M'estim la nit

Demà no tinc feina
i tal vegada em desperti tard.
M'estim la nit,
perquè sé que tothom dorm
i que el carrer baixa buit de silenci.
M'estim la nit,
perquè de dia no es veuen les estrelles
ni se sent el soroll dels camions dels fems.
M'estim la nit,
perquè la nit és somni,
i el somni és...
és un llac d'aigües cristal·lines
on els cignes marxen cap al sol
i els xiprers siulen tranquils
vora una tomba oblidada.
M'estim la nit,
perquè la nit pot ser dia.

Andreu Vidal. Exercicis de despoblació, 1978

Oda als arbres de la Rambla

Perquè si la rama sensible
s'ajunta amb el nostre murmuri divers,
les rels bé penetren al llac invisible
de l'aigua que en cercles voltà l'univers.



[12]

Josep Carner. Nabí ; Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Amistat

Del silenci profund dels grans llacs
vinc i porto una cosa divina:
d'invisibles i amables no res
el seu ample contorn es perfila.
Quan davallo pel riu displicent,
concordances perfectes s'afinen.
Si sortia del riu com d'un bany,
l'alba cosa a les mans em lluïa.
No l'estimo per lenta i brogent,
ans per forta, per bella i activa.
Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni mà em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.


           Viladrau, 2 setembre 1933



Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012

Edició de D Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

Com un talaiot

Com un talaiot, t'espero al final de la platja.
Jugues amb sorres terbolenques molt lluny
de mi. Penso en les tines amollides d'olis
antics dormint al fons del mar. Entre tu i jo,
hi ha un cor-rodat pels anys. No tornis ara
amb els dits tacats d'engrunes.



Susanna Rafart. Baies. 2005

Quan el vent

Quan el vent verdeja,
algues i mar,
dits d'heura,
les aigües són vidres al llac.

Quan el vent grogueja,
sorra i petxines,
manolls de narcisos,
la lluna s'amaga al llac.

Quan el vent s'enrojola
lluny en la mar,
civada i pomes,
focs s'encenen al llac.

Quan el vent s'enfosqueix
i el sol s'oculta
dins els cellers del llac,
trobaré de bell nou el que he perdut.



Euros Bowen, dins,

Poesia gal·lesa actual, 1992

Proximitat de primavera

No som a la primavera,
però en tenim tot l'encant
ara que el dia s'allarga
i s'ajau l'hora foscant,
que encara no hi ha orenetes
però el cel les va esperant.

Quina primavera aquesta,
nova com un bromerot!
Primavera sense roses,
sense el crit del falziot,
però amb noies, com promeses,
que insinuen ja l'escot.

I la ciutat, tan serena,
perfilant-se en els confins,
i els carrers avellutant-se
de la gràcia dels camins,
dels camins que se'ns aboquen
com un doll, ciutat endins.

I amb les ombres moratades
d'un capvespre d'afalac,
i amb la passa clara i fonda,
-passa de l'amor obac-
i amb la mirada allunyada
com el reflexe d'un llac.



Joan Badia. Poemes de Girona, 1992
Estudi introductori: Antoni Puigverd

Em creix un llac profund...

Aprenc a ser des d'aquest fosc el silenci,
i em moc dintre de l'orba quietud
com un oreig distant i lleu.
He travessat la nit més llarga
com un estel fins néixer a la claror.
Avui soc vent en un espai trobat
enllà d'una aigua closa. L'altra riba
m'espera, i ara em rep talment un núvol d'ombres.
He tremolat devers aquest misteri
amb tot el goig del viure dintre un plor.
Em creix un llac profund a la memòria
sobre el sender novell del pensament.
I cullo a les terrasses del meu ésser
el gen del meu passat, com un tapís
trenat amb fil de temps
i amb els colors genèsics de l'aurora.
A poc a poc
pinto a la molsa del cervell
les urgències fèrtils del desig,
que sembro en l'hora màgica del so
on descobreixo un foc de llibertat,
empresonada en l'hàlit del nou viure!



Pilar Canela. Els calius del marbre. 1999

Pròleg de Josep Colet i Giralt

L'illa lacustre d'Innisfree

Vull ara eixir i anar-me'n, i anar-me'n a Innisfree,
i fer-hi una cabana d'argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d'abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.

I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills ;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d'ales de cardina.

Vull ara eixir i anar-me'n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l'aigua amb bla fregadís ;
quan soc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.

W. B. Yeats. Trenta-quatre poemes. 1983

Traducció de M. Villangómez Llobet

Flor d'aigua

S'obre ran de l'aigua més neta del món: la dels llacs,
que és feta d'esponja de neu. És petita, blanca-vori,
melissa, tarongí. És una flor que beu. Els pètals fan
cullera, recullen l'aigua, quan són ben plens s'ajunten
de pressa en poncella perquè l'aigua no vessi i se la
beuen. Després es baden mandrosets i reposen. Quan
estan descansats, tornen a beure. Cada nit fan igual.
A l'acabament de la florida la planta arronsa les tiges i
deixa les seves minyones, les flors, soles amb l'aigua.
Tot el profit de tant i tant beure era per a la planta. Per
a les flors no-res. Només la gran feinada, la mica de
frescor a dintre i un cementiri blau.



Fragment


Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1980

Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 1980