Cançó de caminant

A punta d'alba me'n vaig,
l'estrella del dia em mena:
clara i blanca, pel damunt
de la mar i de la terra.
El peu trepitja amb delit
i el cor dins el pit batega.
Adeu, riera gentil,
l'estrella del dia em mena.

S'acosta el sol per llevant
i tots els estels apaga,
però en el cel del matí
una llum hi crema encara.
Els meus passos se n'hi van,
se me n'hi va la mirada.
Adeu, romaní del bosc,
no m'ajupiré a aplegar-te.

Damunt el roure i el pi
els ocells canten i volen.
La muntanya l'han vestit
els brucs i la farigola,
i les vinyes fan claror,
i el llargandaix s'hi retorça.
Lla baix, perduda i roent,
l'estrella del dia plora.

A punta d'alba me'n vaig,
el bastó per companyia.
Enrera deixo el xiprer,
enrera deixo la vinya.
Ni escolto el cant dels ocells,
ni la riera que llisca.
El meu cor vol abastar
l'estrella del dia.



Tomàs Garcés. Vint cançons i altres poemes. 1949

Pròleg de la 3a edició: Carles Riba.

Sextina a un clown extraordinari

   Dimitri* us cedeix el riure
i en el mar de la lluita tot és joia,
i la pista o l'escena amb els seus gestos
s'omple de llum, no puc destriar límits:
la mímica navega amb tota força
i encén estels damunt la seva cara.

   Porta la lluna a la cara,
i dins la plena llum, com de per riure,
tot salta amunt; no puc cobrir la força
amb què s'emporta cor endins la joia:
trena de plomes us eixampla els límits
i aprima l'herba amarga amb gags i gestos.

*El famós pallasso suís.



Fragment.


Joan Brossa. Viatge per la sextina : 1976-1986. 1987

TARDA DE DIUMENGE

No sap què fer la tarda del diumenge,
s'angunia de tot. Un vailet camallarg,
vestit de mariner al braç patern es penja
i se'n va a tirar molles a les oques del Parc.

Hi ha estels, coloms i veles
i pel passeig xisclets endiumenjats
d'unes noies que van amb carretel·les
a esperar el bergantí dels envelats.

Piano de maneta! Gent de cartó per fora i amb cor morat
       d'espines!
Diumenges a la tarda. Delira el carroussel
i una tanca ha gosat vestir-se de glicines
perquè hi ha randes d'oronells pel cel.

Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans

anomalia

Mirant la resplendor de la mar

veuràs l'estel

que al mig

                 dels teus ulls

                                      em brilla

com si fos

                 un fanal

                              posat al cel

el blau de la mar,

l'escuma.

Blancor d'atzar.

Jordi Pope. Escrits, 1999
Epíleg: Enric Casasses

Que facin el seu camí

Que facin el seu camí
tots els estels i les albes.
Que floreixin tots els vents
damunt de veles i branques.
Els ocells signin el cel
i la blavor de les cales.
I que tot digui el seu cant
per l'amor quan me'l donaves.
La meva veu ha callat
tranquil·la sota les ales
d'aquesta nit amb clarors
d'aigües pures i amagades,
d'aquesta foscor vivent
d'unes recòndites flames.
Ens ha nascut un nou món,
després de tantes marrades,
perfumat amb llessamí
del més preat dels miracles.
T'estimo i m'estimes tu
després de tant esperar-te!...

Cançons




Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Aspres cimals

Aspres cimals del Montserrat altiu
capdavanters d'una ànsia de roca
que aixequeu vostre front fins on pertoca
als refulgents estels fer-hi llur niu.

La fe d'aquesta terra on teniu
fermament arrelada vostra soca
s'enfila per vosaltres, fins que toca
i abasta el cel que al seu damunt somriu.

Aquesta fe que aixeca una muntanya
per oferir-la com sublim peanya
a la Senyora de la terra i cel,

aquesta fe que porta per ensenya
l'espurnejar de llum que cada penya
arrenca la besada d'un estel.


Jaume Serch. De Montserrat estant, 1952, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya, 2011

Joc

Mare, on és el cor
de l'estrella blanca
que de dia es tanca?

Se l'enduu l'ocell.

Mare, on és l'ocell
que l'estel decanta?
On és que li canta?
Me'n vull anar amb ell.

I vós, mare, amb mi,
que la via és llarga
i no sé el camí.


Palmira Jaquetti, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles..., 2001

Va la brisa recent

      Va la brisa recent

per l'espai esvelta,

i en les fulles cantant

obre una primavera.

      Sobre el límpid abisme

del cel es divisen,

com felicitats primeres,

primeres orenetes.

      Tan sols un arbre torba

la distància que dorm:

tal el fervor alerta

la indolència present.

      Verdes estan les fulles;

el crepuscle fuig,

anegant-se en ombra

les fugitives llums.

      En la seva pau la finestra

restitueix a diari

les estrelles, l'aire

i el que estava somiant.

(poesia traduïda per a aquest blog)

Luis Cernuda, dins,

Generación del 27 : poemas, 2007

Dalt de la muntanya

Dalt de la muntanya vull pujar
per voler estar prop del cel
i poder-te regalar
el més bonic dels estels.

Nati Vila. Del cor a la poesia, 2003

Tema amb variacions - XIV -

Em feriren els estels

amb la més dolça ferida...

Posaven damunt dels brancs

la seva clara florida

mentre cantava la font

una suau melodia.

De la fredor de la nit

el teu braç em protegia.

No veia el teu rostre obscur

però els teus ulls els sentia

damunt dels meus ulls oberts

al misteri que ens havia

presos en l'encantament

d'aquella llangor divina...

Em feriren els estels

amb la més dolça ferida.

Amor, et creia tan lluny

i tan a prop que et tenia!...

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - XIII -

Dormia freda la nit
de tenebra embolcallada.
Cap somni li feia llum,
cap respir l'acompanyava...
Poc a poc es despertà
la veu d'una font de plata
i cridava dolçament
la claror de l'estelada;
la sentia el rossinyol,
ai amor!, canta que canta;
la sentia el lligabosc,
el seu perfum li donava;
la bevien els estels
i s'abrusaven en flames.
També vaig sentir-la jo
i dintre el cor se'm clavava;
tots els somnis em prengué,
rosava totes les albes,
i va deixar-me llanguint
por la seva veu llunyana...
Dormia tèbia la nit
i les roses esclataven.



Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - XII -

Volia l'estel,
collia l'espina.
Tast de paradís,
sols regust de mirra.
Si volia el foc,
ai cendra mesquina!
Cercava la llum,
tenebra venia.
L'amor he cridat,
dolor responia.
Ell s'ha fet senyor
de la meva vida.


Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - VIII

Canten una cançó
les roses i la lluna.
L'aire dolç de la nit
amb sordina murmura.
Els estels fan l'ullet  
mirant-se la font pura.
       Ai amor!
Qui fós al teu costat
en l'instant encantat,
       ai amor!

Olor de romaní
perfum suau de menta.
Cancó de rossinyol
en la quietud perla.
S'adorm al lluny la mar
mentre l'alba es desperta.
        Ai dolor!
Et fossis allunyat
en l'instant encantat,
        ai dolor!

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Pròleg de Salvador Espriu

Carta-pròleg de Carles Riba

Tema amb variacions - VII -

Presonera d'uns instants
ara faig la meva via
entre records i perfums
d'uns estels de plata fina,
d'una cançó del torrent,
d'un ametller que floria...
Presonera d'uns instants,
l'enyorança n'és tan viva,
dolç amor que no va ser
sinó el somni que es fonia!...



Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Si jo tingués un veler

SI jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me`n arracades.
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fora dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Tema amb variacions, I

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

M'estim la nit

Demà no tinc feina
i tal vegada em desperti tard.
M'estim la nit,
perquè sé que tothom dorm
i que el carrer baixa buit de silenci.
M'estim la nit,
perquè de dia no es veuen les estrelles
ni se sent el soroll dels camions dels fems.
M'estim la nit,
perquè la nit és somni,
i el somni és...
és un llac d'aigües cristal·lines
on els cignes marxen cap al sol
i els xiprers siulen tranquils
vora una tomba oblidada.
M'estim la nit,
perquè la nit pot ser dia.

Andreu Vidal. Exercicis de despoblació, 1978

La mar

La mar, la mar, la mar...
La mar són emes infinites
com mamelletes de ritmes sensuals,
una a redona i planetària
que ens acull en la seua placenta maternal,
una brisa remorosa d'erres
que ara pot acabar terrible com un tro
seguit d'esclats, de crits silenciosos,
de llàgrimes de dol,
com ara esdevenir la suau carícia,
salada meravella de l'àngel
que mai no abraçaràs.
La mar, la mar, la mar!
La mar és una música en blau,
un mirall d'argent per al sol,
el llit on la lluna s'adorm,
el somni amb estels d'un infant.
La mar és l'etern moviment
d'aquest univers en un mot
que igual diu la vida joiosa
com negre silenci, com mort.
La mar, la mar, la mar.




Josep Piera, dins,
El Price dels poetes : 25 anys. 1995

Rondalla del bou

El bou pesant, veient la gent
que tantes coses oferia,
diu que volia fer un present
al dolç Infant de l'establia.

I quan minvà una mica el fred
i l'Infantó ja no plorava,
sortí amb pas lent, dins l'aire net,
sota la nit florida i blava.

Va caminar per fondes valls
i resseguia la carena.
Sent el clarí de tots els galls,
però ja du la rica ofrena.

Saltant de goig i bruelant,
el bou baixà de la muntanya,
i s'oferia al dolç Infant
amb una estrella a cada banya.

Marià Manent, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, 2008

Dir el vers, dir el país, dir el futur

La importància del domini de la paraula dita, i

particularment de dir el vers de Nadal, es deu

al fet que posa a prova un enorme conjunt

d'habilitats extraordinàries indispensables per

a la futura sociabilitat dels individus i les

comunitats. En conjunt, les podríem anomenar

qualitats comunicatives, però enteses en el

sentit més ample. Per començar, hi ha

l'entrenament emocional per superar la

vergonya d'una situació que posa qui diu el

vers al centre de tota l'atenció. La gràcia,

d'altra banda, és que aquesta timidesa no se

supera amb desvergonyiment sinó per l'acció

ritual, ben pautada i, per tant, a través del

domini de les regles de la sociabilitat.

Fragment

Salvador Cardús, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008
Ed.: Jaume Subirana

No he pogut endevinar mai...

No he pogut endevinar mai
quina estrella podria ser:
surt cap a la mitjanit,
sempre ran de l'aigua.

Poemes civils (1960), dins,

Aprendre amb Joan Brossa, 2003