Oh feixos de branques sonores,
tot l'any amb la fressa de vius cascavells,
car fins quan arriben gelades aurores
us feu fonedissos dessota els ocells!
[6]
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
30 de novembre 2013
Oda als arbres de la Rambla
Etiquetes de comentaris:
arbres,
aurores,
Barcelona,
branques,
Carner [Josep 1884-1970],
cascavells,
feixos,
fressa,
gelades,
ocells,
plàtans,
rambla,
sonoritat
Oda als arbres de la Rambla
I, oh fulles, oh fulles del plàtan,
talment cadascuna més gran que la mà!
Quan ve la revolta dels vents que us rebaten
amb folls i poetes correu a encaixar.
[5]
Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013
talment cadascuna més gran que la mà!
Quan ve la revolta dels vents que us rebaten
amb folls i poetes correu a encaixar.
[5]
Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013
Edició: Jaume Coll Llinàs
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
Carner [Josep 1884-1970],
encaixar,
folls,
fulles,
mans,
plàtans,
poetes,
rambla,
vent
Oda als arbres de la Rambla
Oh fulles del plàtan, oh tendra
naixó quan l'anyada sospira i reviu,
rogents quan es colga l'octubre en la cendra,
parentes del pàmpol en hores d'estiu!
[4]
Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013
naixó quan l'anyada sospira i reviu,
rogents quan es colga l'octubre en la cendra,
parentes del pàmpol en hores d'estiu!
[4]
Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013
Oda als arbres de la Rambla
Oh frondes que us féreu sagrades
temps ha vora l'aigua de trenes d'argent!
Avui ja propícies a un riu de gentades
veieu amb desesmes el núvol i el vent.
[3]
Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013
temps ha vora l'aigua de trenes d'argent!
Avui ja propícies a un riu de gentades
veieu amb desesmes el núvol i el vent.
[3]
Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013
Edició: Jaume Coll Llinàs
Etiquetes de comentaris:
aigua,
arbres,
Barcelona,
Carner [Josep 1884-1970],
gentades,
núvols,
rambla,
trenes,
vent
Oda als arbres de la Rambla
Oh soques lleument colorides,
a penes tocades per marca senil,
columnes lletoses no mai envilides,
i amb tons de mudances d'un dia d'abril!
[2]
Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013
a penes tocades per marca senil,
columnes lletoses no mai envilides,
i amb tons de mudances d'un dia d'abril!
[2]
Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013
Edició: Jaume Coll Llinàs
Etiquetes de comentaris:
abril,
arbres,
Barcelona,
Carner [Josep 1884-1970],
colors,
columnes,
plàtans,
rambla,
tendresa
Oda als arbres de la Rambla
Temps era, bells arbres, temps era
que em dúieu en festa devora la llar,
oh honor de la Rambla, l'antiga riera
de totes les viles que miren la mar.
[1]
Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013
que em dúieu en festa devora la llar,
oh honor de la Rambla, l'antiga riera
de totes les viles que miren la mar.
[1]
Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013
Edició: Jaume Coll Llinàs
24 de novembre 2013
Postals des del Guinardó
Etiquetes de comentaris:
alba,
Barcelona,
bellesa,
gratitud,
Grau Ros [Teresa 1959-],
Guinardó,
mar,
Mediterrània,
pins,
piscines,
poesia breu,
poesia serena,
serenitat,
sol,
tardor
21 de setembre 2013
Als infants
Al bressolet del cor gronxeu il·lusions; que cap remor cruel no els trenqui la dormida; vetlleu llurs somnis blaus pletòrics de cançons, mentre passa silent, de puntetes, la Vida. Climent Peix. Poesia completa : 1928-1992, 1995 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Barcelona,
blau,
festa,
il·lusions,
infantesa,
Peix [Climent],
persones,
poesia infantil,
somnis,
vida
31 d’agost 2013
Serenor
Etiquetes de comentaris:
arbres,
Barcelona,
Biblioteca de Catalunya,
calma,
cantar,
Carner [Josep 1884-1970],
declinar,
esguardar,
goig,
mirar,
natura,
pau,
ritme,
serenitat,
tardor
12 d’agost 2013
Mostra d'Associacions de Barcelona
I si la Barcelona d'avui és reconeguda arreu com a ciutat oberta, ho és també pel treball de les seves associacions, que han aconseguit crear xarxes entre nombrosos ciutadans i ciutadanes, així com amb altres organitzacions de tot el món. (fragment) Jordi Hereu 14a Mostra d'Associacions de Barcelona 2009 : catàleg, 2009 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
associacions,
Barcelona,
Calleja [Sergio],
Hereu [Jordi 1965-],
món,
Observatori Fabra (Barcelona),
persones,
xarxes
11 d’agost 2013
Tres noies
Passen tres noies, totes de blanc, sota una pluja de sol batent, mans enllaçades, galtes rosades i cabelleres volant al vent. Inconegudes ja de llurs mares van deleroses qui sap a on: sembla que estrenin el goig de l'herba i que refacin el cor del món. Oh nova glòria, ben tost memòria! Ulls que llampeguen i boca ardent, mans enllaçades, galtes rosades i cabelleres volant al vent! Josep Carner. Poesies escollides, 1979 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
agost,
Barcelona,
boca,
cabelleres,
Carner [Josep 1884-1970],
cor,
festa,
galtes,
Gràcia,
joventut,
mans,
món,
persones,
poesia bonica,
refer,
sol,
ulls,
valors,
vent
22 de juny 2013
Els llibreters
Els antics llibreters no es dedicaven com avui a la venda de llibres. Feien llibretes de paper blanc destinades a copiar llibres manuscrits, o sia tal com es feien els llibres abans de la descoberta de la impremta. Com a record que venien llibretes encara són anomenats llibreters, i no llibrers, com lògicament hauria d'ésser. Eren establerts al carrer de la Llibreteria, on abans hi havia els herbolaris i apotecaris. (Fragment) Joan Amades. Arts i oficis, 2004 |
Inscripció frontal per a una biblioteca
Tots sou rostres cansats: empal·lidíreu al lleu ventet polsós de molts infolis. Oh Fausts de celobert, quantes quimeres encara us trairan? Què hi ha en els llibres que us pugui compensar d'aquestes hores robades a un anhel, a un plor, a un somni? Infeliços ignars! Tantes paraules en fileres semblants per dir les coses afrosament semblants!... Deixeu que dormin els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin a llegir cap endins, que els mots us siguin per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin a confegir de nou la vostra vida. Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010 |
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Barcelona,
biblioteques,
Carmel,
castellà,
català,
estiu,
Grau Ros [Teresa 1959-],
Guinardó,
Leveroni [Rosa 1910-1985],
llibres,
Marsé [Juan 1933-],
Mediterrània,
persones,
somnis,
treball,
vida
01 d’abril 2013
A la memòria
Etiquetes de comentaris:
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
Barcelona,
claror,
desitjos,
estimar,
germans,
Parc de Cervantes (Barcelona),
persones,
poesia de la memòria,
roses,
saules,
tendresa,
ulls
22 de març 2013
Si pogués sentir
Si pogués sentir altra vegada aquell amor incandescent, que trenca qualsevol miratge, i fa que tot torni a tenir el seu pristi encant. I estimar-te fos així de senzill, com respirar, vora la mar en calma. Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010 |
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
Barcelona,
calma,
estimar,
mar,
Mediterrània,
persones
23 de febrer 2013
S'obren les portes de la felicitat
els núvols han baixat i el vaixell blanc navega a soles cap a una mar el cel avui és mésdesconeguda i la lluna ens esperaple d'estels et vull, Naturasomrient perquè en sent plena del teu cant plena de la teua dansadolç i blau plena de la teua llummàgica i misteriosa que a vegades ens cega i a vegades ens ompli de pau. Susi Fernàndez i Sempere, dins, Entranyes per a l'augur, 1980 |
Etiquetes de comentaris:
Baix Vinalopó,
Barcelona,
blau,
cel,
estels,
felicitat,
Fernàndez i Sempere [Susi],
llum,
lluna,
màgia,
mar,
natura,
pau,
poesia marítima,
somriure
10 de febrer 2013
Autopoètica
escric
al moll de l'os que em vertebra,
a la pell de l'ànima en gangrena,
al cim més alt de la carena,
allà on el cor m'esberla,
a la sang que m'envenena.
Ja saps,
j'écris pour moi, comme je fume et je dors,
i no em sabria péixer d'una altra manera.
Àngels Gregori, dins,
Joves poetes catalans. 2004
Pròleg: Jordi Valls
Joves poetes catalans. 2004
Pròleg: Jordi Valls
Etiquetes de comentaris:
ànima,
autopoètiques,
Barcelona,
carenes,
cims,
escriure,
Gregori [Àngels 1985-],
Oliva,
péixer,
poesia breu,
poesia de l'escriptura,
poesia directa,
vertebrar
26 de gener 2013
La tarda s'enfila per la façana
La tarda s'enfila per la façana
dels edificis i la llum
s'impregna d'aquella barreja d'olors
i d'espècies que fa d'aquests carrers
l'indret on trobar-te.
Podria ser una Venècia, una Barcelona
o qualsevol ciutat inabastable.
Què vols, hi ha llocs
on les ciutats se'm confonen
i la llum és algú que les travessa.
Rosa Igartua. Casa, 2011
dels edificis i la llum
s'impregna d'aquella barreja d'olors
i d'espècies que fa d'aquests carrers
l'indret on trobar-te.
Podria ser una Venècia, una Barcelona
o qualsevol ciutat inabastable.
Què vols, hi ha llocs
on les ciutats se'm confonen
i la llum és algú que les travessa.
Rosa Igartua. Casa, 2011
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
ciutats,
espècies,
Igartua i Mollfulleda [Rosa],
llum,
olors,
poesia ciutadana,
Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra IX 2010,
tarda,
travessar,
Venècia
20 de gener 2013
Creixença
Impressió de Barcelona
-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.
És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.
De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.
No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.
Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.
Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.
Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix.
Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.
--Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?
--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.
Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.
Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.
Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.
M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.
Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...
I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.
Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.
Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,
ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.
Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-
Miquel Costa i Llobera, dins,
Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012
Edició: D. Sam Abrams
-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.
És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.
De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.
No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.
Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.
Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.
Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix.
Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.
--Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?
--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.
Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.
Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.
Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.
M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.
Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...
I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.
Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.
Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,
ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.
Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-
Miquel Costa i Llobera, dins,
Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012
Edició: D. Sam Abrams
Etiquetes de comentaris:
arquitectura,
Barcelona,
Catalunya,
Costa i Llobera [Miquel 1854-1922],
créixer,
estrelles,
fàbriques,
florir,
forces,
granar,
mar,
medi ambient,
moviment,
moviments,
poesia ciutadana,
saba,
senders,
temples,
vents
13 de gener 2013
II, Sucre
T'has tornat últimament medul·la òssia dels meus somnis. A través teu
com una anemone de mar que s'obre. A través teu com un cant que es
desplega per damunt del fang. A través teu com un mercat que es desperta,
com una boira que s'aixeca. Sé que duus a l'esquena senyals de cops.
Sé que el teu somriure ve d'una tisora constant i que la teva llum neix
d'un temporal fosc i salvatge. T'han negat l'alè, t'han reduït, tan donat
corda com una joguina per divertir. Però ara ets la millor rosa, la més
radiant i la més trista. Vull esclatar, irrompre, encendre les flors del
vertigen dins teu. Gresol daurat, copa, enramada del cel. Molta gent
et busca com busquen les músiques amables o les benediccions
incondicionals dels sants. Portes a les mans la llum d'un estel favorable.
Regales als altres tots els colors de l'espectre. El blau del perdó, el
verd de la innocència, el carabassa de la tendresa, el roig de la sinceritat.
Raimon Àvila. Litúrgia del fang. Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 1999, dins,
Jocs florals de Barcelona, any CXLI de la seva restauració, vol. 1999
com una anemone de mar que s'obre. A través teu com un cant que es
desplega per damunt del fang. A través teu com un mercat que es desperta,
com una boira que s'aixeca. Sé que duus a l'esquena senyals de cops.
Sé que el teu somriure ve d'una tisora constant i que la teva llum neix
d'un temporal fosc i salvatge. T'han negat l'alè, t'han reduït, tan donat
corda com una joguina per divertir. Però ara ets la millor rosa, la més
radiant i la més trista. Vull esclatar, irrompre, encendre les flors del
vertigen dins teu. Gresol daurat, copa, enramada del cel. Molta gent
et busca com busquen les músiques amables o les benediccions
incondicionals dels sants. Portes a les mans la llum d'un estel favorable.
Regales als altres tots els colors de l'espectre. El blau del perdó, el
verd de la innocència, el carabassa de la tendresa, el roig de la sinceritat.
Raimon Àvila. Litúrgia del fang. Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 1999, dins,
Jocs florals de Barcelona, any CXLI de la seva restauració, vol. 1999
Etiquetes de comentaris:
Àvila [Raimon],
Barcelona,
blau,
carabassa,
colors,
flors,
innocència,
perdó,
roig,
sinceritat,
taronja,
tendresa,
verd
Subscriure's a:
Missatges (Atom)