Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

14 d’agost 2022

17 d'agost de 2017, a les 17 h

Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic,
les llàgrimes cremen com lava,
roselles de sang taquen el mosaic de Miró.
Una dalla sega la vida de vianants anònims
fins que en sabrem el nom.
Follia terrorista, diuen.
Potser crim d'estat.



Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021

08 d’agost 2022

Alta aigua

Alta  aigua
que  descalcen  els  núvols
sobre  la  terra  verda

Humida  herba  de  mil  ulls  oberts,
humit  ullar  d'un  càntic
a  l'oïda  dels  prats

Cor  mullat
del  paisatge



——————————————


Alta  água
que  descalzan  as  nuvens
sobre  esta  terra  verde

Húmida  erva  de  mil  ollos abertos,
húmido  ollar  dun cántico
nos  ouvidos  dos  prados

Corazón  mollado
da  paisaxe  



Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada
Traducció: Ramon Dachs

Acord

Acord a primera hora del matí. La poma
de la nit corre cap a la poma del dia entre
les dents de l'espai. Miro la formació dels
núvols. L'ésser humà projecta fora de si
tot allò que és excés. El temps fa la resta.



————————————————



Acordo de manhã cedo. A maçã da noite corre
para a maça do dia entre os dentes do espaço.
Olho a formação das nuvens. O ser humano
projecta para fora de si o que é excesso. O
tempo faz o resto.




Ana Hatherly. 51 tisanes. 2004

Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega

05 d’agost 2022

Apamats

         MAPA

Geografia: muntanyes,
rius encisats per mai més,
cims nevats en aiguavés
fins a plàcides entranyes.

Remolins de foc i lava,
l'ull castigat dels volcans
dreça plomalls fumejants
damunt de pintura blava.

Zones glacials arbores,
equadors, blanques aurores,
pampes llises com la mà.

I neix una estrella isarda.
Des de les tres de la tarda
plou i plou sense parar.

           Mercé Rodoreda


APAMATS

Encauats: aquest matí
som un riu de cos, son, hores,
llum lletosa, suc d'aurores
sobre el cel conreadís.

Ve la tarda, grossa i calba,
i ens perfila amb massa zel.
Puja el vespre, i amb un tel
ens menteix: pintura malva.

Cau la nit, color pistola.
Un secret, clos, ens verola
a les celles de demà.

I ens neix un estel privat:
t'he mirat i m'has mirat
badant-te, nua, una mà.


Maria Callís, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 34

Aigües tortes

Les paraules per on passo, les que ara em llegiu,
aquelles per on us faig passar, les paraules on soc
per qui m'hi cerqui, la paraula de les paraules
al meu través. La veu viva de les paraules, sense
haver-les de dir ni de llegir. L'escriptura en veu,
en nom, de les paraules, com un soroll remot
que se'm vessés als dits. Els textos haguts i per
haver, allà on, sempre en camí per mica de
pendent que se'ls obri, les lletres hi troben
el seu natural. Les paraules fluents, nítides, el
do líquid i sonor de les paraules d'esbarriar-se,
a terra, elles amb elles. La bocaterra de les
paraules, les paraules illetrades, més aviat
magres i pedregoses, el sauló excessivament fort,
la terra massa cremosa o afetgegada, de tant 
posar-nos a la boca un lloc per mirar-lo de dir.



Perejaume. Obreda. 2003

04 d’agost 2022

I aleshores nosaltres

I aleshores nosaltres
pobres cadells esporuguits
que estimàvem l'estiu
que creixíem al pati de la nit
i nedàvem en l'abundància del no-res
vam descobrir
que ens havíem fet grans
que aquell era un espai ja destruït
i no gosàvem dir: em moro de tristor
o tinc set
enduts pel vent
vam descobrir
que ja podíem viure sols
vam descobrir l'antiga por de la foscor
arribats en terra de ningú
nosaltres
que estimàvem l'estiu.


Josefa Contijoch. Congesta. 2007

Mira el fum

                  A Pepa Llopis


El que jo vull
és construir una mentida.
Jo visc i escric per a aquesta mentida.
La meva farsa és innocent: el món
és omniresplendent i clar, i a l'horta
ningú mai no flastoma i el silenci
no és antic ni llarg. No cal cridar:
"Cant a la vida!, sí", perquè la gent
just canta quan li agafa la cantera.
No per fugir del plor. Per entonar
insubornablement i espontània.

Jo sempre visc el món en la mentida.
No visc el món com és, dins el seu ésser.
Somnii,
somnii
i el visc com l'imagín.
Somnii que el món és senzill i la fruita
és fruita i tu no ets el que soc jo
però tu i jo som els boscs
i tot l'òrgan del temps relatiu
de l'univers i els boscs
i la potència més brutal de l'univers
que és l'Entusiasme!



Carles Rebassa. Els joves i les vídues. 2006

Dorm, la mar et vetlla

de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.

Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.

L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.

Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.


Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002

02 d’agost 2022

Lletania de la mare

Tu, que donares el teu millor bes
                                      per fer-me possible;
tu, que sentires glatir ta carn jove
                                      del goig d'esperar-me;
tu, que sofrires la unglada roent
                                      del dolor de lliurar-me;
            BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que venceres l'horror de les nits
                                      de perill per vetllar-me;
tu, que cercares la vena del seny
                                      amorós per guiar-me;
tu, que deixares tot altre plaer
                                      pel plaer d'ajudar-me;
            BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que plorares d'orgull i de goig
                                      i volgueres comprendre'm;
tu, que fremires d'espant allunyant
                                      l'ocasió d'esgarriar-me;
tu, que pregares per mi reclamant
                                      tot un món per donar-me;
             BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!


                                                             1963



De: Vivències.

Obra poètica inèdita.


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

31 de juliol 2022

Em llevo de matí

Em llevo de matí
                            sento la música
de vegades barroca
                               Marcello o Pergolesi
El sol ixent sembla emboirit
                                              lleugerament
O bé Ravel
                   El sol si, en efecte emboirit
                              i lluminosament bell
Darrera la vidriera flors i fulles neixen
És de matí
                  les naus les naus-record
deriven cap al Nord
                        -i el somni?-
És bo el matí
                      Bona la matinada clara
Plou en el món?
                               Aquí la vida
és cant i les fulles reneixen
i el sol tot boira i llum és boira
                                                 or de la Nau.


1993


Ramon Xirau, dins,


Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

Fills

Per més que faci que siguin grans
i caminin amb el vent
sempre hi ha un moment
que voldries fer del passat, present.




Anna Llensa. Amor crònic. 2018

30 de juliol 2022

Sola

Sola.
Reblant el clau del mur.
Records com quadres
arrenglerats
colors                   miralls
dispersos.


La mare-terra perfà
tot l'univers.


Montserrat Garcia Ribas. Platja fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó

Pregària pels sembrats en temps d'eixut

Delícia del món és un cel blau,
         i avui, com ens desplau!
Dau-nos, Senyor, un cel de mareperla,
àmfora d'aigua pura que s'esberla,
i begui en pau l'assedegat redol.
Ocultau-nos un dia vostre sol!




Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996

Tria i apèndix de Josep Carner
Introducció de Joan Triadú

Espai de fangs

El temps n'ha fet paràbola,
de l'olor de llimbs.
A l'arena, paper verjurat,
s'inscriuen cal·ligrafies secretes,
paraules enfonsades, negatiu del cos.
El desig arrecerat a l'aixopluc del riu,
engull els crits
de les gavines errades.
Artifici i ficció, el poema.
Al canyar s'han podrit els camins.


Zoraida Burgos, dins,

Terres d'aigua : poemari de les Terres de l'Ebre. 2004

Coordinació de l'edició a cura de Núria Grau
Estudi introductori a cura de Pere Poy
Il·lustracions de Santi Alfonso

No em puc queixar

No em puc queixar de gana,
El meu menjar baixa dels cels,
Però temo pel déu
Que es nodrirà amb mi.

Soc massa negra, soc massa trista,
La meva ofrena potser li semblarà
Més seca del que és,
Més dolenta, més amarga.

La sang podria vessar
En un bell camp de roselles,
La carn podria restar
Per repartir-la als pobres.



Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli

Epíleg de Carles Duarte i Montserrat

Pluja

                 A Josep Palau i Fabre


Calladament plou sobre els camps:
Déu es prodiga. Els arbres duen
malenconia i soledat
en la nuesa de les branques.
Déu, finament, plou sobre els camps.

La boira cau, besa la terra,
mare i clausura de llavors
que tan ocultes fructifiquen
per la saó que ens ve de Déu.
La boira cau damunt la terra.

Vindran les messes, a l'estiu,
i les olors dels camps, despreses,
volaran lliures sota els cels
que ens miraran dreçats encara.
Vindran els fruits d'un nou estiu.



Del llibre: Terra, 1951



Josep Romeu i Figueras, dins,


Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

El roig del cel

La nit cau dolça i freda
sobre el cel de ponent,
creant ombres fosques
dins el mar serè.

Dibuixant siluetes d'ocells
als núvols tintats de porpra,
escrivint notes de silenci
que el vent s'endú lentament.

La sorra mullada
llisca sota els meus peus,
acariciant l'aigua clara
tacada del roig del cel.



Ariadna Marín Llauradó, de l'Escola Grèvol. Categoria D. 2007

Jocs Florals Escolars : Distrícte de Sant Martí : Poesia : Prosa. 2008

Eco

                 A Maria-Lluïsa Palau


-Explica'm, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica'm què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
                                           -Heus aquí
l'última forma de la saviesa:

Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.


Joan Brossa, dins,

X Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

26 de juliol 2022

Després d'aprovar l'examen [800 d.C.]

Durant deu anys no vaig deixar mai els meus llibres.
Em vaig espavilar i vaig rebre lloances
immerescudes. No dono gaire valor
al lloc tan alt que ocupo. Allò que més valoro
és la joia dels meus pares. Uns quants companys
d'estudis m'acompanyen quan deixo la ciutat.
El meu jaç cobert és a punt. Flautes i cordes
toquen la melodia del comiat i fan
més passador el pesar que ens causa la partida.
Els vapors del vi escurcen aquest camí tan llarg...
Sembla que aquest cavall que cavalca en un dia
de primavera cap a casa porti ales.


Marcel Riera. Versions de Bai Juyi. 2013

24 de juliol 2022

Caminants

Qui no instal·la la casa en lloc incert?
La marxa és llarga, abunden les cruïlles.
Anem d'amunt les aigües i seguim
no pas altre vial que els solcs d'escuma.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg de Miquel Martí i Pol

XXII Premi de Poesia Goleta i Bergantí 2000

23 de juliol 2022

Incendi

El bosc eleva
al cel braços de flama.
Tràgic, implora
l'aigua que regeneri
els cors incendiaris.




De: Ales i camins.


Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Patrimoni

The soul is not more than the body.
                                Walt Whitman 


allò que he escoltat
tot allò que he vist
tot allò que he dit
allò que no he dit
els llibres que he llegit
els versos que he escrit
la gent que he estimat
això és tot el que tinc.




Begoña Chorques Fuster. Olor de poma verda. 2016

Il·lustracions de Miriam Bue Díaz

Pròleg de Luis Fuente Pérez

22 de juliol 2022

Quatre estacions amb toronja a les Terres de l'Ebre

Primavera blava
sota un ametller,
curullades branques
de flors de paper.

Un sol de rialles
i nens al carrer,
amb la fruita dolça
serrada a les dents.

Dormen a la soca
les filles del vent.
Trulls abassonats
d'astorat vermell.

I arriba la nit:
feixuc reguitzell
d'olives rodones
penjades al pit.

Tota la natura
relligada a un riu,
vessador de vida,
trobador furtiu.

I, de la toronja,
ja no en puc dir res,
que el poema acaba
per excés de pes.



Imma Penna, dins,


Coordinació de l'edició a cura de Núria Grau
Estudi introductori a cura de Pere Poy
Il·lustracions de Santi Alfonso

21 de juliol 2022

Quan bufa el nord

Quan bufa el nord, escabellant el saule
i rebolcant-se esbojarradament,
parla tan fort que tot seguit entaula
una conversa d'amics entre la gent.

Sembla rentar la pell de la paraula
fins a tornar-la neta, transparent,
com si els fonemes de la vella faula
ara mateix, els inventés el vent.

Clar i català, escriu la tramuntana
-com un grafitti sobre una façana-
signes novells al cel tibant i llis.

A cada cosa dona el nom precís
i, en esborrar tota paraula vana,
va dissenyant la parla del país.





Figueres, 21 de març de 1999

20 de juliol 2022

Estimes

Estimes la vida que t'encercla
exultant en la Natura,
amb amor indescriptible.

Etern.
Vet aquí
el teu succedani.




De: Boira baixa (Primer bri d'herba), VIII


Rosa Fabregat. Cartes descloses. 1998

No puc avesar-me

No puc avesar-me
a l'obstacle
de tot determini.
El pols coagulat
obstrueix el curs
(per on
avançàvem).
Ni tan sols
queda l'opció
de fer-nos
ser present.



Montserrat Rodés. D'incertes certeses. 2013

Endreça

Sigueu propicis,
ametllers de Siurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d'esperança.



Rosa Leveroni. La poesia essencial. 2010

Edició a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino

17 de juliol 2022

L'amor que crea

Diu la nena de quatre anys i mig
que enyora l'avi que no va conèixer.
L'infant no sap de temps
ni de dols per la mort
ni de tempestes de l'ànima
que curullen els dies de l'absència.
L'infant sap d'amor i res més.
L'amor de l'infant és com una copa plena
que mai no es buida perquè la vida és així:
un anar i venir d'àtoms de matèria.
No li cal reconstruir el record,
a la nena de quatre anys i mig,
perquè ella és la copa plena
de l'avi i de la neta,
de l'amor que els crea.


Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

16 de juliol 2022

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.



Mari Chordà. Umbilicals. 2000

15 de juliol 2022

Des del mirador, ara,

es confonen els termes
de la vida i la mort,
s'anul·len diferències,
predomina una joia
prenyada de reserves.
El paisatge s'estén
als nostres peus. S'imposa
(perspectiva i record)
el temps donat a un altre
que ja ho ha viscut tot
i que fou un dels nostres.
Potser deixar-se caure
no seria tan buit
de sentit. Potser viure
per a l'esguard més ampli
seria com la mort
compresa finalment.
Amb tot, és impossible
arraconar un projecte,
un demà (simple trànsit?).
Cal començar a avesar-se
a la ratlla trencada
dels vells turons de sempre:
vull dir a l'amor que espera.



Feliu Formosa, dins,

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi


L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.