Aiguamolls 1985

No han destruït aquest recer vivent
Que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l'aigua nodridora
I els verds amagatalls l'ocell del nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,
Torneu, xic corriol i fredeluga,
Princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
Davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d'ocells
Cansats del vol, a frec de les onades
I el sol que hi riu, i escates d'or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
-Una treva signada amb aire i ales.



Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008

Edició: D. Sam Abrams

Volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar
del drama de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís com lava.
¿No voldries ser un cranc, un talp cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal soc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.



Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001
Pr.: David Castillo

Premi Carles Riba 2000

Núvia i fotògraf

Recolza a l'arbre ansietat de vida.
És dolça, blanca, lleugera, com cal.
I va al fotògraf tot dictatorial
acostant-li el bell món fet a la mida.

Toca la llum que la reté ferida
d'amor, per on l'aurora boreal
és simulada per l'allau floral
-trampa feliç- i la mire entendrida...

No vulgues veure tu, núvia, no veges
què és al reves ocult del vestit teu,
on els ulls clars, il·luminats, neteges.

"El perfil, el somrís..." I, si la veu
dels vels mana fer ales, tu aleteges
en el dia més càlid de la neu.




Maria Beneyto. Elegies de pedra trencadissa. 1997

Aire

T'envio cartes que s'envolen com coloms blancs.
Com si les paraules no els pesessin a les ales.
Asseguda rere la finestra, n'espero el retorn
(si no és demanar massa, amb un branquilló d'olivera al bec).



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2008

El cavall color de rosa

Renilla, i dels narius
surt el blau
en què es banya. A la gropa
un gall
de cresta
rosada
encrespa la veu
i prepara
les tintes
de la matinada. Són aquests
els colors
del cavall. Que,
per volar,
no necessita altres ales.


Albano Martins de A Voz do Olhar, 1998, dins

Res publica, Res poetica. Festival d'estiu de Caldes d'Estrac. Programa de mà.

Papallona

Al bon tou d'un coixinet,

cama fina, flor rodona,

s'hi envesca una papallona,

que hi apaga fam i set.

  Ara bufa un ventim fi

i el pedestal de l'insecte

es vincla com un projecte

d'antic manganell llatí.

  Adés capcineja un poc

-l'insecte xucla que xucla-,

ara és un girant de bucle,

ara fa un sacseig de rock.

  Quan cessen ball i ventim,

diu la xuclaire: «Fugim!»

De sobte, el nacre s'irisa,

bat les ales de polsim

i fuig a l'amor que frisa.

Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990