Es fa estrany el fred

Es fa estrany el fred, després d'un hivern en què pràcticament
no n'ha fet. L'aire em porta tothora els cabells a la cara.
Furgo dins les butxaques de la caçadora buscant una goma
amb què subjectar-los; però no n'hi trobo cap.

Hi ha dies, com ara aquest, en què tot duu al centre d'un
mateix. A l'afirmació.



Cristina Casas. Al mig de les coses. 2012

Sol d'hivern

Quin dia tan fred!
El sol ha deixat
tot el seu ardor
al si de la terra
que el té enamorat.

Una gran fillada
d'ells dos naixerà.

Quan rica d'abrils
la terra floreixi,
amb quina esplendor
la il·luminarà.


Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia

Les fades bones

Les fades bones,
que han marxat a fer nones?
Fa temps que no se'n sent parlar.
I si han fugit d'homes i dones
i s'amaguen al fons d'un volcà?
O tal vegada han anat a la lluna
en cerca de fortuna.
Què podien fer, si no?
No les contractaven
ni sortien del racó.
Tot el dia allà, que s'esperaven,
al seu castell en runes, amb la por
de quedar per sempre sense ocupació.

Per compte d'elles sortia
a buscar feina pel dia
una bruixa xicarrina,
de tarota punxeguda,
tota seca i cantelluda,
que es pelava de fred perquè
no duia gavardina.

Tan aviat com la veien tornar,
totes au, a preguntar:
«I doncs, com ha anat?
T'han fet cap encàrrec?».
«Deixeu-me, feu-vos-en càrrec,
deixeu-me respirar,
que mig m'he ofegat...».
«Però com ha anat?».
«Fatal!
Hi ha una crisi general.



(Fragment)



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

Les formiguetes

      Les formiguetes són
molt intel·ligents; treballen

a l'estiu, surten a buscar

menjar i omplen el rebost,

i, quan arriba l'hivern,

ja el tenen ple. No surten

amb el fred, ni amb les pluges,

ni amb la neu. Només surten

del niu quan arriba l'estiu.

Paraules estimades. 2001

Text: Conxita Pujadó Vergés

Il.: Carme Solé Vendrell

Quan els grans arbres cauen

                                 When great trees fall
                                     Maya ANGELOU


Quan els grans arbres cauen
a l'altra banda del món es desperta algú
a qui havien anestesiat perquè dormís.

Quan els grans arbres cauen
potser encara queda gent dins les esglésies
perquè els sacerdots es puguen confessar.

Quan els grans arbres cauen
hi ha qui prova de fer esclatar bombes
mentre uns altres omplen pots de confitura.

Quan els grans arbres cauen
es trenquen els papers que signaven un acord.

Quan una gran dona cau
els mestres continuen obrint cada matí les escoles
i al mercat arriba el peix fresc directe de la llotja.

Quan una gran dona cau
amb ella sempre en cauen dos més:
la que la segueix buscant en la gent que s'hi assembla
i la que observa a la que no la deixa d'enyorar.

Quan una gran dona cau
el paisatge queda nu com una bústia sense cartes.

Quan una gran dona cau
tot el fred del bosc s'instal·la en una casa.
I ni una primíssima línia de sol
travessa al bosc els troncs dels arbres
o entra per la finestra d'una casa amb dol,

quan una gran dona cau.




Àngels Gregori. Quan els grans arbres cauen. 2018

A les envistes de l'hivern

Si tens temor quan penses en el fred
del teu hivern particular, recorda
que, a més de les guitzes de l'atzar,
s'oculten les sorpreses que sembrares.
No et fallaran els guanys aconseguits,
com, als vespres dels teus millors estius,
el setí d'una mar amb llums de posta,
i alhora tot allò que és el llevat
de més goig i de noves aventures.
I adona't que, al recer de les paraules,
fins ara la tardor t'ha estat benigna.



Antoni Prats, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 101, p. 29

Déu

Jo, que vaig ser cendra abans de l'incendi
i vaig ser mut tancant el jardí primitiu,
ara caic a la lucidesa de l'aigua, de l'ona.

Tan senzill com això: caure al mar,
aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,
al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.

Jo, que havia de lluitar contra la força,
que tenia espatlla d'ocell, que feria l'aire
amb les plomes i traspassava els límits del laberint

ara caic. Sóc Ícar, l'ebri d'orgull, el veloç,
l'al·lucinat, l'embriac d'aire i de sol. Que breu el vol!
Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.

I nedo, tan senzill com això. Revisc
cada racó de casa, de muscle, d'humor.
He tornat al sepulcre de l'ull i de l'aigua.
                                                     Recomenço.



De Kore



Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), dins, 

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

Tardor

Parlo del mar a la tardor,
quan nedem per un bosc de fulles caduques.
Cada cop serà més freda l'aigua, més gebrat
el camí. Però no defallirem. Estimarem l'hivern
com una síl·laba més dels nostres noms, ben abrigats.




Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016

Pr.: Antoni Pladevall i Arumí
Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

Sinopsi

M'afluixaré els cordons ーpermetㄧde les sabates.
O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.
                           VICENT ANDRÉS ESTELLÉS



Descalceu-vos les pors
quan l'aigua hagi mullat
totes les sabates
del món on els valents
encara duen els mitjons
arrapats als turmells.

  Canseu-vos els pulmons
inflant amb silencis
els globus de la festa
i deixeu jugar els nens
fins que cada silenci
esclati en soroll.

  No deixeu de vagar
per l'absurd impossible
de les hores verges
mentre avanceu fidels
pel camí que la raó
ja ha tastat.

  I al capvespre més fred
de l'hivern de les mantes,
mireu que, segons com,
llegint-vos els ulls
no us recordeu
què volíeu tapar.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

Tardor

s'atansa el fred,
és la llarga espera
de la primera pluja tardoral.
grallen els corbs en el límit dels prats,
les bardisses ja callen: se n'han anat
cap al sud els ocells.
de núvols s'enfosqueix el cel,
més angosta és la ronda de les gavines.
és tardor també per la sorra:
a les teves mans, ja no llambra.

per als adults, les primeres gotes són un signe:
tornaràs a dur sabates, tornaràs a escola.



Yael Langella, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed: Antoni Tort Bardolet

Poema d'hivern

Planava la temptació de rendir-se
(La guerra bullent. La pressa)
I tu eres a la Rússia,
mirant cada cosa.
Encara que no hi hagués demà.
En el paisatge, pretextos
per distreure el fred i continuar.
Llavors arribà l'hivern,
el febrer és inconstant
i et ve a veure. Vaig mirar dintre meu:
els dies no passen en va.


María do Cebreiro, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

A través d'aquests ulls

A través d'aquests ulls he vist els rius

de la muntanya, els cims nevats,

els boscos fràgils. L'aigua que rellisca

tot baixant mentre encercla els còdols grisos.

A través d'aquests ulls he vist el mar

i les ones que mostren tan impúdiques,

al ventre despullat, petxines blanques.

A través d'aquests ulls he vist els astres

i he sentit el xerric que fa la lluna

les llargues nits de fred.

A través d'aquests ulls he sentit el dolor

que s'escampa per l'aire

i corre indiferent pel desert dels carrers.

A través d'aquests ulls estimo el llarg silenci:

el teu, el meu, aquell que ens fa escrutar

el mar, el vent i els astres amb gest interrogant.

M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000.

L'ocell

Picant la clova freda d'una tarda d'hivern
glateixes per eixir, petit ocell de foc.
Veig la teva ala blava contra el gris de tristesa.
Vola, ocell, no t'empolsis d'un toc de melangia,
amunt, ales lluents. Suspès en la claror
canta, ocell, l'aigua antiga, remor de fonts i fulles.
Sota la nuvolada de la tarda i del cor
abeura't en la llum més profunda i sonora.
Per mirar i per plorar hi ha els ulls, i per somriure.
Tu neixes i et debats per un destí més clar,
lluny de cloves de plany, veu de cançó florida.




Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis..., 1990

Fa molt fred

On és? Fa molt fred.

Diríeu que glaça.

Una dona passa

per un caminet.

Una recolzada

l'engoleix, enllà.

Potser la ratxada

del cerç la tombà.

La neu ja no es fon,

la penya es fa musca,

i l'última busca

no corre pel món.

En el rec contort

és tota aturada

l'aigua envidriada

com un ull de mort.

Els camps són transits.

Diu l'arbre en la via:

- Mireu ma agonia -.

I eixampla sos dits.

Josep Carner, dins,

Les quatre estacions. 1996, 2a ed.

Edició: Eulàlia Valeri

Il·lustracions: Àngels Tomàs

El temps en ordre

Pare, la mar -irrevocable i justa-
arrima al port la càrrega dels dies,
a coberta del fred i de la sal.
I en els bocois de plata que administres,
poses atentament el temps en ordre.
Fora, on ja no estem per a obeir
el referent fidel de les muntanyes,
apunta el vent a penes sobre l'aigua;
la terra, dins, exili de la mar,
segueix sense perdó les seues lleis
que contra el cos i des del cos les dicta.



Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

De vegades

De vegades dius que no m'entens.
Te'n recordes del gelat de pebre blanc del tailandès?
Fred i calent, delicat i salvatge.




De La temperatura d'uns llavis. 2002



Teresa Colom, dins,

Nit de poetes, Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes). 2008
Portada: Humanité, d'Alexander Calder

Invitació

Un altre cop s'ha mudat blanca l'illa:
els ametllers s'il·luminen de flor.
Tota la terra de bell nou s'abilla
i en la hivernada vetlla ja el ressò

del cant de la sirena en la conquilla,
de l'ombra amable quan és el temps bo,
de la poncella que espera una filla
que en primavera ha d'oferir-la en do.

Veniu i contempleu-ne l'espectacle,
vós que en ponent palpeu encara el fred.
Lluny del caliu o del sol d'hivernacle,

solcat el cel amb remors de fuet,
viureu un temps en terra de miracle:
en tornar a casa encara en tindreu set.


Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

Davant la neu

Com és de bella la muntanya de Zhongnan

El seu cim cobert de neu forada els

   cabassets de núvols

El bosc brilla sota un cel serè, blau

A la ciutat, al capvespre, el fred esdevé vigorós

Zu Yong (699-746?)

 Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo

Amb cal·ligrafies de Shi Bo

Traducció catalana de Núria Periago

L'orquestra

Per la nit, quan sec al llit,
miro per la finestra i veig una orquestra.
Una orquestra d'estrelles
que són meravelles.
Cinc toquen el violí
i se sent un so molt fí.
Quatre toquen el trombó,
neix una dolça cançó.
La flauta va sonant
i la lluna ho va escoltant.
Els cants de la resta i la seva alegria,
transformen la nit en la llum del dia.
La nit és humida i fa molt de fred,
tanco la finestra, estiro la roba i em quedo adormida.
Aquesta nit he somiat,
que els petons de les estrelles
al meu llit han arribat.


Anna Capella Ricart
2n cicle d'Educació Primària
CEIP La Sedeta


Jocs Florals Escolars : certamen literari : Gràcia 2006

Hivern

Quin temps tan fosc i galdós!
Ara surto de l'escola...
         i el sol ja ha tocat el dos!

El dia se'm fa molt curt,
la tarda llarga i pesada.
Vull poder tornar a la plaça
a jugar fins la vesprada.

Trec el nas per la finestra
i veig el carrer desert.
Tothom està dins de casa,
on vols anar amb aquest fred?

Però el temps amb pressa corre
i marxarà el fred tan viu.
Tornarà la primavera...
         i ben aviat serà estiu!



Lola Casas. Poemes i cançons de les quatre estacions, 2003
Il.: Linhart
Comp.: Àngel Valverde