Mai

                                A la meua àvia

Mai no vaig poder dir-te
que t'estimava
mai no podré ja dir-t'ho
que t'estimava
ni tan sols ara sé
si això és important

Mai
que m'embadalien 

els teus ulls de gata grisa

bressant-se-te'n al front

Mai
que fascinats jugaven
els meus dits en la pluja blanca
banyant les teues galtes

Mai
que et vaig sorprendre nena
tipa ja
de fer-se gran

Mai no vaig poder dir-te
que el teu cos menut
feu el meu
gran
mai
que les teues passes primerenques
feren les meues
grans
mai
que la teua pell
sense camins
em feu definitivament
gran
ni tan sols ara sé
si això és important

Mai
que em vas somriure nena
tipa ja
de fer-se gran

Mai no vaig saber
si em volgueres
mai no sabré ja
si em volgueres
ni tan sols ara sé
si això és important
però sé
això sí
que ens hi trobàrem a la mateixa edat
per jugar amb nines
agafades de la mà
per botar la corda
agafades de la mà
per admirar-nos
agafades de la mà
davant un mirall de records impossibles.

Pepa Úbeda. La meua frontera. 2010

Premi Miquel de Palol 2010.

Triar

No t'ha triat l'atzar.

T'has triat tu.

                     I tu has triat
la veu i les paraules,
el pla revers dels somnis,
els ulls llisquents damunt de l'aigua,
les voltes que has girat,
els horitzons inútils.
Tu t'has triat, no t'has traït.
I això, això, és tot.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

Reconciliació

La lluna és vidriosa i lleu
encara, en el vast crepuscle.
Per què no me'n vaig
d'aquí? Per què no duc
allà baix, pels carrers, la meva
nostàlgia de les muntanyes perdudes,
i la tradueixo en amor
pel món
que vaig estimar?

Ja van patir massa
per la meva rancúnia
les coses: i no es pot viure
gaire temps
si silenciosament ploren
les coses per nosaltres.

Aquest vespre, aquest vespre
quan els rostres dels homes
siguin taques d'ombra, i res més,
quan com a molt
només les cases
visquin de llum,
jo em trobaré amb mi mateixa
en aquell món d'abans
i fonda
serà l'abraçada
entre les coses i jo.

Tornarem a comptar els fils
que em lliguen els ulls
als ulls il·luminats dels carrers,
tornarem a comptar les passes
per on l'ànima aboca
la seva set de carrers
damunt la terra fosca.

Potser les coses
em perdonaran un altre cop,
potser, arquejant
per sobre meu
els seus grans braços,
desplegaran pèrgoles de somnis
demà damunt el meu
solitari migdia.

Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Edició bilingüe.

Nit oberta

De sobte, la barca s'ha aturat
en un instant incandescent
que ja és el temps sencer
perquè no hi ha passat ni futur,
tan sols el present d'aquesta llum tènue
i magmàtica acariciant-nos la mirada
feta intersecció de dos cels sublims.
Voldríem retenir per sempre el foc
i ser Prometeus d'un món lliure de culpa
i càstig, un lloc on poder ser natura
i consciència, cos i ànima,
emoció i pensament,
un àmbit sense contradiccions
on tot sigui harmonia amb el cosmos.
Lentament s'obre la nit
i decideixes continuar el viatge
perquè tots els cossos celestes
puguin emmirallar-se en els nostres iris d'aigua,
aquests ulls iridescents
de mar antic sempre nou.

Cristina Àlvarez Roig. Firmament obert. 2021

Il·lustracions d'Esther Varo.
Pròleg de Vinyet Panyella.

Epíleg d'Israel Clarà.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2021

Avui, que faria sis mesos

Ara, que és ben de nit, filla meua, voldria
netejar-me bé els ulls, ja saps, amb aigua i sal,
rentar-me bé els ulls i llavar-me les mans,
refregant-les després en un rastell ben aspre,
filla meua, i posar-me darrerament a escriure't,
així, senzillament, com qui es menja una poma,
com qui es rasca un genoll, com qui xiula al capvespre,
tot així, filla meua, ací, en aquest racó
de la casa, la casa en silenci, la casa
sense tu, filla meua. Ja no sé què et vull dir,
jo no sé si et vull dir quelcom, jo no sé res,
jo només sé que vull parlar amb tu, romandre
així, tota la nit, tota la vida, tota
la nit, aquesta nit sense tu, filla meua,
oh quina nit més gran, ja saps: la nit dels hòmens.
I ací estic, i t'escric paraules i paraules,
vaig fent ratlles, paraules, coses i coses, coses
no sé ben bé què són. Altres vegades tinc
el desig d'agafar un paper i esgarrar-lo,
sense adonar-me'n massa, pensant en tu, com si
et veiés, filla meua, en qualsevulla banda,
mentrestant van caent papers, trossos menuts
de paper, no sé, coses. Ara faria això,
trencaria papers, trencaria paraules,
cada vegada fent els trossos més menuts,
més petits, petitíssims, oh i més petits encara,
deixant-los caure al sòl, per damunt dels taulells,
i així una hora i una altra, tota la nit així,
tota la vida, tota la nit. Tota la Nit...

Vicent Andrés Estellés. La vida contada a un nen del veïnat. 2012

Dibuixos de Miguel Ángel Díez.

Tria i introducció de Juli Capilla.

Matí

Ets eixida del son com del mar. Tota humida,
somriu encar ta boca als somnis, dolçament.
Brilla el sol a les herbes, però tu veus l'argent
         de la lluna, entre l'aigua adormida.

Una llum de maragda mig emboira els teus ulls;
té perfums d'aquell mar ta delicada argila;
i dus una gran perla pàl·lida sota els rulls,
        ondulats com una alga tranquil·la.

Marià Manent, dins del llibre,

Antologia general de la poesia catalana. 2000

Editors: J.M. Castellet i Joaquim Molas.

Creació

Cada matí en llevar-me
prenc possessió del món
-que em posseeix- amb la mirada;

comunió feliç
de dues transparències:
les meves còrnies i l'aire.

Qui va donar-me els ulls
no ho sé, ni el món que, cert,
se m'ofereix estrany i nu.

Tot el que sé és la llum
que els sentits m'il·lumina,
i el seu reflex, que, transformat,

projecto sobre el món
per recrear el paisatge
que a cada instant de nou em crea.

Ramon Farrés. El present constant. 2009

Doble Zero

Com un gat amb la panxa oberta
que s'arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tan se val.

El gran arquitecte de l'univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
«No creies el que deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l'ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat». Tant se val.

El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrent cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l'afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
«La imatge és la realitat del món invisible.»

També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.

L'únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
—els gats vells mai no envien cartes—,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d'un gat tronat i ferit del carrer?

David Castillo

De Doble Zero i Esquena Nua, dins

 
Bandera Negra : Antología personal (1992-2001). 2001

I també al llibre:

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

 Barcelona, 16 de maig de 2002

Direcció del Festival: Gabriel Planella

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

Clapoteig

La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.

És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.

Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.

Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

La mare

I quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure la muralla d'ombra,
per dur-me com antany vora el Senyor
em donaràs la mà, oh Mare!

De genolls, decidida,
seràs davant l'Etern com una estàtua.
Ja et veia així
quan eres viva encara.

Alçaràs tremolosa els braços vells
com quan vas traspassar
dient: Déu meu, soc teva.

Només quan sigui perdonat
et vindran ganes de mirar-me.

Recordaràs la teva llarga espera
i un breu sospir et brillarà a la cara.

——————————————

La madre

E il cuore quando d'un battito
Avrà fatto cadere il muro d'ombra,
Per condurmi, Madre, sino al Signore,
Come una volta mi darai la mano.

In ginocchio, decisa,
Sarai una statua davanti all'Eterno,
Come già ti vedeva
Quando eri ancora in vita.

Alzerai tremante le vecchie braccia,
Come quando spirasti
Dicendo: Mio Dio, eccomi.

E solo quando m'avrà perdonato,
Ti verrà desiderio di guardarmi.

Ricorderai d'avermi atteso tanto,
E avrai negli occhi un rapido sospiro.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

Nit a l'era

Dolça nit d'estiu -el cap sobre el rascle,

l'ànima santa del treball dorm a l'era.
Entre els estels esdevinguts un mar neda el gran
     silenci.
L'infinit em crida amb el parpelleig de mil ulls.

Canten, lluny, els grills. A les aigües de l'estany
hi ha, aquesta nit, unes noces secretes de nàiades.
L'oreig que commou el salze a les ribes del rierol,
desperta cants d'acords mai no sentits.

Entre l'olor de farigola, estès al cim de la batuda,
deixo que cada raig de llum toqui el meu cor,
i m'embriago amb el vi de la gerra de l'infinit,
on s'esclafen estels fugaços sota un pas desconegut.

M'és deliciós per a la ment submergir-se en el blau
      d'onades de llum,
naufragar —si cal— en les flames del cel,
trobar noves estrelles, antiga pàtria perduda:
la meva ànima en va caure i encar plora l'enyorança
       del cel.

Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

El cicle de l'aigua

El cicle de l'aigua plovent
sobre el mar fumejant
tornant-se boig perquè ho repeteix
cada dia. Fes que sigui
diferent, senyor pell verda
de truita de riu
i ulls berbena de nucs florits.
La làmina calcària que hi ha dins la sípia
i encara batega.
D'on volies sortir.

Silvie Rothkovic. Als llacs. 2021

Ara començo

Ara començo un altre cop la vida;
ja soc en aquest món de la matèria
que té perfum, però, d'eternitat.
Sota la nit, que no s'atura,
tinc intuïcions de benaurança
per on m'escapo en l'aire universal.
I, encara que reclosa
en l'espiral d'un remolí,
em sé, dins el traüt, alliberada.
És per això que vaig i vinc
des del llindar dels ulls al moll dels ossos,
per un camí d'estrelles i de carn.

Pilar Canela. L'íntim espectacle. 2001

Pròleg de Màrius Sampere

Natura d'aigua

    poema de tres tankas

Oh!, mar salobre,
et miro amb ulls de terra
mentre somnio
que cavalco en l'onada
dalt d'un corser d'escuma.

Coralls i algues
s'arrapen a la brida;
bardisses feres,
amb ganivets de lluna
volen esquinçar el somni.

I el meu cos vola
pintat de sal marina,
en bell naufragi
per les platges desertes
d'incorrupta natura.

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt
Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez

Ciclistes nocturns

By the rising of the moon, by the rising of the moon
Who would follow in their footsteps, at the risin' of the moon.

                               John Keegan "Leo" Casey, "The rising of the moon"

Pedalant a les fosques emparat per la lluna,
passa un ciclista lent que tragina un llumet
que s'encén a mesura que la rodeta sorda
de la dinamo frega la llanta. Toca el timbre
i ens diu suament bona nit, el seu perfil més
blau que el tel de la fosca. Se'n va pel caminet
de grava, camps i tanques enllà, i sembla que es fongui
però encara titil·la fent giragonses, cada
vegada més lluny, com una cuca de llum
que se sap de memòria el camí fins a casa.

A la volta del cel, sota l'ull desvagat
d'una lluna que no parpelleja, sallant
en escamot dispers, ciclistes gegantins
de noms estrafolaris van fent la seva via
en silenci, embalbits, mentre s'esfilagarsen
fins als confins d'aquell lloc immens que ignorem
on és, amb els seus llums minúsculs, innombrables,
que algú sap fer girar perquè pampalluguegin,
sense dir cap paraula, sense tocar cap timbre,

amb pedals invisibles il·luminant la nit.

Marcel Riera. Llum d'Irlanda : les síl·labes molles. 2012

Premi Carles Riba 2011

Després

       Mon cor s'adona
       del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.

      Tot m'asserena
      aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.

I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
       l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.

Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
       fuig del mirall.

       La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
       tot s'ha refet.

I lluny del goig amarg de tes voreres
       ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.

De: El branc de les vuit fulles, VI.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17

La sesta

Temps de batre: juliol
amb música de cigales;
la idea acopa les ales
mig ofegada pel sol.

M'he tombada a l'ombradís.
L'esllanguiment de l'horeta
és la garba, abans restreta,
deslligada del vencís.

Ja a l'ull tota cosa es pon
i un poc d'oratjol revola
ple d'olor de farigola
que fa més dolça la son.

Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996

Tria i apèndix de Josep Carner
Introducció de Joan Triadú

Ànima

Veuré créixer els meus fills
tant temps com la vida em deixi.
La lluentor dels ulls
travessarà l'instant
per seguir-los estimant
en cada fotografia.
Si tenim sort ens farem vells.
Si tenim sort posposarem
l'embat de l'agulla blanca.

Ells, creixeran.
Travessaran foscors,
passions, buidors.
Divagaran, com fem tu i jo
sobre l'ampit d'un cansament
que ablama pors i interrogants.

Potser demà, si tenim sort,
les lluites d'enguany
seran cases de silenci
on recollir-se a existir.
Quan perdin peu, si tenim sort,
ressorgirem, de dins el temps,
per escandir-los el vertigen
amb poemes festius
i ànima salvatge.

Eli Sanz. Posidònia. 2021

Se li va ficar

Se li va ficar la mort a l'ull.
De llavors ençà, parpre macabre,
té un mirar d'olives en remull:
negres, mortes, tristes i aixafades.
Mes, no plora, no! No té l'antull.
Vidriós i a punt per la trencada,
no deixa anar llàgrima, té el trull
sec i l'ànima deshidratada.
Tots comptem que algun dia, curull,
regalimarà suc d'olivada
d'una pena encallada a l'escull.
I encara s'hi lleparà la cara!

Fins llavors, molí que mai no mols,
se't faran lleganyes com pinyols!

Josep Pedrals. dins,

II Trobada de poetes per la pau. 2009