10 de desembre 2016
Però
Però
aquesta
no és la veritat
n'és una altra
la veritable
que ve.
Montserrat Rodés. D'incerteses certeses, 2013
aquesta
no és la veritat
n'és una altra
la veritable
que ve.
Montserrat Rodés. D'incerteses certeses, 2013
Res
Cap cosa.
Partir de zero.
Inici de l'esperança.
Lola Casas. Poemes petits, 2006 ; Il. Gustavo Roldán
Partir de zero.
Inici de l'esperança.
Lola Casas. Poemes petits, 2006 ; Il. Gustavo Roldán
A Miquel Martí i Pol
Company
que la vida observes
amb mirada encesa
dins d'un cos malalt.
Poeta
de paraula plena,
de la llum, de l'aire
i d'ocells volant.
Amic
de la nostra terra,
de l'amor que resta
en un món canviant.
Lola Casas. Retalls poètics, 2001 ; Il. Gustavo Roldán
que la vida observes
amb mirada encesa
dins d'un cos malalt.
Poeta
de paraula plena,
de la llum, de l'aire
i d'ocells volant.
Amic
de la nostra terra,
de l'amor que resta
en un món canviant.
Lola Casas. Retalls poètics, 2001 ; Il. Gustavo Roldán
Moixernons
La cassola
ja és a punt!
L'heu omplert
amb mil aromes
de bon gust
i de perfum.
Lola Casas. Poemes petits. 2006
ja és a punt!
L'heu omplert
amb mil aromes
de bon gust
i de perfum.
Lola Casas. Poemes petits. 2006
Il·lustracions: Gustavo Roldán
09 de desembre 2016
08 de desembre 2016
Tot just encesa l'alba
A l'alba, el pare baixa de la nit;
roden ombres desfetes a l'escala.
Ve l'avi tot d'alcova entenebrit
i alena, el jorn, als vidres de la sala.
La germana fa olor del pa que llesca,
amb la cara rentada de fa poc,
groga de l'alba trèmula i del foc
que encén joiós les seves nines d'esca.
Ja som de cara al jorn ressuscitat
i encar presos del somni. A les palpentes
ens recerquem. Pel fred enrajolat
arrosseguem les nostres passes lentes.
Als dalts del mas se sent batre una porta,
mes, delerosos, esperem en va;
hi ha un silenci a l'escala i al replà:
no baixa, no, la nostra mare morta.
Creix, a pleret, el jorn. Seguts a taula
sentim el pes de l'esperit despert.
L'aire s'irisa al finestral obert.
Ja retorna a les coses la paraula.
Rosada i celística, 1949
Jaume Agelet, dins,
Tres poetes simbolistes, 1986
roden ombres desfetes a l'escala.
Ve l'avi tot d'alcova entenebrit
i alena, el jorn, als vidres de la sala.
La germana fa olor del pa que llesca,
amb la cara rentada de fa poc,
groga de l'alba trèmula i del foc
que encén joiós les seves nines d'esca.
Ja som de cara al jorn ressuscitat
i encar presos del somni. A les palpentes
ens recerquem. Pel fred enrajolat
arrosseguem les nostres passes lentes.
Als dalts del mas se sent batre una porta,
mes, delerosos, esperem en va;
hi ha un silenci a l'escala i al replà:
no baixa, no, la nostra mare morta.
Creix, a pleret, el jorn. Seguts a taula
sentim el pes de l'esperit despert.
L'aire s'irisa al finestral obert.
Ja retorna a les coses la paraula.
Rosada i celística, 1949
Jaume Agelet, dins,
Tres poetes simbolistes, 1986
07 de desembre 2016
Tu al meu jardí
Quan has entrat, avui, al meu jardí,
quin baticor la passionera!
Quina alegria el llessamí!
Les roses de vellut de la panera
no se'n sabien avenir.
Han refilat tots els ocells
i t'han sortit a rebre les hortènsies,
t'han fet fogueres els clavells,
i la palmera reverències.
Jo t'esperava vora l'estanyol,
cor-encisat de veure't viure.
Tu em preguntaves: De qui portes dol?
-De tu.
-De mi?
I hem esclafit a riure.
Flautes al vent, 1949
quin baticor la passionera!
Quina alegria el llessamí!
Les roses de vellut de la panera
no se'n sabien avenir.
Han refilat tots els ocells
i t'han sortit a rebre les hortènsies,
t'han fet fogueres els clavells,
i la palmera reverències.
Jo t'esperava vora l'estanyol,
cor-encisat de veure't viure.
Tu em preguntaves: De qui portes dol?
-De tu.
-De mi?
I hem esclafit a riure.
Flautes al vent, 1949
Josep Estadella, dins,
Tres poetes simbolistes. 1986
Tres poetes simbolistes. 1986
06 de desembre 2016
Meditacions divines i morals, 22
La falta tant de prudència com de pietat
ha portat els homes a grans contratemps,
però aquell que es troba ben guarnit
de totes dues rara vegada cau en paranys.
Anne Bradstreet. Poemes i meditacions..., 2007
ha portat els homes a grans contratemps,
però aquell que es troba ben guarnit
de totes dues rara vegada cau en paranys.
Anne Bradstreet. Poemes i meditacions..., 2007
Estat de xoc
Divendres,
faves tendres.
Rebla la cassola l'últim pèsol que hi caigué,
sense donar explicacions de què es cou allà dins.
Altres pèsols arrenquen encesos
i escupen llengots contra el forà nouvingut.
És l'últim pèsol!
-crida la multitud a l'uníson per fer enrogir el forà-.
El cuiner apaga la cassola
i els pèsols fan un sospir d'alleujament.
La cassola torna a una falsa quietud.
Anna Ballbona. Conill de gàbia. 2012
faves tendres.
Rebla la cassola l'últim pèsol que hi caigué,
sense donar explicacions de què es cou allà dins.
Altres pèsols arrenquen encesos
i escupen llengots contra el forà nouvingut.
És l'últim pèsol!
-crida la multitud a l'uníson per fer enrogir el forà-.
El cuiner apaga la cassola
i els pèsols fan un sospir d'alleujament.
La cassola torna a una falsa quietud.
Anna Ballbona. Conill de gàbia. 2012
Les nits de reis
Esperàvem els Reis amb els fanals
encesos d'una efímera innocència.
Cuques de llum al bell mig de l'hivern
que l'emoció infantil tornava càlid:
carruatges, carroses i els colors
dels patges en la nit il·luminada,
caramels, serpentines i confits
amagats ben al fons de les butxaques
per a un convit de màgia i somnis clars.
Un breu sopar i anar a dormir ben d'hora,
aquest era el tribut i la consigna,
i aigua per als camells assedegats.
A l'endemà tot eren ulls sorpresos
i el soroll del paper que s'estripava
entre uns dits nerviosos i menuts.
Era feliç, ho sé, les nits de Reis
vivint en la felicitat dels pares,
el dia que em prohibien fer-me gran
i em somreien contents, com un miracle.
Israel Clarà. El príncep mudat, 2010
Pr.: Vicenç Llorca
encesos d'una efímera innocència.
Cuques de llum al bell mig de l'hivern
que l'emoció infantil tornava càlid:
carruatges, carroses i els colors
dels patges en la nit il·luminada,
caramels, serpentines i confits
amagats ben al fons de les butxaques
per a un convit de màgia i somnis clars.
Un breu sopar i anar a dormir ben d'hora,
aquest era el tribut i la consigna,
i aigua per als camells assedegats.
A l'endemà tot eren ulls sorpresos
i el soroll del paper que s'estripava
entre uns dits nerviosos i menuts.
Era feliç, ho sé, les nits de Reis
vivint en la felicitat dels pares,
el dia que em prohibien fer-me gran
i em somreien contents, com un miracle.
Israel Clarà. El príncep mudat, 2010
Pr.: Vicenç Llorca
Homenatge a Camille Claudel
A Àfrica Ramírez
El cos no és el mur.
El mur és la carícia
que esborra la carn
que toca i la fa àngel,
corona o gesmil podrint-se en el silenci.
El mur és el silenci.
És llarg com el silenci.
És alt com el silenci.
¿Qui vol ser àngel?
¿Qui gesmil? ¿Qui corona?
Jo no soc jo.
Soc un exèrcit
de veus que escalen.
Jo soc un llamp.
Soc una escletxa.
Marc Granell. Poesia reunida, 1976-1999. 2000
El cos no és el mur.
El mur és la carícia
que esborra la carn
que toca i la fa àngel,
corona o gesmil podrint-se en el silenci.
El mur és el silenci.
És llarg com el silenci.
És alt com el silenci.
¿Qui vol ser àngel?
¿Qui gesmil? ¿Qui corona?
Jo no soc jo.
Soc un exèrcit
de veus que escalen.
Jo soc un llamp.
Soc una escletxa.
Marc Granell. Poesia reunida, 1976-1999. 2000
04 de desembre 2016
02 de desembre 2016
Sonet reversible*
Tempesta devastada, ullal joiós,
unglada llum i gran ramell del cel,
bon port celest i bocaplena rel,
paller del cant i coronell fruitós;
bull astral, cercle ardent, llevant festós,
mar i fogata, plenitud, model,
arbre i lleó, rellotge clar i fidel,
bastida essència, escut, fat brillós.
Feixa i nassum, bastó, senyal i ocell
dónes, gran Sol, essent camí del guany:
real rael de tu arreu brotant,
travesses, Sol gran, arborat ramell,
temporal de tempesta millorant.
Encén tal Prometeu un tal afany.
*El podeu llegir del dret i del revés.
Joan Brossa. Els ulls de l'òliba, 1996
unglada llum i gran ramell del cel,
bon port celest i bocaplena rel,
paller del cant i coronell fruitós;
bull astral, cercle ardent, llevant festós,
mar i fogata, plenitud, model,
arbre i lleó, rellotge clar i fidel,
bastida essència, escut, fat brillós.
Feixa i nassum, bastó, senyal i ocell
dónes, gran Sol, essent camí del guany:
real rael de tu arreu brotant,
travesses, Sol gran, arborat ramell,
temporal de tempesta millorant.
Encén tal Prometeu un tal afany.
*El podeu llegir del dret i del revés.
Joan Brossa. Els ulls de l'òliba, 1996
30 de novembre 2016
Vindrà un dia
Vindrà un dia en què
la veu ja no tindrà aquell to
de tristesa i recança
ni les paraules que direm:
abans nosaltres no sempre oi
cap on quan sinó
vindrà un dia en què
riurem dels dies
que tenim per davant
plens del brogit
alegre de la ciutat
que direm
les coses pel seu nom
i que canviaran
Miriam Van hee, dins,
14è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1998la veu ja no tindrà aquell to
de tristesa i recança
ni les paraules que direm:
abans nosaltres no sempre oi
cap on quan sinó
vindrà un dia en què
riurem dels dies
que tenim per davant
plens del brogit
alegre de la ciutat
que direm
les coses pel seu nom
i que canviaran
Miriam Van hee, dins,
Traducció: Ferran Bach
Director del Festival: Àlex Susanna
Dibuix de portada: Ràfols Casamada
A la torre de control del pensament
sisplau
deixa'm sortir
estic atrapat
dins
del teu cap
Lesego Rampolokeng, dins,
15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999deixa'm sortir
estic atrapat
dins
del teu cap
Lesego Rampolokeng, dins,
Traducció: Dolors Udina
Direcció. del Festival: Àlex Susanna
Dibuix de la portada: Joan-Pere Viladecans
El pare
Jo no decideixo.
Els àtoms es tornen sorra,
La sorra forma còdols,
Els còdols es transformen en lletres,
Les lletres germinen, treuen brot,
engendren paraules.
Les paraules es fan animals,
s'aparellen
I pareixen.
Jo no decideixo.
Mai.
Quan veig una paraula prenyada,
No sé qui en serà el pare.
Ana Blandiana, dins,
15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999Els àtoms es tornen sorra,
La sorra forma còdols,
Els còdols es transformen en lletres,
Les lletres germinen, treuen brot,
engendren paraules.
Les paraules es fan animals,
s'aparellen
I pareixen.
Jo no decideixo.
Mai.
Quan veig una paraula prenyada,
No sé qui en serà el pare.
Ana Blandiana, dins,
Tr.: Stela Brătescu
Dir. del Festival: Àlex Susanna
La música de les esferes
Escolta, amic, la nit, escolta les esferes
i el bruel inaudible del vent de l'univers.
No sentiràs la música de l'engranatge còsmic,
però si escoltes bé la nit preliminar,
si escoltes amb l'oïda palpitant,
sentiràs, allà lluny, el sord retruny dels quàssars,
l'etern lament d'Andròmeda perduda,
el crit glaçat del Cigne boreal.
I de cop brollarà, inaudit, suavíssim,
un cant que ve de més enllà del temps.
Llavors, deixa't portar: navegaràs per sempre
com nauta de la nit esgarriada
sense terra ni edat, ni cap desassossec.
Joaquim Español, dins,
15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999
Director del Festival: Àlex Susanna
i el bruel inaudible del vent de l'univers.
No sentiràs la música de l'engranatge còsmic,
però si escoltes bé la nit preliminar,
si escoltes amb l'oïda palpitant,
sentiràs, allà lluny, el sord retruny dels quàssars,
l'etern lament d'Andròmeda perduda,
el crit glaçat del Cigne boreal.
I de cop brollarà, inaudit, suavíssim,
un cant que ve de més enllà del temps.
Llavors, deixa't portar: navegaràs per sempre
com nauta de la nit esgarriada
sense terra ni edat, ni cap desassossec.
Joaquim Español, dins,
15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999
Director del Festival: Àlex Susanna
A la meva filla
Com heroi, ja ho saps,
m'he esmunyit:
no tinc el tipus
per donar cos al rol,
tímid i cohibit,
insegur de cap veritat.
Però no importa
que jo sigui perfecte
i omnipotent,
aleshores no tindria
realment res
per suggerir-te
i no estaria present
tal com en canvi
espero romandre,
a punt per satisfer
per bé que intermitentment
les teves curiositats.
Paolo Ruffilli, dins,
15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999
Tr.: Assumpta Camps
Dir. del Festival: Àlex Susanna
m'he esmunyit:
no tinc el tipus
per donar cos al rol,
tímid i cohibit,
insegur de cap veritat.
Però no importa
que jo sigui perfecte
i omnipotent,
aleshores no tindria
realment res
per suggerir-te
i no estaria present
tal com en canvi
espero romandre,
a punt per satisfer
per bé que intermitentment
les teves curiositats.
Paolo Ruffilli, dins,
15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999
Tr.: Assumpta Camps
Dir. del Festival: Àlex Susanna
Matins de tardor
entre la llum i tu hi havia moltes portes:
l'aire, els núvols, la boira, els cristalls de pluja, les finestres...
quan podia, es posava sobre teu,
t'obria els ulls, et murmurava
els tresors d'un matí nou,
t'enlairava,
t'obria el camí del mar.
Yael Langella. Retorn a Dahme, 2000
l'aire, els núvols, la boira, els cristalls de pluja, les finestres...
quan podia, es posava sobre teu,
t'obria els ulls, et murmurava
els tresors d'un matí nou,
t'enlairava,
t'obria el camí del mar.
Yael Langella. Retorn a Dahme, 2000
Pedra
Adoro aquesta plàcida pedra,
a les seves aigües m'hi he vist la cara,
hi he vist la meva poesia malbaratada.
Adonis, dins,
Tr.: Dolors Cinca
Dir. del Festival: Àlex Susanna
La gavina és blava
la gavina és blava.
ha perdut el camí entre els viaranys del cel
i vola, solitària travessa
la sorollosa nuvolada de tardor,
cap a una meta que potser
dibuixares en un altre quadre.
Yael Langella. Retorn a Dahme. 2000
ha perdut el camí entre els viaranys del cel
i vola, solitària travessa
la sorollosa nuvolada de tardor,
cap a una meta que potser
dibuixares en un altre quadre.
Yael Langella. Retorn a Dahme. 2000
27 de novembre 2016
L'aroma de la llengua
Pujàrem el carrer sota el brancam de plàtans,
el xiulet del tren recorda l'aroma dels arbres
que crèiem sentir
com la teva mà recorda les meves cames
i així totes les coses acariciades s'assemblen
tanmateix no sé on passa tot això
que ens passa a nosaltres.
El mateix sentit de plàtan es perd en mi
ja que ets tu qui lletreges la paraula "arbre"
mentre el carrer puja en els teus passos.
Què faig amb les paraules "aquí" i "allí"
per on vas mentre el carrer camina?
Per quin espai sense espai
en quina llengua impossible
arribem a la paraula "nosaltres"?
Per quina màgia ens creuem en el temps
arrossegats per un "aquí" que no para de ballar.
que no para. Com?
(de La mà feliç)
Rosa Alice Branco, dins,
14è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1998
Dir. del Festival: Àlex Susanna
el xiulet del tren recorda l'aroma dels arbres
que crèiem sentir
com la teva mà recorda les meves cames
i així totes les coses acariciades s'assemblen
tanmateix no sé on passa tot això
que ens passa a nosaltres.
El mateix sentit de plàtan es perd en mi
ja que ets tu qui lletreges la paraula "arbre"
mentre el carrer puja en els teus passos.
Què faig amb les paraules "aquí" i "allí"
per on vas mentre el carrer camina?
Per quin espai sense espai
en quina llengua impossible
arribem a la paraula "nosaltres"?
Per quina màgia ens creuem en el temps
arrossegats per un "aquí" que no para de ballar.
que no para. Com?
(de La mà feliç)
Rosa Alice Branco, dins,
14è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1998
Dir. del Festival: Àlex Susanna
26 de novembre 2016
Rèquiem per a la mà esquerra
per a Marta Valdés
...també hi ha mapes grans grans grans
en la imaginació
i infinits globus terraquis
marta
però avui sospito que damunt un mapa petitíssim
mínim
dibuixat en un paper de llibreta escolar
hi pot cabre tota la història
tota
(Fragment del poema traduït per a aquest blog)
Nancy Morejón. Richard trajo su flauta y otros poemas, 1999
Ed. i pr.: Mario Benedetti
...també hi ha mapes grans grans grans
en la imaginació
i infinits globus terraquis
marta
però avui sospito que damunt un mapa petitíssim
mínim
dibuixat en un paper de llibreta escolar
hi pot cabre tota la història
tota
(Fragment del poema traduït per a aquest blog)
Nancy Morejón. Richard trajo su flauta y otros poemas, 1999
Ed. i pr.: Mario Benedetti
25 de novembre 2016
Tardor
El vent de la tardor arriba, Amor,
amb remolins de cendra
de tants focs que al llarg d'aquest
estiu han cremat. Però el bosc
és ple de pau. Tots els colors
del groc m'arriben dins d'aquest
bosc ple de silenci on els
ocells han emmudit, i els arbres
a poc a poc van adormint-se
com en lent son que porta vers la mort.
Amor, no temis, res no mor
enmig de tanta calma,
la terra gesta la vida nova que vindrà.
Quima Jaume, dins,
Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999amb remolins de cendra
de tants focs que al llarg d'aquest
estiu han cremat. Però el bosc
és ple de pau. Tots els colors
del groc m'arriben dins d'aquest
bosc ple de silenci on els
ocells han emmudit, i els arbres
a poc a poc van adormint-se
com en lent son que porta vers la mort.
Amor, no temis, res no mor
enmig de tanta calma,
la terra gesta la vida nova que vindrà.
Quima Jaume, dins,
Edició: Vinyet Panyella
Hi ha els albercoquers
1.
Hi ha els albercoquers, hi ha els albercoquers
2.
hi ha les falgueres; i les mores, les mores
i hi ha el brom; i l'hidrogen, l'hidrogen
3.
hi ha les cigales; la xicoira, el crom
i hi ha llimoners; hi ha les cigales;
les cigales, cedre, xiprer, cerebel
4.
hi ha els coloms; hi ha els somiadors, les nines
hi ha els assassins; els coloms, els coloms;
broma, dioxina i els dies; hi ha
els dies; els dies, la mort; i hi ha
els poemes; els poemes, els dies, la mort
5.
hi ha la tardor; hi ha el regust i la reflexió;
i hi ha la solitud; hi ha els àngels,
les vídues i els ants; hi ha els detalls,
el record, la llum del record;
i hi ha la llum romanent, el roure i l'om,
i hi ha el ginebró, la uniformitat, la soledat,
i hi ha l'èider i l'aranya; i hi ha
el vinagre, i la posteritat, la posteritat
6.
hi ha el bernat pescaire, amb el seu llom voltat
blavenc; amb el seu plomall negre
i les seves plomes caudals clares; en colònies
hi són; hi ha també al susdit Vell Món
els peixos; i l'àguila pescadora, el francolí,
el falcó; la civada olorosa i els colors dels moltons;
hi ha els productes de fissió i hi ha les figueres;
hi ha les faltes, les greus, les sistemàtiques,
les fortuïtes; hi ha el telecomandament i els ocells;
i hi ha els arbres fruiters i les fruites i el fruiterar on
hi ha els albercoquers, hi ha els albercoquers,
a països on la calor produirà exactament
el color que té la polpa dels albercocs
Hi ha els albercoquers, hi ha els albercoquers
2.
hi ha les falgueres; i les mores, les mores
i hi ha el brom; i l'hidrogen, l'hidrogen
3.
hi ha les cigales; la xicoira, el crom
i hi ha llimoners; hi ha les cigales;
les cigales, cedre, xiprer, cerebel
4.
hi ha els coloms; hi ha els somiadors, les nines
hi ha els assassins; els coloms, els coloms;
broma, dioxina i els dies; hi ha
els dies; els dies, la mort; i hi ha
els poemes; els poemes, els dies, la mort
5.
hi ha la tardor; hi ha el regust i la reflexió;
i hi ha la solitud; hi ha els àngels,
les vídues i els ants; hi ha els detalls,
el record, la llum del record;
i hi ha la llum romanent, el roure i l'om,
i hi ha el ginebró, la uniformitat, la soledat,
i hi ha l'èider i l'aranya; i hi ha
el vinagre, i la posteritat, la posteritat
6.
hi ha el bernat pescaire, amb el seu llom voltat
blavenc; amb el seu plomall negre
i les seves plomes caudals clares; en colònies
hi són; hi ha també al susdit Vell Món
els peixos; i l'àguila pescadora, el francolí,
el falcó; la civada olorosa i els colors dels moltons;
hi ha els productes de fissió i hi ha les figueres;
hi ha les faltes, les greus, les sistemàtiques,
les fortuïtes; hi ha el telecomandament i els ocells;
i hi ha els arbres fruiters i les fruites i el fruiterar on
hi ha els albercoquers, hi ha els albercoquers,
a països on la calor produirà exactament
el color que té la polpa dels albercocs
Fragment
Inger Christensen, dins,
15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999
Traducció: Ana Sofía Pascual Pape
Inger Christensen, dins,
15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999
Traducció: Ana Sofía Pascual Pape
hi ha els alfabets
hi ha els alfabets
la pluja dels alfabets
la pluja que cau forta
la gràcia, la llum
els intersticis i les formes
dels estels, de les pedres
el curs dels rius
i els moviments de l'ànima
les traces dels animals
els seus carrers i els seus camins
la construcció dels nius
consol d'homes
la llum del dia en l'aire
els signes del xoriguer
la unió en el color
del sol i de l'ull
la camamilla salvatge
al llindar de les cases
la congesta el vent
el cantó de la casa el pardal
jo escric com el vent
que escriu amb l'escriptura calmosa
dels núvols
com esperances agitades
com les tempestes de llum
a través d'un record bromós
jo escric com escriu
l'hivern com la neu
i el glaç i el fred
i la foscor i la mort
escriuen
jo escric com el cor
que batega escriu
el silenci de l'esquelet i de les ungles
el silenci de les dents dels cabells
i del crani
jo escric com el cor
que batega escriu
el murmuri de les mans, dels peus
dels llavis de la pell
i el del sexe
jo escric com el cor
que batega escriu
els sons dels pulmons dels músculs
del rostre del cervell
i els dels nervis
jo escric com el cor
que batega escriu
el crit de la sang i de les cèl·lules
de les visions, del plor
i el de la llengua
(Fragment final)
Inger Christensen, dins,
15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999
Tr.: Ana Sofía Pascual Pape
la pluja dels alfabets
la pluja que cau forta
la gràcia, la llum
els intersticis i les formes
dels estels, de les pedres
el curs dels rius
i els moviments de l'ànima
les traces dels animals
els seus carrers i els seus camins
la construcció dels nius
consol d'homes
la llum del dia en l'aire
els signes del xoriguer
la unió en el color
del sol i de l'ull
la camamilla salvatge
al llindar de les cases
la congesta el vent
el cantó de la casa el pardal
jo escric com el vent
que escriu amb l'escriptura calmosa
dels núvols
com esperances agitades
com les tempestes de llum
a través d'un record bromós
jo escric com escriu
l'hivern com la neu
i el glaç i el fred
i la foscor i la mort
escriuen
jo escric com el cor
que batega escriu
el silenci de l'esquelet i de les ungles
el silenci de les dents dels cabells
i del crani
jo escric com el cor
que batega escriu
el murmuri de les mans, dels peus
dels llavis de la pell
i el del sexe
jo escric com el cor
que batega escriu
els sons dels pulmons dels músculs
del rostre del cervell
i els dels nervis
jo escric com el cor
que batega escriu
el crit de la sang i de les cèl·lules
de les visions, del plor
i el de la llengua
(Fragment final)
Inger Christensen, dins,
15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999
Tr.: Ana Sofía Pascual Pape
Un home
Un home
va en el seu cos
i de sobte
cau. Sento
com s'ensorra
la sílice del cor.
I sento també
la terra i l'aire
que acullen els ossos
del fill pròdig.
En si aquest esdeveniment
no és gens original
però fa mal. El vent
de la tardor
em mossega els ossos
i fa mal.
Tr. i dir. del Festival, Àlex Susanna
22 de novembre 2016
El gall d'or*
(Conte en vers)
En un regne molt remot
d'un imperi encara ignot,
vivia el gran rei Dadon.
De petit, terror pregon
als seus veïns infonia
i amb coratge a tots vencia.
Però en fer-se vell volgué
acabar els seus dies bé
i deixar els combats mesquins;
llavors foren els veïns
els que es van contra ell alçar
i grans danys li van causar.
Per salvar el que posseïa
de bandits i fellonies,
li calia, és evident,
un grapat de regiments.
Però els seus grans generals
no li feien cap cabal:
tenint el Sud, tot va avant!
Mes l'atac era a llevant,
i ara a córrer, que és la costa
el que ataquen aquests hostes.
El nostre rei, tot plorós,
no dormia de dolors.
Ja veieu quina existència!
Llavors crida a sa presència
un gran savi, mag i eunuc,
que li llevi el jou feixuc;
i ja el porta l'emissari.
Davant Dadon aquest savi
es presenta i treu d'un sac
un gall d'or! Renoi, quin mag!
"Posa l'au -li diu al rei-
a la fletxa del penell:
si et faltava un guardià,
el gall d'or el teu serà.
Si no veu atac hostil,
s'estarà del tot tranquil;
mes si veu que en algun lloc
mouen brega o calen foc;
si es prepara una ofensiva,
o veu guerra que ja arriba,
alçarà la cresta al punt
i, girant-se al capdamunt
de la torre, el meu gallet
cridarà mostrant l'indret
per on vingui l'amenaça,
amb una infallible traça."
El rei, que és home agraït,
li promet or a desdir:
"Per l'ajuda concedida
-diu joiós, fora de mida-,
què vols digue'm, amic meu,
i el que sigui serà teu."
Fet el gall un talaier,
com a guarda fronterer
tot seguit fou proclamat
i amb honors homenatjat.
Tan bon punt flairava al lluny
enemics brandant el puny,
vet aquí que s'alzinava,
i amb el cant tots alertava:
"Cocorocot! Regna i dorm
-canta, oh, rei, el teu gall d'or!"
No hi havia, així, enemic
que sens càstig se'n sortís,
car Dadon cara els plantava
i en tot front sempre els guanyava.
Un any o dos, res d'hostil:
el gall s'estigué tranquil.
Mes un renou inaudit
treu un dia el rei del llit.
"Senyor meu, oh, quin ensurt!",
el desperten ben porucs
els servents amb molta pressa.
Amb temor tothom s'expressa:
"Rei, dempeus, està cantant!"
"Puc saber -diu, badallant-
senyors meus, per quin motiu
del meu son em deixondiu?"
"És el gall, oh, majestat,
que amb el cant ens ha alarmat."
En sentir l'avís fatal,
corre el rei al finestral:
escanyant-se, el gall li indica
que Orient mort significa.
I Dadon crida el fill gran:
"Ràpid, noi, cap a Llevant
duu sens falta un regiment,
que allà ens volen malament."
I tot retorna a la calma,
el gall, el rei i el reialme.
Però passa una setmana
i el monarca espera encara
saber del cert si el seu fill
ha guanyat o és en perill.
El gall crida de valent:
cal un altre regiment,
i a la guerra el rei Dadon
ara envia el fill segon.
Calla el gall, dalt de sa posta,
mes dels nois no hi ha resposta.
Passats vuit dies d'espera,
el temor ja els esparvera.
Crida el gall de nou agut,
fins que el rei, gens complagut,
crea un altre regiment
que ell durà personalment.
Dia i nit van caminar
i tothom es va esgotar.
Mes enlloc veien cap guerra,
ni cap traça ni desferra.
"Quin enigma, com hi ha món!",
s'estranyava el rei Dadon.
A vuit dies de campanya
ja trepitja la muntanya,
i una tenda troba allí
al bell mig del seu camí.
El silenci era alarmant
i, de sobte, quin espant!:
a la gorja, sense vida,
jeien tots, sembla mentida!,
els soldats dels batallons,
caps tallats per tots cantons.
Espantat, corre a la tenda
i allà dins, dolor tremenda!,
el que veu el cor li glaça:
sense elm troba ni cuirassa
els seus hereus, dos nois forts,
que amb l'espasa s'han dat mort.
Només queden per la prada
trepitjada i ensagnada,
els cavalls desensellats."
"Oh, fills meus, tan estimats!",
clama el rei, d'allò més trist.
"Heu tingut ben mala fi!
En quina trampa heu caigut?
Quin mal vent us ha abatut?
Prorromp el rei en gemecs
i tothom amb ell fa precs:
per fondals i cims retruny
el plany. De sobte s'esmuny
fora la tenda, llampant,
la reina de Xamakhan,
resplendent com una albada
davant del rei disposada.
Ell, igual que ocell de nit
quan veu el sol, en oblit
deixa caure, enlluernat,
els fills morts tot d'un plegat.
Somriu davant Dadon ella,
acota el cap com donzella
i, agafant-lo per la mà,
a la tenda ja el fa entrar.
Troba el rei taula parada
de vianda refinada,
i descansa en un gran llit
de brocats tot ben guarnit.
I així passa una setmana,
fent ell tot el que ella mana;
encantat, fora del món,
la festeja el rei Dadon.
Finalment, al capdavant
de l'exèrcit, cavalcant
la noieta al seu costat
s'encamina a la ciutat.
Precedint-los va el rumor,
mig certesa, mig error;
mes la gent i la canalla
surten a peu de muralla
a rebre'ls amb joia i crits
i escortant-los fins a dins.
Dadon a tothom saluda...
i veu, entre els caps perduda,
una testa amb turbant blanc
que avança fins al davant:
és l'antic amic, l'eunuc.
"Ah, caram, ets tu? Salut!
-li diu el rei- Com et va?
Vine! Què em vols demanar?"
I el savi contesta, prompte:
"És hora de passar comptes.
Te'n recordes? Per pagar-me
el servei vas demanar-me
que et digues el que volia
i em vas dir que meu seria.
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan."
Queda el rei molt astorat,
i li diu: "Què t'ha agafat?
És que et vols burlar de mi?
Què t'ha passat pel magí?
Has perdut l'enteniment?
Vaig prometre-ho, certament,
però un límit hi ha d'haver.
Tu, la noia? Ves per què?
Vinga, vell, que ja n'hi ha prou!
L'oferta et faré de nou:
mil joiells, ser conestable,
un cavall del meu estable,
la meitat dels meus havers..."
"Del que em dius, no en vull pas res!
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan!"
-diu el savi per resposta.
"Com? Rebutges la proposta?
-crida el rei enfurismat.
Doncs res de res, s'ha acabat!
Tu mateix, oh, pecador,
has perdut el bo i millor.
Fuig d'aquí, tingues cervell!
Emporteu-vos aquest vell!"
L'homenet crida, insisteix,
mes de res no li serveix;
cop de ceptre el rei li clava
perquè el vell no se n'anava
i ara el té mort als seus peus.
Han callat de cop les veus,
sols la noia en desmesura
riu i riu, i no s'atura;
però el rei molt alarmat
fa un somriure mig forçat.
Tot just entren a la plaça,
com un vent noten què passa:
a la vista dels presents
s'ha llançat el gall rabent
al damunt de la carrossa
per causar-li al rei destrossa;
agitant ales i cresta
li forada al rei la testa
i alça el vol... el rei Dadon
cau ja mort al seu escon.
I la reina s'ha esvanit,
mai diríeu que ha existit.
Conte fals, bé prou direu;
mes llegiu-lo i apreneu.
* A partir d'aquest conte de Puixkin, Nikolai Rimski-Kórsakov
va compondre la seva darrera òpera, El gall d'or, que li va causar
problemes polítics per la seva subtil però implícita crítica a
l'autoritat del tsar.
Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005
En un regne molt remot
d'un imperi encara ignot,
vivia el gran rei Dadon.
De petit, terror pregon
als seus veïns infonia
i amb coratge a tots vencia.
Però en fer-se vell volgué
acabar els seus dies bé
i deixar els combats mesquins;
llavors foren els veïns
els que es van contra ell alçar
i grans danys li van causar.
Per salvar el que posseïa
de bandits i fellonies,
li calia, és evident,
un grapat de regiments.
Però els seus grans generals
no li feien cap cabal:
tenint el Sud, tot va avant!
Mes l'atac era a llevant,
i ara a córrer, que és la costa
el que ataquen aquests hostes.
El nostre rei, tot plorós,
no dormia de dolors.
Ja veieu quina existència!
Llavors crida a sa presència
un gran savi, mag i eunuc,
que li llevi el jou feixuc;
i ja el porta l'emissari.
Davant Dadon aquest savi
es presenta i treu d'un sac
un gall d'or! Renoi, quin mag!
"Posa l'au -li diu al rei-
a la fletxa del penell:
si et faltava un guardià,
el gall d'or el teu serà.
Si no veu atac hostil,
s'estarà del tot tranquil;
mes si veu que en algun lloc
mouen brega o calen foc;
si es prepara una ofensiva,
o veu guerra que ja arriba,
alçarà la cresta al punt
i, girant-se al capdamunt
de la torre, el meu gallet
cridarà mostrant l'indret
per on vingui l'amenaça,
amb una infallible traça."
El rei, que és home agraït,
li promet or a desdir:
"Per l'ajuda concedida
-diu joiós, fora de mida-,
què vols digue'm, amic meu,
i el que sigui serà teu."
Fet el gall un talaier,
com a guarda fronterer
tot seguit fou proclamat
i amb honors homenatjat.
Tan bon punt flairava al lluny
enemics brandant el puny,
vet aquí que s'alzinava,
i amb el cant tots alertava:
"Cocorocot! Regna i dorm
-canta, oh, rei, el teu gall d'or!"
No hi havia, així, enemic
que sens càstig se'n sortís,
car Dadon cara els plantava
i en tot front sempre els guanyava.
Un any o dos, res d'hostil:
el gall s'estigué tranquil.
Mes un renou inaudit
treu un dia el rei del llit.
"Senyor meu, oh, quin ensurt!",
el desperten ben porucs
els servents amb molta pressa.
Amb temor tothom s'expressa:
"Rei, dempeus, està cantant!"
"Puc saber -diu, badallant-
senyors meus, per quin motiu
del meu son em deixondiu?"
"És el gall, oh, majestat,
que amb el cant ens ha alarmat."
En sentir l'avís fatal,
corre el rei al finestral:
escanyant-se, el gall li indica
que Orient mort significa.
I Dadon crida el fill gran:
"Ràpid, noi, cap a Llevant
duu sens falta un regiment,
que allà ens volen malament."
I tot retorna a la calma,
el gall, el rei i el reialme.
Però passa una setmana
i el monarca espera encara
saber del cert si el seu fill
ha guanyat o és en perill.
El gall crida de valent:
cal un altre regiment,
i a la guerra el rei Dadon
ara envia el fill segon.
Calla el gall, dalt de sa posta,
mes dels nois no hi ha resposta.
Passats vuit dies d'espera,
el temor ja els esparvera.
Crida el gall de nou agut,
fins que el rei, gens complagut,
crea un altre regiment
que ell durà personalment.
Dia i nit van caminar
i tothom es va esgotar.
Mes enlloc veien cap guerra,
ni cap traça ni desferra.
"Quin enigma, com hi ha món!",
s'estranyava el rei Dadon.
A vuit dies de campanya
ja trepitja la muntanya,
i una tenda troba allí
al bell mig del seu camí.
El silenci era alarmant
i, de sobte, quin espant!:
a la gorja, sense vida,
jeien tots, sembla mentida!,
els soldats dels batallons,
caps tallats per tots cantons.
Espantat, corre a la tenda
i allà dins, dolor tremenda!,
el que veu el cor li glaça:
sense elm troba ni cuirassa
els seus hereus, dos nois forts,
que amb l'espasa s'han dat mort.
Només queden per la prada
trepitjada i ensagnada,
els cavalls desensellats."
"Oh, fills meus, tan estimats!",
clama el rei, d'allò més trist.
"Heu tingut ben mala fi!
En quina trampa heu caigut?
Quin mal vent us ha abatut?
Prorromp el rei en gemecs
i tothom amb ell fa precs:
per fondals i cims retruny
el plany. De sobte s'esmuny
fora la tenda, llampant,
la reina de Xamakhan,
resplendent com una albada
davant del rei disposada.
Ell, igual que ocell de nit
quan veu el sol, en oblit
deixa caure, enlluernat,
els fills morts tot d'un plegat.
Somriu davant Dadon ella,
acota el cap com donzella
i, agafant-lo per la mà,
a la tenda ja el fa entrar.
Troba el rei taula parada
de vianda refinada,
i descansa en un gran llit
de brocats tot ben guarnit.
I així passa una setmana,
fent ell tot el que ella mana;
encantat, fora del món,
la festeja el rei Dadon.
Finalment, al capdavant
de l'exèrcit, cavalcant
la noieta al seu costat
s'encamina a la ciutat.
Precedint-los va el rumor,
mig certesa, mig error;
mes la gent i la canalla
surten a peu de muralla
a rebre'ls amb joia i crits
i escortant-los fins a dins.
Dadon a tothom saluda...
i veu, entre els caps perduda,
una testa amb turbant blanc
que avança fins al davant:
és l'antic amic, l'eunuc.
"Ah, caram, ets tu? Salut!
-li diu el rei- Com et va?
Vine! Què em vols demanar?"
I el savi contesta, prompte:
"És hora de passar comptes.
Te'n recordes? Per pagar-me
el servei vas demanar-me
que et digues el que volia
i em vas dir que meu seria.
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan."
Queda el rei molt astorat,
i li diu: "Què t'ha agafat?
És que et vols burlar de mi?
Què t'ha passat pel magí?
Has perdut l'enteniment?
Vaig prometre-ho, certament,
però un límit hi ha d'haver.
Tu, la noia? Ves per què?
Vinga, vell, que ja n'hi ha prou!
L'oferta et faré de nou:
mil joiells, ser conestable,
un cavall del meu estable,
la meitat dels meus havers..."
"Del que em dius, no en vull pas res!
Vull la bellesa més gran,
la reina de Xamakhan!"
-diu el savi per resposta.
"Com? Rebutges la proposta?
-crida el rei enfurismat.
Doncs res de res, s'ha acabat!
Tu mateix, oh, pecador,
has perdut el bo i millor.
Fuig d'aquí, tingues cervell!
Emporteu-vos aquest vell!"
L'homenet crida, insisteix,
mes de res no li serveix;
cop de ceptre el rei li clava
perquè el vell no se n'anava
i ara el té mort als seus peus.
Han callat de cop les veus,
sols la noia en desmesura
riu i riu, i no s'atura;
però el rei molt alarmat
fa un somriure mig forçat.
Tot just entren a la plaça,
com un vent noten què passa:
a la vista dels presents
s'ha llançat el gall rabent
al damunt de la carrossa
per causar-li al rei destrossa;
agitant ales i cresta
li forada al rei la testa
i alça el vol... el rei Dadon
cau ja mort al seu escon.
I la reina s'ha esvanit,
mai diríeu que ha existit.
Conte fals, bé prou direu;
mes llegiu-lo i apreneu.
1834
* A partir d'aquest conte de Puixkin, Nikolai Rimski-Kórsakov
va compondre la seva darrera òpera, El gall d'or, que li va causar
problemes polítics per la seva subtil però implícita crítica a
l'autoritat del tsar.
Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005
Pròleg, tria i versió de Jaume Creus
Subscriure's a:
Missatges (Atom)