La veu del poble

El meu poble és de fang,
i té els carrers eixuts
per l'àrdua suor de tots els pobles.
El meu poble és de serres i de pins,
i de sinuosos camins
on refilen sublims
els ocells nouvinguts
amb un flat de primavera.
El meu poble és sec i àrid,
però quan plou
a cada rasa brolla un rierol
i els peixos tornen.
Amb l'aire fresc del matí
canta un rossinyol,
el vent dissipa la tristesa
i fins i tot, a l'hivern, la neu fon l'enveja.


(Fragment)




Joan Graell i Piqué. Un llapis com el vent, 1997

Postals de la Mercè 2014

Castellers de la Vila de Gràcia

Plaça de la Mercè

Flors grogues

Tricentenari BCN

M. Àngels Anglada : passió per la memòria (2)

El seu independentisme es basa en la convicció que no hi ha cap altra

solució viable per a la pervivència de la llengua catalana en unes

condicions òptimes. Creu que, en l'àmbit de la cultura i de la llengua,

els catalans viuen en un estat colonial i tenen el dret d'exercir la seva

sobirania plena en el context de la nova Europa. Si Malta o Xipre,

posem per cas, han aconseguit la independència, per què els catalans

no hi poden aspirar? Tot és un problema de poder: darrere d'una llengua,

darrere d'una cultura, sempre hi hauria d'haver un estat per defensar-la.

El seu independentisme beu de les arrels populars que tenen per

indestriable la independència nacional i l'alliberament social.

(Fragment)

Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada : passió per la memòria, 2003

Viatge a Núria

                    Les clares rutes del teu cos i el vent

                                a les terrasses altes de la nit.

                                                 Miquel Martí i Pol

És bell el paisatge del teu cos,

tan bell

que la llum del sol, quan s'hi reflecteix,

desprèn una flaire de complaença.

Tan bell

que els poetes novells

encara no coneixen les paraules

adients per descriure'l,

i els més avesats no gosen rimar-lo.

(Fragment)

Joan Graell i Piqué. Un llapis com el vent, 1997 
Pr.: Isidre Domenjó

Renovellada

Renovellada per uns altres cursos

que tornen, un afecte encara molt

més entranyable sent per tu, que em nugues

tot i els anys a la ferma lleialtat,

amb llaç afable, per tal com la teua

gràcia a res podrà cedir. Aquest

verger, aquest jardí, ben meus, els porte

tan endins que també són públic goig.

Encant tan íntim m'ompli les idees,

la melodia de les torres, llunys

camins de plàcides arbredes soles,

el volt de les finestres, cada lloc

ofert als ulls de tot aquell qui vulga

fer cordial tribut d'amor a tu.

De A Oxford, I

Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999

Versió: Isidre Martínez Marzo.

Epíleg: Antoni Ferrer Perales.

Bufa un vent fresc

Bufa un vent fresc.

Sobre els verds arrossars,

l'ombra d'un núvol.

Kyoroku

Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997

Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito

Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia

El vent el sol la pluja

El vent el sol la pluja
s'han casats tot avui
tres rufians atrevits
en la follia units
que nos han fet un dia
esborrifat d'amor




Gerard Jacquet. Dolces nafres, 2005

Salt olímpic

Vola. Per uns segons només.

Pirueta. I voldries retenir la imatge
del cos del saltador suspès entre el trampolí
-braços en creu-
i la piscina.

                    Però no. Uns segons més tard
esclata en escumes l'aigua.
Emergeix i neda somrient.
L'aigua és preciosa sobre totes les coses
-escriu Píndar.



Manuel Forcano. Com un persa, 2001

Sé que no pertanyen

Sé que no pertanyen

Ni al matí ni a la nit,

Les flors del meló.

Jordi Coca. Versions de Matsuo Bashō, 1992

El paradís retrobat

L'època de Milton va ser molt conflictiva
per a Anglaterra, i la superació de les seves
dificultats va determinar el caràcter del país
en els seus aspectes essencials.


(Fragment de la introducció)

Esteve Pujals, dins,


John Milton. El paradís retrobat, 1994

Orfebre de llum

                                     A la Núria, amb qui

                                comparteixo el plaer d'estimar.

A les ales del capvespre

l'amor és un orfebre de llum.

El goig es fon amb l'ésser.

De tots els plaers, només l'esclat

dels sentiments damunt la pell

ens domina amb la força

de l'esglai immutable: nat

com el foc, el desig s'afua

cor endins; i la natura encesa

del seu joc ens allibera

l'esperit.

                 A fora, la nit

obre, clara i serena,

una via d'accés als astres.

I la lluna mai s'acaba.

Joan Graell i Piqué. Memòria de les pedres, 2002

Foguera d'esvàstiques

          (Que sempre hi hagi, en cada guerra,
           un grup d'homes i dones que s'hi oposin.)



Un brunzit en la nit
em refresca l'ànima.
Sento un clamor de fondes veus
que memoren, amb el semblant mil·lenari,
el triomf del coratge
sobre la força brutal de les armes.

(Les armes són efímeres,
però la guerra perdura.)
Al meu poble, tota la gent esdevingué cendra.
Cendra d'homes i dones que avui el vent escampa
damunt la pàl·lida terra.
                                       Perquè les flors
hi creixin com el rovell als fusells.



Joan Graell i Piqué. Un llapis com el vent. 1997

Pròleg: Isidre Domenjó

El matí d'estiu encara és fresc

El matí d'estiu encara és fresc.
I just ara acaba d'arribar el jovenet
en aquest poble verd nou al seu goig.
Torna a pujar el pujol vora mar.
D'allí estant s'atura ansiós al risc
d'una cosa senzilla: dolcíssim pecat
al seu cor perquè davalla
la jove lletera i el veurà.



Sandro Penna. Poemes (1927-1938). 1992

Traducció de Josep Piera.

Calma d'estiu

Calma d'estiu:
dins la roca penetra
el cant de la cigala.

Bashō

Marea baixa : haikús de primavera i d'estiu. 1997

Cal·ligrafia japonesa: Harumi Saito

Ed. i traducció: Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia

La felicitat

Instant pur
que el desig
recorda.




Marc Granell. Tard o d'hora. 2006

Tot extrem voler

Tot extrem voler ens nega

                           els nega,

        deien -enfurismats- els déus i el foc gelós.

Dins l'aigua,

passen trens carregats de besos i de mans,

s'enfonsen el llit, la terra,

                                       quan

                           arribo

               fins

      a

tu,

cel obert.

J. M. Sala-Valldaura. Tot extrem voler. 1977

Què cal saber de Catalunya

Els problemes jurídics que té plantejats Catalunya
poden tenir una gran diversitat de solucions pel que
es refereix a llur adjectivació. Substancialment,
només en demanem una, la més fàcil de realitzar
i la més difícil d'impedir, perquè ve imposada per
la natura: és la que objectivament consisteix en
la persistència en el mateix esperit, i subjectivament
en servar-li fidelitat.


(Fragment)


Maspons i Anglasell, dins,

Ferran Soldevila. Què cal saber de Catalunya, 1968

Infantesa

No pas com el qui caça papallones

I les clava, isolades de la vida,

Orfes de la claror que les voltà

Vull recordar, infantesa,

La tremolor irisada dels teus dies.

Pels teus jardins, pels teus intactes boscos

I les fràgils ciutats de l'esperança,

Ben lliure hi vagaregi la memòria,

Entre la claror tendra

I daurada d'un temps d'ales i flors.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic,..., 1990

Endreça

Sota la noble expandida tendresa dels arbres de França,
consirós vora el curs just i fidel dels seus rius,
he volgut donà' a l'abundància del cor una antiga
regla que l'acordés amb el pudor de la veu.
Arribareu sense mi a la pàtria expectant, ...

Carles Riba, dins,
Solc: Literatura catalana amb textos comentats..., 1980

Tema amb variacions - XIV -

Em feriren els estels

amb la més dolça ferida...

Posaven damunt dels brancs

la seva clara florida

mentre cantava la font

una suau melodia.

De la fredor de la nit

el teu braç em protegia.

No veia el teu rostre obscur

però els teus ulls els sentia

damunt dels meus ulls oberts

al misteri que ens havia

presos en l'encantament

d'aquella llangor divina...

Em feriren els estels

amb la més dolça ferida.

Amor, et creia tan lluny

i tan a prop que et tenia!...

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - XIII -

Dormia freda la nit
de tenebra embolcallada.
Cap somni li feia llum,
cap respir l'acompanyava...
Poc a poc es despertà
la veu d'una font de plata
i cridava dolçament
la claror de l'estelada;
la sentia el rossinyol,
ai amor!, canta que canta;
la sentia el lligabosc,
el seu perfum li donava;
la bevien els estels
i s'abrusaven en flames.
També vaig sentir-la jo
i dintre el cor se'm clavava;
tots els somnis em prengué,
rosava totes les albes,
i va deixar-me llanguint
por la seva veu llunyana...
Dormia tèbia la nit
i les roses esclataven.



Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - XII -

Volia l'estel,
collia l'espina.
Tast de paradís,
sols regust de mirra.
Si volia el foc,
ai cendra mesquina!
Cercava la llum,
tenebra venia.
L'amor he cridat,
dolor responia.
Ell s'ha fet senyor
de la meva vida.


Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - XI -

Si em prenies un sospir
un altre se'n seguiria;
després vindria el tercer,
després ja em descomptaria...
No vull mai més que el dolor
pugui fer-me companyia.
Si em prenies un sospir
potser ja t'estimaria!...

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - X -

Ai brisa de bon matí
que has dormit a la muntanya,
em portes en despertar
tota la meva enyorança
d'una campana clement,
d'un riu que tot cantant passa;
del cel blau, del cim nevat,
d'aquella tranquil·la estança...
Ai brisa de bon matí
que has dormit a la muntanya
i em portes l'enyorament
d'un rostre i una mirada!...

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - IX

Si vas dar-me uns moments clars,
ara en tinc la melangia.
Si les boques van florir,
ara hi creixen les espines.
Si l'amor fou somrient,
del dolor feia collita...
Mes no em planyo dels estels,
ni de la rosa marcida.
No sospiro pel secret
d'aquell doll de plata fina;
ni m'espanta el camí sol
que segueix la meva vida.
De la joia d'uns instants
la foscor s'amorosia.
Si el dolor posà sa veu,
la cançó n'era enriquida...
Vas donar-me uns moments clars,
m'has perfumat tots els dies.
Pura font del meu jardí,
com no estimar-te podria?


Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Tema amb variacions - VIII

Canten una cançó
les roses i la lluna.
L'aire dolç de la nit
amb sordina murmura.
Els estels fan l'ullet  
mirant-se la font pura.
       Ai amor!
Qui fós al teu costat
en l'instant encantat,
       ai amor!

Olor de romaní
perfum suau de menta.
Cancó de rossinyol
en la quietud perla.
S'adorm al lluny la mar
mentre l'alba es desperta.
        Ai dolor!
Et fossis allunyat
en l'instant encantat,
        ai dolor!

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Pròleg de Salvador Espriu

Carta-pròleg de Carles Riba

Tema amb variacions - VII -

Presonera d'uns instants
ara faig la meva via
entre records i perfums
d'uns estels de plata fina,
d'una cançó del torrent,
d'un ametller que floria...
Presonera d'uns instants,
l'enyorança n'és tan viva,
dolç amor que no va ser
sinó el somni que es fonia!...



Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - VI -

Serà l'amor un sospir

d'aquesta tarda rosada.

Serà el pas d'un núvol blanc

damunt de les aigües calmes.

Potser serà el bell florir

d'aquella rosa tan blanca.

Serà l'amor la cançó

d'una campana de plata.

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Tema amb variacions - V -

Vas donar tot el perfum,

oh rosa, al florir de l'alba.

El jardí restà embaumat,

tu fores un xic més blanca.

Agonitzes lentament

i cap brisa t'acompanya.

Vas donar tot el perfum

al dolç amor que passava.

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - IV -

Em prengueres un amor,

jo de grat te l'ofrenava.

La joia d'aquells instants

l'absència l'ha feta amarga.

Em prengueres un amor,

no m'he n'has donat un altre.

La primavera somriu,

ni tan sols me l'he mirada.

La cançó del rossinyol

m'esgarria les paraules

que acompanyen el record

d'aquelles hores passades...

Em prengueres un amor,

m'has deixat enamorada.

Segueixes el teu camí

jo resto sense esperança.

Em prengueres un amor,

quina tristesa més ampla!

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - III -

Infla les veles, veler,

deixa enrere ports i platges;

tots els camins són oberts

a la joia i als oratges,

        ai dolor!

Illes verges de neguits

d'un cel suau com la seda;

boques roges, ulls brillants,

el que hi arriba s'hi queda,

          ai amor!

No t'aturis en cap port

ni cerquis joia en la terra.

Aquell rostre benamat

ni t'enyora ni t'espera,

         ai dolor!

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Tema amb variacions - II -

Es troben en la cançó
el riu i la lluna clara.
Festeja la neu del cim
amb l'estel que l'acompanya.
La plata dels olivars
espera l'argent de l'alba.
          Ai amor,
qui fos amb tu, bell amor,
          en l'hora calma!
La verdor flonja dels prats
es perfuma de rosada.
Arriba pausadament
el sospir de la campana.
Un rossinyol encantat
en els somnis em bressava.
         Ai amor,
si em besessis, dolç amor,
         en l'hora blana!


Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Si jo tingués un veler

SI jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me`n arracades.
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fora dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Tema amb variacions, I

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Rossinyol de Catalunya

Rossinyol de Catalunya,

no us sabria dir res més.

Si algú creu que és poca cosa,

jo penso que és el més bell

dels títols que puc donar-vos,

que el rossinyol és el rei

de tots els ocells cantaires

i cap refila com ell.

(Fragment)

Agustí Bernaus. Poesies, 1993

Emocions positives i eficàcia educativa

Si pensem que s'estableix un paral·lelisme entre
les emocions negatives, la supervivència física i
la continuïtat de la vida del subjecte, i entre les
positives i la supervivència i evolució dels humans
com a humans, entendrem que instal·lar-se en les
positives com a opció del nostre projecte vital
és apostar pel desenvolupament personal i social,

per la millora continuada, per la creativitat de tot 
el col·lectiu humà, cadascú segons la seva singularitat.

Fragment

Pere Darder, dins,

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013

Quan tu floreixes

Quan tu floreixes,

s'inflama la bignònia

a la finestra.

Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994

Llum a les golfes

Llum a les golfes.

A fora l'ocellada.

Però hi ha el vidre.

Tomàs Garcés : centenari : 1901-2001. 2001

Acció de gràcies

Agraïm als ancestres el viatge

a l'Arcàdia que dorm en el nostre cor.

Cap mena de temença:

desfem la superfície de les pantalles

amb danses antigues i amb tant d'amor

que ens sentim la mar que uneix en el somni pares i fills.

Núm. 6

Vicenç Llorca,

Revista de Catalunya. núm. 284

Sembla que no i se m'ha enfortit l'amor

My love is strengthen'd, though more weak in seeming

Sembla que no i se m'ha enfortit l'amor;
no estimo menys encar que menys ho apar:
que amor vantat arreu per l'aimador
és com cosa amb què es vol mercadejar.

L'amor nostre era nou, tot just floria
i ja el cantava amb versos exultants,
com Filomela que sos lais destria,
fins que el fosc de tardor emmudeix sos canys.

L'estiu d'ara és tan bell com quan brollava
la veu que ungia de llangors la nit;
mes, amb l'aspre xiular que arreu s'esbrava,
lo més dolç s'embasteix i perd delit.

Per'xò resto com ella silenciós,
i així mon cant no se't farà enutjós.



Sonets (Líriques de Shakespeare)

CII

Magí Morera i Galícia. Obra poètica completa. 2001

Edició: Olívia Gassol i Bellet

DE PANICAL

Blaue Blume
Die leise tönt in vergilbten Geisten
                            GEORG TRAKL

Aquella flor tan blava que ens desperta els sentits
-ignorats a les còrnies congestes-
tremola als murs de la mort i als pantans.
L'aigualida distància descabdella les runes del temps
i ara els arbres cansats es despullen de tu
com si fos un secret el sexe de les coses
amb l'oblit de les ales al recer de les runes.

No era certa la nit al brocal de les hores
ni al fons del pou el silenci del cos astorat!

També el marjal acollia els meus ossos
tanmateix solitaris
teixits lentament per bardisses gastades
a l'atzar de la nit.

S'obrien les finestres de ponent
i totes les parpelles esdevenien llunes.
Les muntanyes llunyanes guardaven el secret
d'aquella flor tan blava que ens desperta els sentits.

Valerià Pujol. Destinatari d'albes, 1980