Demà no tinc feina i tal vegada em desperti tard. M'estim la nit, perquè sé que tothom dorm i que el carrer baixa buit de silenci. M'estim la nit, perquè de dia no es veuen les estrelles ni se sent el soroll dels camions dels fems. M'estim la nit, perquè la nit és somni, i el somni és... és un llac d'aigües cristal·lines on els cignes marxen cap al sol i els xiprers siulen tranquils vora una tomba oblidada. M'estim la nit, perquè la nit pot ser dia. Andreu Vidal. Exercicis de despoblació, 1978 |
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llacs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llacs. Mostrar tots els missatges
01 de juny 2014
M'estim la nit
Etiquetes de comentaris:
aigua,
Alguer,
cignes,
dia,
dormir,
estels,
estimar,
llacs,
nit,
Poblador i Garcia [David],
poesia silenciosa,
silenci,
Vidal [Andreu]
30 de novembre 2013
Oda als arbres de la Rambla
Perquè si la rama sensible
s'ajunta amb el nostre murmuri divers,
les rels bé penetren al llac invisible
de l'aigua que en cercles voltà l'univers.
[12]
s'ajunta amb el nostre murmuri divers,
les rels bé penetren al llac invisible
de l'aigua que en cercles voltà l'univers.
[12]
Etiquetes de comentaris:
aigües,
arbres,
Barcelona,
Carner [Josep 1884-1970],
cercles,
diversitat,
llacs,
murmuris,
odes,
penetrar,
plàtans,
rambla,
rames,
rels,
univers,
voltar
02 d’octubre 2013
Amistat
Del silenci profund dels grans llacs
vinc i porto una cosa divina:
d'invisibles i amables no res
el seu ample contorn es perfila.
Quan davallo pel riu displicent,
concordances perfectes s'afinen.
Si sortia del riu com d'un bany,
l'alba cosa a les mans em lluïa.
No l'estimo per lenta i brogent,
ans per forta, per bella i activa.
Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni mà em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.
Viladrau, 2 setembre 1933
Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012
Edició de D Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba
vinc i porto una cosa divina:
d'invisibles i amables no res
el seu ample contorn es perfila.
Quan davallo pel riu displicent,
concordances perfectes s'afinen.
Si sortia del riu com d'un bany,
l'alba cosa a les mans em lluïa.
No l'estimo per lenta i brogent,
ans per forta, per bella i activa.
Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni mà em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.
Viladrau, 2 setembre 1933
Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012
Edició de D Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amabilitat,
amistat,
Arderiu [Clementina 1889-1976],
banys,
bellesa,
concordances,
estimar,
fortalesa,
llacs,
lluïr,
maldar,
peresa,
persones,
poesia amistosa,
rius,
servar,
silencis
10 d’agost 2013
Com un talaiot
Com un talaiot, t'espero al final de la platja.
Jugues amb sorres terbolenques molt lluny
de mi. Penso en les tines amollides d'olis
antics dormint al fons del mar. Entre tu i jo,
hi ha un cor-rodat pels anys. No tornis ara
amb els dits tacats d'engrunes.
Susanna Rafart. Baies. 2005
Jugues amb sorres terbolenques molt lluny
de mi. Penso en les tines amollides d'olis
antics dormint al fons del mar. Entre tu i jo,
hi ha un cor-rodat pels anys. No tornis ara
amb els dits tacats d'engrunes.
Susanna Rafart. Baies. 2005
16 de març 2013
Quan el vent
Quan el vent verdeja, algues i mar, dits d'heura, les aigües són vidres al llac. Quan el vent grogueja, sorra i petxines, manolls de narcisos, la lluna s'amaga al llac. Quan el vent s'enrojola lluny en la mar, civada i pomes, focs s'encenen al llac. Quan el vent s'enfosqueix i el sol s'oculta dins els cellers del llac, trobaré de bell nou el que he perdut. Euros Bowen, dins, Poesia gal·lesa actual, 1992 |
Etiquetes de comentaris:
aigua,
Bowen [Euros],
Eifion,
Gal·les,
Garcia i Raffi [Josep-Vicent 1961-],
llacs,
Manuel [Carme],
mar,
vent
03 de març 2012
Proximitat de primavera
No som a la primavera,
però en tenim tot l'encant
ara que el dia s'allarga
i s'ajau l'hora foscant,
que encara no hi ha orenetes
però el cel les va esperant.
Quina primavera aquesta,
nova com un bromerot!
Primavera sense roses,
sense el crit del falziot,
però amb noies, com promeses,
que insinuen ja l'escot.
I la ciutat, tan serena,
perfilant-se en els confins,
i els carrers avellutant-se
de la gràcia dels camins,
dels camins que se'ns aboquen
com un doll, ciutat endins.
I amb les ombres moratades
d'un capvespre d'afalac,
i amb la passa clara i fonda,
-passa de l'amor obac-
i amb la mirada allunyada
com el reflexe d'un llac.
Joan Badia. Poemes de Girona, 1992
Estudi introductori: Antoni Puigverd
però en tenim tot l'encant
ara que el dia s'allarga
i s'ajau l'hora foscant,
que encara no hi ha orenetes
però el cel les va esperant.
Quina primavera aquesta,
nova com un bromerot!
Primavera sense roses,
sense el crit del falziot,
però amb noies, com promeses,
que insinuen ja l'escot.
I la ciutat, tan serena,
perfilant-se en els confins,
i els carrers avellutant-se
de la gràcia dels camins,
dels camins que se'ns aboquen
com un doll, ciutat endins.
I amb les ombres moratades
d'un capvespre d'afalac,
i amb la passa clara i fonda,
-passa de l'amor obac-
i amb la mirada allunyada
com el reflexe d'un llac.
Joan Badia. Poemes de Girona, 1992
Estudi introductori: Antoni Puigverd
07 de gener 2010
Em creix un llac profund...
Aprenc a ser des d'aquest fosc el silenci,
i em moc dintre de l'orba quietud
com un oreig distant i lleu.
He travessat la nit més llarga
com un estel fins néixer a la claror.
Avui soc vent en un espai trobat
enllà d'una aigua closa. L'altra riba
m'espera, i ara em rep talment un núvol d'ombres.
He tremolat devers aquest misteri
amb tot el goig del viure dintre un plor.
Em creix un llac profund a la memòria
sobre el sender novell del pensament.
I cullo a les terrasses del meu ésser
el gen del meu passat, com un tapís
trenat amb fil de temps
i amb els colors genèsics de l'aurora.
A poc a poc
pinto a la molsa del cervell
les urgències fèrtils del desig,
que sembro en l'hora màgica del so
on descobreixo un foc de llibertat,
empresonada en l'hàlit del nou viure!
Pilar Canela. Els calius del marbre. 1999
i em moc dintre de l'orba quietud
com un oreig distant i lleu.
He travessat la nit més llarga
com un estel fins néixer a la claror.
Avui soc vent en un espai trobat
enllà d'una aigua closa. L'altra riba
m'espera, i ara em rep talment un núvol d'ombres.
He tremolat devers aquest misteri
amb tot el goig del viure dintre un plor.
Em creix un llac profund a la memòria
sobre el sender novell del pensament.
I cullo a les terrasses del meu ésser
el gen del meu passat, com un tapís
trenat amb fil de temps
i amb els colors genèsics de l'aurora.
A poc a poc
pinto a la molsa del cervell
les urgències fèrtils del desig,
que sembro en l'hora màgica del so
on descobreixo un foc de llibertat,
empresonada en l'hàlit del nou viure!
Pilar Canela. Els calius del marbre. 1999
Pròleg de Josep Colet i Giralt
30 de març 2009
L'illa lacustre d'Innisfree
Vull ara eixir i anar-me'n, i anar-me'n a Innisfree,
i fer-hi una cabana d'argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d'abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.
I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills ;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d'ales de cardina.
Vull ara eixir i anar-me'n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l'aigua amb bla fregadís ;
quan soc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.
W. B. Yeats. Trenta-quatre poemes. 1983
Traducció de M. Villangómez Llobet
i fer-hi una cabana d'argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d'abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.
I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills ;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d'ales de cardina.
Vull ara eixir i anar-me'n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l'aigua amb bla fregadís ;
quan soc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.
W. B. Yeats. Trenta-quatre poemes. 1983
Traducció de M. Villangómez Llobet
16 de setembre 2008
Flor d'aigua
S'obre ran de l'aigua més neta del món: la dels llacs,
que és feta d'esponja de neu. És petita, blanca-vori,
melissa, tarongí. És una flor que beu. Els pètals fan
cullera, recullen l'aigua, quan són ben plens s'ajunten
de pressa en poncella perquè l'aigua no vessi i se la
beuen. Després es baden mandrosets i reposen. Quan
estan descansats, tornen a beure. Cada nit fan igual.
A l'acabament de la florida la planta arronsa les tiges i
deixa les seves minyones, les flors, soles amb l'aigua.
Tot el profit de tant i tant beure era per a la planta. Per
a les flors no-res. Només la gran feinada, la mica de
frescor a dintre i un cementiri blau.
Fragment
Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1980
que és feta d'esponja de neu. És petita, blanca-vori,
melissa, tarongí. És una flor que beu. Els pètals fan
cullera, recullen l'aigua, quan són ben plens s'ajunten
de pressa en poncella perquè l'aigua no vessi i se la
beuen. Després es baden mandrosets i reposen. Quan
estan descansats, tornen a beure. Cada nit fan igual.
A l'acabament de la florida la planta arronsa les tiges i
deixa les seves minyones, les flors, soles amb l'aigua.
Tot el profit de tant i tant beure era per a la planta. Per
a les flors no-res. Només la gran feinada, la mica de
frescor a dintre i un cementiri blau.
Fragment
Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1980
Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 1980
Etiquetes de comentaris:
arronsar,
beure,
flor d'aigua,
flors,
frescor,
llacs,
melissa,
netedat,
pètals,
plantes,
recollir,
reposar,
Rodoreda [Mercè 1908-1983],
tarongí,
tiges
Subscriure's a:
Missatges (Atom)