Volíem

Volíem, vora el foc, encendre
els pensaments amb una brasa
entre els dits. El vent bufava, fora,
sota el cel estelat.
Intàctils, vam restar a la riba
dels déus, del perfet instant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica, 2017

Quan vinguis

Porta'm el cel ardent d'un dia clar
amb el vent que es passeja enmig dels àlbers
i desnua les branques despullades
per fer-les estremir.
Porta'm la llum d'hivern de cada casa
i els teulats encerats per la glaçada
que ha pertorbat la nit.
I les fulles que riuen, encalçant-se
com nens esperitats, i la remor
del mar de fons que el cos emplena d'ànsia
i l'aire fa encongir.
Porta'm els brams que ofeguen la cursa de les fulles:
els roncs sords dels motors i els cops de maça
dels paletes que calcen fonaments.
Porta-m'ho tot, no et deixis res, amic:
faré de cada instant un gest que aturi
la ventada, les cendres de la nit.



M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

Una poesia

Una poesia és un instant atrapat.
Un moment viscut ple de màgia i bellesa
capturat en paraules.



(Fragment del pròleg)



Francesc Escribano, dins,

Tres anys de poesia marinera, 1999

Percaço el mot

PERCAÇO el mot des de la nit a l'alba,

i d'ell en faig una balma perenne.

Hi tanco dins l'ungit cel de tardor,

el temps que fuig o el gust d'un instant tendre.

Per paranys de contraris t'endinses tu, poema,

vius el somni del cor dins de l'insomni,

fas un conjur en les fortes tempestes,

ets incentiu ardent en les bonances,

ets la sàvia harmonia dels contraris.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

Ghazals

A The Blue Ghazals,
Adrienne Rich va escriure que
l'instant en què un sentiment penetra el cos,
és polític.

No has pensat mai en la bellesa
del gest d'obrir una ampolla?
Treure'ns dues copes és polític.
Celebrar trobar-nos és polític.
Explicar-ho en un poema també.




Àngels Gregori, dins,



Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015

Edició: Jaume Subirana

Pròleg: David Fernàndez

Quan el sol mor

                            II

Quan el sol mor; la llissa salta sobre el riu
i clou els ulls. La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l'aire ple de sal,
em dissolc en els fils que broda l'aigua.


De Ser en el desésser



M. Rosa Font Massot,

Poetari. desembre 2013, núm. 4, p. 60

Talismans

                                 The world that I regard is my self.
                                                                         T.  Browne


Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i 
       quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
       ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
       resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada  i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
       d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
       gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
       No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
       meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
       l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho soc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
       parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
       permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
       que potser es conserva en alguna memòria que
       ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
       no podem prescindir  quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
       deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris  en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
       enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
       Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
       la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
       Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
       sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
       feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
       reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
       berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
       persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
       la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que   
       en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
       home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
       ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
       poguera dir-se.




Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

La veu dels ulls

Hi ha un llenguatge mai no escrit
orfe de sons
-la veu dels ulls-
que mut incita el diàleg dels amants

no es sotmet a la raó
aquest vell dialecte del cor:
només aquells que s'estimen
el parlen i l'entenen

els laberints de l'esperit
el dolor
irracionals i volàtils
precisen per entendre's de l'engany del crit?

dialoga sovint l'amor
en un idioma silenciós:
tot és dit en un instant
pel llampec de la mirada


Jordi Gabarró. Canvi climàtic, 1996

Cap música no hi ha com el silenci

Cap música no hi ha com el silenci,
aquest acord perfecte de les veus.
Tot ho sublima i ho concentra, tot,
des del bri d'herba a la més alta estrella,
fonent l'espai i el temps en l'èxtasi més pur
dins un instant profund d'eternitat.
Brollen les aigües d'una deu oculta
cascadejant pendís avall i fent-se
remor suau entre pollancs de pau
en la infinita i verdejant planura.
El vent afina els cinc sentits. El cor
és tots els cors que canten a l'uníson,
esmortuïts el rogallós gripau
i el grill, aquesta corda de violí que es trenca.
Després del pianíssim del capvespre,
just quan la simfonia recomença,
els rossinyols són roses.


Climent Forner. Amb peus lleugers com els dels cérvols, 1993

Somriure

Mira'l,
            el somriure.

La VIDA es disfressa d'alegria
                                           uns instants,
                                                               només.



Carme Jurado i Sayós. De la vida i dels silencis.

14è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol 2003

Finestra oberta

Quan el record
només conté records,
i l'horitzó defineix en nosaltres
la inquietud d'un límit,
és arribat l'instant
del cor tranquil
i la finestra oberta de bat a bat
per definir des de nosaltres
la pau del mar sobre les criatures,
i lliurar els somnis
al somni del destí.


Vicenç Llorca, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014

Instant

Hi ha instants, breus i càlids,
en què una lucidesa transparent
com el vidre de l'aire
et clavilla la pell i les cèl·lules
amb carícies de música,
aigua tèbia i sagnant.

Pensaments com cristalls, aleshores,
reflecteixen la història o l'oblit dels objectes,
et sents viu fins a les ungles
i un trencament harmònic
somou d'onades i tempesta l'oceà de les venes;
reps la crida companya d'estimades andròmines.

Cingles de sensacions envaeixen el cos.
Te'n vas. Lluny enllà de tu mateix.
Embolcallat de boires,
talment estranya nau,
travesses espais lliures,
territoris del gaudi.

Instant. Música. Abaixes.
Et veus abocat sobre els signes
darrere teu mateix, espectador
d'una ànsia enamorada:
el gest, àvid i nu, de l'escriptura:
el misteriós jardí de les paraules.

Un soroll de records, fresquíssim,
caient dins de les mans d'un nen
que té set i vol beure; aquest deler
el deixe a la memòria
de vosaltres, germans
de tantes lluites, companys de matinades.



Josep Piera, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

IV De Maragall als nostres dies, 2a part. A cura de Giuseppe E. Sansone

Ni jo ni aquest deler de fer

                    On eres tu quan vaig crear la Terra?
                                                    Targum de Job
                                                           JOB, 38.2


Ni jo ni aquest deler de fer
que m'omple els dies,
ni la mà que completa el meu gest,
ni els ulls que riuen
dels fills que hem engendrat.

Res d'això no existia
quan vas crear la Terra.

Ets anterior al temps
i arreu hi ha el teu silenci;
interpreto tan sols un instant
d'aquell somni que llavors et va néixer.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

Els teus poemes

...
Els teus poemes són instants,
i l'un rere l'altre s'encadenen
com baules que ens rellisquen
suaument de les mans i que no
empresonen res. Són gàbia oberta.
El llibre és nus de seda que es
va desfent en llegir-lo i
que no ens deixa cap senyal
al cos si no és el de la carícia.


(Fragment del pròleg)



Manuel Forcano, dins,

Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

He d'agafar els pinzells

He d'agafar els pinzells,
barrejar colors
i aquarel·lar l'instant
d'aquesta papallona.
Rosella capriciosa
que se m'escapa.

III



Teresa Roses Sanz, dins,

Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 127

Viatge

Vertiginosament
es desplega el paisatge
papers ja com ocells
nuvolades d'un blau
que sols la tarda aguanta
veloç i somnolent
claror de pedra intacta
frèvol instant fugaç
encara no record
encara no paraula

Albert Ràfols-Casamada. El color de les pedres, 1989

Colliràs la rosa

M'han sobtat una i altra vegada

el vendaval rondant els meus murs

o el ventijol i la fresca brisa

amanyagant l'herba dels marjals.

He sentit la maltempsada dura

abatent-se al pas dels meus instants 

o l'auroral i clara naixença

d'una inèdita felicitat.

Com són indefinibles vent o aura

i dissort o ventura clement,

així ho són els minuts i els dies

d'aquest temps que ens fuig i esquiva els senys.

Concepte i símbol, la consciència

el capta en la devastada carn,

en l'enyor de les hores esplèndides,

en l'extrema fuita del plaer.

Colliràs la rosa ans no s'esfulli

i mentre l'aire al parat matí

magnifica el seu perfum escàpol

i el moment present en plenitud.

Josep Romeu i Figueras. Temps. 1995

La felicitat

Instant pur
que el desig
recorda.




Marc Granell. Tard o d'hora. 2006

Tema amb variacions - VIII

Canten una cançó
les roses i la lluna.
L'aire dolç de la nit
amb sordina murmura.
Els estels fan l'ullet  
mirant-se la font pura.
       Ai amor!
Qui fós al teu costat
en l'instant encantat,
       ai amor!

Olor de romaní
perfum suau de menta.
Cancó de rossinyol
en la quietud perla.
S'adorm al lluny la mar
mentre l'alba es desperta.
        Ai dolor!
Et fossis allunyat
en l'instant encantat,
        ai dolor!

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Pròleg de Salvador Espriu

Carta-pròleg de Carles Riba

Acordió

Asseguda als meus 27 anys
imagino
com seré quan sigui vella.

I és curiós
perquè em veig
a la mateixa cadira
asseguda als meus 72
i recordant aquest precís instant
amb una melodia que,
com un acordió
d'arrugues i pell tensa,
aproparà vellesa i joventut
i traurà altre cop música
de dins d'aquest poema.



Sílvia Bel. L'esbós. 2010
Il.: Alicia Billon
Pr.: Maria Àngels Cabré