La rosa

La rosa

té un batec de cosa viva

que forma part

del nostre propi alè,

i quan l'abril

encara no ens arriba

ens enyorem,

i no sabem per què.

Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracions: Glória Garcia

El nen de la rutlla

El nen de la rutlla  - Guinardó - Barcelona - 27.01.2018

simfonia

                                                  a mónica.

                                                                              a guillem.

                                                 a la música que compartim.

aquest conglomerat de partícules,

de llums, de focs i de forces,

aquesta massa de cèl·lules

que pateixen fred, deleroses,

porugues, afamades, que criden,

que ploren, que riuen, que estimen

i odien, que trenquen la llum,

que vegeten a l'ombra, que viuen,

que sobreviuen, que moren,

aquest embull de líquids,

de minerals, aquesta barreja

d'humors, de dolors, de plaers,

aquest petit món que anomene jo

un dia es desfarà, s'escamparà

i esdevindrà llum, s'endinsarà

en la terra i serà terra,

crearà mons, esdevindrà peix,

esdevindrà escata o voltor,

serà aigua o brànquia, serà fulla

o saba, serà núvol i pluja,

pedra i volcà. galàxia avui que dansa,

planeta o sol al centre de l'univers,

primera onada d'un oceà primer

que romp contra la meua platja,

als acords d'aquesta música

on el món comença

un cop més.

Anna Montero. Teranyines. 2010

Agèrat (Achillea ageratum)

Isidre Blanc

Tardor

El vent de la tardor arriba, Amor,
amb remolins de cendra
de tants focs que al llarg d'aquest
estiu han cremat. Però el bosc
és ple de pau. Tots els colors
del groc m'arriben dins d'aquest
bosc ple de silenci on els
ocells han emmudit, i els arbres
a poc a poc van adormint-se
com en lent son que porta vers la mort.
Amor, no temis, res no mor
enmig de tanta calma,
la terra gesta la vida nova que vindrà.


Quima Jaume, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició: Vinyet Panyella

A l'aire lliure

XXXI

A l'aire lliure
un sol rialler.
Profund groc endins,
en allò que és petit,
la llum purpúria,
els jardins del joc,
la pell de la innocència.


XXXVII

La terra,
el goig, la pluja,
l'olor porosa, l'aire xop:
la reminiscència que creix.




Jordi Carulla-Ruiz. L'escorça i la mel, 2007
Pr.: Jordi Pàmias

D'aquest balcó al d'enfront

D'aquest balcó al d'enfront, distància
entre dos ulls -capvespre
a la tardor-, grocs i vermells hi cruixen.
Quin gust de pastetes pels dits!
Seguits sorolls de seda.
Fanals brodats als arbres.
                                          Demà...


VI

Josep Piera. Dictats d'amors : poesia 1971-1991. 1991

Pròleg: Eduard J. Verger

Elegia: d'aquell moment que...

d'aquell moment que tanquen les botigues,
d'aquell cel blau que surt a les postals,
d'aquell groc de les fotos més antigues,




Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

Les roses grogues de Lykthea

Lykthea porta roses damunt de la pell bruna;

de roses que es destaquen prop l'or dels seus joiells.

Porta enfilalls de perles tots blancs com clars de lluna

els braçons bruns i mòrbids ornegen els anells.

Lykthea porta roses dintre dels pits clotades:

són els trofeus esplèndids de sos amors llunyans.

Lykthea encara ostenta la força en les mirades

quan pensa en els idil·lis dels seus darrers amants.

Ara sa casa resta ja tota sossegada.

Lykthea surt al pòrtic al caure la vesprada.

Mes passa el temps ... les roses davallen del seu pit.

Lykthea té en els llavis encar la jovenesa

i encara té el prodigi suprem de sa bellesa.

Mes els amants no tornen... Les roses s'han marcit.

Vicenç Solé de Sojo, dins,

Antologia de la poesia modernista. 1990

Editor: Jordi Castellanos

Santa Fe, primaveral

Enllà del prat, l'ermita

que presideix la vall,

tremola de petita.

Quan, del migrat batall,

en el cloquer mesquí

ressona el primer toc,

un núvol de setí

com un insecte groc,

peona, extasiat,

de la blavor del cel

per l'ònix laborat.

Pausat, respon un bel,

agulla en el vellut

d'aquella quietud.

Guerau de Liost, dins,

Dotze poetes catalans contemporanis. 1. 1979

I les violes

I les violes, tan cantades pels poetes,

pels més joves i humils, qui les oblidarà?

Feliç qui al senderol, bosc endins, pot lligar

d'una herba un ramellet, violes violetes!

(Fragment)

Josep Sebastià Pons. Poesia completa, 1988

A la rosa

No dir-te, millor que tot.

Guardar silenci, emmudir.

Respectar la teva evidència.

Josep Palau i Fabre. Poesia, teatre i contes, 2005

#15o2011

La xarxa encomanada

Vull anar a la pesquera en nit de lluna,
quan tot serà pintat d'encantament,
amb la rosa al capell, com signe d'una
ànima fresca, abandonada al vent.

Dansarà com podrà la barca bruna:
estel ni calafat no n'han esment.
Jo hi aniré pescant, a la fortuna,
paraules en neguit de pensament.

I com que amor es passa de soldada,
mai no serà l'art meva carregada
del peix que es dol en cuejants combats.

La xarxa des d'avui encomanada
tindrà un miler de resplendents forats
sense senyal de corda pels costats.


Josep Carner. Poesia. 1992

Països Catalans

Un camp de blat ens il·lumina el groc
i darrera l'aiguat vindrà el vermell;
aquí, que no ens plau fer del negre groc,
a poc a poc el fruit tira a vermell.

La llibertat sovint amaga el groc
i quatre mots encenen el vermell;
d'un arc emana el dia i sobre groc
arrela el vespre el seu molí vermell.

I passen sol i lluna a la bandera
i cada planta té un estel vermell,
que de tots els colors és el vermell

el que damunt el groc de la bandera
vola més lluny! Vermell! Vermell! Vermell!
La meva terra du un barret vermell!



Joan Brossa. Poemes escollits. 1995

L'amor

L'amor és la capacitat de subsistir sota la pressió de
l'aigua concedint-te el bri d'oxigen necessari per gaudir
d'una ingravidesa subaquàtica per la que a voltes et
sobrevenen fets tan extraordinaris, com una pluja de llum.

Sandra Domínguez Roig, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012

Tres poemes visuals

 

Teresa Grau Ros

Voldria parlar-te arran de

Voldria parlar-te arran de

boca i dirt-te que el teu afany

no és tan sols teu.

Que cada dia, eixuts, erms i estèrils

morim estúpidament de set

en el brocal de pous que sobreïxen.

¿Quines estultes forces obeïm,

que així ens deixem endur

a penes tan migrades i supèrflues?

Sota denses llunes blanques,

sols grocs exhuberants i esplèndids.

Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010

Hi ha un silenci de barques

Hi ha un silenci de barques

i una penombra blavosa que s'esquinça.

Travessa aquest paisatge

de temps que s'adormissa

una flama roja, groguenca

de nespres i llimones,

una columna horitzontal de llum

que afirma l'existència com un crit,

com un desig incandescent

enllà d'aquesta calma.

Carles Duarte. Maríntim, 2008

Estius de llangardaixos

Estius de llangardaixos. Descobrir

el tacte del fang, la pell bruna com

la terra. Davallar pel groc del blat.

Evocar bells perfils sargits a l'aire.

Montserrat Rodés. La set de l'aigua. 1991