Vinc de lluny

Vinc de lluny

i tinc aquella certesa

que s'amaga en cada

petita paraula.

I es queda clavada

dins meu en el batec de l'amor

viscut al llarg dels anys.

Essència i raó

d'aquest meu viure

inquiet i       persistent.

Montserrat Abelló. Més enllà del parlar concís. 2014

Pròleg: Oriol Izquierdo

Visc i torno a reviure

«Visc i torno a reviure, cada poema, cada paraula.
Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades»
és la divisa de la poeta i traductora
Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014)
que solia llegir en començar cada recital.

Jo no soc jo, soc l'altre

Jo no soc jo, soc l'altre.
En mil bocins m'esberlo
per endinsar-me dins teu.

Jo no soc jo, de mi
ja no en queda res
sinó una espurna

solitària en un cel immens
on ja no té cabuda
la falsedat, ni la mentida.



Vora l'illa roja


Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998 

Les paraules

Les paraules
se m'entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me'n.
Se m'amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d'ulls que endevino
plens de guspires.

Soc amb vosaltres
a través de la pell
d'aquest cos que estimo.



Montserrat Abelló. Paraules no dites. 1981

Pròleg de Marta Pessarrodona

Cap somriure foll

Cap somriure foll
no trencarà la quietud
d'aquest somni dolç,
teixit de silencis.

Brots d'herba
lentament esquerden
la terra
eixorca i dura, on
potser un dia neixi
la paraula perfecta.



Montserrat Abelló. Foc a les mans. 1990

Pròleg: Maria Mercè Marçal

Dins la llavor

Dins la llavor, latent,
el crit que es desarrela
i aquell neguit amb què
es desengruna tota espera.

El boll del blat
enterboleix els ulls
i fa que tota esperança
sembli vana; però
ens erigim en somnis,
en esfinxs.
Granítiques, dures, entossudides
en les nostres quimeres,
amb una espurna viva encara;
altrament ja no seríem
sinó una pedra en el temps.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Edició: Oriol Izquierdo

Il·lustracions:  Roser Bru

M'he despullat del tot

M'he despullat del tot
He llençat els meus joiells,
les meves robes. Ara camino nua
dins el meu cos que és únic.

Seguiu-me amb els vostres ulls
les vostres dents, les vostres mans
ben netes, les ungles ben tallades,
sense cap clivella, i el cervell
on creixen pensaments i idees
dins un espai tancat.

És el meu cos que us parla,
cada cop, cada fissura us diu
tot el que soc i he estat.

Us miro...
El meu amor és dens i
els somriures se m'escapen
de la boca i cauen
dibuixant cercles sobre rostres,
que resseguiu amb els dits.

No hi ha pas res més enllà
d'aquesta línia que s'escampa,
des d'uns llavis que volen estimar
i no saben altra cosa.



De: Foc a les mans, 1990

Montserrat Abelló, dins,


II Festival de poesia a l'Aire Lliure de Caldes d'Estrac, 2004. P. 11

Poema

Vaig viure en el primer segle de guerres mundials.
Molts matins estava més o menys embogida.
Els diaris arribaven amb relats sense solta.
Les notícies rajaven per diversos canals,
interrompudes pels intents de vendre productes a qui no veien,
i parlava amb els amics fent servir altres mitjans.
Ells estaven més o menys bojos per raons similars.
A poc a poc agafava paper i ploma i
escrivia poemes per a altres no nascuts i no vistos.

Durant el dia em feien pensar en aquells homes i dones
valents, que establien comunicacions travessant grans
          distàncies,
pensant en un viure innominat de valors gairebé increïbles.
A mesura que els llums s'enfosquien, i els de la nit s'encenien,
intentàvem d'imaginar-nos-els, tractàvem de trobar-nos
per construir la pau, per fer l'amor, per reconciliar
el dormir amb el despertar, a nosaltres amb els altres,
i nosaltres amb nosaltres. Tractàvem per tots els mitjans
d'arribar als nostres límits, d'arribar més enllà de nosaltres,
de deslliurar-nos dels mitjans, de despertar.

Vaig viure en el primer segle d'aquestes guerres.


Muriel Rukeyser, dins,

 
Cares a la finestra. 2010 
edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló

Hi ha una mena de fum

Hi ha una mena de fum en l'aire de primavera,

un fum que omple els parcs, les petites estàtues

de rosa, com si una tendresa es desvetllés,

una tendresa que no cansa, una cosa que cura.

(Fragment)

Sylvia Plath. Tres dones : un poema per a tres veus, 1993
Tr.: Montserrat Abelló

Tot moment és

Tot moment és

si te'l fas teu

i el vius sense

recança.

Així la finestra closa

que voldries amb vista,

per on encara veus

un tros de cel.

Ara, radiant de sol

i d'alegria.

Montserrat Abelló. Memòria de tu i de mi, 2006

Pr.: Feliu Formosa

Era així

Era així:
Com un punt
entre tu i jo,
més enllà
de tot delit.

I ens veiem nus
amb les mans
buides
sense saber
què oferir-nos.

Montserrat Abelló. Asseguda escrivint = Seated writing. 2004

Parlen les dones

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998

Escriure

A Montserrat Abelló que em va ensenyar
                                  a estimar la poesia.

Escriure poesia per a mi és

una eina de desenvolupament

i em permet veure el món

amb una particular perspectiva.

Teresa Grau Ros

Sol a les mans

              Les mans, segures guies, 

               són flors descloses
               que m'assenyalen camins.
            Les mans no han aprés a
                              disfressar-se. 
                             Montserrat Abelló

S'ha fet de dia.

El sol retalla

amb tisores de llum

cases i carrers.

Dorms.

(Fragment)

Roser Domènech Oliva. Teixeixo cortines d'aire. 2010

Sota els salzes

Sota els salzes,

allí, entre les branques

la lluna hi brilla.

Que ens estima

vol venir a dir-nos

a cau d'orella

Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís, 2014

trobar el nou ritme

"Parlen les dones"

(Montserrat Abelló)

trobar el nou ritme
sense context
només això trobar només
al·ludir senzillament
aquell àtom
mil·lenari
de puresa


Mireia Vidal-Conte. 5 cm : (la cicatriu). 2012

Tan sols la paraula nua

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d'un altre
la que reflecteix una vida
dins d'una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S'esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d'aquest ser-hi
tan precís que
s'allarga en el contingut
de cada paraula clara..

Com ho és la poesia.

Montserrat Abelló

Vells vaixells, noves onades

Carme Riera

A Roser Bru i a tots els amics i familiars de Xile

...

Però encara floreixen geranis i

hi ha ocells que volen a

mig aire!

Avui, onze de setembre,

sols la mar ens separa.

(Fragment p. 194)

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

En espais recòndits de somnis

En espais recòndits
de somnis
no traspassem cap
prohibida frontera,
sinó que escoltem
veus massa temps
emmudides.

Remor de fulles
al vent.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002