Creixes

Creixes aprenent,
assimilant,
reconeixent
i desaprenent.

Creixes i creixes;
i sense raonaments
veus desaparèixer
el que a tu et va veure créixer.

Tot allò que et va fer qui ets
es desfà,
es transforma,
i ja no hi és.


Carlos Navarro Salinas. Tot allò que et va fer qui ets.

22è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2011

La idea de les dones grans vigent

La idea de les dones grans vigent en el nostre
imaginari està marcada per aspectes negatius,
i associem menopausa amb la pèrdua de la 
identitat femenina, sense valorar que aquestes
dones són portadores de la memòria històrica,
dels valors i les capacitats del saber fer quotidià,
i que cal aprofitar la seva experiència per construir
un nou ordre simbòlic on se les reconegui 
socialment com a persones de valor.



Fragment de la presentació.


Marta Selva Masoliver, dins,

Anna Freixas Farré. Demà més : dones, vides i temps. 2006

Un poema escrit

                  Expecting your arrival tomorrow, I find myself
                    thinking I love You: then comes the thought: I
                should like to write a poem which would express
                    exactly what I mean when I think these words.

                                                                         W.H.AUDEN


Escric aquest poema per a tu.
Per llegir-te'l
entre glop i glop de lluna
una nit de mar lenta.
Perquè vull que sàpies
-lluny de l'avenc fosc
on s'estimben les paraules-
el que aquesta llengua de drap,
per tantes clivelles de sal
atemorida,
no s'atreveix a dir-te.
Sense l'oripell buides estrelles.
Sense la promesa d'una rosa intacta.
És la terra una petja contínua
i a voltes l'aigua crema en l'incendi.
Com dir t'estime?
Com si fóra el reflex del sol en l'herba?
Com si fóra la serp voraç
que al cos es cargola?
Per a parlar d'amor
és millor el silenci.
Els teus ulls m'escolten:
per ells t'he après a reconèixer.
Ells saben de l'ona més blanca del crepuscle.
I de totes aquelles paraules que no et dic
perquè són teues.


Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005

Tendreses de l'encant

Ella anava entre llibres, entre llanes

d'hivern; vestia sedes a l'estiu.

A voltes pels carrers veïns

topaven les mirades i ens miràvem.

Descobrírem la boca, les llisures,

els batecs de la vida, les remors

dels alès. La vesprada fa ressons

de les paraules per l'amor vençudes.

Ens aplega la llum, el so, la calma

amb totes les vessants del temps. Es troba

el tacte en el discurs de la memòria

que reconeix la vida i allí traça

teories a compte de l'estima.

L'estima simple pel carrer camina.

Joan Climent. Contraclaror. 1994

Pròleg: Marc Granell

Ai, Yoko

No haurà estat senzill venir fins aquí,
és espantós com la gent parla!
Tot i que de lluny sempre m’has semblat
prou forta per no amargar-te.
Jo et reconec que em van convèncer amb facilitat.
No ho vaig pensar, però ara confio que em comprendràs.
I és que des de mon pare al que deien de tu a la televisió,
entre la teva veure tan prima i el teu tambor.
Des de la teva cara estranya, com d’aparició,
fins als barrets tan arriscats i Def Con Dos...

Però avui he entès que us estimàveu
com molts no haurem estimat mai.
Però avui he entès que us estimàveu...
Per molt que ho intenti hi ha coses que no puc canviar,
per molt que m’hi esforci he anat predicant tantes barbaritats...
I és que si en general tots els canvis ja em posen tan nerviós,
entre cançons plenes de xiscles i el teu maleït tambor,
i entre la teva cara rara, que de nen em feia por,
era tan fàcil que et donessin la culpa de tot...

Però avui he entès que us estimàveu
com molts no haurem estimat mai.
Però avui he entès que us estimàveu...
I t’ho explico així, covard, aprofitant que ell no ens sent,
que davant d’aquell gran home, ho reconec ara mateix,
ja veuríem qui seria el guapo que et cantés!
Ja veuríem qui seria el guapo que et cantés!



Manel (Grup musical)

Places de mans

L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.

I soc passeig obert a la ciutat
que has inventat, perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

Plaça de la Revolució

El trespol ha lluït avui, sec
de la torrentada àcida d'ahir
que tot ho empastifà de bilis negra.
Ha fet sol, reconeixes les paraules
i saps, com jo, que el vent sempre s'endú
les coses que no aguanten ser aquí.
He menjat un gelat dels que ens agraden
i hem seguit el camí sense dir res,
amb la vista fixada cap a dalt.
Què vendrà ara? Ho saps? No hi pensem pus.
Ha estat molt bo el gelat d'aquesta tarda.



Andreu Gomila. Carrer dels dies.2012

Recital

Tot et convoca

a l'enyor. Ella duia

també la cinta

malva que reconeixes

en les notes del saxo.

Antoni Vidal Ferrando. El batec de les pedres. 1996

Agraïment

L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula

a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al

llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs

imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.

Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un

cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,

abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.

Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte

de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons

amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.

Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,

és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada

de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso,

t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.

Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006

Traducció: Jaume Creus, Xavier Farré, Simona Škrabec.

Sense retop

També soc nàufrag entremig de festes
i la paraula em dona tanta feina
que ja no reconec dies de festes
quan la ment els vol tots per a la feina.
Als sacerdots del ritu no els faig festes
per no impedir-los la sagrada feina,
i no m'aturaré ni passat festes
a deixar-los tastar fruita de feina.
No escolto res sinó el parlar dels arbres
i com ells, enraono amb altres arbres
que barregen les sabes sota terra.
Els ocells més s'estimen obres d'arbres
que no fastos de festes ran de terra.

Miquel Desclot dins, 

Barcelona poesia. 1998

Unió

Quines arrels, quina fe atemporània
fan que m'uneixi a un indret desconegut.

Panxa d'una ciutat, mà d'un carrer,
cames d'una aigua; braços d'un poblet,
dits d'una estàtua, boca d'un quadre.
Què em volen dir les vostres noves i velles veus!
Què és el que se m'endú vers la vostra gatzara!

Parpelles d'un sepulcre, úter d'un temple,
peus d'un desert; vèrtebres d'un camí,
ulls del vitrall, cap d'un amfiteatre.
Per què quan ens trobem m'obriu els sentits
si sabeu que em trasbalso enamorada?

Com és, sang subterrània dels llocs,
que em reconeixes dins el coàgul del temps
i enmig del generós paisatge
silenciosa em crides com l'amant?


                                   gener 90

Tònia Passola. Cel rebel. 2001

Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000

A l'estil d'Alberto Caeiro

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l'amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d'un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L'estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l'endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s'acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.




Quima Jaume. Memòria de l'aigua: onze escriptores i el seu món. 1999