The soul is not more than the body.
Walt Whitman
allò que he escoltat
tot allò que he vist
tot allò que he dit
allò que no he dit
els llibres que he llegit
els versos que he escrit
la gent que he estimat
això és tot el que tinc.
Begoña Chorques Fuster. Olor de poma verda. 2016
Il·lustracions de Miriam Bue Díaz
Pròleg de Luis Fuente Pérez
Diu la nena de quatre anys i mig
que enyora l'avi que no va conèixer.
L'infant no sap de temps
ni de dols per la mort
ni de tempestes de l'ànima
que curullen els dies de l'absència.
L'infant sap d'amor i res més.
L'amor de l'infant és com una copa plena
que mai no es buida perquè la vida és així:
un anar i venir d'àtoms de matèria.
No li cal reconstruir el record,
a la nena de quatre anys i mig,
perquè ella és la copa plena
de l'avi i de la neta,
de l'amor que els crea.
Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018
Mon cor s'adona
del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.
Tot m'asserena
aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.
I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.
Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
fuig del mirall.
La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
tot s'ha refet.
I lluny del goig amarg de tes voreres
ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.
De: El branc de les vuit fulles, VI.
Josep Carner, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17
Encara que ara sembli
que un oceà separa les nostres platges,
un dia em veureu tornar
sobre un pont d'històries i de contes
que us hauré explicat.
Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d'abraçades
consolarà la llarga absència
i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els robi mai el somriure.
————————————————————
Anche se ora sembra
Che un oceano separi le nostre spiagge
Un giorno mi vedrete ritornare
Su un ponte di racconti e di storie
Che mi avrò spiegato
Allora, Lluc i Joana, una infinità di abbracci
Consolerà la lunga assenza
E le nostre anime, ora già così forti
Non permetterano
Che nessuna piccolezza ci rubi mai il sorriso.
Oriol Junqueras. Contes des de la presó. 2019
Il·lustració: Elle
Pròleg de Pep Guardiola
Veuré créixer els meus fills
tant temps com la vida em deixi.
La lluentor dels ulls
travessarà l'instant
per seguir-los estimant
en cada fotografia.
Si tenim sort ens farem vells.
Si tenim sort posposarem
l'embat de l'agulla blanca.
Ells, creixeran.
Travessaran foscors,
passions, buidors.
Divagaran, com fem tu i jo
sobre l'ampit d'un cansament
que ablama pors i interrogants.
Potser demà, si tenim sort,
les lluites d'enguany
seran cases de silenci
on recollir-se a existir.
Quan perdin peu, si tenim sort,
ressorgirem, de dins el temps,
per escandir-los el vertigen
amb poemes festius
i ànima salvatge.
Eli Sanz. Posidònia. 2021
Se li va ficar la mort a l'ull.
De llavors ençà, parpre macabre,
té un mirar d'olives en remull:
negres, mortes, tristes i aixafades.
Mes, no plora, no! No té l'antull.
Vidriós i a punt per la trencada,
no deixa anar llàgrima, té el trull
sec i l'ànima deshidratada.
Tots comptem que algun dia, curull,
regalimarà suc d'olivada
d'una pena encallada a l'escull.
I encara s'hi lleparà la cara!
Fins llavors, molí que mai no mols,
se't faran lleganyes com pinyols!
Josep Pedrals. dins,
L'alegria és una pols màgica
que s'amaga
darrere dels batecs del temps.
Crec que hi ha gent
que no la veu mai.
Crec que n'hi ha d'altra
que no s'atreveix a abraçar-la sovint
— potser per por d'enamorar-se massa
d'una festa tan curta —.
Quan penso en tu,
la primera paraula que em ve
al cap és aquesta:
Alegria
malgrat els dolors,
els desenganys, les lloses,
les penúries i les cicatrius.
Alegria tossuda de qui,
després de tot,
vol viure el seu instant de vida
amb ritme,
amb les finestres obertes,
amb un somriure plàcid
i encomanadís.
Jo mateixa vull aprendre
a aferrar-me,
com tu,
a aquesta pols invisible
que ens fa levitar
amb els nostres monstres.
Jo mateixa vull aprendre
a mirar-me'ls
amb aire sorneguer
com una mare sàvia,
com una vella jove a qui
el que més li agrada
és sentir la carícia dels segons,
dels anys,
sobre una ànima de seda
a prova de bombes.
Eli Sanz. Posidònia. 2022
Poca cosa, res que allunyi
la temença de perdre l'espai
és concedit a l'ànima errant
Però potser, més lleugera,
incerta mentre va durant,
és ella la que canta
amb la veu més pura
les distàncies de la terra
———————————
Peu de chose, rien qui chasse
l'effroi de perdre l'espace
est laissé à l'âme errante
Mais peut-être, plus légère,
incertaine qu'elle dure,
est-elle celle qui chante
avec la voix la plus pure
les distances de la terre
Philippe Jaccottet, dins,
Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 56-57
Traducció: Jaume Piñol
L'aigua juga a fer-nos veure tort
Com quan en terres estranyes
aturat badoc
damunt d'un pont,
o palplantat a la riba,
rumies,
cor novell,
si va amunt o tira avall.
Jordi Pasques, dins
Adriana Ferran. Cants d'ànima. 2002
Rambla dels jocs d'infantesa
a mercè de tots els vents,
rambla dels enyoraments
que de l'ànima fan presa.
La que sempre hem vist estesa
sota plàtans resistents,
la que ens recorda els absents
avivant-nos la tristesa.
Si en néixer vas ser captiva
de l'espai més ciutadà,
t'has mantigut forta, viva,
a l'abast del que s'acosta.
Ai quin goig de ramblejar
sense esperar cap proposta!
Figueres, febrer 2003
De Ciutat en festa.
Poemes de Montserrat Vayreda. 2005
Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart
Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó
Ànima,
no cal que volis com un ocell.
Ànima,
no cal que arribis com un núvol
i te'n vagis com la pluja.
Seré un pou quiet que ni ve ni se'n va?
O seré una flor serena?
So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017
Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung Ok i Hermínia Mas
Digueu-me qui fa
el límit o el pas
qui pot mesurar
on és la ratlla?
per poder saber
quin és el moment
en què es passa
o no arriba
el seu intel·lecte.
Qui posa el menyspreu
d'aquesta mesura?
per poder saber
fins on és la censura
que fa menysprear
al qui pugui passar
de curt o de llarg
de tan fina ratlla?
No són els colors
del blanc fins al fosc
que passant pels grocs
els blaus i els rosats
fins els més vermells
els liles o els verds
de variats colors
amb tons i matisos?
Per què els humans
posem tants paranys
per classificar
cada ésser humà?
potser en mesurar
deixem de copsar
l'escletxa que hi ha
per percebre l'ànima.
M. Roser Llopart i Trias, dins,
Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014
A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra
Però per a tu no són fosques les tenebres,
la nit t'és tan clara com el dia,
llum o fosca et són igual.
Salms 139;12
La llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.
En l'espera del dia,
no t'ho expliques;
i et preguntes per què l'error,
vell, repetit: una banal avaria?
Sabies del perill de la gasiveria:
arrecerant-te en la llengua anglesa,
de sou a soul hi ha una passa,
i hipoteques inconfessables.
La fe t'abandona i ni Ciceró
pot donar-li metgia.
La foscor et fa conviure
amb un estoic escepticisme.
S'entelen un poc els vidres,
fred per al té, a la tassa.
Qui ha dit que no existeix
l'ànima de totes les coses?
El silenci et recorda
que res no perdura,
per més que l'esperança de la llum
et recomana l'oblit de tota traïdoria.
En un matí d'hivern,
la llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.
(De Variacions, work-in-progress)
Marta Pessarrodona, dins,
Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes). Programa de mà.
Del 27 de juny al 27 de juliol de 2008
Poesia i +
Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i
Jaume Subirana
Pèrgola de Can Muntanyà
Caldes d'Estrac, 18 de juliol de 2008
Replegat en la pols com una fusta vella,
l'ocell que vola sol bat fortament les ales:
per què el seu cant degut és un filet de sang
i l'espai que ara deixa la mesura de l'ànima?
Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010
