hi ha paraules que volen ombra

hi ha paraules que volen ombra,
com flors que moren al sol.
hi ha poemes que naixen
entre les roques profundes del somni
com hi ha plantes
que estenen arrels i escorça
sota un cel implacable
o sota l'arena cremant del desert.



Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l'ample terrer l'han combatut a ras.
―La flor de l'esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!―

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...

Car tan profundament la seva arrel s'allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d'una crosta de sal.

Però l'alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.




Màrius Torres, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Edició: Jaume Subirana
Pròleg: David Fernàndez

Elegies de la represa, núm. 6

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?

¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

p.220



Rosa Leveroni, dins,

Antologia de poesia catalana : nova tria. 2018

Edició: Enric Virgili

He triat

He triat les arrels cap a tu.
Els baixos continus que ens sostenen.
Cerco els incendis als teus esvorancs.
Branques cremades alçades per rebre el plugim.
Fendeixo.



Laia Noguera i Clofent. Triomf. 2009

Premi Miquel de Palol 2009

Hi ha flors blaves i petites

Hi ha flors blaves i petites

a la vora del camí

entre arrels mig descolgades

i brots secs de romaní.

Fragment.

Anton Sala-Cornadó, dins,

L'aigua. 1989

Editora.: M. Eulàlia Valeri.

Il·lustradora: Fina Rifà.

Llaurar

Llaurar la terra
arracona la por
baixa per les arrels dels arbres
i toca el cor del món!




p. 56


Potetes de sucre, 2017
Poemes: Rosmarí Torrents Guerrini
Il.: Marta Barbal Rubio

Plantades

Plantades a la terra per ser de terra,
plantades per ser l'ombra
de qui no senti l'aire.

Plantades per viure verticals
i tocar el cel.

Plantades
per qui no ens calgui,
que ens deixin, senyors, plantades,
i ens facin l'amor els astres.

Plantades, fartes, plantades.
Plantades, fortes, plantades.

Soles, dempeus en un món
amb les arrels impregnades
d'un magma que crema mots
i d'una pluja que ens salva.

Plantades,
ens llaura el temps,
la lluita fecunda el ventre
i aclarim els horitzons
amb fulles que no caduquen.

Plantades serem el bosc
d'un planeta que no ens planta
que s'oblida de les flors.

Plantades direm adéu
a totes les seves pors;
amb les nostres farem mars
i ens remullarem els peus,
per viure verticals
i tocar el cel.



Rosa M. Arrazola. Buit de març. 2017

Pròleg de Núria de Gispert
Epíleg de Montserrat Aloy

Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2016

Transmigració

És de nit i m'hi veig
i els cotxes duen llums que ja no necessito.
Als arbres, un mostrari de cent verds,
un munt de formes mudes
que miro d'abraçar amb les mans:
ploc amb els dits a cada fulla,
serpejo a les capçades,
nodreixo les arrels.
Les veus hi són, és cert, i me'n recordo
d'un temps que vaig tenir-hi
alguna cosa a veure.
Ara voldria escriure i sóc tan sols
un lleu soroll als arbres.



Jaume Subirana. En altres coses, 2002

Arbre

Tinc unes mans que no són les meues,
amb ratlles que trepitgen un destí:
l'esgarip de caminar amb mi.
Com pot l'arbre enfonsar les arrels
i fer, al mateix temps, d'hoste de l'amor?



Noèlia Díaz-Vicedo, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.41

Ametllers

Vora el terrer, sota un cel que convida

al deixament, s'enlairen les banderes

dels ametllers, somnien primaveres

entre el lletós regal de la florida.

Neu vegetal, caduca, neu amb vida

que canta la cançó de les darreres

ofrenes, les arrels saben fumeres

sense foc que deixà l'aigua escondida.

La closca de la terra rememora,

mannà de pètals blancs, les assutzenes.

Jo present les violes dels crepuscles,

i em venç aquest requadre d'ulls enfora,

mentre la vida xiscla per les venes

i em sent el temps clavat damunt dels muscles.

Jaume Bru i Vidal, dins,

Antologia de la poesia valenciana : 1900-1950. 1994

Ed.: Joan Fuster

Les arrels

Joan Brossa

Arrel

A dintre meu
hi ha una arrel que excava
buscant jardins.

Cal·ligrafia el buit,
recita el calfred
que recorre la terra
a dintre meu.
Remor d'arrel que excava
i apunta al blanc:

allà on brolla la deu,
on tremola la veu,
on esclaten els mots...
Com un ramell de flors
d'oxigen.



Un dels poemes de:

Tipografiar el buit 2009-2012

A la memòria de Miquel Plana, 
artista i editor bibliòfil

Maria Josep Escrivà. Serena barca, 2016
Comentari: Manuel Forcano

Estança per al meu pare

Tu tenies paraules
amb trampa.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb una poesia.

Tu tenies paraules
a mitges.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb històries possibles.

Tu tenies paraules
vendibles.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
escoltant-me.

Tu tenies paraules
intel·ligents per a la vida.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb un joc de taula.

A tu
se't van aturar de cop,
les paraules.
Van quedar sospeses en l'aire,
rebregades dins d'una caixa.

Ploràvem.

Ara poleixo paraules,
els desincrusto la sal
de les antigues llàgrimes.

I són meves.

Volen soles,
globus transparents
lligats a manetes fortes.
Fondes arrels a la meva terra.



Ariadna Guasch, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 107 (juny 2016)

Sabes

Ha plogut a la tarda, i en l'aire una follia
d'ombres i de clarors ara s'exalta i creix.
Per damunt les alzines i sobre els pins reneix
una tendra verdor i un gust de melangia.

I per sota els fullatges i les branques pesants
de gotes lluminoses, d'humitat i de pluja,
una santa fortor de molla terra puja
dels barrancs i les mates a les llums exultants.

Aigües corren avall, amb fang, roges de terra
i dreceres dibuixen entre pedres, camins,
mentre endintre es renova la saba greu dels pins
i de l'arrel oculta que, profunda, els aferra.


Aigües i sabes (1944)

Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

Arrels de la terreta (Xirivella)

Vinc de terrossos,

per això els reclamava.

Vinc del sud, terra

de dolçainers, paraula

bella i ataronjada.

Alberto Carrasco i Guasques. Nou(s) tankas dels meus avis.

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol.  2002

L'Alguer, avui

Amb amor
retorn a ponent
vers terres catalanes:
tenc el meu cor
ardent de fe,
trobant mes arrels llunyanes.


Francesc Manunta, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

IV De Maragall als nostres dies, 2a part. A cura de Giuseppe E. Sansone

Si el món ja és tan formós...

Què hi haurà per suplir l'entusiasme

del blat, l'alfals, les secles i el panís?

Aquest salvatge entusiasme espès

de roselles, fonoll, tractors, suor

pels marges i sembrats, endins la gleva,

nusos d'arrels indestriables, saba

de totes les mirades del rodal.

Josep Borrell i Figuera. Molinet de vent. 1996

Pròleg: Carme Vidal Huguet

Les arrels són profecia

Les arrels són profecia.

Alleten la mort i la vida,

tanquen el cercle i escriuen llibres,

petites illes de la memòria,

humus per a la història.

Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015

Onades d'hivern

Ha extret amb bisturí la paraula

del cor de l'invit que li venia darrere,

anés on anés per protegir-lo.

Li ha agafat la destral,

i ha obert una escletxa

en la soca d'una alzina.

Ha disposat la paraula dintre

en l'ànima de l'arbre.

Ha clos amb fent la ferida

i s'ha assegut als seus peus.

Que plogui encara espera.

Els llibres tenen carn d'arbre

i, com ells, un poder atàvic:

créixer arrelant en el cor

de tothom que els estima.

Andreu Escales, dins,

Llibre de la XVII Trobada de Poesia Catalana : Puigcerdà, 2015

Tossudament alçats

Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.

De bell nou,
i deslliurats d'enyors,
gent d'allà i d'aquí ens donem el dret
a escriure el futur,
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins l'art de viure.

Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
El desig d'un nou món
des de les nostres arrels.
Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
Som aquí fermament
per conviure l'univers, l'univers.

Coneixem
les pedres del camí,
no és només un somni
també és mesura de la llibertat,
l'anhel que neix en cadascú,
l'afany que ens acosta al futur,
que es fa de tots si ens donem la mà
per fer un món possible.

Novament,
i deslliurats d'enyors,
som aquí
tossudament alçats.
Som aquí.



Lluís Llach