Hivern

El fred ve d'un país blanc
amb la pell tota glaçada.
Té al cor un àngel de neu
amb dos lliris de rosada.

El fred és un home trist
que no té lloc ni cadira,
que no pot trobar un llit
quan la soneta els ulls crida.

Tothom li tanca la porta,
«Ves-te'n fred!» i el fred s'allunya
sense més companya amiga
que el ventijol i la pluja.

La ciutat encén les cases
amb tots els llums de Nadal.
La flama enemiga crida
«Ves-te'n fred!» i el fred se'n va.

Però lluny enllà, quan Déu és nat,
el fred, obrint la boirina,
troba el caliu del ramat
en un pessebret de fira.

Maria Beneyto, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Pròleg de Salvador Cardús

A cura de Jaume Subirana

Quan camino i és de nit

Quan camino i és de nit,
duc la flama dins el pit,
que em guia com la llanterna,
com el fum, l'udol, el crit,
com una llum, dins, eterna,
la fulla verda, perenne,
el camí que jo no he escrit.
I la veu que diu: parlem-ne. 

Pol Guasch. La part del foc. 2021

Pr.: Marina Garcés

44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó
de la Vila de Vallirana 2020

Prelude

                                 this kind of bird flies backward
                                                          Diane di Prima

He begut
d'ales i paranys esparsos,
niant bressols de tempesta
allà on el vers és pell,
i ara prenc
glops sincers amarats d'ones,
avui que la nit s'esquerda
com s'esquerden els confins
del silenci que ja amaina:
per mirall,
per conjur,
amb la llum,
amb la veu
que retorna
i em retorna.

Queralt Morros, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia Alella 2008-2017. 2017

L'albada

Des de l'ombrívol miratge del somni
la nit s'aboca als renovats sorolls,
mentre s'escapoleix un raig pels finestrells
que desguassa en la teva pell tibada.

Tremolen flocs de llum que la paret captiva
en un desig sobtat de retornar a la nit;
llargs, els sons coneguts ens sedueixen
a recórrer els colors que el dia escampa.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

Respira el món

«L'ànima de l'univers [...] s'assembla a l'ànima

d'un gran arbre que, sense fatiga 

i silenciosament, en governa la vida»

                          PLOTÍ, Ennèades (IV,3,4)

Respira el món en el silenci de la fulla; el vent,

l'onatge de la llum

l'ha despresa de l'arbre.

Respiro el món fluint,

la vida ressorgint-se.

La fulla brotarà de nou

a la mateixa branca

quan s'acompleixi el cicle,

i així, any rere any,

esdevindrà, sempre igual i diversa,

en la quietud de l'arbre.

Ressona, lleu, sense fi,

l'univers bategant.

Més enllà de la llum,

les arrels sense temps,

el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.

Carles Duarte, dins,

Reduccions : revista de poesia. Febrer 2001, núm. 73-74. p. 25

Tornar

Tornar és renunciar
a un camí fet d'etcèteres
i agafar-ne un de nou
sense dubtar.

Tornar és deixar el negre,
la foscor, el gris.
La teranyina de la boira
i de l'ofec.

Tornar és adonar-se
que al final tot es reinventa
i que la llum més ínfima
pot ser un petit paradís.



Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

Trànsit d'hivern

Perquè ens mirem, s'ha fos l'hivern.
Ho diuen els estels que es toquen 
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

Record de Taüll

La vall us ho diria. Dies clars
feien més verds els prats i les muntanyes.
Taüll en el record i dues flames
feien present els segles i les pedres,
i eren llum els camins i un clam de joia
l'Estany dels Cavallers i la cascada.
Érem lliures com déus; espais d'amor
sense fronteres. Esventàvem folls
la paperassa que encadena els homes,
i des del pic més alt dèiem amors
i tremolaven amorosament
els animals, els rius i les arbredes.
Després vingué la nit, i era molt clara.
Santa Maria, Sant Climent i Erill,
Cardet i Barruera us ho dirien:
a mitja nit les pedres s'encenien.



Josep Grau i Jofre. El llac. 1989

Pròleg: Pere Farrés

ÈCDISI

                 I.

només grisos centrifugats.
llums i ombres sota
les potes de l'aranya del temps.
brilla en el rou la teranyina, a través
cel gris de nou.
la pluja dels dies.

               II.

sembla que algú baixi,
          l'escala es deprèn, comença a surar.
el llac es fa neu.  salta.
tantes petges per omplir.  somnis.
sense paraules avança.
enlloc és immens. vés-hi.
pau. sense òrgans que s'aturin.
blanc fos entre arpegis.



Fragment.


Núria Armengol, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 105-106, juny 2015. p. 27

Ofrena

L'aigua clara del llac
reflecteix una estrella.
De la llum argentada,
goso prendre'n un bri.
Us el dono a vosaltres
i entendreu que us estimo.

Millor que amb llum d'estel
no us ho sabria dir!


Als nois i noies


Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracion: Glòria Garcia

Un aniversari feliç

Aquest vespre, m'he assegut vora una finestra oberta
i hi he llegit fins que el sol se n'ha anat i el llibre
ja no era més que una part de la fosca.
No m'hauria costat gens encendre un llum
però volia conduir el dia fins a la nit,
seure tot sol i allisar la pàgina il·legible
amb el fantasma gris i pàl·lid de la meva mà.



Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017

Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

ESPILL

Parla'm com qui parla amb el mar,
així, pausadament viva i assedegada,
abstreta amb els parpells endins de tu mateix,
sigil·losa i nua com la renglera d'àlbers
de la plaça solitària.

                                          Parla'm,
parla'm com qui escolta el pas del temps,
amb paraules d'aigua amerant-me els llavis,
amb la nit que s'atansa cremant-me l'esguard
i l'ombra afigurada d'un món que sé desassossegat i desolat.
És la tarda peregrina el teu semblant,
és l'escull dels instants viscuts el teu recer,
és el brocall del capvespre furtiu la teua silent espera,
és l'onatge del teu cos l'íntim celatge de la terra i l'encara,
els teus ulls, transmutacions on mor la mort,
reflexos on s'afiguren els rostres dels anys
i els camps esbatanats i altius de l'hivern i el dolor.

Parla'm com qui parla amb els dies,
arbreda de les hores i els deserts, mirall
d'aigües i desitjos on ja tot s'esdevé més humà,
més intransferible i insubornable,
pell on es deroga l'amarga compareixença
de tota cosa encara no dita ni viscuda,
cos on respira el vestigi i els dubtes del meu alé
encara encenall, encara foc, encara jaç, encara drap gebrat,
resposta dalmada on sento els signes sotjats
des d'on contemplem les pedres habitades amb voluntat d'àmbits,
els llums encesos de la plaça, les escorrialles
dels homes, el cel ofegat per l'ofici inútil de les cendres.

Parla'm,
              parla'm com qui parla amb el mar i la nit,
tendra riba des d'on em sé i t'escolto,
des d'on la veu em sap i em viu més endins del meu miratge.
Els teus llavis esdevindran, 
                                                        ja per sempre,
pedra viscuda o paisatge.



Llibre de les figuracions, 1993

dins,

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX, 1997
Intr., selecció i notes: Josep Palomero

Sabes

Ha plogut a la tarda, i en l'aire una follia
d'ombres i de clarors ara s'exalta i creix.
Per damunt les alzines i sobre els pins reneix
una tendra verdor i un gust de melangia.

I per sota els fullatges i les branques pesants
de gotes lluminoses, d'humitat i de pluja,
una santa fortor de molla terra puja
dels barrancs i les mates a les llums exultants.

Aigües corren avall, amb fang, roges de terra
i dreceres dibuixen entre pedres, camins,
mentre endintre es renova la saba greu dels pins
i de l'arrel oculta que, profunda, els aferra.


Aigües i sabes (1944)

Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

Vespre a Sant Martí

La llum de Sant Martí té la mirada blanca
dels albats que se'n van per l'horitzó dels pins.
Llum angèlica d'or que brilla al planetari
del cel i va per mar a cavall del garbí.
S'enceta dins la platja i es colga a les muralles;
pel xuclador del vespre cristal·litza en la nit.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg: Miquel Martí i Pol

Elegia tardoral

...
Ara és el temps quan abelleix el camp,
que una claror d'or vell tot ho amara
i les llums s'endolceixen a l'esguard
i fins la mar té una blavor esblaimada.



(Fragment)

Ventura Gassol, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
  III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone

Tossudament alçats

Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.

De bell nou,
i deslliurats d'enyors,
gent d'allà i d'aquí ens donem el dret
a escriure el futur,
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins l'art de viure.

Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
El desig d'un nou món
des de les nostres arrels.
Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
Som aquí fermament
per conviure l'univers, l'univers.

Coneixem
les pedres del camí,
no és només un somni
també és mesura de la llibertat,
l'anhel que neix en cadascú,
l'afany que ens acosta al futur,
que es fa de tots si ens donem la mà
per fer un món possible.

Novament,
i deslliurats d'enyors,
som aquí
tossudament alçats.
Som aquí.



Lluís Llach

Elegia: dels llums encesos...

dels llums encesos i del sostre alt,
del passadís i de la llum de lluna,
de la frenada en sec sobre l'asfalt,

Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

Quan per la vall del vespre descendim

Quan per la vall del vespre descendim

per l'autopista cap a la ciutat,

les fàbriques encenen mil llumets,

batega tot i tot és aturat.

Ens engoleix la nit: a quin banquet

som convidats a no tenir mai por?

Tot el passat és com un dèbil crit

fumós que va perdent-se en l'aire espès.

Tot és fluent i tot és permanent.

Les paraules em porten no sé on:

en elles ara em quedo i és un món.

Joan Vinyoli

Cova blava

La roca oberta.

Claustre marí,

incendi de la sal

en la fibra calcària.

La llum estesa en arc a la sortida.

Reducte retallat pel so de l'aire.

Fred turquesa. Profunditat de peix.

I l'aigua dins la boca

d'un cos esdevingut

un bell i estrany

mamífer blau.

Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

Places de mans

L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.

I soc passeig obert a la ciutat
que has inventat, perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí