Pompeu Fabra: Impressió

Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.

Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.

Et recordo allunyat  no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.

Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.


MIQUEL ARIMANY
 Barcelona, 1920


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

68 | Amat i amic

                                            Creure és voler creure.
                                                                         JOSEP PLA


Si creure és voler creure que existeix més enllà
una vida més alta sense ahir ni demà,
¿per què m'és tan difícil decidir-me a acceptar
que des de l'altra vora tu m'allargues la mà?

Espero, espero encara, desesperadament,
que tu ―quina part teva: el gest, els ulls, la ment?―
des d'algun lloc que ignoro ―el cel, la nit, el vent?―
continues amant-me, continues vivent.

Vull creure ―però costa!― que el teu cos, immortal,
s'ha integrat en el cosmos, en el món vegetal,
en la pluja de vidre, en el tramuntanal.

Oh, poder descobrir-te en la gran quietud
de l'arbreda adormida, de l'herbei de vellut,
i en el riure tendríssim de l'infant que ens has dut!




Carme Guasch. Poesia completa, 2005

Temperatura humana

Deixo, immòbil,
la mà sobre el teu braç.
No és carícia
ni reclam
ni un gest atzarós.
Vull percebre'n la tebior,
encertir-me de la vida
que et solca les artèries.

Com aturar la mà sobre el corrent del riu.



Cèlia Sànchez-Mústich. Temperatura humana. 1994

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.

Llibre del cor

Era de sac,
llepat pel batec
d'un home bo.
Tal volta, obert,
escrit a poc a poc
amb gest d'amor,
foll, si més no,
d'un audaç turment.




Josep-Ramon Bach. Diorames. 1975

Pròleg: Joan-Pere Viladecans

Núvols

Blava,
condenses la immensitat del clos
als iris.
Contemples
com els auguris van enganyar-te.
T'encomanes al silenci,
i conclous
les respostes amb un gest.
Has après dels núvols.



Sandra Domínguez Roig, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013

A través d'aquests ulls

A través d'aquests ulls he vist els rius

de la muntanya, els cims nevats,

els boscos fràgils. L'aigua que rellisca

tot baixant mentre encercla els còdols grisos.

A través d'aquests ulls he vist el mar

i les ones que mostren tan impúdiques,

al ventre despullat, petxines blanques.

A través d'aquests ulls he vist els astres

i he sentit el xerric que fa la lluna

les llargues nits de fred.

A través d'aquests ulls he sentit el dolor

que s'escampa per l'aire

i corre indiferent pel desert dels carrers.

A través d'aquests ulls estimo el llarg silenci:

el teu, el meu, aquell que ens fa escrutar

el mar, el vent i els astres amb gest interrogant.

M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000.

Mira'm als ulls

MIRA'M als ulls sense por dels espills
que et mostraran el solc per altres mars.
Mira'm als ulls i et parlaran d'aquell
primer llibant que va amarrar la barca.

Un jorn l'abandonàrem, era vella?
Ens envaí nostàlgia d'altres mars,
ens atrapà el vertigen de tempestes.
Sentim dels ports, encara, els drings dels gots
que defugint l'oblit perdien albes.

Mira'm als ulls, veuràs la placidesa
d'aquest retorn al port de la bonança.
Ara refem amb gest molt clar i precís
els vells contorns d'aquesta lluna nova,
que sobre el mar dibuixa finament
el punt exacte on vam deixar la barca.


Pels camins remorosos de la mar


Quima Jaume. Poesia completa. 1995

Pòrtic de Maria Àngels Anglada.

Contra la desesperança

   

                            (Diàleg amb Guadalupe Grande)

                     Perquè encara naix fills amb l'alegria
                     de saber-se-la en la pell i la batalla.
                                                        Marc GRANELL




Com si un alfabet fora
            llindar de sol estricte

Com si la bellesa fora
            equilibri damunt la llum

Com si la lluna fora
             obscuritat definitiva i nostra

Com si un gest fora
             tatuar banderes blanques a l'aire

Com si les paraules foren
             encara la pell possible

Com si el silenci fora
             regal eloqüent de les mans

Com si un bes fora
             precís contra la solidaritat dels núvols

Com si la terra fora
             precipici fèrtil d'ales

Com si els somnis foren
             arrel imprevisible de l'aigua

Com si cada poema fos
            un bosc on respirar



Begonya Pozo, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 108 (març 2017)

Infants d'Eivissa acompleixen

Infants d'Eivissa acompleixen
l'inexorable fat. Juguen
dia i nit a la plaça o seuen
a la càlida ombra d'un porxo
(exactament com feien,
de petits, llurs pares).

Les paraules de la pítia
són paraules dels déus,
¿per què, doncs, rebel·lar-se?

Tanmateix, nosaltres, Eivissa,
no viurem d'oracles
i lluitarem per fer nostra
aquesta teva, grisa,
terra de misteris.

I cada gest d'una mà punyint
l'aire suau de les illes serà
l'instant fred de l'aigua
del riu mai no-idèntic.

I cada veu enlairada
l'estigma inesborrable
de la veritat foscament
amenaçada.

I cada gest, o veu,
o mà, o petit moment
de la vida de l'home,
el dring d'una gota de la vida nova.



II, L'aire, difícil transparència


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

Capvespres flonjos

Què hi fem aquí?
                           I la gent que enraona
defora, de què parla?

Se'ns omplen massa de presències incertes
aquests capvespres flonjos
amb pols de temps perdut que dilueix
el perfil dels objectes.

Tensem bé l'arc del gest,
perquè el cos, pacient, retrobi la perduda
cadència, l'afany de restablir,
mot rera mot,
el foc de tots els horitzons possibles.



Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Potser vindrà un temps

Potser vindrà un temps en què
coneixeré tot gest teu.
En aixecar el cap sabré
si estàs cansada o irreverent
o tan sols desitges una moixaina.
Un temps vindrà en què la certesa
serà més aclaparadora que el misteri.
I vindrà un dia en què
agafaré la teva mà nuosa
amb l'esperança de ser jo el primer
que deixi per sempre la presa.

Inèdit



Paolo Agrati, dins,


XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017
Traducció: Ursula Bedogni

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Un sol mot

La mesura la dona el sofriment

i també dona el goig i l'esperança.

Volguem contra corrent i a cada riba

hi ha gent que ens recrimina i ens combat.

I ara propòsits i silencis fan

un sol recer i a l'arbre de les hores

el temps detura el temps i s'hi emmiralla.

Tot és risc i fulgor enllà del gest

i quietud de bosc a l'esplanada

dels anys i dels projectes. Molt endins

hi ha el neguit que desvetlla poderosos

contrallums i l'arena en què tota aigua

s'exalta i mor.

                      Xarxa de vent, la tarda

sotmetrà l'infinit a la mesura

d'un sol mot: som. La resta és pura anècdota.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Esmicolant les hores com sauló

Esmicolant les hores com sauló
d'empedreïdes tardes, em pregunto
si el més indispensable és la certesa
d'haver acomplert propòsits.
                                              O potser
seria molt millor deixar lliscar
aquest riu imparable d'anys i nits,
anar endolcint la veu i el caminar
amb el guany generós. I haver acollit
la feina, les paraules i les hores.

I el gest callat i franc del teu mirar
em fa alentir neguits, paisatge aquós.



Mireia Lleó, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, p. 49

Refrany

De vegades es pot odiar
un gest de l'estimada,
un perfil del seu cos,
una mirada,
i això és també domini
de l'amor.


Pere Rovira. Distàncies, 1981

El llaüt del budista Jun

En baixar del Mon Mei,
el monjo de Shu toca
el llaüt.
              Un sol gest
de la seva bellesa
i escolto com el vent
bressola la carena
i l'aigua baixa fresca
pels empits de la vall.
Com s'abracen les notes
a un campanar de gebre.

Mai no s'acaba el dia
a la muntanya blava!



Josep-Ramon Bach. Viatge al cor de Li Bo. 1997

Sextina a un clown extraordinari

   Dimitri* us cedeix el riure
i en el mar de la lluita tot és joia,
i la pista o l'escena amb els seus gestos
s'omple de llum, no puc destriar límits:
la mímica navega amb tota força
i encén estels damunt la seva cara.

   Porta la lluna a la cara,
i dins la plena llum, com de per riure,
tot salta amunt; no puc cobrir la força
amb què s'emporta cor endins la joia:
trena de plomes us eixampla els límits
i aprima l'herba amarga amb gags i gestos.

*El famós pallasso suís.



Fragment.


Joan Brossa. Viatge per la sextina : 1976-1986. 1987

Cada gest

Com a la fulla el sol,
com a les arrels l'aigua,
com al pol·len el vent,
com a l'arbre la saba.

Com al peix les aletes
i la tela a l'aranya,
com caragol que duu
sempre la seva casa.

Com la mel a l'abella,
com al liquen és l'alga.
M'arriba cada gest
teu i cada paraula.



Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pròleg de David Jou i Mirabent

Elegia: dels ulls...

dels ulls que no hem mirat fins al final,
de la llum incrustada a la retina,
del gest ambigu i l'aire casual,

Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

Ara és demà

                 Al Demà

Ara és ú.

Ara és tu.

Ara és truc.

Ara és llum.

Ara és vull.

Ara és suc.

Ara és gust.

Ara és bo.

Ara és hom.

Ara és ton.

Ara és mon.

Ara és món.

Ara és mots.

Ara és fort.

Ara és sort.

Ara és flor.

Ara és fets.

Ara és gent.

Ara és gest.

Ara és veu.

Ara és vers.

(Fragment)

Clàudia Viladrich. Si fa sol, 2007

Dels teus gestos als meus, amiga

Esdevinc tan assimilat a la teva imatge,

que ets tu mateixa aquesta gran dolcesa

que em dibuixa els pensaments.

Detures alguna cosa com qui empara.

Amiga meva,

els moments que gomboldo recordant-te

se'm reclinen al pit.

Els braços creuant-se'm fins als muscles,

em sento emmantellat per tu.

Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995
Ed.: Rosa Sayós i Santigosa