caminar

caminar per les vies que obre el poema

dir l'endins i l'enfora — la durada — la vida lenta

gosar assolir al cim

           i preguntar-se

                      què hi havia sota la boira.

Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà. 2017

Pròleg de Marc Romera

Sonet VIII

                                    Feliçment, jo soc una dona.

                                         M. AURÈLIA CAPMANY

Voldria ser pluja per tornar-me de vidre,

voldria ser de lluna per vestir-me de nit,

voldria ser de pedra per sentir-me en la terra

i tramuntana o boira per venir de molt lluny.

Voldria ser paraula per estimar el silenci,

voldria ser pollancre per poder abraçar el vent,

voldria ser gavina per no conèixer límits

i mirar-me les coses des dels ulls d'un infant.

Només soc una dona, per sort soc una dona,

i tot el que desitjo ho trobo dintre meu:

jo també soc de pluja, jo també soc de terra

i dono, com un arbre, un fruit no madurat;

soc com la nit, obscura, llunyana com un astre,

com un ocell que emigra, com un infant perdut.

Carme Guasch. Poesia completa, 2005

RECORD DE MUNTANYA

La boira es va fonent damunt l'aigua encalmada
del llac dels meus records; retroba la mirada
tot aquell goig passat; va sorgint lentament
l'ombra amb sentors d'avet, el mòbil fil d'argent
cenyint l'herbei en flor i la veu de l'esquella
invisible en la vall, i l'ardent meravella
del ponent dalt del cim, l'estel enfredorit 
i el silenci sonor embolcallant la nit...
I sento dintre meu que la cançó oblidada
la flama encén de nou i dona altra vegada
a l'aspror del camí un toc del seu perfum,
penyora sense engany de l'esperada llum.


Poema dedicat a Salvador Espriu


Rosa Leveroni i Valls, dins,


Antologia de la poesia de muntanya, 2011
Ed.: Josep Fatjó i Gené

Matins de tardor

entre la llum i tu hi havia moltes portes:
l'aire, els núvols, la boira, els cristalls de pluja, les finestres...

quan podia, es posava sobre teu,
t'obria els ulls, et murmurava
els tresors d'un matí nou,
t'enlairava,

t'obria el camí del mar.


Yael Langella. Retorn a Dahme, 2000

Nit de primavera

En aquesta primera nit de primavera
vull fabricar un bell poema per tu.
Potser no serà res d'especial.

Repetiré frases que ja s'havien escrit.
Anomenaré paraules que ja s'havien dit.

M'inventaré un somni
que potser algú ja ha somiat.
Sentiré una nostàlgia difícil de descriure.

Recordaré un temps no gens fàcil d'esborrar.
Em refugiaré amb la lluna,
que treu el cap entre les boires.

I després, aniré per començar...



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

La Castellassa

    Per les clotades
es despullen les boires.
   Tardor sense ocres.

Miquel Desclot, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011

Desembre pairal

De cada casa al cim s'aixeca una encantada

columna; el sol somriu i no gosa esclatar;

al cel s'empereseix dolcíssima ramada

i vent i fred s'ajeuen del món en el llindar.

Ni es mou, mentre s'encenen els fruits de l'arboçar,

el pi, tothora jove, que empara la collada;

als morres de la mula i el bou lluu la rosada

i el bell encens que en brolla no se'n voldria anar.

Un àngel posa avui, visible sota el vel,

una mica de tast d'infantesa i de cel

al que dormi en el cor, en la plata, en la gerra.

Els núvols passen baixos, amb entremig de blau;

de sota els arbres puja, brandant, boira suau:

es mesclen els alens del cel i de la terra.

Josep Carner. Poesia. 1992

Si les meves mans poguessin esfullar

Pronuncio el teu nom
en les obscures nits
quan vénen els astres
a beure a la lluna
i dormen els brancatges
de les frondes ocultes.
I jo em sento buidat
de passió i de música.
Foll rellotge que canta
mortes hores antigues.

Pronuncio el teu nom,
en aquesta nit fosca,
i el teu nom em sona
més llunyà que mai.
Més llunyà que totes les estrelles
i més sofrent que la mansa pluja.

T'estimaré algun cop
com aleshores? Quina
culpa hi té el meu cor?
Si la boira s'esfuma,
quina altra passió m'espera?
Serà tranquil·la i pura?
Ah, si els meus dits poguessin
esfullar la lluna!


10 de novembre del 1919
Granada

Federico Garcia Lorca, dins,

Ells s'estimen. 1999

Un poema xinès

Llegeixo un poema xinès

que algú va escriure fa mil anys.

L’autor ens hi parla de la pluja

que cau durant tota la nit

al bambú que cobreix la barca

i de la pau que finalment

s’instal·là en el seu cor.

¿És casualitat que un altre cop sigui

novembre, hi hagi boira

i una posta de sol plomissa?

¿És potser per atzar

que un altre cop algú visqui?

Els premis i la fama són

molt importants per als poetes,

però tardor rera tardor

els arbres orgullosos es desfullen

i, si alguna cosa roman,

és el mormol delicat de la pluja

en els poemes que no són

alegres, però tampoc tristos.

Tan sols no veiem la puresa,

ni el vespre, quan l’ombra i la llum

ens obliden un moment,

ocupats a escartejar secrets.

Adam Zagajewski. Terra de foc, 2004
Tr.: Xavier Farré

Tardor

Quan lentament sents que cauen els dies
i la virosta dels records fa gruix,
enmig de l'ombra del bosc del silenci,
surten els fongs com paraigües oberts.

La pluja cau, evaporació
del plor amagat, amarant la pell.
Surt el caragol del temps, les seves banyes
amb cataractes de boira no veuen
res, més enllà d'una pedra gegant:
Dibuixarà fent camí el teu nom
damunt d'aquesta llosa que t'espera.

Dins les espores poses les paraules,
sota del fong veus com se les enduu
el vent molt lluny, cauran en noves terres,
allà on fulles fimbregen adagis
i la tardor anuncia llarg hivern.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Tardor

Flairaves l'absent, intens dintre l'aire
i en l'íntima flor,
i era confident el vent que allotjava
olor penetrant de terra mullada,
crepuscle de verds.

Un començament de boira perduda
s'enruna i es fon.
L'últim pensament es desfà a les branques
i s'amaga al bosc, la quieta estança
dels ocells callats.

T'afaiçona el temps, ara que s'ablamen
vinyes i horitzons.
Mous les mans i et neix el gest d'una fulla
per a captar el pas, la claror i la flama
amb el seu mirall.



Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993

I la rosa s'obria

I la rosa s'obria mentre jo dormia,
i les cordes amb tremolor de música,
capríped, branquillons balders sota els peus;
nosaltres aquí, al turó, amb les oliveres
on un hom pot pujar amb el seu rem,
i el vaixell allí a la caleta;
tal com hi havíem jagut a la tardor
sota els tapissos, o paret pintada a baix com un tapís,
i dalt al jardí del roserar,
i el so que arriba de la cruïlla de carrers;
tal com hi havíem estat,
contemplant el carrer de la finestra estant,
Fa Han i jo a la finestra,
i el cap d'ella lligat amb trenes d'or.
Núvol damunt muntanya; gorja al turó, en la boira,
com una costa.

Fragment

Ezra Pound. A Draft of XXX cantos = Un esborrany de XXX cantos. 2000

Traducció de Francesc Parcerisas

A un avet jove

Avet jove del mont Cenís,

tot just al peu d'una rossola,

tot just hissat damunt l'abís,

oh broll penant, o broll feliç

d'un greny i una embosta de terra

pel pedruscall escampadís!

És aspre i bell ton paradís:

viure en el vent, guarnir la pedra

cridant l'herbam i el degotís.

Tu sol ton poble i ton país,

per als meus ulls que es desconhorten

sigues retret, sigues avís,

abans no perdi el teu encís,

abans no et llevis a ma vista

com si la boira t'esvaís.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Vull

No vull durar com una pedra. Viure!

Fent i desfent els llaços, com la boira;

fent i desfent camins, com la riuada;

fent i desfent cançons, com els ocells.

No vull passar serena com la lluna,

sinó esvaïda en plor, com la rosada,

o exultant, com les flors en primavera,

i forta i juganera com el vent.

No vull anar llençant bocins de vida

com fulls de calendari, tan inútils,

quan han complert la tasca marcant dies.

Vull deixar amor i somnis i paraules

que durin més que jo, al cor dels altres.

Joana Raspall. Jardí vivent, 2010

Tot recomença

La boira matinera de l'hivern
s'ha emportat la blavor del seu esguard,
bressol de somnis de tants dies clars,
on els miratges eren tots possibles.

Ròssecs d'amor et van solcant els ulls,
que s'han endormiscat,
a la platja d'hivern. Quanta fredor
traspuen els seus còdols,
que foren ample llit, acaronat,
pel lli més fi, format per cels d'estiu.

En el cancell obert d'altres albades
hi trobaràs la llum, altres esguards,
tots els miratges hi seran possibles.

No es pot alterar el curs d'esdevenirs
que a voltes són boirosos.
Però recorda: els cicles s'acompleixen
i, a la platja d'hivern, hi naixerà
un nou estiu.


Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Hivern

Els mesos de desembre,
gener i febrer, vesteixen l'hivern
que té per cabells vents terrals
i vol rentar-los amb l'aigua

de la mar, ara
relativament càlida,
que sembla bullir
donant fumeres de boira.

L'hivern camina sota flocs de neu,
no té set i no dorm,
amb el seu alè deixa l'aigua
de reguerons i basses glaçada.

L'hivern s'ha fet
en la gelera una casa
i toca tots els objectes
amb la seva mà gebrada.


Assumpció Forcada. Meteorologia, 2011

Dia X, hora 0 i l'aeroport de qualsevol indret

Benvinguda la percepció de les
coses apreses i la presència de
l'objecte inconegut..."
Sorellmar, Miralls

És bo conèixer el món i noves rutes,
menjar pels ulls la idea que esperona
a viure cada instant gelosament
perquè l'instant és sempre irrepetible.
I, embarco avui. Un dia fred i clar.
Un dia que destil·la arpegis d'aire,
un fals aplec de veus amb gust de pols.
L'aeroport és una taca humana,
cromàtica patum a flor de pell,
ombra i colors d'imatges ja perdudes,
cossos ignots petjant el marbre gris.
El vol porta un retard de dues hores.
Qui atura els improperis de la gent?
La bilis negra o verda sura lliure
i es pot aprendre el tast solcant els mots!

La boira es menja el sol, rogent i mític.
El vent udola foll, misteriós,
viola l'equilibri de les coses
i plora entre l'escuma dels adeus.

Un hemistiqui es gronxa als fils de l'aire
sota el mannà tan dolç que espolsa el glaç.
I l'aigua de la pluja esquitxa els versos
que em mullen mentre pujo a l'avió...



Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Sense estralls

Si vols, et donaré tot el que tinc

que soc només jo sola, amb la vida que he après

i el goig d'haver trobat la joia de ser viu.

No tinc res més. El combat i el neguit

ja són qui sap a on. Cada dia més lluny.

I al meu davant un poble

on sempre bufa el vent que s'emporta la boira.

També em queden, si els vols, dos ulls enriolats

i un cor que no pot fer ni estralls ni malvestats.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

El poema clava

fíbules a la polpa.

Compartimenta la boira.

Entreobre una mica
els serrells del teló.

Veu caure tot allò
que no té forma.

Es queda amb tot allò
que s'ha arborat.

Diu no sé què
del silenci.


Feliu Formosa (Al llarg de tota una impaciència, 1994)

Venècia

Anava contemplant-se aquell melic tot d'aigua,
refraccions de llum, sublimada epidermis.
A les ales moresques del llebeig
giravoltaven fulles: cadascuna era un rostre.

Si un dia et ve que vols inventar un paradís,
et fas un raïm d'illes amb més de tres-cents ponts.
Seràs a prop dels altres, en restaràs a part.
Només en un melic de boira el déu es mostra.



Maria Luisa Spaziani, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció: Narcís Comadira