tous les matins du monde sont sans retour
pascal quignard
un dia vas oblidar per què
posaves flors davant d'una fot
i els teus ulls esdevingueren
miralls del capvespre.
potser un dia oblidaràs de qui
la mirada que et somriu
i potser tot tindrà ja
un so d'eternitat.
per tu tracte de ser claror,
música d'altres tardes
i ara que el temps amb tu se'n va
els dies són matins sense retorn.
a poc a poc s'esborra
la teranyina densa de la sang
i pense que fàcil la vida
per a qui li ha estat donada
la llum amb la paraula.
De: paraules que no llegiràs, a ma mare
Anna Montero. El pes de la llum. 2007
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006
Allà on desconeixem
no hi porta cap camí
on l'herba creix i abriga
la terra de les vores
dels dos costats de l'ànima.
Allà des d'on buquem,
un jo creua el migdia
encés entre les rutes
on l'ànima separa
la vida amb el seu foc.
Teresa Pascual. El temps en ordre : poesia reunida 1988-2019. 2020
Prefaci: Rosa Maria Belda
Postfaci: Antònia Cabanilles
m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d'un infant.
XLII
Vicent Andrés Estellés. Obra completa IV [Horacianes]. 2017
Estudi introductori i edició a cura de Jordi Oviedo Seguer.
El vell ametller,
fort i ple de vida,
ha estat el primer
a treure florida.
És ple de flors blanques
d'un to avellutat,
i l'ametller, amb elles,
sembla tot nevat.
Però la nevada
no l'ha dut molt temps,
perquè li han robada,
arrencant-li, els vents.
Mes ell no s'hi enfada;
si el vestit blanc perd,
no hi fa res, perquè ara
ja en porta un de verd.
Llorenç Blanc (15 anys)
Llibre de les flors. 1936
Quan els enamorats es parlen
entre l'arbreda
i enmig dels mil carrers infeliços,
quan abracen l'heura
com si fos una cançó,
quan troben la gràcia
entre les espigues esbullades
d'exuberant ufanor,
quan els amants bleixen
s'ensenyoreixen de la terra
i s'atansen a Déu
com els sants més embriacs.
Quan els enamorats parlen de la mort
parlen de la vida en l'etern
en la llengua d'un afinat esperanto
que tan sols Ell coneix.
El seu llenguatge és desacralitzant,
mes evoca la gràcia infinita
d'un gran perdó.
Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019
Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l'arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s'escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.
Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002
A l'antologia:
Elles: constel·lació poètica. 2022
Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva
Un altre any, i l'esplet encara no demanca;
l'esplet de les cançons, malgrat ma testa blanca,
si no prou exquisit, almenys fou abundós;
no glacen, no, la sang les hivernals fredors;
el pi de vell brancam i soca corrugada
es sent lliscar per dins la saba regalada;
de rou cada matí remulla el cimerol
i va vessant reïnes que clarifica el sol.
Maria Antònia Salvà, dins el llibre:
21 escriptores per al segle XXI. 2004
Edició: D. Sam Abrams
És arbre, l'espai
que abraça entre les fulles
i el brancam.
Trajecte, el clar vial
que, exultant, la vida et brinda
per, finalment,
convidar-te a no seguir-lo.
Montse Gort. Anem camí de casa. 2021
Donem les gràcies
a totes les aigües del món
per sadollar-nos la set
i enfortir-nos.
L'aigua és vida.
El seu poder es mostra
en múltiples formes:
cascades i pluja,
boires i rierols,
rius i oceans.
Amb una sola ment,
enviem salutacions
i donem les gràcies
a l'esperit de l'aigua.
Ara les nostre ments són una.
Vanina Starkoff. Gràcies, Mare Terra! 2022
Traducció: Inês Castel-Branco
Nota: 40 pàgines no numerades plegades : principalment il·lustracions en color.
Desplegable de 3 metres
L'aigua que s'atura es mor.
Com ho fan els records
que s'arraïmen en grapats de despulles,
i es deixen caure damunt les roques
i, en silenci,
bateguen
com quan encara tenien vida.
Tània Soler. Escames. 2023
Pròleg d'Àngels Marzo
13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar
Coneixeràs l'autèntica tendresa
encara que no digui cap paraula.
Anna Akhmàtova
Com la mata de grèvol
arrapada a la terra,
al llit de la canal;
com el raig d'aigua pura
que fa néixer el torrent
des de la balma fosca;
com la pedra d'argent
que el minaire desvela
amb perill de la vida;
com el vol de l'alosa,
que desafia els cànons
de la geometria;
així neix la tendresa,
del replec més profund
de l'ànima dels homes.
Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009
Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera
La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.
Dolors Miquel, dins
Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23
És bonic sentir el cos.
Sentir-te.
Sentir que ets teva
i que ets bonica
i que les cicatrius,
les que deixen entreveure
cada decisió presa de la teva vida,
són les que et fan perfecta.
- Ets un lloc preciós
per estimar. No incineris
casa teva -
Gemma Humet. Els dies que m'habiten. 2022
Il·lustrat per Sara Serra
