Cabirol

La llum, només un vel i una boira de grocs,
s'allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d'un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so
                                     al llarg silenci.
L'alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

L'albada

Des de l'ombrívol miratge del somni
la nit s'aboca als renovats sorolls,
mentre s'escapoleix un raig pels finestrells
que desguassa en la teva pell tibada.

Tremolen flocs de llum que la paret captiva
en un desig sobtat de retornar a la nit;
llargs, els sons coneguts ens sedueixen
a recórrer els colors que el dia escampa.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

L'afinitat

Dotada per la música,
cerca el ressó i el troba
en veus que preludien
els moviments interiors
que en cada platja onegen.
La seva oïda capta
el so de les petites coses
que tènuement respiren,
i el recorda amb amor.
Cada nota que escriu lliga amb una altra
i, en rítmica cadència,
dansen conjuntament en l'harmonia.
Afina bé les cordes
de l'instrument que polsa
i agermana amb respecte
el to major, d'exultant plenitud,
amb el menor, que trena l'elegia.
Esborra interferències
i composa períodes
on pauses i silencis
donen impuls al ressonant cantàbil.
Amb arpa o clavicèmbal,
violoncel o flauta,
al calze de les mans,
dins preludis o fugues
que abasten les més altes melodies,
va obrint-se pas a dintre
dels que pensen com ella.
L'Afinitat coneix totes les notes,
els secrets i els tombants
d'aquella música
que trenca les distàncies,
atura el temps
i fa que els homes siguin,
per breus instants, com àngels.

                      Març 1971



Montserrat Vayreda

Poemes de Montserrat Vayreda. 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Retorn

...
És per això que ara cerco camins,
l'ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l'aigua que traspua 
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta,
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
soc amb vosaltres.


(Fragment del final)

Montserrat Abelló. Tot sembla tan senzill. 2016
Edició: Celeste Alías i Laia Noguera

Viola

Viola.
Orquestra de cambra foradada
i cor de dones plorant.

Del piano de les runes
el so esquerdat,
timbals de bombes
i un udol de vent, de gos o infant.

«Sarajevo», opus XX,
per a tres fusells
i un sol crit.



Josep M. Sala-Valldaura. Cardiopatia. 1999

Èxtasi blanc

El pol·len entra pel nus de la fuga
i les bombetes rebenten,
harmonioses, al cant de la radiació solar.

Un taronger s'enlaira
amb l'estrebada insensata
de 542 becs de garsa i m'hi sumo,
arrencant el tronc
amb les dents beneïdes.

Quina mística més cèlebre,
desplaçar-se de casa,
arrossegar el niu,
pintar el camí amb sons tous
i indesxifrables.

La meva feina és intentar.



Anna Gual. Molsa. 2016

Epíleg: Gemma Gorga
Il·lustracions: Ana Cabello

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2016

In a sentimental mood

No pot ser que no tingui sentit el nostre temps,
dins l'espai i les forces mòbils de l'univers,
on rebem fugaçment llum de la consciència.
No pot ser, per exemple, que no tingui sentit
l'instant d'ara mateix, vint-i-sis de setembre
de l'any seixanta-dos. Ara que John Coltrane
al saxo tenor, Duke Ellington al piano,
Aaron al contrabaix i a la bateria Elvin
ens diuen que ens estimen, als presents i als futurs
i als passats. Tots els homes, una vegada més,
convocats a l'entorn del so viu de l'amor.



Jaume Bosquet. Diàlegs. 1999

Premi Bernat Vidal i Tomàs 1999

A un rierol de muntanya

Petits turons

en moviment;

aigua corrent.

Avall, avall,

sens mai parar,

sona que sona

el fosc murmuri;

damunt de l'ona,

escampant-se arreu,

omplint tot l'aire,

apagant la veu.

Tarda serena,

calma perfecta,

tan sols trencada

pel màgic so.

Petits turons

en moviment;

aigua corrent.

Laia Ferret, dins,


L'aigua. 1989. 

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

Jardiner

El verd és el meu color...

el d'aigua de pluja, el so.

El tacte? El vent a la pell

i d'aquest sol, l'escalfor.

No seré savi de llibres

ni llibretes ni llibrots...

però m'estimo cada planta,

cada arbust i cada brot!

Conec els secrets dels arbres...

i el perquè de cada flor.

Tomàs Lluc. Llibre dels oficis : 44 retrats 44 (per anar pensant ...). 2013

Il·lustracions: Cristina Losantos

Moltes frases té la llengua Anglesa

Moltes frases té la llengua Anglesa,
només d'una he sentit el so,
fluixa com la rialla del Grill,
forta com la Llengua del Tro.

Que remuga com antics Cors del Caspi
quan la Marea té un ritme calmós,
que és dita amb una inflexió nova
com un Enganyapastors.

Que penetra amb brillant Ortografia
en el meu dormir casolà,
que retruny la seva Prospectiva
fins que m'agito i em poso a plorar.

No pas de Tristesa, i ara!,
sinó de l'Alegria i el seu frenesí.
Torna-la a dir, Saxona!
Baixet, Només a mi!


一一一一一一一一一一一一一

Many a phrase has the English language
I have heard but one
Low as the laughter of the Cricket,
Loud, as the Thunder's Tongue

Murmuring, like old Caspian Choirs,
When the Tide's a 'ull
Saying itself in new inflection
Like a Whippowill

Breaking in bright Orthography
On my simple sleep
Thundering it's Prospective
Till I stir, and weep

Not for the Sorrow, done me
But the push of Joy
Say it again, Saxon!
Hush - Only to me!



Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Edició i traducció de Marcel Riera

Oferiment

Trobo milers de mots
amb so de poesia;
per fer un concert amb tots
el cor no em bastaria.
Ens els podem partir;
són un bell instrument.
Feu el concert amb mi,
llegint-los tendrament.



Joana Raspall. Concert de poesia. 2004

Il·lustracions: Marta Balaguer

A cada amic

A cada amic, cisellador d'imatges

I caçador de mots, voldria dir-li:

- Fes-te llavis pel crit d'aquesta terra.

D'un a un els seus sons ara m'arriben

Com alts fills de la nit, diamants de l'insomni:

Fidelitat us serà demanada

I un cant rebel a tota defallença,

Car no hi ha sal per guardar les paraules

Sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis ;  [1965-1990]. 1990

Tardor

Jocs de colors queden darrere l'ombra.
Donen entrada a altres cançons que, amb gaudi,
venen a dir-nos que seran la nova
                   llum del conviure.

Dansen les fulles com rogenques notes;
sons de l'autumne, endormiscats encara,
obren els ulls a dins els jorns fredosos
                   plens de recances !



Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003

Pròleg: Josep Colet i Giralt
Introducció: Montserrat Gibert i Llopart

PERCEPCIONS

De què ens serveix buscar clarors divines
si som tallats a la mesura humana?
A qui aprofita un món d'idees pures
si rere un vel s'amaga imperceptible?
No ens cal saber que el cel dibuixa imatges
en infraroigs, si no les podem veure,
ni suposar tampoc que els àngels canten
en ultrasons, si no podem sentir-los.
Tenim un cos, i aquest ens marca els límits:
ens fa evident l'entorn que ens interessa,
però res més. Bé que intuïm abismes
en la foscor perduts, si no els abasta
un raig de llum conforme al nostre espectre
no sabrem mai que hi són. Quina esperança
en l'irreal nodreix aquest deliri
intuïtiu, només per turmentar-nos?
No és altrament en el racó dels somnis
quan sobrevé la son endarrerida
que es forma un munt d'imatges insensates:
tot va com vol a l'univers oníric
i no hi ha res que se subjecti a normes.
Però els serveix de font l'experiència
del que hem sentit desperts: tot i ser lliures,
també  els constreny l'atzar combinatori.
Formes, colors i sons, totes les coses
que percebem entre elles es barregen
en milions d'efectes, i no poden
les nostres arts omplir-los i esgotar-los
del tot: abans es cansaran els segles.
És per aquí que transcendeix el cosmos.
Si vols comprendre el seu reflex, les branques
de l'arbre compta, i de la xarxa els nusos.


Jordi Parramon, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 102 (febrer 2013)

Un sol batec

Feraç de somnis,
el silenci s'esquinça
en les foneres.
El llevant alça els braços
d'abrivades onades.

Persistent anhel
que el mar frisós punteja.
Envelat d'astres.
Màgic so de tenora.
Sardana d'aigua i vent.



Anna Rispau i Falgàs, dins,

Estels de paper : mostra poètica : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012

Les peres jovenetes

¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,

que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,

i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta

dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;

l'olor que t'esperava del roserar, tremola;

la llum et pren la cara i pel teu cos rodola

i ta rialla dins un raig de sol se'n va.

I quan el cel és d'or i cada cosa invita

en el camí i el marge i el tros, sobtadament

sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,

l'esguard xipollejant en una llum infinita.

¡Ah si les albes roses i els branquillons d'abril

i el so de l'ocellada i el riu que s'adelera

poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,

de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades

llavors que tant s'atarda el sol per la vessant:

les peres jovenetes, penjant extasiades

de cabre, justes, dintre la boca d'un infant!

Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998

Edició: Esther Centelles

Prefaci en blau

              I.

llàgrimes de primavera
emmudeixen els teus llavis
ressona blau al baix ventre

s'esvaeix el temps

blau intensament suau
neu que es fon als teus ulls
brolla silenci

              II.

neu que es fon als teus ulls
les llàgrimes brillen
floreixen blaus a l'aiguaneix

degoten sons

deixa el blau vibrar
la temperatura s'esquerda
clarors silencioses


Núria Armengol, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 105-106, juny 2015. p. 24 

Tendreses de l'encant

Ella anava entre llibres, entre llanes

d'hivern; vestia sedes a l'estiu.

A voltes pels carrers veïns

topaven les mirades i ens miràvem.

Descobrírem la boca, les llisures,

els batecs de la vida, les remors

dels alès. La vesprada fa ressons

de les paraules per l'amor vençudes.

Ens aplega la llum, el so, la calma

amb totes les vessants del temps. Es troba

el tacte en el discurs de la memòria

que reconeix la vida i allí traça

teories a compte de l'estima.

L'estima simple pel carrer camina.

Joan Climent. Contraclaror. 1994

Pròleg: Marc Granell

Anton Webern

Són bombolles de so
que esclaten en el buit.

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.

Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.

Són precs que condueixen
a una puresa estranya.

Són notes que procuren
ser alguna cosa més.

Són crides a un futur
de possible harmonia.

(De Perpectiva de cambra amb habitants)

Feliu Formosa. Feliu Formosa, 2000

Món de Josep Beulas

Un prim arc de muntanya
fos amb el cel,
a penes destriable
pel pensament.

El fons dels ulls et miren
boscos i camps.
Et sents despullat home
dintre l'esguard.

Com deturar per sempre
el canviant
color del temps? Envesca'l,
fes-te'n parany.

Desvetllat a trenc d'alba,
ets a l'aguait
del fressejar de l'aire
dalt de cimalls.

«Pintar: pur, impossible acte mental.
En acceptar-ho, para't
just al llindar.»

«Em plau, perquè domino
des d'ell l'entorn:
cristalls del so, com dolla
per mi la font.»



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985