L'internauta reposa

Ha passat hores davant la pantalla
fent descobertes d'adreces i noms,
ha omplert de lletres i xifres i símbols
tot un disquet, gairebé ni sap com.

Ara es passeja, al caient de la tarda,
sota la dolça claror del ponent
que d'una tendra lluïssor rosada
cobreix les formes, amorosament.
Ha trepitjat un tou de fulles seques,
les que diuen adeu a la tardor
amb una veu callada, mai oïda
entre les ratlles de l'ordinador.
La xiscladissa dels ocells als arbres,
aguda i penetrant, com violins,
li produeix com una esgarrifança,
com si l'esgarrinxessin pell endins.
Ran del camí, un hort amb tanques altes
llueix les branques d'un mandariner
que penja els fruits, com fanalets encesos
amb espurnes de sol, sobre el carrer.
La font que raja al mig de la placeta
esquitxa de brillants l'aire encantat.
És l'hora que els coloms hi van a veure...
Ell en copsa l'ardent fugacitat
i s'asseu un moment al banc de pedra,
i clou els ulls, com si volgués gravar
tot el que veu a la pantalla interna,
on mai cap «virus» no ho pugui esborrar:
ponent, fulles, ocells, els fruits, la calma
...i la font que no para de rajar...



Joana Raspall. Font de versos. 2003

Il·lustracions: Tàssies.

TRIBUT

Salve, terra dels déus i les arts nobles
que amb tanta amor i estima m'acollíreu
a la pàtria vostra! Honor cent voltes
a les seves ruïnes venerables
que es varen esfondrar en olor de gràcia,
massa feixugues de llaors i alteses.
Ja de retorn al meu escó entranyable
us regracio de bell nou, altíssims,
d'haver-me concedit poder abeurar-me
en aquestes fonts úniques i amigues
que d'adollar-nos no han cessat, incòlumes.



Josep Maria Serra. Dels déus, dels herois i dels mites, 1997

Vents

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.

Jo vull que bufe, mare,
sempre el vent de llevant,
que la calor m'ofega,
no em deixa respirar,
asseca rius i fonts
i mata arbres i camps.

Jo vull que ploga, mare,
que estic assedegat.

Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008

Il·lustracions: Manuel Granell

Quina hora és?

Quina hora és?

El tren marxa, l'ocell metàl·lic dibuixa un arc.

Segueixo amb els ulls aquests senders que travessen l'aire,

viaranys que han esculpit el rostre a cops de vent.

La distància és una cortina blanca.

A l'altra banda tu, Isis, que dia a dia m'has infantat.

La terra s'alegrarà del meu retorn.

Exultarà el desert que ha fruitat.

Ho vas escriure, Penèlope, en un paper de drap

perquè pogués abeurar-me

en la font que raja en una diana de llum.

Ara sé que els altres són jo mateix.

De RETORN

Moisès deixà l'Egipte

no tement la còlera del rei.

Sostingué l'esperança en l'invisible,

com si el veiés.

SANT PAU, epístola als hebreus

Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent. 2002

Tant de bo

Mira com pinta el sol les galtes

i s'esmuny entre les persianes

de la casa on dormen els moments.

  Sent la pressa de la calma

al llindar de la finestra

des d'on et mira el pas del temps.

  Mulla amb una gota d'aigua

de la font més encantada

el desert que se't fa immens.

  Deixa que et vegi la cara

i eixuga't amb la meva màniga

la llàgrima que et tapa el cel.

  Tira aquesta moneda a l'aire

i aposta fort que sigui cara,

que avui pot no sortir creu.

  Tria casella de somriure

al gran joc d'aquesta vida

cada cop que surti un tres.

  Digues que sí, que tu hi puges,

que no tens por de l'aventura

i potser aquest és el teu tren.

  Només veuràs ballar les dunes,

de bracet la foscor i la lluna,

si amb el cap alt mires el cel.

Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

L'ocell

Picant la clova freda d'una tarda d'hivern
glateixes per eixir, petit ocell de foc.
Veig la teva ala blava contra el gris de tristesa.
Vola, ocell, no t'empolsis d'un toc de melangia,
amunt, ales lluents. Suspès en la claror
canta, ocell, l'aigua antiga, remor de fonts i fulles.
Sota la nuvolada de la tarda i del cor
abeura't en la llum més profunda i sonora.
Per mirar i per plorar hi ha els ulls, i per somriure.
Tu neixes i et debats per un destí més clar,
lluny de cloves de plany, veu de cançó florida.




Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis..., 1990

Un cel ras

Un cel ras

com un espill sense cares,

com una pissarra neta

on escriure-hi paraules.

Un cel ras

com el cos que descansa,

com una casa oberta,

com la força d'una veu clara,

com una plaça sense fronteres,

com la font que raja,

com una pissarra neta

on escriure-hi poemes.

Cinta Mulet. Aigua dolça :  poesia per a xiquets, 2008

Il.: Laura Gual

La Serra, I

Amb les lleus passes del record

Ara camino en la nit closa

Sota aquells roures sempre verds

Salvats d'un temps de glaç i boira.

Trec el branquell que reté el cant

I la font clara dringa sota

Dels marronyers mai desflorits

Mentre bereno a la seva ombra

Mel sumptuosa del passat

Que omple a vessar les llesques rosses.

Amb els ulls clucs veig el Boixar

On puja l'heura envaïdora

Amb braços foscos com l'oblit

Que escanyaria brancs i soques.

Després m'aturo al porxo blanc.

Aviat ja cauran les ombres,

Pugen suaus pel Sot del Forn,

Des del Serrat grills les invoquen.

Encara et puc dir adéu, amic

Montseny de clines amoroses.

La pollancreda de la font

Ara roman silenciosa.

Filen falenes de record

Un vol de seda somniosa

Camí de l'alba que vindrà

Amb molt lleugers passos de rosa.

M. Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic ... 1990

Direm la veritat, sense repòs...

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.


Salvador Espriu, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015

Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

Del silenci

...I ni diríeu que sospira! Passa,
i tota cosa resta en quietud:
ve quan la gent no l'anomena massa
i el crida l'elegit esmaperdut.
Un dit damunt la boca, perquè es tanqui
d'aquesta font el renouer costum;
tot ell és de cristall, perquè no manqui
al fons del nostre pensament la llum.
Testa coberta i amb els ulls oberts,
mentre és present no l'estimem pas massa:
només t'adones que és tan bo i que el perds,
quan del fugir fa la primera passa.


                                                              09.03.1940



Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012
Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

Una font; un niu; una xarxa

Quina poca previsió,
ja no em dic
ets aquesta, vas allà, perds això.

Ara em sento com el pulmó
que respira sense pensar-se,
com les cames que avancen
sense conèixer el gest exacte
que les impulsa endavant.

Hauríeu de veure
el fil de llum
que em surt de l'alè quan parlo,
els grumolls de llum que em cauen dels ulls,
les partícules
de llum
que, sense voler, escampo.

Lamento no ser més concreta,
passar per alt, com si no existís,
l'amor que m'habita.



Anna Gual. L'Ésser solar. 2013

Epíleg: Lluís Calvo

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Per què?

Tantes veus sense resposta,
tant de dolor innecessari,
tanta vida interrompuda
al xoc brutal de la barbàrie!...
Què justifica les obscures causes
que empenyen fatalment l'espècie humana
a l'autodestrucció?
La força evolutiva?
¿Som joguina, potser, d'una llei còsmica
que fa baldera la nostra pervivència?

Si s'apaga l'espurna intel·ligent que brilla
per a bé i per a mal,
al front de l'animal quasi perfecte,
què podrà detenir l'embat voraç
de la ferocitat i la vilesa?

De què serveix representar la farsa
de creure's éssers que excel·lim en mèrit
per damunt de tota altra criatura?
Seria un frau amarg i absurd, la vida?

Deixeu que envegi la font, la roca i l'arbre
que existeixen i prou;
que no els turmenta,
sota la seva pura i simple essència,
aquest tràgic enigma
que neix i viu i mor en cada home.

p. 44



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Pròleg: Carles Duarte i Montserrat
Il·lustracions: Lluïsa Cauhé

Llibertat

No dicta l'home el lloc del pont
ni diu on serà la masia;
per l'un és la roca que tria
i per l'altre el cant de la font.



De tot i de res. 

Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

Les nous del berenar

Una fonteta raja al peu de la noguera.
Allà van cada tarda a berenar els infants:
potser la font n'imita els salts remorejants.
I la noguera, a tots, els fa de mainadera.

El més petit de tots a sos germans digué:
-Les meves nous, les meves, jo vull picar-les ara-.
Fa, saberut, el gran: -Si en vols, les picaré.
Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare:
A Mirtil no li deu el roc: és tan petit!
Quan pensa de picar la nou, es pica el dit.
-No ho creguis -fa el menut-. Agafo el roc, veuries,
sense cap dit a sota. -Ningú no el creu de re.
Com el que fa de gran es plau en tiranies!
Mirtil pica de peus i crida com un be;
i, amb el rebec, les nous, per terra cauen totes.
El gran gira l'espatlla dient: -Tu sempre botes-,
i ja oblida, amb aire superbament serè.
L'altre germà, però, que de reüll se'ls mira,
veu que Mirtil, picant de peus, en dansa d'ira,
sense saber-ho, esclafa les nous que li han caigut.
I va vers ell, distret, com de no res temut.
Pren cada nou, la menja (ningú no se n'adona).
Car, si amb plaer s'empara del guany de cada estona,
no hi escarafalleja ni se'n gloria pas.
Que el seny defuig, alhora, topades i escarràs.



Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998

Edició: Esther Centelles

Sota la lluna plena

     Sota la lluna plena, passejo fins al vell balneari
abandonat.
     Boques de bronze diuen paraules d'aigua.


     Sota la lluna,
   cinc boques xiuxiuegen
     secrets de l'ombra.



J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Les valls d'Àneu

Enllà lluny,
                   enllà al nord

hi ha un silenci verd
que canta entre muntanyes
amb ulls blancs l'alegria
de l'aigua i de la pedra
quan les mans la desperten
i en fan casa i recer;
pregària.

                    Enllà lluny,
enllà al nord.

I un llarg camí de veus
i de cossos que saben
ser terra i cel i riu,
memòria i font
                         i alba.



Marc Granell. Poesia reunida : 1976-1999. 2000

Pròleg: Vicent Alonso

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (2n)

I el Tretze? U i tres, quatre -els punts cardinals,
les quatre ales de les papallones!

L'arquetipus platònic del diví, el dodecàedre
i el centre que s'hi difon.

I els cinc senys, els cinc sentiments de l'habitud?
I aquell sisè sentit? I el cor encalentit per l'Estel!

Oh, el Binari -la dona- (no un i un: un per un),
que, resumint tot l'home, en pot fer una cort d'àngels!

I què direm del vuit, equilibri de forces?
El baptismal regenerament en fonts vuitavades!

(Fragment de la segona part)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

Homenatge a Josep Gatnau i Grau

Traç

Amb un bell i antic brial
del color de la metzina
em cenyeixo la cintura
i baixo viva i encintada
fins a la font de la seda
on el brial m'és l'intens raig
de la font del dolç beuratge
i la dolçor m'és el vestit de tela fina
m'és el tel de fulla prima
m'és el gust de la metzina
i el vol també de l'oreneta
i si ho vol també del bandoler
que us en donc brisall d'aquest vestit
perquè us en feu de mar i cel
el traç de ma cintura
damunt la brisa dessota el bes
davall pell bruna fonent a res
que encén de tot pels rals camins
del sol ponent
d'ella naixent.


(Inèdit)


Blanca Llum Vidal,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels països catalans. 2008

En un museu arqueològic

             EL VISITANT

Sembla que sou de nissaga divina.
¿Què vau manar i on vau ésser enaltit?

                  L'ÍDOL

Jo soc un déu que, voltat de ruïna,
a poc a poc perdé seny i sentit.
Cert que altre temps uns destins governava;
¿cel o muntanyes?, ¿la mar o una font?
Però, sabeu, tot record se m'esbrava:
crido molt feble: ningú no respon.


Josep Carner. Llegendari. 1999