fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
Joan Salvat-Papasseit
La llengua no és un problema. Com va escriure Ramon Llull: "Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor", i poc amor hi deu haver en aquell que es comunica amb tu de forma tàctica, estudiada, perquè et vol vendre un producte, convertir o manipular. ... Rimbaud va dir (era molt jove): "Cal ésser absolutament moderns". D'acord, però també reals, naturals i sobretot autèntics. Ponç Pons. Llegir, Any XI, núm. 54, des. 2006- feb. 2007, p. 7 |
Les paraules més simples, més comunes, les d'estar per casa i donar el canvi, en llengua d'un altre món es converteixen: n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta, rasant, les il·luminin. José Saramago. Els poemes possibles, 2005 |
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar, cellut, setge i batalles. De matí em plau, amb fèrries tenalles I claus de tub, cercar la peça llosca A l'embragat, o al coixinet que embosca L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell! Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, L'antic museu, les madones borroses, I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: M'exalta el nou i m'enamora el vell. J.V. Foix. Sol, i de dol, 1975 |
A Ignasi Agustí
Una clova secreta de boires i gebrades feia que t'oblidéssim, gran ocell de vol clar. Només et pressentíem per ullades de sol enfredorit i tímid. Els arbuixells i els arbres, més savis que nosaltres, t'esperaven desperts amb la saba frement i amb tendres verds tornaves, i amb flors sobre els vells murs, absorta primavera. Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009 |
També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003
Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler
Desitjo
que vegis, com jo,
la claror de la costa
dibuixada contra el cel.
És cap a tu que jo meno el meu vaixell
en el brogit caòtic de la nit.
És cap a tu que jo meno el meu vaixell
amb timó de pur cristall.
Quina costa, preguntes, és la que més m'estimo,
quin món, quin sol,
quina muntanya, quin bosc,
quin espai, quina terra,
quin nom, quina empara, quin port?
L'ona vers ta platja
mormola ara també ma resposta,
mormola com el vent en la vela:
Ets tu, ets tu, ets tu...
Bo Setterlind. Poetes suecs del segle XX, 1995
Tr.: Lluís Solanes
|