Per arribar a Platja Fonda cal descendir per la llarga escala de pedra.
La lentitud esclata com un desfici fosc de mar: hi ha el cos i el dolor
en aquesta lluita encegada de sol. Res no commou el destí.
L'aigua crida al fons del món amb una veu transparent.
Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021
Epíleg de Carles Camps Mundó
El cel és un somriure, la llum tot esblaimant-se
emporpra les carenes del llunyedà horitzó;
a vora els bancs de pedra, l'herbei va colltorçant-se
amb un perfum d'idil·li i amb un perfum de flor.
Per regueró, les aigües s'ondulen, joganeres,
giravoltant les soques d'un rengle de desmais;
hom veu deambular carones rioleres
i les rialles fugen i es perden pels espais.
El cel esdevé fosc... a poc a poc, l'arbreda,
amb llur remor, s'esfuma esmorteïda i freda;
els ocellets s'ajoquen en vol esporuguit.
Enllà d'enllà, ressonen les veus de les campanes,
i es fonen les rialles, encara més llunyanes,
que, esmaperdudes, lluiten amb l'ombra de la nit.
Captard a la Devesa de Girona, I
Joan M. Feixas, dins,
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005
Ed.: Narcís-Jordi Aragó
il.: Mercè Huerta
Drac ciclòpic, banyut, d'escata pètria.
De nit peixa el ramat en camp llustrós.
Les lluminoses flors salten per l'herba:
són pàl·lides o grogues, verd o roig.
Alguna que s'envola, ho fa amb un tro
i es perd enllà dels núvols i foscors.
Un silenci d'esquelles crida el somni...
No ve el somni... Ve la son.
I navego per mar de llargues ones
entre ramells d'illots.
Les veus són conegudes, dolces...
I un rostre, que no és la lluna, Lluminós!
(Ciutat de Mallorca, agost 1980)
Ventura Ametller. Antologia d'emergència. 2016
Ed.: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons
Quan camino i és de nit,
duc la flama dins el pit,
que em guia com la llanterna,
com el fum, l'udol, el crit,
com una llum, dins, eterna,
la fulla verda, perenne,
el camí que jo no he escrit.
I la veu que diu: parlem-ne.
Pol Guasch. La part del foc. 2021
Pr.: Marina Garcés
44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó
de la Vila de Vallirana 2020
No em plau, no, no em plau
l'horrible gripau,
que corre de nits
que té els ulls botits.
Dels tolls fondos surt
vell i camacurt,
verdós i arrugat
o xop d'humitat.
Només l'escolteu
per la bona veu
que va repetint
sovint, molt sovint,
un cant greu, profund,
pel dia difunt.
Absolució
de tanta lletjor.
Dins l'aigua dels recs
plena de gemecs
troba pau i cau
l'horrible gripau.
Montserrat Vayreda i Truyol. Amb el sol a la mà : poemes per a infants . Vol. I. 1980
Il·lustracions: Sebastià Congost
a Giovanna R.
I per a cada sentit i per a cada cosa
l'amargor dels dies que no has vist,
el misteri de la cançó antiga,
com el món, el teu perfil perfecte
sobre la perenne i llunyana Amèrica.
Hi ha veus llogades que viuen a les fronteres
i que són herois i es diuen lleis
que ningú no té mai en compte
perquè per estimar no calen lleis,
només somnis. Adeu des de la frontera
adeu des de la frontera.
一一一一一一一一一一一一一一一一
a Giovanna R.
E per ogni senso per ogni cosa
l'amaro dei giorni che non hai veduto
il mistero della canzone vecchia
quanto il mondo il tuo diritto profilo
sulla perenne America lontana
ci sono voci fitte che abitano nelle frontiere
e che sono eroi si chiamano leggi
di cui nessuno tiene mai conto
perché per amare non ci vogliono leggi
ma solo sogni. Addio dalla frontiera.
addio dalla frontiera.
Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016
this kind of bird flies backward
Diane di Prima
He begut
d'ales i paranys esparsos,
niant bressols de tempesta
allà on el vers és pell,
i ara prenc
glops sincers amarats d'ones,
avui que la nit s'esquerda
com s'esquerden els confins
del silenci que ja amaina:
per mirall,
per conjur,
amb la llum,
amb la veu
que retorna
i em retorna.
Queralt Morros, dins,
Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia Alella 2008-2017. 2017
Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.
Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020
Epíleg: Pere Gimferrer
El cel més blau és el més buit.
Com una processó de núvols
s'allunyen les veus de la llar,
se'n van les veus de la campana.
Com un totpoderós riu, llisquen
els somnis cap a un llac extens
i clar.
Una fonda despossessió
de somriure t'omple
amb amor les mans.
Josep Anton Soldevila. Les aus de maig, 1995
A Maria Blasco Font de Rubinat
Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...
Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.
¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!
novembre 2005
Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015). 2017
Pròleg: Jordi Llavina
Pau
paraula sense veu
mort, soferència
té un trist ressò
avui en cada lloc.
Vida
és un hàlit tendre
i ningú n'entén
lo dolç sou carinyo.
La cançó de qui comana
és potència
i té tanta esclaus
sempre per seguir-la.
L'innocent
no té altre
en lo sou cor,
viu sols per l'esperança.
A Francesc i Ellen
Com figures fantàstiques
sorgides del no-res
i un mar igual de fondo
que els negres cims torturats
reflectits a l'aigua
-con invertit de llum
cap al reialme abissal-,
naveguem certs, eterns,
el cor acompanyat
per la respiració tranquil·la
de la sal i el vent,
i el vol fugaç de l'àngel
des de la pedra viva, refulgent,
com reclamat per la veu
obscura del seu salt.
(Record de Cadaqués)
Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016
 |
A dalt són els crescuts de cap i espasa ;
a baix són els minvats de cop de peu.
De dalt a baix, un daltabaix, però a casa
som quatre i el Pompeu.
Qui pega, puja ; qui no pega, baixa.
Qui paga, cuita ; qui no paga, jeu.
Passant-nos el porró entre caixa i faixa,
a casa som quatre i el Pompeu.
Amb una flor d'un dia per tot riure,
amb un cardot d'un any pertot arreu,
amb una flor i un cardot per tot queviure,
a casa som quatre i el Pompeu.
Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo
que potser sí potser no ; si em pregunteu
si som feliços a casa, us confirmo:
a casa som quatre i el Pompeu.
Que per no viure de cenyida gorra,
ni morir de rovellat trofeu,
ni dir tan malament: quin temps que corre!,
a casa som quatre i el Pompeu.
Ha plogut i ben fort, no es veu un ase
ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.
Ha plogut i ben fort, però a casa
som quatre i el Pompeu.
Perquè la nou del coll ens jugui a bales,
perquè les bales facin dring de veu,
perquè la veu s'expressi sense tales,
a casa som quatre i el Pompeu.
I per poder anar tirant de mala gana,
i per poder anar vivint a cara o creu,
i per poder anar morint tal com Déu mana,
a casa som quatre i el Pompeu.
Que cadascú faci en pau la seva basa ;
que cadascú es vengui el brou pel millor preu ;
que cadascú s'esmoli el gep, però a casa
som quatre i el Pompeu!
Màrius Sampere,
Barcelona, 1928
Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 44
Pròleg de J. Triadú.
Col·lecció Les hores extres ; núm. 4
|
