Bibliopoètiques
Cercar en aquest blog
17 d’abril 2021
No conec
Potser jo era
A. I potser tu eres
B. Teoremes
recíprocs destinats
a convergir aquell dia.
Lingua ignota
El meu silenci vessa des d'endins.
Guaita: t'ofreno un lliri en temps de calma.
S'enfila, clama el cel, i així la imatge
es vincla en flaire encesa. Si t'ullprèn,
el doll se't farà càntic. Dic mots rars
i esquerps: no t'espantessis. Raigs i fonts.
Et parlo amb els vells somnis d'Hildegarda.
Lluís Calvo. Fulgor. 2021
Epíleg: Núria Armengol
Ni vinc del nord
ni vinc del sud,
perquè el meu meridià
recorre les pàgines
d'un llibre en blanc.
Recomença amb cada sol
i s'acaba en cada lluna.
15 d’abril 2021
Arriba el dia
Arriba el dia que la vida s'assembla per fi a la vida,
que l'ombra i la llum brollen
del mateix instant d'eternitat
que allibera el que és efímer.
Arriba el dia que l'alegria i el turment,
la gràcia i el destret, l'amor i l'absència
esdevenen u.
Arriba el dia que l'espera s'atura.
一一一一一一一一一一一一一一
Vient le jour où la vie ressemble enfin à la vie.
Où l'ombre et la lumière jaillissent
du même instant d'éternité
que délivre l'éphémère.
Vient le jour où la joie et le tourment
la grâce et la détresse, l'amour et l'absence
font un.
Vient le jour qui arrête l'attente.
DE Sense límit, sense final del món, XIV
Hélène Dorion
Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 80-81
Traducció de Carles Duarte i Montserrat
11 d’abril 2021
Si aneu mai al bosc
és una plaça brodada de fulles,
humus ric i bolets;
qui hi dorm, s'hi adorm
i qui hi canta, s'hi encanta.
i els marrons, els beixos i els fongs,
tanqueu el llibre de naturals
per a sempre,
perquè allí hi dirà tot.
05 d’abril 2021
De com s'aprèn
De com s'aprèn ーi s'aprèn en silenciー,
fem-ne si podem una síntesi clara.
Ningú no posseeix la bellesa absoluta.
D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.
Miquel Martí i Pol, dins:
Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997
Vol. 4. De Maragall als nostres dies. 2a part, p. 982
04 d’abril 2021
Sense límit, sense final del món
Un cant arriba amb l'ombra
deixada a la vora de les carreteres;
caminem sols
i no deixem d'escapar
de l'horitzó que ens avança.
La terra acull el dolor,
desfà el nus del buit.
Em recorda on anar, d'on tornar,
on començar de nou cada vegada.
L'eix de la terra deriva
i les nostres mans s'uneixen;
de sobte som
la llum que mancava.
Cap lloc on anar, llevat d'aquell amor
d'on venim.
一一一一一一一一一一一一一一一
Un chant vient avec l'ombre
laissée au bord des routes
nous marchons seuls
et ne cessons d'échapper
à l'horizon qui nous devance.
La terre accueille la douleur
dénoue le vide.
Me rappelle où aller, où revenir
où commencer chaque fois.
L'axe de la terre dérive
et nos mains se rejoignent
soudain nous sommes
la lumière qui a manqué
Nulle part où aller, sinon vers cet amour
d'où nous venons.
DE Sense límit, sense final del món, I i II
Hélène Dorion
Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 68-69
Traducció de Carles Duarte i Montserrat
03 d’abril 2021
L'aigua enfila
l'aigua enfila un paisatge
perfumat de pruneres
pel clap de salzes,
la brisa riberenca:
és primavera
SŌCHŌ
kawakase ni / hitomura yanagi / haru miete
3 PRIMAVERA
L'aparició dels salzes, que cal imaginar ja coberts
de fulles, fa avançar l'estació des del principi de l'any
fins a la primavera que ja es manifesta plenament.
Tres veus lligades a Minase / Sōgi, Shōhaku, Sōchō. 2017
Tr.: Jordi Mas López
XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
02 d’abril 2021
El camí cap a tu
El camí cap a tu
és tot verd i és amb sol
i a les vores li creixen
mirades i cançons.
Les cançons que cantaves
mentre et mirava jo.
Marc Granell. La vida que creix. 2015
Il.: Paulapé
01 d’abril 2021
El matí quiet
al blau de la finestra:
foc i aus anant-se'n.
drings de llavor antiga
de fa cent arbres.
sobre el respir del pa:
un do del món.
31 de març 2021
Pedres sobre el llot
sobre pedestals de riu,
mirada contracorrent,
pissarres zen,
i alfabets per descobrir,
l'univers desbaratat
en mots i fulles.
Plor de torrent,
falcat de punts i comes,
mots viatgers a les ales
creuades del destí.
El teu paisatge és el meu quadern.
30 de març 2021
Pedra
hi ha enganys
que ens fan saber la veritat.
pot trabucar-se. Que en els besos,
com a la carn del peix,
hi ha espines amagades.
Que els cossos
poden ser muralles.
Que se'ns fa enorme el càlcul
dels errors.
una pedra es desprèn de la muntanya.
Evocació del matí
A Edvard Grieg
L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.
De Àmbit de la llum
Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te. 2019
Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019
Avui l'he vist
Avui l'he vist.
Pastat al seu pare quan
tenia vuitanta anys.
Amb el nom del poble
gravat a la pell, esculpit
als cognoms.
Què més es pot demanar
si la vida no ens ha fet
ser orenetes?
Anar amb el pas segur
que pertanys al paisatge.
I prou.
Cèlia Nolla, dins,
Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara, 2019
Ed. i il·lustrador: Josep Gerona
Convalescència
El cor posa carn nova.
Amics, ¿no ens tornarem a veure?
Distàncies,
¿quan sobreeixireu
de festa?
La primavera ho encén tot:
¡com brillen els miralls de la memòria,
els vergers prohibits,
els ulls d'aquella noia.
Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995
Ed.: Rosa Sayós i Santigosa
29 de març 2021
L'alba que tothom
que un amor
pot tornar-se blanc
com quan es veu l'alba
que tothom creia perduda.
può diventare bianco
come quando si vede un'alba
che si credeva perduta.
Nosaltres
som el fred cada nit dins de l'estable
som la pena del mar que no té platja
som la recança dels ocells dins d'una gàbia
som la set dels tuaregs a mitja tarda
som el deliri de tots els cavalls salvatges
som la ràbia del peix que empassa plàstic
som la impotència dels tucans que s'extingeixen
som la tristesa de qui sap com perdem l'àrtic
som la impaciència d'un volcà que no té lava
En aquest poema jo no hi era
tan sols tolls brillants i nets,
l'ull petit d'un llangardaix, el vent
i la música d'una harmònica
que no s'havia clavat als meus llavis.
Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004
28 de març 2021
L'hora de l'alba
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.
la pau del jardí.
Amb l'última estrella
clareja el camí.
La porta és oberta
i el cor se n'hi va.
És l'hora de l'alba,
donem-nos la mà.
passàrem el riu.
En tendres cabanes
fumeja el caliu.
Ens crida la vida
muntanyes enllà.
És l'hora de l'alba
donem-nos la mà.
aixequen el vol.
Les vinyes més altes
verdegen al sol.
Si mires enrera,
t'enlluernarà.
Com el primer dia
donem-nos la mà.
és l'hora de l'alba.
Donem-nos la mà
que l'ombra se'n va.
Il.: Montse Ginesta
Temps lliure
si, preocupats com estem
no tenim temps de sortir,
no badem ni ens sorprenem?
ni guaitar per entre branques,
com bé fan, perquè són sàvies,
les ovelles i les vaques.
o avancem per llargs camins
no veiem els esquirols
enfilats a dalt dels pins.
tenim pressa, pors, cabòries;
però ella dansa, amb gran drestresa,
i mirar com li ha florit
la rialla als ulls, abans,
i als llavis tot seguit?
no badem ni ens sorprenem.
Text: Rachel Williams
Il.: Freya Hartas
Tr.: Maria Cabrera Callís
Història natural
i de la lluna que la mou;
i pel somni del llangardaix;
llur tronc, la branca a l'ocell;
els homes i les formigues.
invisible cristall,
Il.: Montse Ginesta
26 de març 2021
Aniversari
i no en va trena vida
a camp ras d'illa.
entre les nits i els dies
deveses vives.
remoroses espigues:
Girona
Abundor de la vida en marjades de rius
elevant-se a ciutat, i emergint-ne en cimbells
fent-se pau, quietud...
El gra més alt que l'aigua; i més amunt la pedra.
Miquel Arimany, dins,
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat, 2005
Edició: Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions: Mercè Huerta
Els ulls se m'omplen de la teva ona
Quan el fil salvatge de la llum
defalleix en el bressol de les aigües
aparentment adormides,
en l'hora del temps
que s'atura i no s'acaba mai,
reneix el gemec de l'ofec rebel
que m'empeny fins al mar.
Maria Mercè Alabau. De la mà d'un astre : per la sendera de la vida. 1996
Vens de lluny
Vens de lluny.
El temps et pesa.
Passa avant
i fes camí,
que la vellesa
no es desa.
Qui la té,
l'ha de lluir.
Ramon Cabanas i Antich. El caliu de la llar. 1990
21 de març 2021
No són perdudes
les gotes de rosada
sobre la terra.
Jo visc tota amarada
de les dolçors antigues.
20 de març 2021
Prelude
this kind of bird flies backward
Diane di Prima
He begut
d'ales i paranys esparsos,
niant bressols de tempesta
allà on el vers és pell,
i ara prenc
glops sincers amarats d'ones,
avui que la nit s'esquerda
com s'esquerden els confins
del silenci que ja amaina:
per mirall,
per conjur,
amb la llum,
amb la veu
que retorna
i em retorna.
Queralt Morros, dins,
Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia Alella 2008-2017. 2017
Potser
Potser sembrar la vida està més a prop de la veritat
que de l'esperança.
Clara Peya. Liti-o. 2020
Il·lustracions: Wara de Ormaechea
Textos en català i castellà
Vinc al recer
Vinc al recer de l'àmbit d'aquest temple.
La pedra sembla abatre's i discórrer
per un perfil de traços vigorosos,
i cada rengle encerta l'arc que baixa
al meu damunt, des d'una més concisa
perspectiva, amagant del sostre el límit
d'on sorgeix. És solemne l'equilibri
del cim, apar que poc a poc s'enlaire.
Entre tanta bellesa m'adelite
tot sol, però si d'altres mai venien
també m'hi complauria: clarianes
i penons, meravelles quasi vistes.
Per a molts, l'únic tast de la mirada.
Per a mi, igual raó de poesia.
De: A Oxford, II
Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999
Versió: Isidre Martínez Marzo.
Epíleg: Antoni Ferrer Perales.
Inici de primavera
Els carrers eren esvalotats per l'olor de primavera
i la pluja verda dels sembrats.
Repicaven els vents. Jo sortia enllà enfora a través
de la clotada estorada de cases fins al mur descobert
i me n'adonava: cap al meu cor creixia un ritme nou.
dins ma sang. El camp ja s'estenia a punt.
de les altes hores matinals que havien de dur
vers la llunyedat.
sorgia l'aventura. Damunt del canal, que feien onejar
vents joves de sortida, creixien clares vies,
en llur claror jo augmentava. El destí era a l'espera
en estels voltats d'oneig.
Al meu cor hi havia un temporal com de banderes
desplegades.
Tr,: Artur Quintana i Font
No em despulleu
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
ni d'aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d'aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no, res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s'esborra
té importància.
Pròleg de Francesc Parcerisas.
Joana
Et diré com series als quinze anys.
Més alta i més esvelta, els ulls més clars,
sense aquest aire absent, el front més ample.
Podries caminar, ferma i estable,
i mai no et torçaries, amb l'esquena
doblegada qui sap per quina pena.
Les mans, amb polzes rectes. Ja sabries
llegir, aniries amb amics i amigues,
tindries cura de les teves coses,
emprendries viatges tota sola.
La realitat també és el que somia,
i jo sento a vegades una filla
alhora a prop i estranyament absent,
i que imagino en el mateix recer
de la petita Anna, que morí
ja fa tants anys. Ambdues sou en mi
i dintre meu parleu, mentre us feu grans,
i a vegades sou una que ha callat
per sempre o que em somriu en tu, Joana,
en el misteri de la teva calma.
Joan Margarit. Llum de pluja. 1987
Realitat i llenguatge
Para't sota aquests arbres
i mira com els mou la brisa:
la bella trama mòbil de les fulles.
Deixa que la remor ho canti.
Si no, ¿quines paraules ho dirien
sense parar-ne el moviment de l'aire,
sense arrasar-ne fins i tot l'arbreda?
¿Quines, sense emmudir-ho?
Carles Camps Mundó. El rastre d'uns escrits, 2018
Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia (Premis Octubre 2017)
12 de març 2021
Abril
He deixat un any més l'hivern enrere,
i en els sentits potser sí que em sembla néixer,
com un de tants esclats de vida cíclics:
la brisa tèbia, materna;
les olors i els colors pletòrics...
Anònim.
Fragment.
Carles Camps, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 50
A l'estació
T'he vist com sempre a l'estació, somriure net; avui de nou
Esperes un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc
Tothom et sap i, tendrament, et filen anys per a fer-te un temps
Quan de temps
Dius que, a l'andana, no hi ets sol; viuen amb tu ombres i jocs
Ombres d'adeus sense retorn, jocs de petons pels benvinguts
I, a dalt dels arbres més bonics, hi nien els amors ferits
Per un tren
I amb tu esperen el senyal de l'arribada d'aire nou, aire nou, aire nou
Del pas nou
Del gest nou
Del tren nou
T'he vist de nou a l'estació i en tu m'he vist, a poc a poc
Buscant un tren misteriós, que ve de lluny, si és que va enlloc
I veig com dormen els adeus, com neguitegen els retorns
Per un tren
Que, finalment, quan la tardor pinta un cel nou a l'estació
Tots esperem el pas d'un tren, que va molt lluny, si ve d'enlloc
Els uns perquè ens arribes tu, els altres perquè se'ns enduu
Aquell tren
Esperem amb tu el senyal de l'arribada d'aire nou, d'aire nou, d'aire nou
Pas nou
Gest nou
Del tren nou
T'he vist com sempre a l'estació
I en tu m'he vist a poc a poc
Quan la tardor pinta un cel nou
Lluís Llach. Maremar (Àlbum complet - Canal Oficial YouTube). 2016, m. 19:39-25:08
06 de març 2021
hi ha una justícia
... hi ha una justícia més alta que la justícia
de la guerra i és la justícia de la convivència
i de la pau. Aquesta és la teoria política de
Salvador Espriu, no s'esgrimeix d'altra
al llarg de la seva obra.
Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972
03 de març 2021
La casa que vull
De: La casa que vull de Salvat-Papasseit a la meva casa.
La casa que vull
que tingui finestres
i tingui un balcó, porticons de fusta,
perquè hi entri el cel
entre les
escletxes.
Que em voli i em bressi
el mar de la vora
xatracs i gavotes, petxines i closques
i els llençols s'amarin
de sal i
d'aroma.
Que l'ombra m'arribi
de cims i de planes,
camins i senderes, clavelles i avencs,
perquè em desdibuixin
els somnis de
l'ànima.
Que hi hagi parades
en el meu carrer
de carn i de peix, de verdures fresques,
que hi visquin paletes
pintors i
adroguers.
Que tingui una eixida
que em parli del temps
d'estiu, primavera, de tardor, d'hivern
per allà recloure'm
qualsevol
moment.
Que la casa tingui
en entrar, una balma,
un altell amb llibres, una taula àmplia,
retrats de qui estimo
d'on neixin
paraules.
Glòria Forasté Giravent, dins,
Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020
28 de febrer 2021
Neu de març
ni sense Mare de Déu.
i la vall has omplit de ta fredor,
arribes quan l'hivern ja se desferra
la feixuga pellissa de pastor.
de l'hort tancat de Nazaret gentil,
tu saps aquell diàleg i els deliris
de l'Àngel, la Donzella i el subtil
ーGabriel passa amb un vol d'ales flongesー
i l'hort posa al misteri que anuncia
garlanda de llimones i taronges...
12 de març de 1953
Inici de primavera
des d'aiguamolls recents els brins criden devessalls
les ombres es drecen fatigades
xiscla amunt l'aire
giravoltant, bufa i udola i es rebolca
i de sobte s'esquincen les ferides.
I cicatritzen
en el cos gris
el silenci davalla feixuc a les palpentes
i prem!
Llavors de sobte la claror es debana
grogament i salta
i esquitxen taques -
I
núvols
empal·lidits i replens per bassals esvaloten.
Traducció d'Artur Quintana i Font