlid i quiet d'estiu
m'omple de tendresa,

de plenitud.

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

Fonda

Sobreeixidora
tendresa em vessa.
El teu cor? Porta'l,

arrela-me'l per dintre
i deixa que te'l regui.

Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició: Lluïsa Julià.

La voluble cançó

Sé d'una cançó 
que no em costà aprendre
sense anar a lliçó:

que el prat era tendre,
l'ocell inquiet,
altes les estrelles,
el bosc un secret,
brunzents les abelles;
que el sol i la lluna
no poden ser amants,
que la terra és bruna
i els mars inconstants.
La natura rica
omple tots els buits,
si la llavor és xica
ubèrrims els fruits.
Quan l'home la tracta
amb urc o despit,
no hi pot trenar pacte
per al seu profit.

De La terra benigna.

Poemes de Montserrat Vayreda : antologia 1945-2004. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

La pell

Ressegueixo els teus peus
amb un gest de tendresa,
n’intueixo els camins i les nafres,
els freds i les fatigues,
duent-te enllà de tu,
de les mans que coneixes.

T’imagino a la sorra,
el blau tacte de l’aigua llepant-te.
Mor el món.
Et recordo en la pell
que ara aprenc a estimar.



Carles Duarte. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart

L'hora de l'alba

Donem-nos la mà,
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.

Desperta, rosada,
la pau del jardí.
Amb l'última estrella
clareja el camí.
La porta és oberta
i el cor se n'hi va.
És l'hora de l'alba,
donem-nos la mà.

Deixàrem la prada,
passàrem el riu.
En tendres cabanes
fumeja el caliu.
Ens crida la vida
muntanyes enllà.
És l'hora de l'alba
donem-nos la mà.

Pardals i cardines
aixequen el vol.
Les vinyes més altes
verdegen al sol.
Si mires enrera,
t'enlluernarà.
Com el primer dia
donem-nos la mà.

Donem-nos la mà
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.

Tomàs Garcés, dins,

Aire i llum. 1996

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

A l'estació

T'he vist com sempre a l'estació, somriure net; avui de nou
Esperes un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc
Tothom et sap i, tendrament, et filen anys per a fer-te un temps
Quan de temps

Dius que, a l'andana, no hi ets sol; viuen amb tu ombres i jocs
Ombres d'adeus sense retorn, jocs de petons pels benvinguts
I, a dalt dels arbres més bonics, hi nien els amors ferits
Per un tren

I amb tu esperen el senyal de l'arribada d'aire nou, aire nou, aire nou
Del pas nou
Del gest nou
Del tren nou

T'he vist de nou a l'estació i en tu m'he vist, a poc a poc
Buscant un tren misteriós, que ve de lluny, si és que va enlloc
I veig com dormen els adeus, com neguitegen els retorns
Per un tren

Que, finalment, quan la tardor pinta un cel nou a l'estació
Tots esperem el pas d'un tren, que va molt lluny, si ve d'enlloc
Els uns perquè ens arribes tu, els altres perquè se'ns enduu
Aquell tren

Esperem amb tu el senyal de l'arribada d'aire nou, d'aire nou, d'aire nou
Pas nou
Gest nou
Del tren nou

T'he vist com sempre a l'estació
I en tu m'he vist a poc a poc
Quan la tardor pinta un cel nou

Lluís Llach. Maremar (Àlbum complet - Canal Oficial YouTube). 2016, m. 19:39-25:08

Cristall líquid

La membrana cel·lular delimita
l'ameba que et fa tenir un jo definit:
una identitat individual
construïda amb una frontera
permeable que garanteix
l'intercanvi amb l'entorn.

Sense la pell, no ets res més
que un conjunt d'òrgans tendres
que viuen enganxats
als cicles de l'Univers:

la rotació de la Terra,
la translació de la Terra al voltant del Sol
i els períodes de les fases lunars
que et fan tenir bons i mals dies.

Tens, dins teu,
el cicle vital d'una galàxia
i el cicle del carboni.

Macrocòsmicament,
se t'entén des del micromon.

Anna Gual. Ameba. 2020

Il·lustracións de Gala Pont.

Epíleg de Caterina Riba.

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019.

Als grans aeroports

Vida de curare i mel -un caprici de la glòria
No menystinc les dents de llet ni les primeres vocals
visito els grans aeroports per a l'intercanvi de tendresa
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos i els bruixots

Als grans aeroports escric Tractats sobre l'essència de la família
als grans aeroports escric Tractats de medicina interna
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos els bruixots

Recordo el mes de març
el rellotge de la torre i altres supersticions de l'Amor

Marta Petreu. Apocalipsi segons Marta = Apocalipsa după Marta : antologia poètica. 2019

Pròleg de D. Sam Abrams

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

Claror

                                  A la mare

Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.

Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.

Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).

Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Pr. i notes: D. Sam Abrams

la paraula primera

                                                                             "Existim en el miracle."
                                                                               TXEMA MARTÍNEZ

Les nits que amaguen la lluna estenen un cobertor de records.
I jo furgava en la fosca amb el pal de la memòria en una solitud
de novembre. Regirava les seues aigües obagues i el fons dels
seus silencis.

Quan no em queda res a casa pense els dies que m'habitaven.

Escrivia sobre l'oratge d'oficina de huit a tres de la vesprada.
I d'aquella besada estranya cercant niu sota la taula. I dels llavis
que defugien la correcta disposició de la besada.

Llavors vas dir que jo anunciava la tendresa.

Les nits que amaguen la lluna em migren els desitjos en follia.
I passe notes manuscrites per sota dels vidres que colpeja la
tempesta. De vegades plou a l'oficina i s'hi mullen les hores
del dia. Ja no giraràs més l'esquena a l'home que caminava
aquell poema.

Sempre se'm queda tendra la mirada al forn dels teus afectes.

Josep Manel Vidal. L'endemà de totes les fosques : poemes per a Cloe, 2018

XXè Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2018

Pr.: Jordi Pàmias

Pau paraula sense veu

Pau
paraula sense veu
mort, soferència
té un trist ressò
avui en cada lloc.
Vida
és un hàlit tendre
i ningú n'entén
lo dolç sou carinyo.
La cançó de qui comana
és potència
i té tanta esclaus
sempre per seguir-la.
L'innocent
no té altre
en lo sou cor,
viu sols per l'esperança.

Sara Alivesi , dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Els xops del barranc

Salut, oh xops del barranc,
xops de llum, xops de tendror!
Esteu clavats dins del fang
d'aigües vives de verdor.

Les fulles són panderetes
tocades pels dits del vent;
les fulles són banderetes
que tremolen suaument.

Entre les gòtiques branques,
enjogassats i enardits,
pul·lulen, les trompes franques,
els filharmònics mosquits.

Entre l'herbeta mesquina
se passeja el caragol;
beca una rossa gallina
l'eruga que cau al sòl.

En la bassa més propera
la granota fon metall
i es contempla la papera
en l'aigua de son mirall.

Xops amunt, entre les fulles,
el raig de sol juga i riu;
d'ocells salten les patrulles
branca a branca, niu a niu.

Tota aquesta massa verda
inocula dins ma sang
una esgarrifança gerda.

Xops, xops de llum al barranc,
graciosos, solitaris!

Tan amunt haveu crescut,
que us veig extraordinaris
i us dic amb joia: Salut!

Carles Salvador, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues