Va la brisa recent
per l'espai esvelta,
i en les fulles cantant
obre una primavera.
Sobre el límpid abisme
del cel es divisen,
com felicitats primeres,
primeres orenetes.
Tan sols un arbre torba
la distància que dorm:
tal el fervor alerta
la indolència present.
Verdes estan les fulles;
el crepuscle fuig,
anegant-se en ombra
les fugitives llums.
En la seva pau la finestra
restitueix a diari
les estrelles, l'aire
i el que estava somiant.
(poesia traduïda per a aquest blog)
Luis Cernuda, dins,
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada