Els veïns de la casa de pisos on vivim em diuen coses
quan em troben, sóc l'única criatura de l'escala perquè
el Ramon és gran, em porta quatre anys. Més que enraonar,
em miren. Hi ha la parella sense fills que a mi em semblen
vells però que deuen tenir al voltant dels quaranta. Ell treballa
d'escombriaire. Tu els anomenes "els Joans" i jo passaré temps
pensant que són germans. Els veig semblants. Em pregunten
sempre el mateix, qui m'ha pentinat les trenes, penso que ja fa
estona que ho haurien de saber, qui m'ha posat el vestit, sempre
és "aquest vestit tan bonic", tant si és el de cada dia com
el dels diumenges. On vaig amb la senalla o la pilota. Tots dos
són grassos i fan l'efecte d'una mica fofos, però ella té la pell
de la cara més blanca i més llisa, i una veu fina, el pare diu
"de soprano" i tu et gires cap a ell amb els ulls il·luminats.
(Fragment)
Maria Barbal. País íntim, 2005
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris intimitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris intimitat. Mostrar tots els missatges
23 de juny 2012
La gent
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Barbal [Maria 1949-],
intimitat,
llum,
memòria,
país,
persones,
ulls,
vestits
21 d’octubre 2011
Vint-i-u d'octubre
Damunt la sorra de la platja, de nou,
he vist dibuixat el perfil del poble
on, tantes vegades, vaig retrobar-te.
La ment ha ancorat, una a una, les imatges
en la mar del pensament i, amb saviesa,
ha recuperat totes les mirades perdudes
en la dolça intimitat de l'estança antiga,
que càlidament ens acollia, en un hivern
que ja mai més recobrarem.
he vist dibuixat el perfil del poble
on, tantes vegades, vaig retrobar-te.
La ment ha ancorat, una a una, les imatges
en la mar del pensament i, amb saviesa,
ha recuperat totes les mirades perdudes
en la dolça intimitat de l'estança antiga,
que càlidament ens acollia, en un hivern
que ja mai més recobrarem.
Il·lustracions: Sefa Ferré.
Etiquetes de comentaris:
calidesa,
estances,
Ferré [Sefa 1942-],
Gibert [Montse],
hivern,
imatges,
intimitat,
mirades,
pensaments,
pensar,
persones,
platja,
pobles,
saviesa,
sentiments,
tardor
04 d’octubre 2011
Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.
Zoraida Burgos, dins,
Paisatge emergent. 1999
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.
Zoraida Burgos, dins,
Paisatge emergent. 1999
Edició: Montserrat Abelló
22 d’abril 2011
Han escollit
Han escollit ser unes altres persones. I, quan diuen mar,
tenen els ulls blaus i fan gestos
que recorden el moviment de les ones al moll.
Criden totes les nits allò que mai no gosarien murmurar
al matí en la intimitat de la cambra: perquè dins la seva
boca
es mesclen dues llengües i a una d'elles sols la
reconeixen
del mirall on havien vist desfilar tots els rostres.
Es deixen coronar per un halo de llum blanca
que els persegueix i que ja els ha traït altres vegades.
I es comporten com petits déus efímers, subjectes
a les conspiracions d'uns pocs homes que poden,
amb la mateixa mà, oferir-los la copa i el verí:
s'humilien per rebre el seu aplaudiment o la seva
compassió.
Després cau el teló. Tornen a casa. I són unes altres
persones.
9
Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres. 2009
tenen els ulls blaus i fan gestos
que recorden el moviment de les ones al moll.
Criden totes les nits allò que mai no gosarien murmurar
al matí en la intimitat de la cambra: perquè dins la seva
boca
es mesclen dues llengües i a una d'elles sols la
reconeixen
del mirall on havien vist desfilar tots els rostres.
Es deixen coronar per un halo de llum blanca
que els persegueix i que ja els ha traït altres vegades.
I es comporten com petits déus efímers, subjectes
a les conspiracions d'uns pocs homes que poden,
amb la mateixa mà, oferir-los la copa i el verí:
s'humilien per rebre el seu aplaudiment o la seva
compassió.
Després cau el teló. Tornen a casa. I són unes altres
persones.
9
Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres. 2009
Traducció d'Antoni Xumet Rosselló.
Edició bilingüe
Etiquetes de comentaris:
actituds,
blanc,
blau,
intimitat,
llengües,
llibres,
llum,
mar,
Pedreira [Maria do Rosário],
persones,
veure,
violoncels
07 d’abril 2010
Fent la teva
Anàvem pels carrers
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.
Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.
I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.
Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.
Jaume Sisterna
(Homenatge poètic a Pau Casals, 1999)
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.
Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.
I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.
Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.
Jaume Sisterna
(Homenatge poètic a Pau Casals, 1999)
Etiquetes de comentaris:
Casals [Pau 1876-1973],
delictes,
intimitat,
intrusió,
llum,
mar,
ocells,
Sisterna [Jaume],
ulls
11 de gener 2010
plenitud quotidiana
... uns poetes que havien cercat sempre
l'harmonia entre les vicissituds de la
vida immediata i la pròpia intimitat,
malgrat els trasbalsos exteriors i els
esdeveniments funestos que havien viscut
o que encara vivien (guerres, exili, opressió
política i cultural, etc.). Llur fidelitat
era tota donada, justament, a la "seguretat
senzilla" de fer de l'expressió poètica
una pura afirmació de catalanitat i d'adhesió
personal a unes formes de viure determinades.
I això malgrat les adversitats, i malgrat
totes les transformacions que havien
afectat i afectaven llur entorn.
Fragment.
Joan Triadú. La poesia catalana de la postguerra. 1985
l'harmonia entre les vicissituds de la
vida immediata i la pròpia intimitat,
malgrat els trasbalsos exteriors i els
esdeveniments funestos que havien viscut
o que encara vivien (guerres, exili, opressió
política i cultural, etc.). Llur fidelitat
era tota donada, justament, a la "seguretat
senzilla" de fer de l'expressió poètica
una pura afirmació de catalanitat i d'adhesió
personal a unes formes de viure determinades.
I això malgrat les adversitats, i malgrat
totes les transformacions que havien
afectat i afectaven llur entorn.
Fragment.
Joan Triadú. La poesia catalana de la postguerra. 1985
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afirmacions,
catalanitat,
entorns,
fidelitat,
harmonia,
intimitat,
persones,
plenitud,
poesia catalana,
poetes compromesos,
transformacions,
Triadú [Joan 1921-2010]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)