dels finestrals i la megafonia,
de la membrana on vibra cada so,
de l'autocar turístic i del guia,
Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sons. Mostrar tots els missatges
16 de maig 2015
Elegia: de les pastes i el te...
de les pastes i el te de la visita,
de l'embús d'automòbils allà a baix,
dels clàxons i el so agut que tant irrita,
Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999
de l'embús d'automòbils allà a baix,
dels clàxons i el so agut que tant irrita,
Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999
Etiquetes de comentaris:
automòbils,
clàxons,
Mateu i Adrover [Melcion 1971-],
pastes,
sons,
te,
vida
24 de desembre 2014
Fonemes
La primera paraula d'infant
és ressò de bells mots de la mare;
com esbós de cançó
sense notes encara.
Melodia que amb goig sentirem
dins el cor, repicant l'esperança
que transforma en arpegi, els escrits,
per poder acompanyar tots els cants
i el punteig de la dansa.
L'espiral de sons nous
van creant pensaments
per sortir del misteri silent
cap al món dels sorolls...
Seran l'eco a les veus de la gent!
Jordina Nadal. Victòria in vitro. 1997 Pròleg de Pilar Cabot IX Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter 1995
|
Etiquetes de comentaris:
acompanyar,
cançons,
cors,
crear,
danses,
esperança,
fonemes,
fotografies,
Glasgow [Michael],
infants,
mares,
mots,
Nadal [Jordina],
paraules,
pensaments,
repicar,
sentir,
sons,
sorolls
14 de setembre 2013
So i sentit en l'obra de Joan Vinyoli
De fet, en tot poema s'hi contenen dues experiències
musicals diferents. La memòria del so i el so que encara
no ha entrat a la memòria, a la historicitat. A través
de la música oïda apareix la música no oïda. Es tracta
d'una operació delicada. Les autèntiques descàrregues
de sentit emergeixen a l'interior de l'oïda, on el so
ressona amb els sons, on la memòria ressona amb l'ara.
Com podria ser altrament?
(Fragment)
Lluís Solà. La paraula i el món. 2013
Etiquetes de comentaris:
delicadesa,
experiències,
historicitat,
memòria,
música,
oïda,
sentits,
Solà [Lluís 1940-],
sons
27 de gener 2013
Música amiga
Escalfar-se les mans en una escletxa
del sol prop de les portes ogivals
de la murada, veure el vol dels tords
a l'altra banda del vitrall, sentir-ne
el so que fa desprendre les tessel·les.
Jordi Domènech. Obra poètica : 1971-2002. 2008
Estudis introductoris: Antoni Clapés i D. Sam Abrams
del sol prop de les portes ogivals
de la murada, veure el vol dels tords
a l'altra banda del vitrall, sentir-ne
el so que fa desprendre les tessel·les.
Jordi Domènech. Obra poètica : 1971-2002. 2008
Estudis introductoris: Antoni Clapés i D. Sam Abrams
Etiquetes de comentaris:
amistat,
desprendre,
Domènech [Jordi 1941-2003],
escletxes,
mans,
música,
ogival,
poesia breu,
portes,
sentir,
sol,
sons,
tessel·les,
tords,
veure,
vitralls
20 de gener 2013
Tot és possible
Tot és possible entre els meus llavis:
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.
He crescut vora un mur de sofriment que em dona
la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.
En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba
el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.
Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on
restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls de mare.
Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.
He crescut vora un mur de sofriment que em dona
la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.
En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba
el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.
Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on
restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls de mare.
Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994
Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan
Epíleg: Isabel Pijoan
Etiquetes de comentaris:
coneixement,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
Déu,
esperança,
estimar,
llavis,
mar,
mares,
mesura,
mirar,
poesia acollidora,
poesia del cor,
sons,
temps,
ulls,
voluntat
18 de març 2012
Petit full d'àlbum
Així tot d'una i com jugant
Vós que heu volgut sentir una mica
Diverses flautes revelant
Els sons de la meva musica
Em sembla prou que aquest assaig
Intentat davant un paisatge
Només em plau quan el desfaig
Per contemplar la vostra imatge
Si aquest alè inútil que s'és
Exclòs fins a l'última fita
Segons els meus dits barroers
No té prou mitjans quan imita
El vostre pur i refilaire
Riure d'infant que encisa l'aire.
Stéphane Mallarmé. Vint-i-cinc poemes. 1986
Vós que heu volgut sentir una mica
Diverses flautes revelant
Els sons de la meva musica
Em sembla prou que aquest assaig
Intentat davant un paisatge
Només em plau quan el desfaig
Per contemplar la vostra imatge
Si aquest alè inútil que s'és
Exclòs fins a l'última fita
Segons els meus dits barroers
No té prou mitjans quan imita
El vostre pur i refilaire
Riure d'infant que encisa l'aire.
Stéphane Mallarmé. Vint-i-cinc poemes. 1986
Traducció: J.N. Santaeulàlia.
24 de febrer 2012
Vull recordar els poetes
No hi ha cap mort, per externa
i llunyana que sigui, que arribi a bona hora.
No totes, tampoc, et deixen la mateixa nafra,
idèntic buit, una enyorança infinita...
No som expert en morts massa properes,
encara que així i tot, pels anys viscuts,
ja li he vist la cara, i els ulls que ha clos
a éssers volguts, molt estimats...
Records de família, dies solcats a mitges,
on sementers han donat blat, i qualque anyada
d'herbam, i cards i espines...
Avui, però, només vull recordar
-sense donar cap nom-
en un silenci quasi absolut, tan sols
deixant sentir a cau d'orella
els sons dels mots que ens han lliurat
com una deixa, com un present,
i en testament escrit, tots els seus versos,
poemes, llibres...
Avui només, vull recordar els poetes
morts
absents,
que ja han marxat...
...I són aquí, amb tots nosaltres,
amb la paraula escrita.
(poema inèdit d'homenatge)
Joan Pomar i Mir, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006
i llunyana que sigui, que arribi a bona hora.
No totes, tampoc, et deixen la mateixa nafra,
idèntic buit, una enyorança infinita...
No som expert en morts massa properes,
encara que així i tot, pels anys viscuts,
ja li he vist la cara, i els ulls que ha clos
a éssers volguts, molt estimats...
Records de família, dies solcats a mitges,
on sementers han donat blat, i qualque anyada
d'herbam, i cards i espines...
Avui, però, només vull recordar
-sense donar cap nom-
en un silenci quasi absolut, tan sols
deixant sentir a cau d'orella
els sons dels mots que ens han lliurat
com una deixa, com un present,
i en testament escrit, tots els seus versos,
poemes, llibres...
Avui només, vull recordar els poetes
morts
absents,
que ja han marxat...
...I són aquí, amb tots nosaltres,
amb la paraula escrita.
(poema inèdit d'homenatge)
Joan Pomar i Mir, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006
14 d’octubre 2011
Lectures
El que hi ha a fora té un llenguatge
que no sé com llegir:
el xiuxiueig del vent
mentre abraça les fulles i el carrer,
els sons de cada insecte,
l'olor de cada pedra,
les paraules dels núvols en aquest mar de cel.
Si miro amb ulls de cec, llegeixo
aquell altre llenguatge que hi ha en mi:
les mans del meu jardí escanyant les heures,
els mils camins de l'ombra,
els límits de la llum,
el silenci de tot el que s'ha escrit
sense llenguatge.
M. Rosa Font Massot. Un lloc a l'ombra. 2011
04 d’octubre 2011
Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.
Zoraida Burgos, dins,
Paisatge emergent. 1999
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.
Zoraida Burgos, dins,
Paisatge emergent. 1999
Edició: Montserrat Abelló
16 de juny 2011
Escherzo
"Pels graons del so camino
el teu aire..."
Sorellmar, Miralls
Per les gemmes dels dits,
pessigolles de notes,
l'arc de l'aire i la lluna
gronxen l'au d'un nou cant.
Un nou cant de ningú
que amb les ales esteses
porta llum a la ploma.
I la llum sé que ets tu.
Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997
el teu aire..."
Sorellmar, Miralls
Per les gemmes dels dits,
pessigolles de notes,
l'arc de l'aire i la lluna
gronxen l'au d'un nou cant.
Un nou cant de ningú
que amb les ales esteses
porta llum a la ploma.
I la llum sé que ets tu.
Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997
Pròleg de J. Llavina
Finalista premi de poesia Màrius Torres, 1996
Etiquetes de comentaris:
aire,
caminar,
cants,
dits,
Farell [Maria S.],
gemmes,
graons,
llum,
lluna,
poesia breu,
sons
05 de desembre 2010
Després de l'incendi
Lluny, entre les branques
de cendra d'un pi calcinat,
roman la vila
fosa en la buida pell de la tarda.
Pregona, una campana
trepa els camins estèrils
de l'absència.
I és el transparent so del metall
l'únic cor en la terra
ara tan estranya,
aliena a si mateixa.
Ramon Guillem. Terra d'aigua. 1993
de cendra d'un pi calcinat,
roman la vila
fosa en la buida pell de la tarda.
Pregona, una campana
trepa els camins estèrils
de l'absència.
I és el transparent so del metall
l'únic cor en la terra
ara tan estranya,
aliena a si mateixa.
Ramon Guillem. Terra d'aigua. 1993
Pròleg de Xulio Ricardo Trigo
24 d’agost 2009
Sobretot
Endolcida pel seu cadenciós
murmuri blau
la poesia
sobretot
enforteix el so
del silenci.
Maria Lainà. Amb pomes escampades. 2005
murmuri blau
la poesia
sobretot
enforteix el so
del silenci.
Maria Lainà. Amb pomes escampades. 2005
15 d’agost 2008
No em deixis sola
De la mare recordo a la infantesa
el seu perfil obscur de vores lluminoses,
gestos suaus i so de veu tranquil·la.
La por de perdre-la va anar ennegrint
el cor d'aquella nena, personatge d'àlbum
que ja fugia pel terror dels contes.
Mare: no em deixis sola. On deus ser?
I escolto el vent al bosc.
Penso si sentiré la meva filla
quan escoltant els arbres també digui:
mare, no em deixis sola amb aquest vent.
Joan Margarit. Estació de França. 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)