Barques al port de Londres

Com un bosc de ribera,

teranyines d'arbres indecisos

en una dansa lenta

allunyen la ciutat

del pas plàcid de l'aigua

― mons escindits

entre el mosaic de cases i carrers

i el riu estèsen la seva nuesa ―

cap a un destí de mar,

mentre en el seu repòs

les barques enyoren l'oceà,

navegar amb els dofins

solcant les onades,

àvides de nous cels i de nous ports,

somniant en el vent

inflant les veles,

en el perfil d'una illa imaginada,

des del silenci que anhela l'hora de salpar

i unes nits generoses d'estrelles.

Carles Duarte i Montserrat, Unpublished (2013), dins,

London's rivers : a collection of landscape drawings by Gaspar Jaén i Urban. 2015

Sàpies fer bell

«Sàpies fer bell el que tens davant teu
i el que tens et serà just el que et cal.»
Això m'ha dit en somnis una veu.
He despertat. Davant m'era la mar
i una petita barca anant-se'n lluny.
La mar, la mar..., i jo: res més, res més.



A Làrissa, núm. 5

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Niagara-on-the-lake

Vora el llac, sento Txèkhov, Bernard Shaw,
Bertold Brecht i Elmer Rice. Les seves veus
s'ajacen a la sorra, omplen els còdols
grisos, els vidres blaus i verds que dormen
i tracen cercles a l'aigua encalmada.
Al captard, sotgen el cel amb tendresa:
ni un sol alè de vent no ha torbat l'aigua,
i amb el jaqué de festa, els guants, l'armilla
blanca, fan córrer les barques de vela
a través del silenci. Amb els peus molls
salten, s'esquitxen, riuen. Ara són
infants cansats de jugar amb les paraules.



M. Rosa Font i Massot. Com ombres vives. 1996

Pròleg de J.N. Santaeulàlia.

Tunis-Paris-Copenhague

Dic al vent sigues tempesta
A la pluja roba els meus rius
Heus aquí que perdo la meva cara
I que es pon el sol
Que obrirà les portes del cel
Quan s'ensorri
El dia

Un arbre com un vell monjo
Vestit de neu
Somni de sol sobre les meves espatlles
I els meus passos en aquest bosc
Sense Meca
Busquen una primavera
Sense jubilació

Estenc la mà a l'ametller en flor
Rere el mur de la presó
I s'alça una onada
Que no ha nascut encara
S'encabrita el mar l'escuma
La gavina errant
I el núvol dins ma boca

Tinc nostàlgia d'una ala
En la penombra del capvespre
Que escriu la traça de la rosa
Sobre la galta de la nit
I em prosterno dret com una ruïna
Cremat pel fred en flames
Llibre oblidadís de pregàries

Vessa de pena la meva barca
Per unes xarxes que pesquen les herbes del dia
Erosionades per la foscor
Dels corrents secrets
Sense vetlla
De remolí trenco les roques
I les turpituds de la indigna guarda
Desert feixuc
Mar que s'estén
Neu absoluta
Terra enterrada viva
Bosc en busca de llum
M'habiten en el fervor
Com al matí l'amor


Tahar Bekri, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999
Tr.: del poema:  Àlex Susanna
Dir.: Àlex Susanna

Mira'm als ulls

MIRA'M als ulls sense por dels espills
que et mostraran el solc per altres mars.
Mira'm als ulls i et parlaran d'aquell
primer llibant que va amarrar la barca.

Un jorn l'abandonàrem, era vella?
Ens envaí nostàlgia d'altres mars,
ens atrapà el vertigen de tempestes.
Sentim dels ports, encara, els drings dels gots
que defugint l'oblit perdien albes.

Mira'm als ulls, veuràs la placidesa
d'aquest retorn al port de la bonança.
Ara refem amb gest molt clar i precís
els vells contorns d'aquesta lluna nova,
que sobre el mar dibuixa finament
el punt exacte on vam deixar la barca.


Pels camins remorosos de la mar


Quima Jaume. Poesia completa. 1995

Pòrtic de Maria Àngels Anglada.

Dissabte

     Pujaré la tristesa dalt les golfes. M.M. Marçal


Ara haurem d'endreçar
l'espantall que ha quedat  
després de la ventada.

Enfilarem petxines i records,
de la tristesa fonda
en treurem perles de plata
i farem, amb la ratlla del mar,
un collaret de barques.

Amb el cove dels nusos i del plor
farem bugada a la riera clara
i estendrem les paraules al balcó
que el silenci del buit retorni l'aire.

I amb licor d'emocions
i regalims de l'ànima
regarem puntualment el misteri
dels dies que han de créixer
l'endemà d'aquest demà de pedra.



Cinta Massip, dins, 

Homenatge a Maria-Mercè Marçal. 1998

Il·lustracions: Colita

Cartes de l'orient

A l'oest del país, a les portes del temple.

Els diluvis de maig, la seqüència establerta.

Tot això eren camps i comptàvem els anys de l'hivern.

Com qui compta senyors amb paraigües entre la gent.

I les branques es balancejaven lligades al sud.

La finestra els milers de paraules per minut.

Trobadors, barques, cartes de l'orient.

Deixant de banda el temps present.

I des del nord núvols de confeti espès,

que desfà l'aire i ja no hi és.

El moment és absurd però somrius amb bellum

mentre el fum de la pipa li fa plorar els ulls.

I segueix el camí d'un ocell des de l'Àfrica.

I ara compta onades per metre quadrat

i calcula la corba i el radi del mar.

Un soroll passatger, una cosa tan bàsica.

Trobadors, barques, cartes de l'orient.

Deixant de banda el temps present.

I des del nord núvols de confeti espès,

que desfà l'aire i ja no hi és.

Blaumut. El primer arbre del bosc. 2015

Ginesta des del mar

La cinta de la platja és tota llum;
l'ona menuda té un fresseig de joia,
i juga i riu, amb mantellina blanca.

La barca, encara humida, és al sorral:
reposa amb l'ala estesa al bat del sol,
i el pal torçat s'enfila blau amunt.

Sobre el verd fosc dels pins
la casa blanca brilla i canta,
que l'alegria l'ha punxat endins.

I sobre la carena el vent s'esplaia
entre l'or i la llum de la ginesta,
i el perfum que s'escampa per les ones
tot l'espai omple de sentors de festa.

Jaume Piques  (14 anys)

Llibre de les flors, 2012

Si mai de tu...

Si mai de tu m'he d'allunyar,

que siga en maig, quan primavera.

A poc a poc, per més restar.

A ulls oberts. A veu planera.

No vull sorolls de medir temps,

ni veus altives, ni companyia.

Vull ser barqueta sense rems,

que sols el vent, li fa fer via.

Tastar-te plena. Sentir-te tota.

Palpar-te amb ànsia. Beure't a gota.

Si mai de tu m'he d'allunyar,

que siga en maig, quan primavera.

....

Quan siga cel tot l'horitzó,

seré engolit per una ona.

I en un murmuri de cançó

diré: T'estime, Barcelona.

(Fragment)

Ovidi Montllor

Jordi Tormo. Ovidi Montllor : un obrer de la paraula, 2015

Elegia: dels souvenirs...

dels souvenirs i els ametllers en flor,
de la platja deserta i la badia,
dels passejos en barca quan fa bo,

Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

Com olivera entre ametllers

Que els ulls perllonguin

l'espai en marxa que ets

-maresme, abisme, mar...

I que, després del teu viatge,

sols desitgis el gust de l'oli

damunt l'hivern de l'ametller,

camp que doni a l'estació

la seva edat.

Perquè tot el que vius

ho veus al cel.

Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999

Oh serena de la mar

Oh serena de la mar,
ara que la gent reposa!
L'estimada que jo tinc
és a l'altra part de l'ona.
Una nau que se n'hi va

lletra meva ja li porta.
Passarà tota la mar
amb tant d'illes i de monstres,
cels de foc i cels de fred,
amb la meva lletra closa.

On caldria jo mateix,
una lletra tota sola!
Tot seguit que la llegís
en seria tremolosa.
-Blanca sou com el paper
i un sol mot teniu al rostre:
vós vinguéssiu a la nau,
que seríeu la resposta.


Josep Carner. Poesia, 1992

Ed.: Jaume Coll Llinàs

No naveguis, ara

No naveguis, ara, que les barcasses
ancorades remouen, esmolades,
velles tempestes de sofre i plata.
Espera que passi: tot és ferralla.




Montserrat Rodés. Riu d'arena. 1992

La xarxa encomanada

Vull anar a la pesquera en nit de lluna,
quan tot serà pintat d'encantament,
amb la rosa al capell, com signe d'una
ànima fresca, abandonada al vent.

Dansarà com podrà la barca bruna:
estel ni calafat no n'han esment.
Jo hi aniré pescant, a la fortuna,
paraules en neguit de pensament.

I com que amor es passa de soldada,
mai no serà l'art meva carregada
del peix que es dol en cuejants combats.

La xarxa des d'avui encomanada
tindrà un miler de resplendents forats
sense senyal de corda pels costats.


Josep Carner. Poesia. 1992

Vistes al mar, 3 i 4

                III

Indòmit a la regla i la mesura
com poeta gegant de la Natura,
el mar desplega sa radiant bellesa,
ja plena de dolçura
ja plena de feresa
Indòmit en el ritme i a la rima,
de cap trava mesquina el poeta és esclau,
porta ell en si mateix rima i ritme,
igual que el mar tan blau.

                IV

Mar blava, mar verda, mar escumejanta!
Ton cant és deliri, ta fúria és complanta!
Indòcil o mansa, feréstega o quieta,
encisaràs sempre la pomera blanca
perquè ets el poeta.
Poeta que sotges a prop de la mar
venir les tempestes, les barques anar,
i sents que el mirar-les et fa el cor més gran,
desplega, Poeta, ta força radiant
que tu també encises perquè ets mar gegant!



Víctor Català, dins, 

Les cinc branques : poesia femenina catalana. 1975

Edició d'Esteve Albert i Corp.

Des de Roses

De matí en matinet, tot just la mar es llevava,

sortia del llençol net per rentar-se bé la cara,

i ara es voldrà pentinar; les sirenes, totes elles

amb pintes de corall blanc, la deixen lliure d'estrelles

i la immensa cabellera, feta d'escuma i argent,

lliris de lluna a la trena, cabells d'aigua transparent.

Avui vol un nou vestit, potser aquell de tons daurats

o el blanc amb puntes, tan fi, o el blau cel, ple de brodats.

Les sirenes ai!... li canten, cançons de bells mariners

perduts entre roques blanques, que no tornaran més

perquè els tenen ben lligats, entre els coralls i les xarxes.

Varen morir enamorats, somrient dins de les barques.

La mar ja neta i polida, vestida i ben pentinada,

la seva tasca no oblida, des de l'alba a la vesprada.

Bon dia primera onada, sap que tothom l'encoratja,

per la primera besada, ja l'està esperant la platja!

Núria Suau i Comas. Poesies en agredolç, 1991

La mar

Els noms de lloc ens parlen de...

La mar, en el seu contacte amb la terra, forma aquesta línia
atzarosa que anomenem costa. Cales, penya-segats, platges
i ports naturals han inspirat el nom de diversos pobles
costaners. Els topònims Palamós i Pals ens recorden els palus
o "aiguamolls" (actuals o antics) del nostre litoral. Els canyars
o canyets, propis dels ambients costaners inundats, són
presents als noms d'Alcanar i de Canet de Mar. D'altra banda,
també hi ha topònims litorals que s'inspiren en les feines de
la mar, com l'Almadrava (un art tradicional de pesca de la
tonyina) i Calafat (l'ofici antic d'impermeabilitzar les barques
de fusta).

Mots amb arrels, 2005

Elegia de la mar que retorna

Vida crescuda en l'onada perenne que torna a la platja

i no recorda l'afrau on, en la fosca, ha nascut:

mot deturat un instant, adunada certesa de l'hora,

gra de no-res que ens perfà; tot ha callat per sentir

l'ombra del mar en la terra nocturna que trava les barques,

frases partides d'un text càlidament esgotat.

Qui vols trobar en la morent llunyania? No fores falena

d'una foguera de glaç? Teva va ser per atzar

i ara no en saps dur les cendres amb vol paorós a l'antiga

illa estimada pels vells; ales de plom t'han lligat

a les lleugeres estances d'amors que no damnen la brida

del teu voler apressat; vés i encalça els seus precs.

Giren les ones en l'ambre perfecte del temps i el teu dia

ja no gravita en l'ofec; tot farà grat el camí:

siguin carnoses les fruites daurades que et duguin els vespres,

i en el meu vers alzinat temis l'enyor del teu si.

Susanna Rafart. La mà interior. 2011

Paisatge mariner

És un capvespre fred de la hivernada,
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m'acompanya
i la boirina em serveix d'embolcall.

Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l'endú amb una abraçada.

I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l'horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s'albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.


M. Roser Algué. Petiteses. 2001

El Serrallo

A l'Ariel, que de l'Argentina

em va dur Borges, Charly García, el tango,

el mate i altres devocions.

Caminem damunt les columnes vertebrals

del Serrallo i a banda i banda, com vèrtebres,

les barques. Les ones han fet saltar la pintura

i el nom retolat en negre. Un pescador recorda

una xarxa per trenar i un peix mort llega al fons

l'espina. Quan el sol entra dins els turons

per enfosquir-se, un peu llisca dins la sabata

de xarol o un ham en la negror, només es veuen

els fanals d'oli i alguna estrella, l'Ariel i jo sabem,

malgrat la distància que separa les nostres terres,

que això que acabem de presenciar, alhora tan complex

i simple, se'n diu imatge poètica i que el conjunt d'aquestes

algun dia salvarà el món i que tots som cada vegada més

uns deixebles bords de Copèrnic quan pensem que la Terra

no gira al voltant del Sol sinó dels poetes.

Guillem Troté Daroca, Les llars, dins,

Alçar la veu, 2003