Arbre

Tinc unes mans que no són les meues,
amb ratlles que trepitgen un destí:
l'esgarip de caminar amb mi.
Com pot l'arbre enfonsar les arrels
i fer, al mateix temps, d'hoste de l'amor?



Noèlia Díaz-Vicedo

Es troba en la revista:

Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.41