La pau

Parlarem estrictament de flors
quan el meu paisatge ho vulgui.
Quan no ens calgui farcir
d'unes paraules les altres.
Llavors ens traurem els guants
i fressarem camí plegats,
sense que calgui conèixer-nos
per poder-nos respectar.




Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i Ricard Creus.

NITYA YANG

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc on habitar.
Rainer Maria Rilke

Es fa fosc.

Potser m'agrada aquesta sensació,

la vida que comence,

el teatre kabuki,

els caps plens de papallones,

el blau elèctric,

els llums intermitents dels gratacels,

la pluja negra.

La ciutat em pot salvar.

Faré veure que no importa,

que no enyore el teu cor pervers,

que no tinc por de la victòria.

Raquel Casas i Agustí. La dona bilingüe, 2008

Escriure poesia

Escriure poesia és un ofici solitari i laboriós que vol aïllament en l'instant 
de la creació i una receptivitat selectiva cap a les essències del món que 
ens envolta.A l'hora d'iniciar un poema el primer que necessit és un bon 
motiu, després... temps... i silenci.

(fragment, p. 67)

Aina Ferrer Torrens, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006.

Sento créixer la companyia

Sento créixer la companyia

en els meus poemes

que tu escrius

en llegir-los.

Benet Rossell, Antoni Clapés. Un sol punt. 2009

La nit és freda...

La nit és freda, silenciosa i clara;

tot dorm. La terra, el cel,

reposen en un somni d'agonia,

lo somni de l'hivern.

Com altres nits no canta, entre les heures

que escalen la paret,

l'aire en passar; avui ha emmudit l'aire,

i les heures també.

La lluna vigilant, la lluna sola,

parant-se enmig del cel,

me guaita fit a fit; i amb ses mirades,

serenes i esplendents,

Has sofert molt, me diu, jo ho sé de sobra;

però jo sé igualment

que, encara que poguessis, no voldries

deixar d'haver sofert lo que has sofert.

Apel·les Mestres, dins Poesia de la Renaixença, 1994

Café Laie

L'hivern són les paraules que em dius

sense cap fulla. I el fred de no saber

què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,

el silenci. Un sol tebi il·lumina el fons

de les tasses ja begudes.

I vindrà l'adeu

com el foc que dorm al cap d'un misto.

Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 2000

Manuel Forcano. Corint. 2000

Jocs Florals de Barcelona : any CXLII de la seva restauració MM, 2001

Rondó

Giren per dins dels nostres somnis,

que són falsejaments de l'Altre,

de correnties de la vida.

Extraviats, som lliures.

D'amor unint-nos,

minaires

dels atzarosos temps.

Potser proclama,

en algun lloc dels aires,

l'atzur de la tendresa

la dama,

la dama dels verals del quars.

(Barcelona, gener)

Xavier Renau. Temps a través, 1993

S'obren les portes de la felicitat

els núvols han baixat
i el vaixell blanc navega a soles
cap a una mar

desconeguda

el cel avui és més

ple d'estels

i la lluna ens espera

somrient

et vull, Natura
perquè en sent plena
del teu cant

dolç i blau

plena de la teua dansa

màgica i misteriosa

plena de la teua llum
que a vegades ens cega
i a vegades ens ompli de pau.


Susi Fernàndez i Sempere, dins,

Entranyes per a l'augur, 1980

Febrer

Al pas de les meves mans entre porcellanes
cristal·litzen flors rosades al teu ametller.
És aviat i jo ja en xuclaria la mel, i tu
simules que són gotes de rosada, que no són
cosa teva, ni meva, que t'han caigut del cel.

Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i Ricard Creus.

Tanmateix

Tanmateix, es divulguen els sentits

per la galeria del plaer,

i commouen i transgiren rastres.

Em sorprèn, doncs, el miracle.

Joana Bel. El risc de l'aigua i del silenci. 1990

Lectura del cafè

Al fons de la tassa
la fressa dels dits
en l'herba,
fruita en saó,
secret l'amor en la calanca,
solatge de sols.


Ramon Guillem. Solatge de sols, 1999

Vers sobre llum

LECTORA A LA FINESTRA

... fixava la mirada, com un infant a una
papallona groga que vol agafar, al preciós petit pany
de paret. Així és com hauria hagut d'escriure, deia.

Marcel Proust

Belluguen les estrelles en les mans
que sostenen la carta. ¿D'on prové
el color repassat fins al detall
d'aquesta emoció que la finestra
emmiralla? ¿I el gest, esdevingut
comportament sentimental? ¿I els llavis,
que han segellat intencions terrestres?
És l'escena l'instant sotmès al símbol.
I si cosies o tocaves músiques
de corda ben temprada, ara sols
ets per mirar, dels ulls a l'escriptura,
l'enigma d'un petit paper verd-or.
On viu, discurs cromàtic de matèries,
la preciosa llum interior.



Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

Estació central

Dues paraules es reconeixen d'extrem

a extrem del llenguatge, es fan signes, se somriuen

com antics amants que es retrobessin enmig

de l'andana. De vegades, un té la sort

d'estar en la cruïlla exacta de l'espai-temps

on s'esdevenen aquests miracles. Com ara,

per exemple, asseguda sobre la maleta,

amb un pardal a l'esquerra, tots tres callats,

amatents al prodigi,

l'instant en què el món

encaixa, els núvols s'ordenen, les flors accepten

el sí, i a les estacions interiors

tots els trens arriben a l'hora anunciada.

(Zoologischer Garten, Berlín)

Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

Des de Roses

De matí en matinet, tot just la mar es llevava,

sortia del llençol net per rentar-se bé la cara,

i ara es voldrà pentinar; les sirenes, totes elles

amb pintes de corall blanc, la deixen lliure d'estrelles

i la immensa cabellera, feta d'escuma i argent,

lliris de lluna a la trena, cabells d'aigua transparent.

Avui vol un nou vestit, potser aquell de tons daurats

o el blanc amb puntes, tan fi, o el blau cel, ple de brodats.

Les sirenes ai!... li canten, cançons de bells mariners

perduts entre roques blanques, que no tornaran més

perquè els tenen ben lligats, entre els coralls i les xarxes.

Varen morir enamorats, somrient dins de les barques.

La mar ja neta i polida, vestida i ben pentinada,

la seva tasca no oblida, des de l'alba a la vesprada.

Bon dia primera onada, sap que tothom l'encoratja,

per la primera besada, ja l'està esperant la platja!

Núria Suau i Comas. Poesies en agredolç, 1991

Autopoètica

Jo, quan escric,

escric

al moll de l'os que em vertebra,

a la pell de l'ànima en gangrena,

al cim més alt de la carena,

allà on el cor m'esberla,

a la sang que m'envenena.

Ja saps,

j'écris pour moi, comme je fume et je dors,

i no em sabria péixer d'una altra manera.

Àngels Gregori, dins,

Joves poetes catalans. 2004

Pròleg: Jordi Valls

Lloc desig

Un lloc petit, que no tinga mania

de fer-se gran, que se'n veja el final:

amb uns quants horts i la mar o muntanyes

de respir blau al fons. Un lloc desig.

Pau Sif, dins,

Joves poetes catalans. 2004

Homenatge

No esgobaràs el temps per molt que sotgin,

dessota un clar de lluna, els vells indrets,

on mai no tornaries a delir-te.

No esgobaràs el temps ni en pots tenir

les hores a recer dins paradoxes.

Mes, en eixir tan sols una volença

escadussera, que emmiralli lassos

estels i abrils perduts, vendràs a retre

encara l'homenatge de l'enyor

a l'illa esmorteïda. Com una heura

silent que fuig del sol van els hiverns

fins als teus signes de caducitat.

Antoni Vidal Ferrando. Cartes a Lady Hamilton. 1990

Assentiré de grat

Assentiré de grat, car sols se'm va donar
d'almoina la riquesa d'un instant.

Si podien, però, durar

la llum parada, l'ordre clar

dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,

la nostra llengua, el lent esguard

damunt de cada cosa que he estimat!

Voltats de por, enmig del glaç

de burles i rialles d'albardans,

hem dit els mots que són la sang

d'aquest vell poble que volem salvar.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal

de la barca, de l'home, del seu pas.

L'estrany drapaire omplia el sac

de retalls de records i se'n va,

sota la fosca pluja, torb enllà,

pels llargs camins que s'esborren a mar.

Salvador Espriu

Llibre de sinera ; Per al llibre de salms d'aquests vells cecs ; Setmana Santa, 2006

Els poemes

Els poemes són els nostres fills, aquells fills privilegiats

destinats a sobreviure'ns. És per aquesta raó que els

hem d'alliberar d'afalacs, de sentiments de possessió.

És necessari que espiguin sols, que madurin, com l'herba

tendra, al cor del Temps, la seva Llar veritable.

Cal deseixir-se immediatament de l'autoria, donar-los

autonomia com fem amb els altres fills, els de la carn.

Hem de deixar que respirin aires salutífers al compàs

del moment present: la Contemporaneïtat.

Sempre majors d'edat, ens ensenyen. Hem de ser aliens

als poemes tan bon punt els hàgim escrit. Pertanyen al

seu món: la Immortalitat.

Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001

Aquest matí bevia cafè a la finestra

Aquest matí bevia cafè a la finestra
quan un noi ha aturat la bicicleta
i ha fet una fotografia als ànecs.

Després, se n'ha anat.
Pedalejant.
Els ànecs, al coll.




Rosa Igartua. Casa, 2010
Pr.: D. Sam Abrams

Ja soc petit

    A mons pares

Hi havia un cartell amb una selva de dibuix que

es dibuixava. Hi havia el retruc de les gavines

fent el niu rere ca nostra. Hi havia el mar. Hi

havia un pastís de fantasia que anunciava un nou

idioma a cada jorn. Hi havia miralls que no 

emmirallen. Hi havia un crit cridant l'amor. Hi

havia el cel i una estesa de colors des del terrat.

Hi havia un llit sota el cartell i la pregunta dins

la selva. Hi havia el misteri: hi havia els ulls

de l'elefant.

Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

Ritual del fred

A cinc pams del trespol, escoltar l'oracle modest que
dictamina amb gravetat dos quarts de set en un angle de
la sala, mentre el pare s'enfila a cobrir el finestró,
usualment mal ajustat; moure tot just el canell per regalar
amb reflexos argentats les parets que un sol emmandrit
ha anat abandonant a mitja tarda; encomanar-se les rialles
de la cuina que comença a espargir els indicis del brou;
arraulit, fer d'una flassada el niu de la puput, d'una estufa
el centre del sistema solar, i d'un baldó la frontera amb el
món. La felicitat, si és, ha de ser això.




Miquel-Lluís Muntané. Hores tangents. 2012

Recital

Tot et convoca

a l'enyor. Ella duia

també la cinta

malva que reconeixes

en les notes del saxo.

Antoni Vidal Ferrando. El batec de les pedres. 1996

Un xic de mel

Un xic de mel,

i un llit entre els estels.

I un xic de llavi.

A miques,

fem el trencaclosques

de la innocència.

Carles Vicens i Pascual. Dansa i absència. 1993

El pont i el riu

Quan teníem riu

no teníem ponts

ara tenim ponts

i no tenim riu.

Encar hi ha qui diu

que, entre pont i pont,

és imperatiu

bastir un altre pont.

No sap el que diu.

El que correspon

és, primer fer un riu

i després, el pont.

Agustí Bernaus, dins,

Celdoni Fonoll. Versos diversos d'El Matí de Catalunya Ràdio, 1996

Aquesta pàgina

Aquesta pàgina ha de restar gairebé tota en blanc,

en commemoració

dels qui

coneixem o estimem

i que no podem nomenar,

perquè, en evocar-los, causaríem dany

a altres persones,

el dolor de les quals ens resultaria insuportable.

(Pots pronunciar llurs noms, en veu molt baixa, mirant l'espai no

escrit, amb la intenció que s'adigui més amb la teva sensibilitat.)

(Fogars de Tordera, octubre)

Xavier Renau. Temps a través, 1993

Música amiga

Escalfar-se les mans en una escletxa 
del sol prop de les portes ogivals
de la murada, veure el vol dels tords
a l'altra banda del vitrall, sentir-ne
el so que fa desprendre les tessel·les.



Jordi Domènech. Obra poètica : 1971-2002. 2008

Estudis introductoris: Antoni Clapés i D. Sam Abrams

Veig

Tots amunt i avall en una casa oberta, a vessar

de portes, en compartiments que obren les portes,

ens veig travessats per vents del nord, i veig rajoles

i escales i fusta i jardins.

Veig el pare amb les mans i una disciplina

solidària, i la veu i la presència que passa el

món davant dels ulls, i la mare i les seves passes

enèrgiques o vitals, la seva figura gens fràgil

llavors, i fill meu, no t'entec, i ell i jo que ens

la miràvem perquè ens donava aroma o aire;

i d'ella, també les mans, sí. I en un racó, paraules

o terra.

I puc veure dues figures al meu voltant, que

endolceixen el meu propi tacte i el sacsegen, i sí,

però no, i aquí, però no. I et veig a tu, amb el teu

cervell servent i els teus braços per fugir enlaire.

I després de tots va arribar ella, per curar-me la

sang, i ella amb el seu riure còsmic i quins cabells

que tens plens d'ones i d'on has vingut tu; i el seu

nom, i digues, digues el teu nom i besa'm, besa'm.

I ella va ser l'àngel.

Esther Albert. Ariadna, o, el senyor Q. 2000

Siena a l'hivern

Siena a l'hivern em fa retornar sempre
a algun passeig per empedrats carrers
i per terrats rogencs estenc les ales
de ploma fina.

Tots els vents invoco,

la pau del glaç als murs. Siena a l'hivern
amb tu que em cisellaves tan proper.
Se'ns aquietava el temps en les llambordes
i el gel esquena amunt. Era l'hivern.



Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009

Em contemplo a l'espill de coure

Em contemplo a l'espill de coure:
la paraula del vent m'ha forjat un rostre nou.
L'actitud amorosa venç tota duresa,
poleix com l'aigua esmussa els cantells de la roca.
Pensament d'anar-se infantant:
per obra d'Amor sóc una rosa
que ha anat gestant-se lentament
a imatge i semblança de la crisàlide
que ha esdevingut papallona.
Llavors, quin esclat de colors!
Quin degotall d'aromes!



Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent : poesia. 2002

La tarda s'enfila per la façana

La tarda s'enfila per la façana
dels edificis i la llum
s'impregna d'aquella barreja d'olors
i d'espècies que fa d'aquests carrers
l'indret on trobar-te.

Podria ser una Venècia, una Barcelona
o qualsevol ciutat inabastable.
Què vols, hi ha llocs
on les ciutats se'm confonen
i la llum és algú que les travessa.


Rosa Igartua. Casa, 2011

Plenitud

Quan somrius, de sobte,
es produeix el gran misteri,
s'obren, de bat a bat,
els finestrals del temple de la plenitud,
i és només llavors que m'adono
de l'autenticitat que duem als llavis,
de l'oasi d'una mirada furtiva,
de la necessitat de les carícies òrfenes,
de la dolçor de tantes abraçades de futur.


David Escamilla. Elogi de la veritat, 2011

Cor meu, el món

Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.



Jordi Sarsanedas, dins

50 poemes per saber de memòria, 2010

Creixença

Impressió de Barcelona

-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.

 És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.

De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.

No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.

Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.

Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.

Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix. 

Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.

 --Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?

--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.

Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.

Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.

Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.

M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.

Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...

I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.

Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.

Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,

ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.

Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-



Miquel Costa i Llobera, dins,

Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012

Edició: D. Sam Abrams

Tot és possible

Tot és possible entre els meus llavis:
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.

He crescut vora un mur de sofriment que em dona
la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.

En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba
el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.

Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on
restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls de mare.



Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

Tankas

II

He combatut
la nit sencera amb l`àngel,
i en el meu front
cremaven en silenci
tots els noms de la Terra.

III

Finestra oberta:
passa la llum i encén
els meus poemes,
llunes posa en la nit
de la cal·ligrafia.


Josep J. Conill. Despossessió. 2002

Cançó de la bella confiança

A l'amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.

Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.

Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols
a tots moments!

Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l'aldarull colpiria
més que no un roc.

Contentem-nos d'una ombra
o d'un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me'ls duc jo.


Clementina Arderiu, dins, 


50 poemes per saber de memòria. 2010

A cura de Jaume Subirana
Pròleg de Narcís Comadira

Ara

Mai més aquest moment
que ja esdevé record
i pas de dansa.

Tot és futur, potser,
la gorga blava
que ens xucla i expandeix.

Xuclats i a pas de dansa.



Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pr.: Maria Mercè Marçal

Antillana

Roncant les cadenes desfan el captiu:
l'àncora allibera el vaixell que viu.

Sirenes a l'aire. D'altres responent.
L'aigua és calma dolça d'espill resplendent.

Dansant entre onades, la nau solca endins:
reflexos d'estrelles li fan de coixins.

El somni és de nit. I, en despertar l'alba,
torna, la sirena, a ratllar el cel malva.

La mar resta oberta, via a les Antilles;
les platges envolten el pas de les illes.

Els ports són la fita del llarg navegar,
i una barca espera per dur-nos enllà.

No permet, la sorra, que hi entri el vaixell:
el calat no deixa d'arribar al vorell.

Morena és la terra, i la raça, igual:
els rostres són negres amb ulls de fanal.

Les Antilles verdes, del mar, són banderes,
amb camps plens de flors i d'altes falgueres.

Ruixats tropicals fan la terra grassa
i els fruits van creixent amb força i amb traça.

La claror del mar fa més blau el cel,
i el cel reflecteix l'onada fidel.

Mantells de verdor de prats i de rius,
amb altes muntanyes talment gegants vius.

El peu de Colom marcat hi és encara,
mes, velles conquestes ja no imperen ara.

Ara és el present... Han passat molts anys
que enterren les llàgrimes al rec dels afanys!

Pujant dalt els cims, tot l'espai ens canta
cançons tropicals de joia i complanta.

Allà baix, al port, espera la nau
i ens mira de dins la líquida pau.

I un aire de llum i d'enyor ens banya
com quan, fa molts anys, hi regnava Espanya.



Maria-Montserrat Barnadas i Picó. Poemes viscuts, 1993

Clara

La línia recta i un fanal
al fons d'un carrer buit
de nit (descobert hui,
de sobte després de tant de temps),
vistos des del retrovisor,
mentre espere a Clara,
em duen l'olor de la nostàlgia.

Però jo, valenta, em retire
dels punts gairebé perfectes
de la fosca geometria del carrer.

Agafe un paper qualsevol
i escric en ell, confiant en què el temps
passe de llarg, distret.

Soc a soles, tranquil·la, esperant
Clara que aparega
amb el somriure fort.



Gràcia Jiménez. Platges. 2002