Si vingués el silenci

          A Montserrat Vayreda

Si vingués el silenci

li diria:

ー¿Com és que em fibla el pols l'aspra tonada

de les canyes que es gronxen sota el xiscle

de la tarda cansada?

¿Com és que fuges lluny,

si el cor escolta

la barca desviada del misteri,

en l'hora encadenada?

¿Com puc endevinar la llum encesa

que em portarà per un camí de pèsols

amb la florida blanca?

No t'aturis silenci;

no m'ensenyis 

el meu camí de vidre...

Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958

Il·lustracions: Julià Grau i Santos

La fira dels prodigis

Un prodigi banal:
el fet que tenen lloc molts prodigis banals.

Un prodigi ordinari:
en el silenci de la nit el lladruc
de gossos invisibles.

Un prodigi de tants:
un núvol menut i tènue,
i és capaç de tapar una lluna gran i feixuga.

Diversos prodigis en un:
un vern que es reflecteix damunt l'aigua,
i el fet que el costat esquerre correspon al dret,
i el fet que creix amb la copa cap per 'vall
i que no abasta pas el fons,
per bé que l'aigua no és pregona.

Un prodigi a l'ordre del dia:
vents bastant suaus i moderats
que durant la tempesta esdevenen tramuntants.

Un prodigi com un altre:
les vaques són vaques.

Un de no pas pitjor:
aquest i no un altre hort,
sortit d'aquest i no un altre pinyol.

Un prodigi sense frac i barret de copa negres:
coloms blancs que s'envolen amb fressa.

Un prodigi, perquè, si no, com anomenar-ho:
avui ha eixit el sol a les tres i catorze
i es pondrà a les vint zero u.

Un prodigi que no sorprèn tant com caldria:
els dits de la mà són, de fet, menys de sis,
i, tanmateix, més de quatre.

Un prodigi sols de mirar al voltant nostre:
el món omnipresent.

Un prodigi accessori, igual que tot és accessori:
allò que és impensable
resulta que és pensable.



del recull Gent dalt del pont. 1986

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

Primavera del Ter

Éssers feliços animen
el curs de l'aigua profunda.
Ran de la riba m'inunda
la lluor de l'herba humida.

El sol del dia s'emporta
les neus brillants pel congost
cap a la mar de l'agost.
Estic sol mirant la vida.

Pel pit em puja el silenci,
la música i la paraula.
La natura se'm fa taula,
universal mare terra.

Tot és i tot m'alimenta:
aigües brogents, nuu celeste,
ombra tranquil·la i tempesta
al ventre immens de la terra.

Oh sofriment indivís
de totes les primaveres
on plantaré les creueres
quan vindrà l'hora dels homes.


Segimon Serrallonga, dins,

Poemes de capçalera, 2016

Ed.: Miquel Pujadó

Impromptus

L'ombra

Veig l'ombra fugissera d'un colom
que em precedeix els passos.
Una ombra és la certesa que fa sol.


La ciutat

Asfalt, asfalt, motors,
renou i crits...
Em costa creure
que enllà, enllà i amunt
hi ha terra, silenci i prats florits.



Joana Raspall. Jardí vivent, 2010
Il.: Lluïsa Cauhé

El mestre del silenci

El mestre del silenci
va dibuixar una arrel.
L'arrel es va estirar en arbre.
L'arbre va envair el cel
com una aquarel·la humida
i va canviar l'estació amb els seus colors.
El vent va escampar remor
de fruits transparents.
El mestre del silenci
s'ho va mirar i mirar, després,
amoïnat perquè li mancava talent,
va rebregar el full.



Kristin Dimitrova, dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 100, p. 99

Tr.: Eva Sableva

Podries ser

Pedra que et gastes
del frec de la gent.
Llamborda del carrer antic,
oblidat testimoni de tots els passos.
Silenciosa mirada de la vida,
escoltada a flaixos.
Coneixedora d'històries, que mai s'han escrit.

___________________________________

Podrías ser


Piedra que te gastas
del roce de la gente.
Adoquín de la calle vieja,
testimonio olvidado de todos los pasos.
Silenciosa mirada de la vida,
a flashes escuchada. Sabedora
de historias que nunca han sido escritas.



Al camí = Por el camino


Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas, 2014
Tr.: Orlando Guillén
Pr.: Andreu Subirats

Dona

Vet aquí la petita tragèdia del moment:
amb un cafè, no dorms la nit
i sense, et dorms a mitja tarda.


      Estona de silenci cap al tard;
      totxanes, ciment gris i cel plomí,
      la música callada d'un jardí
      de metro per dos deu i una torreta.
      Penjada i amb rovell, la bicicleta.
      Sents l'ànima feixuga, el cor d'espart.

      El dia corre poc, no hi passa l'aire.
      Cap gana de deixar la bata a ratlles
      clenxar cabells que grisos i aspres creixen.
      Geranis, mans i galtes ja es marceixen.
      No saps amb qui parlar, per això calles.
      Et dolen els records, si hi penses gaire.

      Sols resta trista son d'imatges ertes.
      Si jo pogués parlar-te avui a cau d'orella
      per dir-te que no deixis, que has de viure,
      que encara hi ha per fer, que ets un ser lliure...
      Que encara ets massa jove per ser vella,
      i mai no seràs vella si despertes.


      1r Premi Sènior

Montserrat Febrer Ramo, dins,

XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011

Alta Segarra

Vent i silenci,
al pla més alt;
a la garriga,
timó fragant.
Carena incerta.
I un viarany
per on s'enfila
l'últim ramat.

Marges de pedra
sense escairar.
En un revolt,
tram esbucat
de paret seca.

Vells alzinars.
Cabanes buides,
eines al ras,
que són ferralla.
Greu soledat.
Eres que l'home
abandonà;
la marinada
hi bufa, en va:
només hi troba,
potser, l'agram.
Amb llum de tarda,
camins llunyans...

Terra dels avis,
dia del plany.

Groga argelaga
i àrid cel blau.
Puny, sense ira,
l'esbarzerar.
A soca morta,
bes de destral.
Qui veremava,
sinó un malfat?
Cullen olives
cansades mans.

Casa tancada
amb pany i clau;
damunt el ràfec,
lluna d'aram.
Pels carrerons,
flaire de pa;
òliba immòbil,
al campanar.

A punta d'alba,
en un tossal,
quatre ametllers
amb vestit blanc.

Com taques d'ombra,
vells alzinars.
I, a la planura,
llenç de bancals.

Fa estremir l'ordi,
el vent de març.
Claps de garriga.
Terra del blat.



Jordi Pàmias Grau. La paraula i el cant, 2019

Tsunami

                    poema de quatre tankas

Un gran tsunami
em sacseja, ferotge.
Sota l'onada.
la meva ment deslliga
els fils de l'equilibri.

Núvols d'escuma
desdibuixen la cara
dels meus desitjos,
i nedo a la deriva
lluitant contra les ones.

Extenuada,
ja sóc arran de costa.
La ment s'agita
enmig la platja nua
i em parla amb un silenci.

De nou relligo
tots els fils del meu ésser!
Mentre, l'onada
del gegantí tsunami
es va enfonsant, vençuda!



Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt

Hac

la quequesa quasi paraula
quasi avorta
la paraula quasi silenci
quasi vessa
el silenci quasi eco


Arnaldo Antunes,

Nit de poesia al Palau, 
XXVII Festival internacional de poesia de Barcelona, 2011
Tr.: Melcion Mateu i Adrover

Per fer una poesia

Per fer una poesia
s'agafa una p
com platja, pasta, pedra;
després s'agafa una o
com or, ombra, ona;
després s'agafa una e
com era, estri, eben;
després s'agafa una s
com sol, sal, silenci:
després s'agafa una i
com illa, isard, ícar;
després s'agafa una a
com aigua, astre, ala;
en acabat s'ajunten
sense odi, sense mandra,
sense pressa, sense ràbia,
sense melancolia,
i es fa la poesia.


Roberto Piumini / Miquel Desclot, dins,


Poesies amb suc, 2007
Il.: Mercè Galí
Ed.: Miquel Desclot

Cabirol

La llum, només un vel i una boira de grocs,
s'allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d'un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so
                                     al llarg silenci.
L'alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

deixar el temps escolar-se entre les paraules

deixar el temps escolar-se entre les paraules.
en aquest silenci que compartim
naix la veu que ens acosta.
de tu a mi creix la mirada com un llenç
inèdit, com una imatge a penes esbossada.

deixar el blanc del temps entre tu i jo,
el buit que el poema encercla,
dibuixar la llum amb ritme d'aigua,
amb ritme de foc i de terra,
sobre la pàgina blanca de l'aire.




Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

Horitzó d'aigües

Horitzó d'aigües.
Silenci que acull
la fràgil inclinació
de la distància.
Horitzó d'aigües.

Memòria d'arbres.
Ulls sota els ulls,
record de l'oblit,
de qui la mirada?
Memòria d'arbres.

Pupil·la d'astres.
Recs de claror
que vetllen l'opacitat
de la casa.
Pupil·la d'astres.



Lluís Solà. L'herba dels ulls. 1993

I Déu en algun lloc

  recorda que no t'és donat saber-ho tot
                               ÀNGEL MIFSUD



Els poc que saps,
ho arrengleres al prestatge,
al costat dels llibres:
el poema més llarg de Llompart
tu i jo, petita amor, dins la boscúria,
infants sentimentals plens de silenci,
per caminois de cap al tard amb fràgils
petúnies sensibles i campànules...,
de memòria. Un número de telèfon
que ja no marques mai,
i la matrícula d'un cotxe
que ara és un munt de ferralla
a la deixalleria.
El color exacte dels seus ulls.
La melodia d'unes quantes cançons
que encara taral·leges alguns vespres
de tornada a casa.
L'olor de mar
al port de Ciutadella.
El tacte del silenci
un migdia de sol
al carrer de Sant Cristòfol.
L'abisme a la línia breu de les parpelles
quan l'amic recita un poema
que no parla d'absència
que és absència.

I Déu en algun lloc,
just quan no mires.



Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

Marinera

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.


Meditacions mediterrànies


Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978

CAMÍ

Anirem al tossal
que domina la plana.
El bosquet de garrics
negreja, en la distància
—com una viva tofa
d'alzines turmentades.
L'estret camí s'enfila.
Amb mans d'enyor, callades,
resseguirem la pedra
de les parets del marge.
Grogues canyes de sèquia
demanen un fil d'aigua.

Quan s'ajeu, el silenci,
als bancals de la tarda,
quan afina, el rostoll,
la breu tija escapçada,
el camí de ponent
projecta una ombra llarga.
I es barreja, amb la pols,
cendra d'hores llunyanes...
Anirem al tossal
que domina la plana.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

Enlloc

                                              A Adrià Chavarria


Campana de l'ermita del Mai més
que abismes els ocells en el silenci,
protegeix els amants: que el temps no venci
la passió, sotmetent-la al progrés

del seu imperi i fent cedir l'instint
al conscient... Protegeix la sorpresa;
segella el lloc...; la llum pel lloc estesa
fins al racó darrer, no provenint

del Sol ans del misteri. Brunz, campana,
brunz com eixams d'invisibles abelles,
com trens passant de llarg en una andana,

com mestrals sense rostre per rials
desterrats del paisatge..., com estrelles
mortes
        caient
                en timbes siderals.



Teresa d'Arenys, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia, Alella 2008-2017. 2019. 2a ed.

Edició: Montserrat Serra i Arenas

Partenza da niente

A la recerca de la forma,
la paraula
o el moviment,
hi ha sempre el moment previ,
la sístole silenciosa de l'aire,
l'espai entre el blanc i el pinzell,
el so del mot que està a punt de dir-se,
les mans
          del director
                      d'orquestra.

Tot està per fer.

I al buit,
la plenitud més viva.



Sònia Moya. Silur, 2019

Pr.: Mireia Calafell
Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018

Essència de poeta

La part teva més bona
que transmets en els altres
com el cant dels ocells
damunt l'aigua blava

és immutable i tendra
poderosa com cap altra
és un silenci farcit
de mirades obertes.

S'evapora tan bon punt
algú li sotja l'ànima
emparat en la fondària
del teu cor sense límit.

Retorna amb cautela
i la seva presència se sent
ferma, clara, amorosa
com la d'una abraçada.

Teresa Grau Ros