Des de les Closes, I

Abans de l'alba em desvetlla

L'ombra d'una ala de llum

Tanta claror pressentida.

Abrigada de records

Darrera grans balconades

De casa viva entre ocells

Respiro cada alè d'aire

Remor d'escuma en la sorra

Allunyada entre gavines.

Escolto el pols de les roses

Un silenci de parpelles

Damunt els ulls estimats.

Creixença de mots somnio

Encara humits de rosada

Del calze fosc de la nit.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores, 1990

Pressentiment de "il pensieroso"

Suprem recolliment en tu reposa

oh marbre afaiçonat de claredat.

L'ala del pensament és la que et posa

més que dolor, tristesa i gravetat.

Veus potser dintre teu, de tota cosa

la inútil, la pregona vanitat,

i com l'home, poruc, dir-se no gosa

que el viure només és somni cansat.

I el cor se't fa suau d'una tendresa

per aquell son que vora teu respira

en les parpelles closes de la Nit.

Ella resta ignorant de la sorpresa

que brolla de la llum i que ens inspira

a nosaltres, mortals, joia i neguit.

Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg de Maria Aurèlia Capmany.

AIGUA-MARINA

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua-marina.



Àncores i estrelles (1936), dins,

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994

Edició: M. Rosa Font i Massot

Llum i tu, I

La llum cau a cabassos
de la cúpula de cristall

més alta.

Arbres, ocells, ulls,

finestres

clouen les parpelles encegades.
Reverberen els fulls
blancor infinita que enlluerna

les paraules.

Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

Reculls del terra la flor lila de la xicranda

Reculls del terra la flor lila de la xicranda, l'olores,

li obres les portes de la benvinguda, vas llançant pètals

al riu calmós de les venes. Possiblement, ara et vénen al

cap aquells altres jacarandás de Lisboa que ahir llegíem

en un llibre d'Eugénio de Andrade -não sei doutra glória,

doutro / paraíso: à sua entrada os jacarandás / estão em

flor, um de cada lado-. Aspires la flor de la xicrandra

fins al fons del poema. I quan de nou aixeques les

parpelles per mirar-me, els teus ulls són de color natzarè.

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Unió

Quines arrels, quina fe atemporània
fan que m'uneixi a un indret desconegut.

Panxa d'una ciutat, mà d'un carrer,
cames d'una aigua; braços d'un poblet,
dits d'una estàtua, boca d'un quadre.
Què em volen dir les vostres noves i velles veus!
Què és el que se m'endú vers la vostra gatzara!

Parpelles d'un sepulcre, úter d'un temple,
peus d'un desert; vèrtebres d'un camí,
ulls del vitrall, cap d'un amfiteatre.
Per què quan ens trobem m'obriu els sentits
si sabeu que em trasbalso enamorada?

Com és, sang subterrània dels llocs,
que em reconeixes dins el coàgul del temps
i enmig del generós paisatge
silenciosa em crides com l'amant?


                                   gener 90

Tònia Passola. Cel rebel. 2001

Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000

En primavera

Lleu s'enfonsa la neu sota passos obscurs,
a l'ombra de l'arbre
Alcen amants les rosades parpelles.

Sempre les crides fosques dels barquers són seguides
per astre i nit;
I els rems baten lleument a compàs.

Aviat floriran als murs en runa
Les violetes,
Reverdeix encalmada la templa del solitari.



Georg Trakl. Obra poètica. 2012

Traducció de Feliu Formosa

Matí de la dona

Ara s'encenen les roses
i el nacre de la pell fina;
quina angoixa més divina
sota les parpelles closes!
Són de llum totes les coses,
el bes, fregadís suau
blanc de núvol i cel blau,
joia de viure i de riure
joia de riure i de viure
feta illa de la pau.



Cèlia Viñas Olivella. Del foc i la cendra. 1953

Platja del món

              A Octavio Paz

La llum dels tarongers.

Tot univers és arbre

cau en el somni del teu cos,

s'adorm

en les parpelles de l'aigua.

En la nit dels teus ulls

s'enfilaven les barques;

el taronger penjava

cel endins

ones daurades de la tarda.

Somni dels tarongers

vora del temps incert,

neixen i creixen, viuen,

arbre de llum, les platges.

El món és saviesa en el camí

dels grocs eterns, enamorats de l'aire.

Ramon Xirau. Les platges. 1974

Anava sola i dreta dalt l'autobús

Anava sola i dreta al bell mig d'un autobús,
amb els ulls mig tancats i una flor -qui en sap
el nom!- a l'esbullada cabellera. L'autobús
ha tirat cap amunt, per un carrer ignorat,
amb sostremort, que s'enfila tot dret cap a
un cim amb clarors de parpella ensonyada.
L'hem vista més tard com triava postals i
guies de països que no sap ningú on són,
ni quan estudiàvem geografia en mapes
desolats amb rius sense pollancs, volcans
sense foguera, muntanyes sense neu i mars
sense temporals.

(Fragment)

J.V. Foix. Darrer comunicat. 1980