Segre i cigonyes

Flueix tranquil, el Segre.
Flueix tranquil als peus de casa,
pel camí sempre incert de la vida.

Sents que l'enyores, quan a l'estiu
te n'allunyes. I, també, les cigonyes.

Algun dia n'has recomptat 
més de setanta, cap al tard,
tenyides del rosa malva
del crepuscle, sobrevolant
majestàtiques la cinta d'aigua,
en retornar als seus nius,
al cim de les torres de la catedral.

Sempre n'hi ha una encimbellada
al vèrtex de la façana. Mascaró
de proa, fràgil, bellugadís,
les llargues potes com branquillons
a punt de trencar-se.

Forta i potent a dalt del vèrtex.
Escultura animada,
contempla hieràtica la vida
de les formigues humanes,
dessota.



Rosa Fabregat. La temptació de vol. Obra poètica II (1994-2011). 2012

Pròleg: Carme Vidal

Ha arribat de les Amèriques

Ha arribat de les Amèriques ella
amb el tren,
la mar,
l'estiu
i les seves maletes lluents.

Als cabells, una agulla que agafa papallones d'or.

Les celles posades com un vel sobre els seus ulls de foc.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres, 2013
Tr. i pr.: Albert Mestres

Pels volts de Sant Joan

El perfum que s'arrela

als nobles arbres de la ciutat

i a recer de la nit

amics que se sumen

a animades revetlles

vespres i nits d'estiu

de repòs i benestar

nit, llum i fum.

Dir poble i sentir-se bé.

Sentir el cor de la humanitat,

i respirar plàcidament.

Teresa Grau Ros

Cançó de l'estiu

Per la plenitud madura de l'estiu
Deixaré que les meues mans rellisquen.
Estendré els meus adolorits membres
Cap a la terra pesada i llòbrega.

Els camps que s'inclinen remorosos,
Les senderes que el bosc estora,
Tot exigeix un silenci estricte:
Perquè puguem estimar quan patim,

Que el sacrifici, que l'abundància
No resseque del capellà la mà,
Que en un assossec lluminós i noble
No muira en nosaltres l'alegria.

Així com les aigües es vessen,
El cansament pretén destruir-nos
I anem deixant-nos la vida
Quan estimem, quan vivim.

Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

Tren

Tot groc. De tan madures, les marjals

s'inflamen sota el sol. I està esgotat
el cereal, del llarg estiu de palla.
Marjals d'arròs com mars eixuts que passen
i no passa res més. El groc, terra madura.

M'és atorgada la sort d'admirar, quan enllà
de la finestra passa tot i jo
només espere a dins de cada cosa.
De l'arrossar que espera una altra sega.
De les garses que esperen el viatge.
De les sèquies que esperen
esquarterades la pluja.

M'és atorgada la sort d'admirar.

Només un home es redreça, voltat
d'espigues, perquè sent que la tardor
per fi li entra per les mans. Les mans,
precursores del gra que en els ulls s'acompleix.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Cançó de l'estrella de mar

Recordo la calda, al cel, aquell any,
les nits xafogoses, l'estiu irritant.
I a sota teníem un gran oceà...
Vaig dir, decidida: «no es pot aguantar!».

Em vaig deixar caure, estrella fugaç,
quan vaig capbussar-me... que freda que estààà!
Però vaig anar enfonsant-me i vaig acabar
com tantes estrelles al fons de la mar.

I ara il·lumino el meu veïnat;
els caps de setmana muntem tots un bar:
el nostre DJ és un calamar
i el pop és qui guanya jugant al billar.


Música: El poll i la puça



Capicua : 12 poemes amb animals per llegir i cantar. 2016
Text: Salvador Comelles
Il.: Mariona Cabassa

Les formiguetes

      Les formiguetes són
molt intel·ligents; treballen

a l'estiu, surten a buscar

menjar i omplen el rebost,

i, quan arriba l'hivern,

ja el tenen ple. No surten

amb el fred, ni amb les pluges,

ni amb la neu. Només surten

del niu quan arriba l'estiu.

Paraules estimades. 2001

Text: Conxita Pujadó Vergés

Il.: Carme Solé Vendrell

La canalla juga sola

La canalla juga sola,
la mare els vigila des del terrat;
no hi ha massa cases,
tampoc no hi ha cotxes:
el poble és encara a mig dibuixar,
ens coneixem tots...

L'estiu és molt llarg i tenim molt de temps
per seguir el camí que mena a la riera,
i buscar sargantanes,
per després fugir corrents, espantats,
i riolers alhora.

Cada dia és festa, l'escola és tancada,
passem entre els camps saludant els pagesos,
que ens deixen tastar una maduixa,
o ens diuen: "colliu les
                                       prunes
que cauen de l'arbre sucoses, madures,
si no les mengeu vindran les abelles..."




XXXIV, p. 78


Elena Serra, dins,

Tordera : paisatges emocionals. 2006

Il·lustracions: Colomer Camarasa

Estiu

Roca de vora mar,
les ones et fan fadrina
voltada de pins i atzavares
d'escuma i boira marina.

Canyes de plomall tibat
et perfilen a damunt,
els núvols et fan ganyotes
des de l'infinit profund.

Formigues i sargantanes
patrullen per les senderes
resseguint de pessigolles
les conegudes cingleres.

Vents de mil i una cares
et visiten al moment,
             garbí, migjorn, marinada,
                           llevant, terral o ponent




Lola Casas. Retalls poètics, 2001
Il.: Gustavo Roldán

Desmesurat estiu

Aquest astre vital és un volcà
que des del cim més alt, febrós eixuga
tot el que troba al pas: arrels i fruits
del temps sucós, jardins, esponeroses
arbredes, deus secretes, fins el ventre
dels prats daurats per ell; també aiguamel
del rusc d'amor; el llac de les carícies,
la dolçor de la molsa dels teus llavis...

Sense remei m'atrapa a mi ancorada
als somnis més plaents de l'estiu de la vida.
Tot davallant m'engola la tendresa
de la cara, les mans em nua amb mandra
i, clos l'alè del pit, va fent estralls per dins.

I em sento un vegetal al cor del meu desert,
com una pell de serp.
El vespre ombriu, amb festes, m'aixopluga
i em deixo anar als seus braços al ritme d'una allau.
Albiro, lluny, el núvol fugisser.
De soca arrel m'estiro al cel i crido
sense veu la tempesta: i de l'aigua, un miracle,
arribarà potser?
Potser com al vell om em naixerà una branca...
Tal vegada a la gola em restarà
l'ametlla amarga...
Encara que només he de ser cendra,
els núvols portaran veu de pols còsmica,
que cantarà els meus versos catalans
i dins el cor d'algun lector ignorat
esdevindré harmonia d'un goig nou.


Tònia Torrelles. Pleniluni a l'hivernacle. 2016

Pròleg de Miquel-Lluís Muntané
Il·lustracions d'Antoni Picas

Dansa estival

- Clara nit, clara nit de lluna plena!
Ja vénen els fadrins 
al ball de la masia,
per totes les dreceres i camins.
- Totes anit tendreu festejador,
garrides collidores,
i durarà l'amor
fins que la lluna amagui sa claror!
Sortiu a la serena
que dins la casa ja no hi cap la gent;
sortiu que anit defora no fa vent
i la cara, que el sol va tornar bruna,
us besarà la lluna!

Ja sona la guitarra
i surten les parelles a ballar.
Comença la cançó
i, dins el ritme bell,
les collidores dansen
amb volateig d'aucell.
Es perden les cançons damunt la plana
i el fum dels formiguers
munta com una boira llunyedana.

Comença a fer frescor.
Dolça la son enterboleix la vista
i, al davallar del cel la mitja nit,
la dansa i les cançons s'han extingit.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946. 2a ed.

Un dissabte d'estiu a Barcelona

A l'estiu trobo la casa buida i freda
i sé moure'm descalç per les cambres.
De vegades un cotxe passa pel carrer
i el soroll es perd entre els arbres

Dinem sense presses, amb les finestres obertes ;
els veïns han posat la ràdio molt forta.

Una noia s'aboca al balcó, en enagos ;
té els braços lliures fins a les aixelles,
i els malucs
                   una mica prims.

En dringar el rellotge avui
                                             no hi ha feina,
és dissabte a la tarda. L'estiu
és calorós i feixuc, com les dones del carrer.

Jo, a casa, davallo per les cambres, descalç.
L'aire és humit.



Vint poemes civils (1965)


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg: D. Sam Abrams

ÀREU

Que l'alegria ompli els nostres cors


Fa fresqueta les nits de lluna plena,
quan l'estiu encén l'aire d'or i orgia.
Els cims, els prats, el riu i la carena,
avets i gent són germans d'alegria.



Anton Sala-Cornadó, dins,

Antologia de la poesia de muntanya. 2011

Edició: Josep Fatjó i Gené.

18

Guarda la teva sàlvia per a les arrels i els dits per a la
    collita.
I després atura't a contemplar el fruit, com creix
    lentament,
les tardes que s'allarguen fins a l'estiu. Que et sigui
    rodó,
dins la mà tancada, i en ell reconeguis el gust i el
    perfum

abans de tocar-lo; mossega'l tota l'estona amb els ulls:
és en ells que la polpa fa més set i la pell respira
amb el fulgor de la cera. I no consentis vent, ni
    abelles,
ni que la mirin altres ulls, molt més petits,
com els de les aus quan tornen de l'hivern. Deixa

el teu nom en el verger durant la nit: hi ha mans que
    mai
no dormen i l'espera pot tornar els fruits ociosos.
Però per a ningú més aquest torna gran, a la teva boca
    promès.

Embolica-ho llavors amb la veritat abans de partir.
Cerca'l en els teus somnis. Mostra-li els dits
que un dia li confiaràs.

I així el temps el tornarà sencer al seu temps,
    vermell
i tendre, dolç, al gruix dels llavis.

Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

Cerdanya

Cerdanya, qui l'ha vista i la veurà?
En el cel llis la serra d'un blau malva.
Or destenyit de segle camps enllà
i dins les valls l'enyorança de l'alba.

Colom assolellat, oh glop de neu,
l'aigua subtil senyala sense espera
el granit blanc per clavar-hi la creu
i a l'estiu ramellets de primavera.


De Cantilena


Josep Sebastià Pons. Poesia completa, 1988

Ed. crítica de C. Camps
Pr.: A. Susanna

Fil de maragdes

TAMA-NO-O


Fil de maragdes,
ànima, fil de somnis!
Si et trenques, sigui
com en un rapte, l'últim,
més dolç, de la memòria.



Carles Riba, dins,

Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003

Flora universal

                         A Joan Mª Roger

Hauria volgut ésser inspector de boscos.
Destinat a una província remota
tota la vida anterior no hauria significat
sinó el liquen cendrós esflorat a peu d'arbre.
A l'ombra de l'acàcia predilecta
podria ignorar l'exclusió del paradís:
tota la trama vegetal i la vida densa d'humus
compensarien l'absència de dones
i la manca de geometria. Ja no cercaria
la flor blava ni el jardí simètric:
no fer res, com a destí, el satisfeia.


Valentí Puig. L'estiu madur, 1985

LLUNA MATARESA

El sol, estrac de la jornada de treball,
lent va i se colga als peus del mont.
La lluna, s'és posada en cent i un mal,
veient la llumera del tramont:
vestit de plata, llong, fi com seda,
que sigui estiu, hivern o primavera.
Així vestida, se senteix senyora,
té una estrella a costat, per li fer de servidora.
Si la nitada és freda, pren una nuvoleta,
se l'acucuja en el runco, com una flassadeta.
Ixi, està en giro tota la nitada,
com una dona lleugera, encervellada.
Quan no se veu, si plou, o és fent-se nova,
no és povidant, és colgada en qualqui alcova.
Fa candela als enamorats, ma és discreta,
i quan se basen, li foti la riseta.
Entre un bas i un carinyo lis hi dóna una ullada
però no és petègola, la boca té tancada.
Mira, uspieja el món a sota des peus,
no la trastoca arrés, afets bels o feus.
Se n'aixeca el sol, comença el maití,
se retira de pressa: és ora de dormir.
Forses se resenteix o s'és ofesa
però la veig així.....un poc mataresa.


Anna Maria Piras, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Tendreses de l'encant

Ella anava entre llibres, entre llanes

d'hivern; vestia sedes a l'estiu.

A voltes pels carrers veïns

topaven les mirades i ens miràvem.

Descobrírem la boca, les llisures,

els batecs de la vida, les remors

dels alès. La vesprada fa ressons

de les paraules per l'amor vençudes.

Ens aplega la llum, el so, la calma

amb totes les vessants del temps. Es troba

el tacte en el discurs de la memòria

que reconeix la vida i allí traça

teories a compte de l'estima.

L'estima simple pel carrer camina.

Joan Climent. Contraclaror. 1994

Pròleg: Marc Granell

Un tros de mar

Un tros de mar i un tros de carretera
evoquen bells estius, en el record presents,
ni a tu ni a mi no ens fa mal cap quimera;
trenquem en mil bocins tots els laments,
que passa un any i un altre, i la mar resta
per bé que les petjades ja no són
damunt la sorra, com en jorns de festa
quan era esclat de joia el nostre món.
Aquest mar ens convida i ens espera
i de nou ens acull com un amant
frisós de cada cos, amb la primera
onada, ran de platja, escumejant.

                                 A Carme Bastardas


Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011