El bestiar es retroba

El bestiar es retroba al temps que era jove
i amo de la seva natura,
al temps que parlava als rius i al vent
i que cantava la gesta dels arbres
a les flors salvatges meravellades.

____________________

Lo bestial se retròba al temps qu'èra joine
e mèstre de sa natura,
al temps que parlava als rius e al vent
e que cantava la gèsta dels arbres
a las flors salvatjas meravilhadas.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2013
Tr. i pr.: Albert Mestres

El mestre del silenci

El mestre del silenci
va dibuixar una arrel.
L'arrel es va estirar en arbre.
L'arbre va envair el cel
com una aquarel·la humida
i va canviar l'estació amb els seus colors.
El vent va escampar remor
de fruits transparents.
El mestre del silenci
s'ho va mirar i mirar, després,
amoïnat perquè li mancava talent,
va rebregar el full.



Kristin Dimitrova, dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 100, p. 99

Tr.: Eva Sableva

El matí

Un gavot temorenc aixeca el vol,
travessa esllavissat l'ampla vessana,
trencant l'alè del vent fa un giravolt;
mou els sembrats l'oreig que alça i espolsa
les espigues amb càlides remors,
i una olivera esquiva fa paisatge.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

Respirar

Des de l'arrel, escric.
Amb l'impuls de la sang
que enterra les aus al sorral
i els trosseja els ossos.
Amb l'espasa del vent que mutila l'onatge,
amb l'ull cec de l'estany
per on llisquen el foc i les brases cansades.

Escric des de l'arrel.
Per bategar amb els boscos
i enfilar el laberint dels branquinyols
nuats al gran ofec del temps,
quan respirar és la mort inajornable. 


Rosa Font. Des de l'arrel, 2009

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008

Densitat atmosfèrica

Densitat atmosfèrica a l'illa de Rügen aquest mes
d'agost fred i plujós, com a l'illa de Formentera aquesta
primavera passada, ventosa i tempestuosa.

Illes perdudes enmig de les vel·leïtats dels vents. Els
vents de què parla Gerhard Meier en els seus llibres.

Si m'alço èpicament en contra dels vents. O me'ls
escolto.

O bé abandonar-se al paisatge. Al paisatge geomètric.
Al paisatge buit de temps:

                           Els penya-segats de creta.

                        Els penyals de pedra calcària.



Jordi Jané-Lligé. Del Jardí Botànic i altres balades, 2011

Ara puc dir

Ara puc dir: soc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
                                   Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra 
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant 
                             i declinar.



Joan Vinyoli, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986

Pròleg: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il·lustració de la portada: Josep M. Subirachs

                           

Assaig

                                                          (a Teresa Pascual)

                                    all which isn't singing is mere talking
                                         and all talking's talking to oneself
                                                                      E.E. Cummings


Potser no tornaràs a veure aquell
antic poema d'aigua, fang i vent,

ni a pujar pel carrer que s'empinava
com un estret calvari
en el precoç hivern,

ni a palpar com un orb
la textura de l'arbre
amb fred blavós als dits i a les orelles.

Tot el passat fou sols un simple assaig
d'aquest atzar que ja no té futur:
està en la teua ment.

De tot allò només queda un record
tan trist com els adeus,
una petita història,

aquell relat i el teu fantasieig;
el relat que escriuràs
potser per fer-lo viure,
un poema profund com un paisatge.




Jaume Pérez Montaner, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 23

Alta Segarra

Vent i silenci,
al pla més alt;
a la garriga,
timó fragant.
Carena incerta.
I un viarany
per on s'enfila
l'últim ramat.

Marges de pedra
sense escairar.
En un revolt,
tram esbucat
de paret seca.

Vells alzinars.
Cabanes buides,
eines al ras,
que són ferralla.
Greu soledat.
Eres que l'home
abandonà;
la marinada
hi bufa, en va:
només hi troba,
potser, l'agram.
Amb llum de tarda,
camins llunyans...

Terra dels avis,
dia del plany.

Groga argelaga
i àrid cel blau.
Puny, sense ira,
l'esbarzerar.
A soca morta,
bes de destral.
Qui veremava,
sinó un malfat?
Cullen olives
cansades mans.

Casa tancada
amb pany i clau;
damunt el ràfec,
lluna d'aram.
Pels carrerons,
flaire de pa;
òliba immòbil,
al campanar.

A punta d'alba,
en un tossal,
quatre ametllers
amb vestit blanc.

Com taques d'ombra,
vells alzinars.
I, a la planura,
llenç de bancals.

Fa estremir l'ordi,
el vent de març.
Claps de garriga.
Terra del blat.



Jordi Pàmias Grau. La paraula i el cant, 2019

El sermó del foc

S'ha romput el tendal del riu; els darrers dits de les fulles
s'amunteguen i s'enfonsen a les voreres del riu. El vent
travessa la terra bruna, inaudible. Les nimfes han partit.
Dolç Tàmesi, flueix suaument, fins que acabi el meu cant.

——————————————————————

The river's tent is broken: the last fingers of leaf
Clutch and sink into the wet bank. The wind
Crosses the brown land, unheard. The nymphs are departed.
Sweet Thames, run softly, till I end my song.



(Fragment)


T. S. Eliot. La terra eixorca, 2018

Tr.: Neus Nadal 
Intr. i notes: Bernat Nadal

De nit

De nit em sé,
quan oblido i respiro,
aquest gemec de vent entre les branques.
I em reconec de sorra
com m'han fet 
innombrables segles de sang.

De nit reprenc
alfabets que m'escriuen
els dies que s'han fet fins ara.

Així conjuro el mot
per complaure la il·lusió
d'un moment que pot desfer-se.



De: Rails escapçats



Sílvia Tarragó Castrillón, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas

Tot

Tot,
Paraula impertinent i pomposa.
S'hauria d'escriure entre cometes.
Fingeix que no omet res,
que ho concentra, abraça, inclou i té.
Tanmateix, no deixa de ser
un simple retall d'un temporal de vent.




Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Al primer matí de les herbes

Al primer matí de les herbes
que ventilen suau els espadats carnals
amb la crida on s'arruga la saba a flor d'aire
quan tant d'amor només és pol·len de dubtes
                                                        i arcada de vent,

tu, filleta,
abans que somniï l'alba vergonyosa dels déus,
neixes dona,
de l'empremta bruna vellutada
d'una mirada.




                                 Perpinyà, 1 de març de 1988


Renada-Laura Portet. Jocs de convit, 1990
Pr.: Kathleen McNerney

Verb

Primer va ser el verb.
I encara abans, els primers brins de llum,
i néixer sense sons que ens redimissin
de la nit ignorada,
atreure la mirada amb un gest auroral,
agombolar-se, sota el cel afòtic,
en un cos immòbil,
fràgil com l'aire, sense nom.
Després van venir els somnis,
el balbuceig de l'ànima,
el desig foll, l'aire reclòs a les tenebres,
als arguments ferotges que no et reconcilien
ni amb l'alba que s'esquerda ni amb la nit.

Brillar, només brillar
com les fulles dels àlbers contra el vent:
era aquest el desig.
Fins que vam reconèixer el verb inicial.
I la paraula va florir.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019

Volen gavines

Volen gavines
les ales ben esteses
arran de barca.

Els rems s'enlairen
ruixim d'aigua ben blava
que el vent empaita.

Vora la popa
amb alegria escolto
lleu remor d'aigua.


p.336

Indicis d'altres moments

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002, 2002
Ed. i pr.: Oriol Izquierdo
Il.: Roser Bru

SANT PERE DE RODES

Amb vells cristalls rosegues
les punxes oblidades del temps:

la memòria d'una onada
que t'ha deixat el cos tan transparent
i la llum, tan i tan clara,
de les teves naus –els ulls– dels vents.


Maria Josep Balsach, dins,

Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara, 2019
Il. i coord.: Josep Gerona

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
      amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
      i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
      una papallona
s'hi espolsa les ales,
      i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
      hi escriuen les faules
que cap ull humà
      sabria llegir.
El vent me les conta;
      les sé de memòria!

Me les conta el vent...
      o surten de mi?...




Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Aquest cel i aquest sòl

Estimo aquest cel i aquest sòl
que ensenya dents de roca a les genives de la terra
desafiant el vent dels segles.
Estimo la cançó dels rius
i la prenyada mar amb fills al ventre
i la paleta de colors que aflama els ulls
en contemplar el miracle del néixer i el morir.
No em puc estar de palesar que aquest prodigi
el qui l'ha fet rodar no vol fer-ho saber.
Venir a la vida és un llorer pels escollits,
un premi que prepara a revelar
una altra fase d'un honor més gran
que du gravada al cor la data de caducitat.




Joan Asbert. Poesia en models. 2015

Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
 de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014

Hora blavissa

Hora blavissa
              ran de la mar.
Volen gavines,
              s'atura el vent.
Les veles dormen;
              només els rems
baten les ones
              calmosament.

Passa el poeta
              somnis enllà
sembrant paraules
             enfervorit.
Demà, quan l'alba
              besi la platja
un bell poema
              hi haurà florit.



Joana Raspall. Escaleta al vent : poemes. 2002

Il·lustracions: Picanyol
              

Viola

Viola.
Orquestra de cambra foradada
i cor de dones plorant.

Del piano de les runes
el so esquerdat,
timbals de bombes
i un udol de vent, de gos o infant.

«Sarajevo», opus XX,
per a tres fusells
i un sol crit.



Josep M. Sala-Valldaura. Cardiopatia. 1999

Llenço als quatre vents

Llenço als quatre vents
estrelles que he trobat
dins les meves butxaques,
perquè pintin de mil colors
les nits més negres del món.




Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018