A ZÜS DES D'UN PRAT DE LES VILES DE PRUIT

Tremolo en llocs diferents
en nombre i pes i mesura.
Prop de tu em sento més viu
al teu país i defora.

El temps se'm nua al voltant
i em pesa com una llosa.
Si el desig crea memòria,
tot el futur es desola.

El temps se'm penja del coll
com una mola de pedra
com una pedra que roda.

Potser aquest prat de verdor
i l'aire que l'escabella i pentina
em distreurien de mi
em llevarien les sobres.

Potser aquests versos herbosos
arrelarien en terra
i viuria en un sol lloc
jo els meus versos alhora.

L'espai se'm penja del coll
com una mola de pedra
com una pedra que roda.

Les vaques s'han encantat
em miren com si els fos bo
de veure com me les miro
la post del pit que se m'obre.

L'herbei tremola en el vent,
espai i temps s'hi congrien,
fimbren, s'hi gofren i udolen.


Estiu 1982

Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 83-84

Som la paraula

Antioda

Si el present és el passat del futur,
aviat, per a pintar una paret amb quadres
penjats, no caldrà despenjar els quadres.




Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

Mentre t'explico

   Mentre t'explico un conte, veig en la penombra
els teus ulls, molt oberts.
   Mirant-te, com em reca el futur!


   Res comparable
a aquest plaer tan fràgil:
   mirar els teus ulls.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

Temps

No em canso de viure,
la vida em passa lenta,
no me n'adono i han passat vint anys.
El relatiu s'amaga en l'absolut,
la mort en la vida.
No em canso de viure,
el futur em tira endavant.
Contemplo el mar
sota el cel atzur,
sota un núvol blanc.
El pensament en braços d'una gavina.



Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

Pompeu Fabra: Impressió

Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.

Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.

Et recordo allunyat  no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.

Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.


MIQUEL ARIMANY
 Barcelona, 1920


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

Paciència

PACIÈNCIA
no significa
lentitud,

sinó exactitud
en l'encaix final
       d'allò que és
       amb allò que desitjàvem que fos:

el lloc on la plomada
        retroba
el llinatge vertical
dels avantpassats,

        s'atura
        la vibració

i la terra ens demana
sense més dilacions
d'alçar-hi casa i futur.



Gemma Gorga. Diafragma. 2012

Fotografies de Joan Ramell

Cant de març

Oh cel, de nou amb la gran torxa encesa!

Deixo recances i colgat caliu.

Torna a mos ulls el goig i l'escomesa,

pollanc al vent, tot el meu ésser viu.

       Jo cantaré com lluen les bardisses,

com neixen llucs, encara avui secrets,

com volten l'aire, d'un no-res felices,

les esperances amb els ulls distrets,

       com les futures dolces estimades

senten, en nou misteri, batre el cor,

com l'arbre que fou erm en les ventades

és resseguit per teranyines d'or.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Futur esperançat

La lluna vessa claror platejada

sobre l'ona turgent que amaga el peix,

el de l'escata que brilla irisada

i omple la xarxa amb abundor i escreix.

Ric de la pesca, en ser la matinada,

brut de sorra i suor, de sal i greix,

el rude home de mar veu a l'entrada

muller que vetlla i fillada que creix.

Talment els fills contempla Catalunya:

cadascun d'ells o ploma o eina empunya

i del demà travessa el dubtós mur.

És el treball que comporta riquesa

l'única clau que ens obrirà amb certesa

la porta esperançadora del futur.

De Catalans en mar

Albert Pera i Segura

Mataró

Segon premi 1996

Tres anys de poesia marinera. 1999

Direcció: Vicenç Roca i Garrigó

Il·lustracions: Joaquim Budesca

abismes

Omplo els dies de futur

i perspectiva,

de vertigen conreat

al caire de l'abisme dels teus ulls.

No deixis mai de mirar-me,

                                             vida.

Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012

El poema de l'optimisme té tres temps

El primer és el pròpiament narratiu ja que parla del passat
En el temps dedicat al present la narració cedeix al diàleg ja que amb
      algú present sigui home o Déu no es pot parlar en tercera persona;
      només es pot escoltar, dirigir-li la paraula
Pel que fa al temps del futur domina el llenguatge del cor ja que hom
      capta allò futur només quan pot dir nosaltres




Santi Pau. Mai donada per certa del tot, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 83 (setembre 2005), p. 93

Núria

La nit se'n va i es fonen les estrelles

a poc a poc, cada una al seu albir.

La lluna es pon per coll de Finestrelles,

és hora de silenci o de sospir.

Sembla que apunta una lluor rosada

per orient, difosa en l'horitzó;

ja s'entreveu l'altiva serralada

com un gegant dorment esglaiador.

Les congestes als cims brillen porugues

empolsinades d'or amb claps d'argent.

Al pla hi graviten ombres i marfugues

en jaç de terra, cara al firmament.

I de prompte la llum es tornassola;

s'ha emmirallat en l'aigua de l'estany,

davalla pel coster, s'ajeu, rossola

i anguileja als revolts del viarany;

Omple les valls, esclata a les carenes,

rellisca pel pendís fins ara obscur

i resplendeix en les blavors serenes;

és el sol!... rel de temps, clau de futur.

Tusta a l'ample portal del santuari

bon punt arriba a baix cada matí

i es detura al cancell: no gosa entrar-hi,

que a la capella hi ha un brillant més fi.

Dessota l'arca de pedra arrecerada

Maria fixa els ulls en la foscor;

uns ulls càndids, oberts -posta i albada-

tallats, potser, per mà d'algun pastor;

Uns ulls que brillen en l'altura ombriva,

que ens mesuren el seny, el sentiment

i el fel desesperat de la geniva;

ulls miraclers que ungeixen sol i vent.

Al seu entorn sol aplegar-s'hi el poble

amb el mateix fervor avui que ahir;

són gent humil i recta, raça noble

avesada a lluitar contra el destí.

I aquesta Verge tosca, fronterera,

símbol de l'esperança que no mor

enmig d'un món de neu i venteguera,

els polsa el sentiment a dins del cor.

Venen de les contrades catalanes

per damunt, per davall del Pirineu;

tenen la sang i l'ànima germanes

i es commouen igual quan els mireu.

Tots són fullam de la mateixa alzina;

la neu i el torb no l'han pas abatut.

Li fruiten brancs a l'heretat veïna

mes, el lligam d'arrels no s'ha romput.

¿Com conserva el vigor aquesta soca

que amb tants brots esqueixats ha resistit?

Si bé no cull l'esplet que li pertoca

té nervi, ufana i somnis d'infinit.

A l'hivern quan l'ermot i la pastura

s'abriguen amb mantell immaculat,

dreta allà al fons de la capella obscura

la Verge és una flama, un punt daurat.

I vigila els pradells, el gris dels dels rostos,

les carenes batudes pel gran vent

que xiula en travessar els indrets angostos

i s'aferra al Puigmal omnipresent.

Verge de les set valls puixants, galanes,

guardeu-les bé, no els torbin el repòs;

les de França tothora catalanes,

i les d'aquí plançons del vostre clos.

Déu vos salve Maria, flor de Núria,

rosa d'argent que mira a dos vessants;

Verge de soledats que en la foscúria

ompliu de llum el cor dels catalans.

Viola

XXXIII Jocs Florals de Muntanya A. E. Icària

Teresa Badia i Vidal, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011

Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
       d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons
       i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
       i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!

....

Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
       als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...    

                                                     República Dominicana, 1940





Fragments

Agustí Bartra, dins,

Nova antologia de poesia catalana. 2013

Edició: Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila

Futur

                 (homenatge a Brossa)

ABCDari
ABCDara
ABCDemà
ABCDahir
             Has vist, mare?
             Ara, ja sé llegir!


Lola Casas. Retalls poètics, 2001 ; il. Gustavo Roldán

CENT COMPANYS PER A UN COMPANY

Recordança d'una casa que petjo, diari i maldestre,
cap a un futur de promeses no concertades,
cap a l'aura dels vins i del pa,
cap al mot agredolç del meu poble,
                                                          del teu,
abandonat a sirtes on encallem la nau,
on despullen el nàufrag de parracs i d'esperances
a sol ixent o de nit,
quan l'alba és nostra,
quan sempre ha estat nostra i tu,
                                                      company,
camines prop meu en la tarda vermella, tempestejada,
i, embriac de branques altes,
evoques el demà des de la terra
on som terra de vius i de morts,
l'onda més fonda de l'onada,
antics i precursors, President,
d'una paraula més clara i tan teva: Catalans!



Manuel de Pedrolo, 1970, dins,

Celdoni Fonoll. La Poesia al carrer, 1977

Sobre aquesta pedra

Sobre aquesta pedra
mirareu florir
el temps que ha passat
i el que ha de venir.


XIV

Vicent Andrés Estellés. Balanç de mar. 1999

Comiat

Fa un any i un mes, lector estimat, que, puntual,
cada dijous, t'he escrit un vers de circumstància.
I com que tot, en aquest món, té el seu final,
avui et dic adéu, i no ho faig pas sense ànsia.

No he estat gens metafísic ni gens avantguardista
(són dos pecats que mai m'hauria perdonat!),
ni tampoc ha adoptat la posa de l'artista
que escriu sempre al dictat d'una divinitat.

He volgut simplement confegir un vers decent
i arrancar-te dels llavis el símil d'un somriure,
disposant les paraules un poc alegrement
per fer més suportable la rutina de viure.

En un futur proper, quan compris el diari,
abandonat del tot el meu constant rimar,
si mai tens un dijous tocat per un desvari,
estaré molt content, si em trobes a faltar.

Salvador Oliva. Complements circumstancials. 1998

Anton Webern

Són bombolles de so
que esclaten en el buit.

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.

Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.

Són precs que condueixen
a una puresa estranya.

Són notes que procuren
ser alguna cosa més.

Són crides a un futur
de possible harmonia.

(De Perpectiva de cambra amb habitants)

Feliu Formosa. Feliu Formosa, 2000

Tossudament alçats

Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.

De bell nou,
i deslliurats d'enyors,
gent d'allà i d'aquí ens donem el dret
a escriure el futur,
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins l'art de viure.

Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
El desig d'un nou món
des de les nostres arrels.
Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
Som aquí fermament
per conviure l'univers, l'univers.

Coneixem
les pedres del camí,
no és només un somni
també és mesura de la llibertat,
l'anhel que neix en cadascú,
l'afany que ens acosta al futur,
que es fa de tots si ens donem la mà
per fer un món possible.

Novament,
i deslliurats d'enyors,
som aquí
tossudament alçats.
Som aquí.



Lluís Llach

Poesia: una visió personal

Al principi hi havia la Paraula
Sant Joan 1:1


Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.




Marta Pessarrodona

Dia Mundial de la Poesia 2011