Cabotatge mediterrani

Els llibres s'han d'haver llegit abans. L'important és la visió
directa, la llibertat -intel·ligible fins on sigui possible- de la
sensibilitat humana.

(Fragment)

Josep Pla. Cabotatge mediterrani, 1991

Des de Roses

De matí en matinet, tot just la mar es llevava,

sortia del llençol net per rentar-se bé la cara,

i ara es voldrà pentinar; les sirenes, totes elles

amb pintes de corall blanc, la deixen lliure d'estrelles

i la immensa cabellera, feta d'escuma i argent,

lliris de lluna a la trena, cabells d'aigua transparent.

Avui vol un nou vestit, potser aquell de tons daurats

o el blanc amb puntes, tan fi, o el blau cel, ple de brodats.

Les sirenes ai!... li canten, cançons de bells mariners

perduts entre roques blanques, que no tornaran més

perquè els tenen ben lligats, entre els coralls i les xarxes.

Varen morir enamorats, somrient dins de les barques.

La mar ja neta i polida, vestida i ben pentinada,

la seva tasca no oblida, des de l'alba a la vesprada.

Bon dia primera onada, sap que tothom l'encoratja,

per la primera besada, ja l'està esperant la platja!

Núria Suau i Comas. Poesies en agredolç, 1991

El teu mar de sempre

                     A Anna Maria Dalí

Cap mar t'atrau com aquest mar de sempre,

espill de somnis dels teus ulls tan clars.

Hi vas arribar un jorn a trenc d'albada

i en vares fer aixopluc per sempre més.

D'ell en digué el poeta* que era etern,

perquè  el feia reviure a través teu.

Aquella veu tan càlida morí

sota la fúria encesa dels mesells.

A dintre teu hi resta la tendresa

i el gest submís dels còdols bells, polits

pel bres del mar que un dia va cridar-te,

per ofrenar-te la immensitat.

Res morirà en tu si un jorn t'allunyes.

A l'horitzó hi restaran empremtes

de cada cosa bella que has mirat.

*el poeta fa referència a Federico García Lorca

Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004
Ed.: Rosa Ardid i Neus Aguado

I amb el somriure, la revolta

M’agrada el riure dels teus ulls,
on el reflex d’una llum
em sembla un far a la marina.

I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.

I així navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones.

Que per la sort d’estar mig foll
en la tristor i la soledat
vaig dibuixant la teva forma.

I avui navego pel teu cos
deixant estela en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.

Per dir-te:

Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.

Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens.

I en la bellesa un far per un món més bell,
i en el desig el risc valent.
L’amor un pas per descobrir-me molt més,
així t’espero i així em tens.


Lluís Llach

He vist en el fons

A la meva mare

He vist en el fons
dels teus ulls,
tant d'amor
i el dolor
punyent

de veure que
endebades havia estat
el teu parlar,
i el teu fer.
I t'abocaves tant

dolçament, com sols
tu ho sabies
pels vells camins
que et restaven
fidels.

La vella casa sota l'ombra
espessa, els geranis que
regaves lentament i
aquell llibre que sempre
rellegies.

I tu, allí,
asseguda de cara a la finestra
tot esguardant-te les mans
que senties inútils
i cansades.


Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010

Cabanyal

El nostre és un mar calm.
De tempestes serenes
i maregasses quasi mudes.
De llances de llum
amb la nuesa del sol.
De vaixells d'àncora ferma
sense sal en les ferides,
i cases obertes
des de la primera estrella.


(Fragment)


Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005

Hi ha un silenci de barques

Hi ha un silenci de barques

i una penombra blavosa que s'esquinça.

Travessa aquest paisatge

de temps que s'adormissa

una flama roja, groguenca

de nespres i llimones,

una columna horitzontal de llum

que afirma l'existència com un crit,

com un desig incandescent

enllà d'aquesta calma.

Carles Duarte. Maríntim, 2008

Les vinyes també parlen.

Diuen del silenci i la por que necessitem,
diuen de la tarda,
de la verema callada,
dels cultius ancestrals de l'antiga civilització mediterrània,
dels dits que hem perdut per amor.
A vegades pels racons de les vinyes sorgeix la maranya del temps
i els records et miren amb cara estranya.
La tarda obre pas a velles ganyotes d'un temps que mai va ser.
Tu camines sota paraules d'antics pobles.
Jo encara necessito d'aquest art.
Tu tens forjats sentiments fets de costums i treball.
Junts creem aquest sistema,
un lloc més habitable
amb sòlids vincles de pertinença.


Eva Font García (La Verema) dins,

21è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2010

Mediterrània

                  Mare nostrum

Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L'oreig anima-s'hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.

Sus! Via fora! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola
i s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut i glòria.

Arreu desfilen platges esplèndides,
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.

Ah! Aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica:
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...

Mirau: la forma d'eixa península
par que reclami columnes jòniques,
so de lèsbiques lires, o idees
tals com aquelles que Plató parlava

i embadalien del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Àtica brillen
nostres riberes, de la llum amades!

Mirau: ja mouen dansa agilíssima
delfins que salten, com si, pletòriques
d'alegria vivent, eixes aigües
un nou triomf a Galatea fessen.

Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis amen la música:
ells amb pròvida esquena salvaren
l'antic cantor precipitat a l'ona.

Així vols càntics, oh tu, mar clàssica,
mar venerable llatina-hel·lènica,
que ara rius tan serena i tan jove
com al cantar-se l'Odissea augusta!

Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de la humanal cultura!

Sens tu, la fonda por oceànica
retret hauria tota nau frèvola;
tu, invitant amb l'abraç de tes costes,
caminar feies els primers navilis.

Així escampares en fàcil càrrega
els fruits d'Egipte, la tíria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art i la idea, animadors de pobles...

I al coronar-te ciutats marítimes,
feren de l'Àsia, l'Europa i l'Àfrica
l'antic món; i si un nou se n'hi ajunta,
de tu nasqué el Descobridor magnànim.

Mar de les terres, cor de la Història,
tu tens la saba rejovenívola...
Ah! si el temps a ma terra tornaves
i gran empori de teus naus la feies,

com aleshores en què, ple d'ímpetu,
gosava dir-te Roger de Llúria:
"que ni un peix nedaria en tes ones
si ja no duia son escut per marca!"

En tant, retempra la nostra cítara,
d'atzur i ritme penetra'ns l'ànima;
i nostra Art, de tu digna, navegui
a ton embat de joventut i glòria!



Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable. 1999

A cura de Maria Antònia Perelló Femenia

En els somnis joves, Grècia era la mar

En els somnis joves, Grècia era la mar

desitjada de llum, de goig salat.

Eren parets de calç rient d'estiu

i un cel tot blau entre marbres divins,

un got de vi daurat amb gust de bosc,

una tallada de meló a les mans.

Ara, que hi he tornat, si mai es torna

enlloc, no sé ni on vaig, em deixe dur.

Davant, la lluna al ple, l'Olimp nevat,

la mar molt lluny i jo mirant la nit,

la foscor transparent de l'hivern grec.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

La Balenguera

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.
          Cançó Popular 

La balenguera misteriosa,
com una aranya d'art sutil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,*
teixint la tela per demà.  

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Girant la ullada cap enrera,
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d'il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar:

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

Bellugant l'aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquila,
destria l'auba qui vendrà.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa qui s'enfila,
de la vellura que se'n va.

La balenguera fila, fila, 
la balenguera filarà.  

* Mantenim la ela sense geminar per conservar la rima.


Joan Alcover i Maspons. Poesia completa, 2006 

Mirada oberta a Barcelona

      A la Rosa i la Gloria

Matins d’entusiasme per viure,
al carrer de Sant Pere més alt.
Gènova i la unió tangible, vital.
Ella imposava respecte, fortalesa.

Construint tendresa a la Rambla de Volart.
La felicitat del nounat,
la innocència, la creativitat,
l’escola i la universitat.

Entremig del dolor, les pèrdues,
ets i has estat la paraula justa, sàvia,
la companyia desitjada.
Estimulant ment poètica.

Et transformes, confiada.
Singularitat oberta a la mar,
reneixes, privilegiada.

Divinament bonica i barrejada.
Cadència emancipada, ferma,
guardonada per la vida,
noble, confortant, educada.


Teresa Grau Ros

Mar matinal

Que aquí m'aturi. I que, una mica, també jo vegi la natura.
D'una mar matinal i d'un cel sense núvols
blaus resplendents, i riba groga, tot
bell i amplament il·luminat.

Que aquí m'aturi. I que m'enganyi pensant-me què és això que veig
(ho he vist de veres un instant, en deturar-me),
i no pas, també aquí, les meves fantasies,
els meus records, les figures del goig.



C.P. Kavafis, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània. 2008 

Una mica encara

Una mica encara
i veurem els ametllers com floreixen
els marbres com lluen al sol
la mar com oneja

Una mica encara
per arribar una mica més amunt.



Iorgos Seferis, dins

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània.
Ed.: Manuel Forcano i Marta Dahó

Calma

No se sent ni una onada

a la platja deserta:

que dorm el mar diries

als braços de la terra.

Dionisios Solomós, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània. 2008

Edició a càrrec de Manuel Forcano i Marta Dahó

Pobra gent de la Mediterrània

Pobra gent de la Mediterrània
a qui manca el mot "desgel de migdia"!
D'altra banda, tenen llimones,
no han de jeure malalts com nosaltres
quan llangueixen els dies
i les llunyanes nits no arriben.


Werner Aspenström. Poetes suecs del segle XX, 1995
Tr.: Lluís Solanes

Mediterrània

...
I sé que és un retorn
a un goig antic i saborós
d'oli daurat
i de vi negre,
de blat segat i pa,
de formatge d'ovella
i de peix acabat de pescar,
d'aquests vents sense fi
que ens abracen
i estimben
contra el blau mur de llum
on la vida és de foc
i ens bevem lentament cada instant
perquè el dia no es mori
sense haver-nos-hi fos
amb plaer.

(Fragment)



Carles Duarte. Maríntim, 2009

Mixeta

Ahir la vaig descobrir enfilada

a la reixa de la finestra que

dóna a la terrassa. Mig bruixota,

observava encisada la lluna.

Ara, com si endevinés que

escric sobre ella, ha pujat

damunt la taula i amb la

poteta sobre els mots em

llepa la mà. Em felicita.

Es cargola a la falda i

deixa que vagi fent.

La mixeta és màgica,

negra, suau i immortal.

Teresa Grau Ros