Jo, si...

  Jo, si pogués redibuixar el món,
el desplegaria com si fos un llibre.

Escriuria sobre cada un dels seus pètals.

           Tan sols mirant-los,
 tan sols somiant, amb la punta dels dits,
       històries sense fronteres,
   històries de color blau i rosa.

 És clar que em diran, a cau d'orella,
     que no és pas així, el món,
que les seves pàgines estan arrugades,
      esquinçades, cremades,
      que és d'un gris insuls,
   que ens hem de conformar,
en lloc de ferir-nos els ulls tot somiant.

     Però això no fa per a mi.

           Jo, si pogués
      redibuixar el món,
         en veu alta us
  el faria llegir. Escolteu! 

Et si on redessinait le monde Català Un món somiat : redibuixem el món?. 2018

Text: Daniel Picouly
Il·lustració: Nathalie Novi

Traducció: Lluïsa Moreno

Per cloure la nit

Per cloure la nit
i el poema que fuig
em miro les mans
i la taula parada
de papers i de llibres
cercant les paraules
que han de trencar
el silenci dels ulls
els escrits sense veu
els interludis llargs
el vidre que separa
el glaç que s'interposa
el no res que ara és
el no res que serà.
El meu dietari d'hores
al quadern fosc de l'alba.

Aprenent a mirar. 2011

Poemes de Vinyet Panyella
Fotografies de Quim Cubert

Imatge

Ampolla abandonada.
Sota la pluja
encara receptacle.

Imatge de poema
per a uns ulls japonesos.

Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

La llum

La llum no m'isola de tu
com dies enllà m'isolava.
El món ja no m'és insegur,
talment com m'ho fou. Si mirava

en tu com un somni llunyà
tornat enyorança i absència,
avui et pressento la mà
i els ulls vora meu. La presència

de tu se m'ha fet tan vivent
que dintre del meu pensament
no hi viu altra llum ni altra glòria.

Et tinc en les mans i en el cor
com una cançó que no mor,
i als ulls, com una victòria.

Sonets a Maria Victoria que va morir amb el seu somni, 2.9, p. 42-43
   

Josep Janés i Olivé. Combat del somni. 1937

El meu rossinyol

La meva mare va ser un temps un cabirol
Els ulls d'un bru daurat
la gràcia
li va quedar del temps del cabirol

Era aquí
mig àngel mig persona —
i al centre era mare
Quan li preguntava què li hauria agradat ser
deia: un rossinyol

Ara és un rossinyol
Nit rere nit la sento
al jardí del meu somni en vetlla
Canta el Sió dels ancestres
canta la vella Àustria 
canta les muntanyes i els boscos de faigs
de la Bucovina
Cançons de bressol
em canta nit rere nit
el meu rossinyol
al jardí del meu somni en vetlla

Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa

Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany

Nessa

Hauria valgut més que no hagués estat primavera.
Sempre perlejaran els meus ulls al teu record... No
sé si vaig saber massa bé com eres. Els millors
anys de la nostra vida. No hi ets. T'acaronen herbes,
et contemplen paisatges de la bellesa que puc
comprendre, la que, potser, pertocava, abastable.
Baròmetre de tants amors, de tantes infidelitats.
Ésser infidel mustia... Dur aprenentatge.

D' «Homenatge a Walter Benjamin»

Marta Pessarrodona. Tria de poemes. 1994

Avui

Avui recordava a En Puig de la Lletera que, quan jo feia
el segon curs de batxillerat, i d'anada a l'Ibèric del carrer
Gran de Gràcia, vaig topar una vella encorbida, amb
fardells feixucs a les mans. Em va aturar, i em va dir si
la volia ajudar. Em va donar una senalla amb menges,
draps, llaunotes, cordills i jo què sé. D'arribada al cantó 
del carrer d'En Brusi, va dir que ella tirava avall. Vaig
tornar-li el fardot. Tot mirant-me amb ulls clars i 
somrients, va dir: —Gràcies, noi; no te'n penediràs:
soc la Mare de Déu. No li va plaure la cara que jo feia
de minyó incrèdul i tibat, i va afegir:  —Quan sentiràs
que les campanes dels Josepets tocaran a morts amb un
repic diferent, com si fossin les campanes de Pasqua,
serà per mi. Pensa que jo em recordaré de tu. Va seguir,
rancallosa, carrer avall, es va girar, i em va dir amb veu
alta i jove: —Digues pertot i a tothom que allò que canten
i conten del meu home, no és pas veritat.

J. V. Foix. L'estrella d'en Perris. 1992

Edició de Jaume Vallcorba 

Un tren

Quan he despertat, he vist el mar,
una mar llisa, suau, tacada per la boira.
T'he mirat i dormies, el cap damunt meu,
amb la penyora d'una nit al nord,
fugaços, tots dos, com en un somni pàl·lid
que es nega a desaparèixer en la vigília.
He vist un llac fumejant, alzines altíssimes
i la grogor d'un paisatge que espera la neu.
Abans d'adormir-te m'has demanat
si podríem viure al bosc, tu i jo.
I hem rigut perquè és impossible
pensar en els dies que seran, les nits
que hem de conèixer, la sang frisosa.
T'has despertat al final del trajecte
amb els ulls cap a mi, els llavis oberts.
Hem fet tot el que volíem fer?,
et deman. I tu dius: hem tingut sort
d'agafar aquest tren, no fem tard.

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019. Núm. 112. P 35

gos

Tant si és petit
com de grossa mida,
un gos eixerit
t'alegra la vida.
Ningú és més fidel,
perquè ho és de mena;
la cua remena
i té els ulls de mel.

Josep Vallverdú. Bestiolari. 2010

Dibuixos de Manuel Cusachs

Pròleg de Pep Coll

Deixeu-vos posseir lentament per la joia

Deixeu-vos posseir lentament per la joia,
com la nit per l'esforç ignorat de la llum,
i descobrireu la bellesa inicial de les coses.
Car allò més insignificant de la nostra existència
Té importància vital si ens hi donem de cor,
amb els ulls ben oberts
i amb les mans fresques de l'aigua recent.

Tot consisteix a estimar finalment les coses petites,

esforçant-nos a lliurar els desencerts
del pes angoixós de la fatalitat.
Viure per damunt dels objectes
i estimar-los amb quietud infantil,
sense temor al fracàs.

Llavors descobrirem la nostra verdadera finalitat.

Miquel Martí i Pol. Veu incessant: poemes. 2013

Edició: Roger Canadell i Montse Caralt

Onada

No ploris pus.

Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si els peixos
tenen ombra
dins les profunditats
de la mar.

No ploris.

Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si hi ha ulls
que ens pertanyen
dins la foscor.

No ploris.

Ta mare
ha anat al riu
a cercar records.

No et trobarà.

De: Tríptic de l'infant

Lucia Pietrelli, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 16

Resistència

L'instint del córrer de la llebre,
l'aquí romanc de les arrels,
el cop del riu contra les pedres,
la llum i el foc del sol-solet...

Serem això i la primavera
que mira al fons dels ulls l'hivern,
sense que res la faci témer
perquè sap bé que al final venç.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

L'aigua s'aquieta

L'aigua s'aquieta
als mosaics bizantins.
Esmola segles,
intima fosques...
i va llepant-se llagues
de sal i vent.

En la ferida
és on la pell estova
els ulls, la llàgrima.

Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022

Fotografies de l'autora

Pròleg de Lluís Lucero Comas

Verd

Aquesta mirada no és la meva.

Els meus ulls viuen a quilòmetres,
observant en silenci
la remor d'unes herbes.

Anna Gual. L'ésser solar. 2017

Epíleg: Lluís Calvo.

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013. Ajuntament d'Inca.

A la plaça de Làrissa

A la plaça de Làrissa, tot sol
en un cafè —Bello Brazil— m'assec.
Mire la gent: passegen en comboi,
viuen l'instant, agraïts de tenir
el que els fa ser, sense voler res més
que aquesta llum als ulls, un bon amic,
parella, família, criatures,
diners i temps, temps per a prendre el sol,
mirar qui passa, saludar algú,
fullejar la premsa, beure un glop dolç
de fresc frappè, tocar la mà a la dona,
sentir la calma amable del matí.
Grècia és açò, també: la meravella
—goig animal, com gossos o sarvatxos—
d'un diumenge d'hivern prenent el sol.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

M'estimo el cos

M'estimo el cos
que em dona totes aquestes coses
que alguns en diuen ànima,
que m'és camí per trobar-te,
que és calze de les meves sensacions,
carn macada de sentiments,
aquest vell cos que m'és llenguatge
i té mans i ulls i boca, i desitja,
i el masego amb aquest cervell meu
que també és d'ell i meu, però d'ell.
El meu cos que és el vas que em conté
i m'és el vas comunicant del teu cos.
M'estimo el cos.

Ricard Creus. M'estimo el cos. 1997

He mudat el silenci

He mudat el silenci de notes blanques, bemolls i
algun do-re-mi afònic i desafinat. Ara, el silenci
fa mímica. Va vestit de fuster, amb les ulleres
protectores i alguna espurna del darrer xisclet
de la màquina. Com a bon coneixedor dels arbres,
té les mans d'escorça, d'arrugues homogènies i
separades a vint mil·límetres cadascuna. Es queixa
del temps, agònic, que transcorre entre gest i gest
de l'altre. Les veus ja no existiran mai més!
Sospira amb un gran moviment de braços. La
mudesa ha desenvolupat una flexibilitat 

inesperada en les faccions de la cara esblaimada
del silenci. I també una gorja enorme per 
empassar-se tots els mots esmicolats. I els ulls?
Em demana la mudesa. Els ulls han vessat de colors.

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Sonnet 106

Llegint en cròniques de temps marcits
descripcions d'éssers clars i diversos,
i, per lloança escrits, els bells vells versos
de nobles dames i d'amants ardits,

veig que, de mans, peus, llavis, ulls, i cara,
en el blasó de la més gran beutat,
l'antiga ploma hauria sols contat
una beutat com la que tu tens ara.

Del nostre temps, volent-te endevinar,
ses lloances eren sols profecies;
mirant-te amb ulls d'endeví, el seu cantar
no perfilava mots ni melodies.

Als qui, per a admirar-te en aquest dies
tenim ulls, mancan's llengua per lloar.

                                               9/XI/1938

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

William Shakespeare (1564-1616).

Mecànica celeste

La llum plagiària de la lluna,
la seva forma de brillar
que és la ferida de la nit
i epitafi sagnant del dia
i dels ossos del sol sepulcre
i una alba nova de camí.
La suma de tots els esguards
que hi fan estada al llarg dels segles,
un sediment que cristal·litza
i és erm celeste encès de nit
i les mirades que retorna
als ulls d'aquells que s'hi contemplen.

Ramon Boixeda. El cel dins un pou. 2022

Pròleg de Joan Todó.

El cor de pa

La vaig conèixer ahir.
És rossa i espigada,
té uns ulls color de nou
com un somni despert.
La seva veu té tonades diverses.
Ara esponja les notes
punxant la pols de l'aire,
ara s'ajup, velada
de misteris en cercle.
La seva veu té color d'ametista.
Hem parlat del seu art.
Fa escultura de ferros,
de ferros vells.
Figures rovellades
i algun llampec lluent
d'un tros de níquel
incrustat a la carn
del ventre o de la cama,
perquè destaqui més 
la fecunda nuesa.
És una dona de contrast.
Escultura retorta i veu sense cap corba.
Velada de sublim.
Estirada de somnis.
S'ha fet la meva amiga.
Avui,
inesperadament,
m'ha portat una ofrena.
Un pa olorós, calent d'una fornada
que ella havia pastat
amb les mateixes mans que retorcen el ferro.
He plorat d'emoció continguda,
perquè aquell pa
tenia forma de cor.

                            Oakland, 1974

                            [inèdit]

Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició Lluís Lucero Comas

Epíleg Roser Castaner Bachs.