Tot ho deixo fora

Fora deixo la bossa dels retrets,
dels vells enyors,
de les angoixes,
i ensems de totes les inquietuds.
Tot ho deixo al cancell
perquè el vent se m'ho emporti.
Als finestrals oberts
demà tornarà el vidre de la llum.
A dins no hi vull cap fosca!


Pilar G. Fàbregas. La nit de l'alba. 1998

El conhort

Qui de lluny l'amor esguarda
i li reca ésser-ne franc,
que se'n vagi a mitja tarda
a esperar sota un pollanc;

que somrigui a les pruïges
d'un oreig sempre amatent
i ajagut entre les tiges
els seus ulls vagi cloent.

I el pollanc de noble alçària
que prou sap de compadir,
donarà, per encantària,
un conhort al dolç mesquí.

Si cloeu les vostres nines,
el pollanc es posar a fer
un brunzir de sedes fines
de l'amada que ja ve.

I el fullam és, quan oneja
amb melòdics regalims,
boca amant que xiuxiueja
coses fútils i sublims.

El cabell del trist, l'esbulla
vent o tany. El front malalt
rep un bes: és una fulla
que caigué del cim més alt.

Hom desperta. Dins la pia
fosquedat de tendres vels,
de l'amada que fugia
veu els ulls, en dos estels.



Josep Carner. Cor quiet. 1984

El paradís promès

Només sé que és petit i que tu te l'estimes,
que la casa és al mig i el jardí és al voltant.
Que hi ha uns til·lers florits i unes palmeres primes
i un xiprer molt galant.

Que cal, per arribar-hi, pujar unes escaletes
qui sap si amb un pany d'heura o gessamí florit.
Les escales no són ni planes ni molt dretes
i es pugen amb delit.

Que hi ha una buganvíl·lia gairebé lluminosa,
tan gran és l'esplendor del seu mantell morat.
I que una margarida s'ajeu, capriciosa,
en un balcó tancat...

Això és tot el que sé. I ¿què més em caldria
per estimar-te ja, somniat paradís?
Sé que un matí d'hivern m'hi acollirà algun dia
el seu esguard feliç.


Fragment


Màrius Torres. Poesies a altres escrits. 1993

Setze

                          Al Bernat

Engendrat de bon grat

t'he parit amb dolçor

i amb goig t'hem vetllat.

Vas obrint cautelós

corriols a la mar

utopies plausibles.

Cascavells dins el cor,

mòbils pedestals,

distingit per l'amor,

cel obert a les mans.

Teresa Grau Ros

Rossinyol de Torà

Rossinyol de dia clar
rossinyol de nit serena
el millor que em va passar
és néixer a la vila de Torà.

Quan anava a l'escola
em van ensenyar a cosir
i a treballar
i com la mare deia:
és el millor per fer-se gran.

Rossinyol de dia clar
rossinyol de nit serena
després em vaig casar,
al casar, vaig fracassar.

On podia anar, només?
on podia tornar?
A la vila de Torà.

Sort que tinc dos rossinyols
que per lluny que estan
no em fa res.
I una família que m'estima
com el sol d'aquesta vila.



Maria Grau Ros

Poetes estimats, estimades!

Poetes estimats, estimades!
En les llargues nits,
quan lentament m'acuiten
les diàries certeses
de dolor i solitud
i el regust agre de la fruita macada,
obro els vostres llibres
de mots espaiats
i la vostra solitud m'acompanya.

Cors abocats sobre el meu cor,
sou només paraules poderoses.
Certes com la pedra i vives!
Tanta cobejança en tinc,
que en soc avara.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

De la continuïtat i la quotidianitat (llibre inèdit)

No sé el perquè.
El quan ni el com.

Però veurem un dia altres realitats.

I, mentre, (de tant en tant):
el sobreviure.



Pep Lladó, dins,

13 X 3 : poesia perifèrica. 2006

Biologia d'un poema

Intrusió radical en el món. L'últim estadi. La part que aflora
entre la terra i l'aire. El lloc on la bellesa creix amb un instint
bàsic de supervivència.

Com una planta busca la llum, genera colors, allibera aromes,
endureix, quan cal, les seues punxes com fiblons, així el poema.
Flors. Calzes en el desempar de la terra.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007