Espera

T'espero al vial, embrunida noia d'estadi i de platja;

t'espero amb els meus músculs i el meu sol, 

harmonia vigorosa de cames àgils i aire als cabells,

forma amb sentor de Mediterrània i ginesta, pell

de mel i rosella, que pots sostenir com jo crepuscles

i onades, llançar un crit de triomf a tres-cents metres

i callar mots inútils.

Fragment

Agustí Bartra. El Vent llaura la mar : antologia poètica. 1984 

Pròleg: Llorenç Soldevila

De la geometria de l'Onyar

De la geometria de l'Onyar,

n'he vist, en el seu llibre, dins les planes,

mil rectes i mil corbes, filigranes

al vidre fugisser del seu lliscar.

Les línies trencades que irradia

la llum del raig de lluna en la foscor,

dins un misteri de refracció,

esquitxen el traçat de l'harmonia.

Cercles concèntrics, angles i triangles

del ballet d'unes carpes, com dofins,

que emulen levitats de ballarins

dibuixant rombes, quadres o rectangles.

El lleu vol de l'insecte fregant l'ona

també és geometria d'una estona

amb semicercles fent un joc divers...

... I les bombolles d'aire, breu bellesa,

són petites esferes de puresa

que suren lliurement sobre el meu vers.

Geometria de l'Onyar,

que es perfila en el riu amb lleugeresa

i m'evoca el disseny de l'univers!

Margarita Colom. El Llibre de l'Onyar. 2002

Pedra

Certesa de la pedra, a flor de mà!

Escultura de l'ésser, moviment

misteriós, toc de silenci: pura

harmonia dels àtoms, equilibri

d'unes forces antigues i secretes.

Negació del llamp, veu oposada

a la tempesta brogidora, còdol

arrodonit i gris, callada música...

Contra la fútil aparença, pedra.

La nostra vida s'esmicola: pols

que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria

que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva

-un diamant de límpida duresa.

Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

Vestits de llum i somni

Vestits de llum i somni
volem en una dansa
harmoniosa i pura,
de diamant les ales.
Volem dins la foscúria,
com els ocells dins l'alba,
il·luminant els passos
secrets per on passaren,
abans, els viatgers
que tenien en l'ànima
un cor d'àngels cantant
i un altar d'alabastre.




Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

XXXI Com sé que el món és així

        (Tao, LIV)

- Com sé que el món és així?

- Conreant l'harmonia interior,

   essent el que un és.

   Arrelant,

   essent poble.

  Ramon Bassa i Martín. Poemes del Tao, 2004

Després de la tempesta

Queda't on ets. Podem entre tots dos
restablir les distàncies, els límits,
adequar altre cop espai i objectes
i fins i tot omplir aquest silenci
de noves harmonies.
                              No fem cap
gest de sorpresa o de refús, que tot
ens és donat cadenciosament
i ens crida a més creixença.
                                       Mira com
s'ha aquietat la llum i en ones lentes
revenen els colors i les preguntes
per l'ordre inalterable del paisatge.

Queda't on ets i encén-me la mirada.

Miquel Martí i Pol. Les clares paraules. 1992

Pregunta

Món: terbolí d'imatges, rodó calidoscopi,
entre el dia i la nit, el sol i l'ombra;
l'atzar foll i la cega solitud
punyent, com negres busques de rellotge,
ànima endins. Volem salvar-nos,
i l'acció és tan feble! Caminem
esmaperduts, amb un somriure lleu,
i l'amor atenua àrids cantells de por,
còdols amargs, que s'enduu l'aigua... Món:
trama i ordit, secreta veritat
i aparença confusa; llarg silenci
de Déu, en un espai poblat d'enigmes.
Ens salvarà, potser,
la lúcida paraula, que estableix
analogies entre tot? Podem
retrobar l'harmonia en la bellesa
dels mots, quan són, les coses, tan fugisseres? L'illa
del somni i del record, la poesia,
serà l'últim recer, en un món absurd?



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

Amistat

Fraternitat de l'ànima,

millor que la de sang uneix les vides:

és harmonia ingènita

més forta en voluntat, com res la imposa.

D'amor té noble l'índole,

però sens febre del sentit ni lluites,

sense turments ni llàgrimes

de gelosia o borrascós desfici...

En calma sereníssima

escalfa els escollits que s'hi agombolen,

com a l'ardor benèfica

de la volguda llar on riu la flama.

És foc sagrat. Donaren-li

altar solemne les virtuts, i dura

nodrit de rames íntimes

que, com més velles són, més bé el renoven.

Què hi fa si es tornen àrides,

amic, les il·lusions que compartírem?

Fent-se records, més pròpies

són per nodrir el foc, com rama seca.

Com una vestal càndida

nostra amistat sa flama n'alimenti

i gravi amb mà fermíssima

nostres dos noms units, al peu de l'ara.

Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. 2004

Ara

És ara que sé els meus poemes. Els vidres en el llit de l'herba,
les mans, enviscades en la resina fèrtil, la casa del sol, i la riba
inquieta. L'harmonia de l'heura i la paret, dos cors que en la
tendresa de l'arrap es necessiten. Ara veig els meus propis
versos que em salten a la cara i em diuen veritats
desconegudes. I conec els mots per primera vegada, i em
pertany aquella imatge que per la vida moria. Com un vident
que en les cartes tot se li dibuixa. La ciutat perduda, la deu
de gel en les fondes boscúries, els graals del somni. És per tu,
dona, que el misteri és revelació.


Ramon Guillem. Maregassa, 2002

Cançó

És una onda de gràcia i d'harmonia
que d'ella neix i que ella escampa entorn.
Cada cosa s'encén d'alegre poesia,
com si li dibuixés amb foc un nou contorn,
una claror més viva que la claror del jorn.

És l'ímpetu diví de la puresa
que d'ella brolla, sempre renadiu,
i governa al seu volt l'ampla vida sotmesa,
feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,
en una pau que creix cada cop que somriu.


Màrius Torres. Poesies. 1992

De Salvador Espriu a Xavier Benguerel

"..., cal remarcar l'absoluta coherència
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."



(Fragment, pàg. 76)



Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995

Poema xinès

Seria un error suposar
que això és impersonal.
És cert que el cel està buidat de tot
menys del més pàl•lid blau,
i és cert que un saüc fresc, aquí,
es repeteix en aigües mai abruptes.

Però mira de prop com està fet:
el pintor es revela en la seva
acurada cal•ligrafia,
signa amb lletres que per elles mateixes
són d’altres imatges, miniatures, i totes
ben dretes, en posició de ferms.

Aquí podem observar una fredor deliberada.
Monet hauria entès quant acuradament
l’ull del pintor estudià com l’aigua sempre
es mou, mai no està quieta, perquè
tant si el sol enlluerna o, com aquí, s’oculta,
el duu constantment en un joc seriós.
Aquest pintor oriental engegà els seus pinzells
a casar els elements i a mantenir-los lligats,
aigua i llum diàfana, en harmonia,
però aplegats per un toc humà.


Elizabeth Jennings. Poesia anglesa i nord-americana contemporània,
1994 ; tr.: Pilar Teixidó

plenitud quotidiana

... uns poetes que havien cercat sempre
l'harmonia entre les vicissituds de la
vida immediata i la pròpia intimitat,
malgrat els trasbalsos exteriors i els
esdeveniments funestos que havien viscut
o que encara vivien (guerres, exili, opressió
política i cultural, etc.). Llur fidelitat
era tota donada, justament, a la "seguretat
senzilla" de fer de l'expressió poètica
una pura afirmació de catalanitat i d'adhesió
personal a unes formes de viure determinades.
I això malgrat les adversitats, i malgrat
totes les transformacions que havien
afectat i afectaven llur entorn.



Fragment.


Joan Triadú. La poesia catalana de la postguerra. 1985