Lluna sortint

Mores blanques com larves enrogeixen entre fulles.
Sortiré i m'asseuré, de blanc, com elles,
sense fer res. El suc del juliol n'arrodoneix els bonys.

Aquest parc és ple de pètals idiotes.
Flors blanques de catalpa s'apilen, cauen,
formen una ombra blanca i rodona en morir.

Aterra un colom. La cua és un ventall de plomes blanques.
Ja és prou vocació: obrir, tancar
pètals blancs, ventall de plomes blanques, deu dits blancs.

Prou perquè les ungles dels dits facin mitges llunes i
enrogeixin en palmells blancs no enrogits per cap treball.
El blanc pren color morat mentre tot és col·lapsa.

Les mores enrogeixen. Un cos de blancor
es podreix, i put de podridura sota la làpida,
malgrat que el cos en surti amb la roba polida.

Sento l'olor de la blancor des d'aquí, sota les pedres
on formiguetes fan rodolar els ous, on s'engreixen larves.
La mort pot emblanquir-se al sol o lluny d'ell.

La mort s'emblanqueix en l'ou i fora d'ell.
No puc veure cap color per a aquesta blancor.
El blanc: és un aspecte de la ment.




Sylvia Plath. El colós. 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Locus amoenus

En terra de guaret
a un dit petit
entre solcs i cavitats
s'ha obert
promesa
la flor carbassa.

Estesos en un teler
res era tan bonic
però tot s'entenia millor.
Entre dues rajoles,
una escletxa d'herba
i les orenetes dins el llit,
un llarg passeig de gespa
humida als peus,
un llit net fet,
vistes a un mar vermell.

Ara
si volem veure'ns
hem d'apartar les fulles
nuar bé els fils
i tenir a ratlla
totes les plagues.


Laia Prat. Al revers del tapís, 2016
Pr.: Mireia Calafell

XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015

El ball de les sabates

He arribat corrents amb vambes
      i he ballat unes sambes.

        Amb sabates de xarol
       sembla que vagi de dol.

      Després he dut espardenyes,
         i  si sardanes m'ensenyes?

      Ara que si em poso esclops,
         potser sentiu alguns cops.

      Amb un bon parell de botes
          podria ballar-les totes.

     Són vermelles les sabates?
     Doncs d'aquí ja no t'escapes.

    Amb uns dits com unes panses
          ballaràs totes les danses!



Núria Albertí. S'obre el teló: sabates en acció, 2010
Il.: Cristina Losantos Sistach

Vida

De sobte dius: "Si era això!
Ja no me'n recordava!
Tant escandir, comptar amb els dits,
amb les neurones, mirar agenda
tot el dia! Si era això!
Sentir que puja del no-res
un tot a preu desfet
en mil corpuscles celestials.
Benésser en el cos
sobrevolat per un esperit que res no jutja.
Era això l'úter potser, i el primer tel.
Després és un vaivé:
qui sap si mai fixa el dibuix.
I penses en un quadre
que ja no admet cap més retoc".



Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Assaig

                                                          (a Teresa Pascual)

                                    all which isn't singing is mere talking
                                         and all talking's talking to oneself
                                                                      E.E. Cummings


Potser no tornaràs a veure aquell
antic poema d'aigua, fang i vent,

ni a pujar pel carrer que s'empinava
com un estret calvari
en el precoç hivern,

ni a palpar com un orb
la textura de l'arbre
amb fred blavós als dits i a les orelles.

Tot el passat fou sols un simple assaig
d'aquest atzar que ja no té futur:
està en la teua ment.

De tot allò només queda un record
tan trist com els adeus,
una petita història,

aquell relat i el teu fantasieig;
el relat que escriuràs
potser per fer-lo viure,
un poema profund com un paisatge.




Jaume Pérez Montaner, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 23

Dits tacats

Com que feia temps que no en collíem,
em va sorprendre veure'm els dits tacats
d'una tinta violàcia com
de proclama republicana a deshora:
per uns moments, aquestes manasses
van ser les del noi que s'enfilava
una i altra tarda d'estiu
bosc amunt a collir nabius o aranyons
entre esbarzers i brolla punxant,
mentre el dia suaument s'enretirava
d'aquelles cansades muntanyes
fins a tapar-les amb una fresca 
flassada d'ombra.

Ara que soc jo qui hi va amb els fills,
celebro que la cadena no es trenqui
i matí rere matí comencem el dia
amb unes torrades iniciàtiques
en què la melmelada ens porta
dolçament al cor fosc del bosc.



Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Pròleg de Pere Ballart.

L'amor a BCN

Estimo la ciutat perquè estimant

sempre, per sempre més, s'hi guanya.

Ploro per algunes cantonades,
per les víctimes de l'holocaust
d'immobiliàries i societats de banca.

Oro del Rhin i Glacier dels meus pares;
Terminus de l'Esther i aquells matins
i aquells poemes i aquelles xerrades.

Ciutat que honora poc els poetes,
tant al de la marmanyera com al de l'omega
com al mestre de la infidelitat, per no mustiar-me.

Ciutat d'amor, potser..
Per passions, però, doneu-me la riba del Thames,
la rotunditat de l'Spree, el mar que és el Plata.

Per passions, doneu-me avellanes
i pins i Sant Llorenç i tees
i greens i capcirons dels dits que amanyaguen.

I si al cel miro: jo he peregrinat
per Terra Santa i l'ànima la tinc blanca,
com la Jerusalem dels Patriarques.

Estimo la ciutat amb cor de vallesana,
batejada amb aigües de l'Ouse i del Trent
i conversions al Liffey i al Lammiat.

Estimo alguns ciutadans; venero
la memòria de ciutadanes que, de Montjuïc
a Icària, sé que cada dia em guarden.

Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.



Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998

KHULEIQAT

...
Recordeu i feu recordar al fruit madur
les fulles i la branca,
feu recordar als cards durs
que a la primavera van ser tendres i verds,
i no oblideu que també un puny
fou una vegada una mà oberta i dits.



Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima, 2018
Tr.: Manuel Forcano

El llegat no és la casa

          El fum i les paraules
            ritmaven una dansa,
            el fum s'esvaïa en el cel ras,
            quedaven les paraules.



El llegat no és la casa,
el llegat no és cap cosa.
És la vida el llegat,
atrapada en paraules.

El cisell allibera
l'obra d'art de la roca;
el maçó, sobre el mall,
dona forma a la força.

El vell rastre de dits
m'ha llegat l'aventura
de construir
i signar
la partitura nova.
Reblerta d'esborranys
i fenedures.




M. Teresa Saladrigas. Patrimoni secret, 2005
Pòrtic de Melcion Mateu

Cançó de bressol

                                   Com l'herba, com la pluja
                                                       M.-M. MARÇAL


Veus aquesta foscor
que ho guarda tot, que no
sap què és el Temps, la nit
o el dia? Veus com mor
dins l'ull i dins el cor
tot el que saps del món?
Ho veus, que tot es fon?

  I ara és l'Amor que et guarda
i s'obre com la tarda
s'obre al vespre, l'Amor
que mou el sol, l'Amor
que et té quieta i és
els ulls, els pits, després
la nit i la foscor

  que em diu pels dits que ets tu,
que és el teu cos que ens duu
units com per un déu
petit que no diu res
i ens veu de lluny, sorprès
com ho estic jo. I, ho veus?,
se t'obre sota els peus

  el dia, que ho fa tot,
que et torna el món i el brot
que ets tu dins seu, dormint.
Deixa'l que ens guardi, aquest
Amor: aquest deuet
poruc massa sovint
que ens va ensenyant a viure.



Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt. 2018

Qui sap...?

A una pregunta
de la mestra
s'alcen vint-i-cinc dits:
són els mastelers
d'uns vaixells
a punt de salpar
cap als mars
de la imaginació,
impulsats pel vent
de la resposta,
ajudats per les veles
de l'atreviment.



Carles Cano. 29 poemes per al dia a dia i un per a la nit, 2015
Il.: Paco Giménez

Volíem

Volíem, vora el foc, encendre
els pensaments amb una brasa
entre els dits. El vent bufava, fora,
sota el cel estelat.
Intàctils, vam restar a la riba
dels déus, del perfet instant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica, 2017

Llibres il·lustrats a l'hivern

Adéu, estiu, l'hivern arriba:
picor de dits, matins gebrats,
gralla i pit-roig darrere els vidres
i els nostres llibres il·lustrats.

L'aigua corrent s'ha tornat pedra
i caminem damunt del llac,
però flueixen les rieres
als nostres llibres il·lustrats.

El més bonic allà s'espera,
sota els meus ulls tot va passant:
pastors i ovelles, arbres, feres,
als nostres llibres il·lustrats.

Hi podem veure moltes coses
de tot el món: mars i ciutats,
com són les fades, com s'envolen,
als nostres llibres il·lustrats.

Aquest poema és en record
dels dies de felicitat
arrepapat a prop del foc
mirant-me llibres il·lustrats.



Robert Louis Stevenson. Jardí de versos d'un nen, 2011
Il.:  Jessie Willcox Smith
Tr.: Jaume Subirana

Fa molt fred

On és? Fa molt fred.

Diríeu que glaça.

Una dona passa

per un caminet.

Una recolzada

l'engoleix, enllà.

Potser la ratxada

del cerç la tombà.

La neu ja no es fon,

la penya es fa musca,

i l'última busca

no corre pel món.

En el rec contort

és tota aturada

l'aigua envidriada

com un ull de mort.

Els camps són transits.

Diu l'arbre en la via:

- Mireu ma agonia -.

I eixampla sos dits.

Josep Carner, dins,

Les quatre estacions. 1996, 2a ed.

Edició: Eulàlia Valeri

Il·lustracions: Àngels Tomàs

Un matí de pluja

Una dona jove en cadira de rodes,
amb un ponxo de niló negre esquitxat de pluja,
avança empenyent-se pel matí.
Has vist els pianistes
corbar-se de vegades endavant per tocar les tecles
i llavors alçar les mans, fent-se enrere per descansar,
i tornar a inclinar-se per tocar, just quan l'acord s'apaga.
És així com aquesta dona
toca les rodes, i alça els dits blancs i llargs,
els deixa flotar, i es corba una altra vegada per tocar
just quan la cadira s'alenteix, com si es fes un silenci.
Amb quina destresa fa els acords
d'aquesta música difícil que ja domina,
la cara xopa i bella en la seva concentració,
mentre el vent fa passar les pàgines de la pluja.



Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017

Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

Quan el sol mor

                            II

Quan el sol mor; la llissa salta sobre el riu
i clou els ulls. La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l'aire ple de sal,
em dissolc en els fils que broda l'aigua.


De Ser en el desésser



M. Rosa Font Massot,

Poetari. desembre 2013, núm. 4, p. 60

L'últim espectacle d'èxit

Som tots aquí a New Eros
a un lloc diferent dels qui van a la feina,
a l'últim espectacle d'èxit,
tothom qui coneixes, i tothom
qui t'agradaria no conèixer

empenyent-se cap a la llotja
i al patí de butaques, totes
les hordes celestials amb les ales
recollides, déu allà dalt
menjant crispetes amb els vips,
el dimoni apinyat
a l'última fila amb
les noies i els nois dolents.

El judici final no serà avorrit.
Oh no, res de documentals,
res de blanc i negre, sinó la teva
malaguanyada vida en gloriós tecnicolor,
90 mm, dolby digital,
s'escoltarà cada so que vas fer,
cada alè, gemec, l'estrèpit i el brogit
de la sang i la joia i,
amb sort, el pecat,
seqüències hàbils, la càmera s'apropa
per a un primeríssim primer pla,
s'allunya vertiginosa cap a les escenes d'acció,

primers ministres que ballen damunt
de trens, polítics que amaguen
bitllets als llençols, dones
grosses amb capes a prova de bales,
filmats amb grua i helicòpter.
Això és un pla general còsmic,
la vista des del cel
de tu.

***

A fora, les masses
supliquen entrades,
tiren a terra les portes.
I els de la revenda
fan el gran negoci.
Allà fora hi ha disturbis,
tots els enemics que mai has conegut
criden que volen entrar,
per veure què has fet,
cada paraula dura, cada traïció,
perquè et puguin proscriure, cremar,
fer fora.
Potser el judici no és més que això.

Però imagina't quin rebombori
si els captives. Què passaria si
alguna cosa que vas dir
travessés del jo
al nosaltres?

***

Sona la teva cançó,
tots l'estan cantant,
un gran himne,
han sentit les cassets
i han donat molts diners
per comprar la teva veu.

La, la, la, ara feliços, però
una mà de King Kong
podria esclafar-nos a tots,
un cicló, un volcà, un terratrèmol, una inundació,
seients esmicolats, pantalla
rebregada, rostres de sis metres
espurnejant fins a consumir-se,
crispetes escampades sobre el fang.

Per algun miracle encara
som aquí, beneïts
amb samosas i patates xips a la fila JJ,
mentre a platea esclata una ovació.

Els ha agradat
aquell test nuclear,

que ha espantat els ratolins de sota
els seients, els ha fet córrer
xisclant per sobre els nostres peus.

I tu allà, Bubbles Kapoor,
i la senyora Dimple, tots dos
no estàveu sols al Heavenly
Cold Ring Home,
bevent faludas rosa un a cada
banda de les flors de plàstic
quan la sala sencera pot veure,
per sota la taula,
les acrobàcies dels vostres genolls.

Al costat de déu, el mòbil del governador
sona. Les portes s'han tancat,
no es pot sortir
ni marxar de l'auditori per raons de seguretat.
Han tancat la màquina de granissats.

La música martelleja al ritme de les embranzides pelvianes,
hem de ser part d'això.
Ens hem posat les ungles, portem el pintallavis,
ara és tot el que tenim, hi ha joia
als malucs que se sacsegen.

***

Plaers innocents. No és que
haguem fet res de dolent.
Només
mirar cap a una altra banda,
no dir res,
continuar caminant.

Són persones
que no sé si vull conèixer.
Llavors, per què, sense invitació,
posseeixo els seus records?

Per què tinc flashbaks de la seva vida
sento nostàlgia de la seva infància
sec al seu sofà,
com si fos meu?

Al fons,
el dimoni planeja
un atac terrorista,
pensarós, fent esclatar
les bombolles de l'embolcall de plàstic.
Plap!

Agafarà magranes i te les ficarà
a la butxaca, taronges
de pell aromàtica, t'enviarà
pinyes en flor, t'engarlandarà
amb plàtans.
Sota els seus dits, aquesta fruita
cantarà.

***

Ningú no s'espera per veure la llista
dels crèdits, els noms dels de la
il·luminació, dels qui et van portar el vestuari
i les sabates.
Ben aviat tindran el seu moment
de glòria, els arribarà l'hora
de ser protagonistes d'una història pròpia.

I continua arribant-hi gent
de tots els racons de la ciutat
per sobre els passos elevats,
per sota els ponts,
a veure la pel·lícula,
nois mantegosos amb palets de peix
en comptes de mans, dones
sense rostre, a veure
si poden trobar la vida
més enllà de la seva mort recent.

Una respiració
comença i s'eleva, ens eleva
de la tribuna
cap a l'aire buit, i allà,
pertot arreu al voltant  nostre, entre els peus,
les ales i les crispetes que floten,
uns dits es despleguen; déu obre
el puny tancat.




Imtiaz Dharker, dins,

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002

Traducció: Laura Manero

Direcció del Festival: Gabriel Planella

En Biel fa trekking

                             A Biel Mesquida

La Cel hi estia
la Cloro fila,
la Rata Filla la Rata fia.
La Banya el bufa,
l'allau la llaura,
la santa cura
i el sant sopar.
Es-cup la culpa.
El mut és pauta,
els dits es compta
de cinc en cinc.
La fava para d'allò millor
i els ous es trenquen
de dos en dos.
Va -se'n sa sal
Na cull, la Cuina
i la Prep Para
eva és la vara
de la Dona Arda.
Col-o-ret que Reticula
el Fat i Gros.
Mac Abbey,
Mach Abeu
mac de torrent
que trobam a rost de costanera,
En Pep escalfa
allà dins son laboratori
una columna de fum
i margalides i de margalidoines,
coll et passen avall
molt bona cosa de collites
de pedretes de Santa Llúcia
que fan neta la vista,
l'ha vist, l'ha vista.
Galindoines, Margalida?


Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

18

Guarda la teva sàlvia per a les arrels i els dits per a la
    collita.
I després atura't a contemplar el fruit, com creix
    lentament,
les tardes que s'allarguen fins a l'estiu. Que et sigui
    rodó,
dins la mà tancada, i en ell reconeguis el gust i el
    perfum

abans de tocar-lo; mossega'l tota l'estona amb els ulls:
és en ells que la polpa fa més set i la pell respira
amb el fulgor de la cera. I no consentis vent, ni
    abelles,
ni que la mirin altres ulls, molt més petits,
com els de les aus quan tornen de l'hivern. Deixa

el teu nom en el verger durant la nit: hi ha mans que
    mai
no dormen i l'espera pot tornar els fruits ociosos.
Però per a ningú més aquest torna gran, a la teva boca
    promès.

Embolica-ho llavors amb la veritat abans de partir.
Cerca'l en els teus somnis. Mostra-li els dits
que un dia li confiaràs.

I així el temps el tornarà sencer al seu temps,
    vermell
i tendre, dolç, al gruix dels llavis.

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

What's in a name

Asseguda en aquesta taula, el balcó a la dreta,
com de costum,
penso en la meva filla i en el nom que li vam posar,
jo i el seu pare, quan va néixer

Un nom és cosa de parla i de paraula,
tan espès com aquelles fulles que, si poguessin mirar,
em contemplarien des d'aquell gerro,
preguntant-me per què es diuen així

Tanmateix, no vaig ser pas jo qui va triar el nom de la flor
a què pertanyen aquestes fulles:
el nom ja hi era, algú va pensar-se'l
molt abans que jo, i ja venia segur del llatí,
només després: el costum

Però no hi ha res natural en un nom:
com un vestit, un hàbit, generalment per tota la vida,
no fa res més que cobrir
la nuesa en què naixem

Amb la meva filla,
el més bonic de tot, la major deflagració
d'amor - va ser mirar els seus ulls,
sentir-li el toc d'estam
dels dits molt fins

aquests: sense nom encara,
però d'una incontrolable
perfecció sencera



De What's in a Name, 2017


Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori