Al peu dels passos del capvespre
Corre una aigua clara
Del color de l'oliva,
I arriba al breu foc oblidadís.
Sento entre el boirim grills i granotes,
On tendres tremolen les herbes.
———————————————
Sera
Appiè dei passi della sera
Va un'acqua chiara
Colore dell'uliva,
E giunge al breve fuoco smemorato.
Nel fumo ora odo grilli e rane,
Dove tenere tremano erbe.
1929
Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1988
A Josep Pijoan
Oh la delícia de les oliveres,
movent-se lleus en un silenci clar
quan se fonen calitges volanderes
damunt la franja rutilant del mar!
I és que llurs copes, fines i lleugeres,
gaudeixen sense a penes murmurar
de la gran complacència de guaitar
limpiditats i volves falagueres.
L'olivera exquisida i detallada
per la clàssica llum és delectada;
i en els fullams qui es mouen blanament,
d'un pacífic oreig tothora empesos,
se persegueixen amb afables besos
el verd humil i el graciós argent.
Josep Carner. Llibres de sonets. 1991
A cura de Jaume Aulet
La bona cançó, la de l'aigua clara,
la de l'oratjol entre el verd pinar,
la del nin dormit que canta la mare,
la bona cançó voldria cantar!
La bona cançó de l'home que sega,
la de la suor del que pasta ela pa,
de la pluja el cant quan la terra rega,
la bona cançó voldria cantar!
La bona cançó del besar pausat,
del riure quiet i el dolç sospirar,
de l'amor tranquil com una amistat.
Mare, vent o amor? Pluja o front suat?
La bona cançó... Qui me la dirà
la bona cançó que jo vull cantar!
Cèlia Viñas. Del foc i la cendra. 1953
Confosos els seus cabells amb els cabells
del vent, tenen el cos feliç de ser tan seu i
tan dens en plena llibertat.
Llancen els braços a la platja i la blancor
dels seus canells penetra les escumes.
Passen aus d'ales agudes i la corba del seus
ulls prolonga l'interminable rastre al cel blanc.
Amb la boca enganxada a l'horitzó aspiren llargament
la virginitat d'un món que ha nascut.
La punta dels seus dits toca el cim de
delícia i vertigen on l'aire acaba i comença
I a les seves espatlles s'enganxa una alga, feliç de
ser tan verda.
Sophia de Mello Breyner Andresen, dins,
Reduccions: revista de poesia. Novembre de 2003. Núm. 78. P. 63
Traducció d'Albert Mestres.
La claror verda de la tarda
m'atura al límit del neguit
com una música de flauta
per les agulles dels sentits.
La ratlla fina de les notes
m'adorm l'angoixa de la nit
com el batec de sota terra
que et va dur al món amb el meu crit.
Núria Albó. L'encenedor verd. 1980
L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.
Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte
de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,
és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.
M'estimo l'impalpable:
l'aire blau de les pedres,
l'ombra del nen que juga
sense trucs a l'escull,
l'interludi fugaç
on els ulls es fan nobles
o el soroll del silenci
que el mar antic recull.
Deixo que m'erosioni
com sosté la carícia
l'aigua encalmada i neta
damunt els còdols blancs.
I després ho atresoro.
Com tapava a la platja,
sota la tovallola,
aquells mirallets verds
que semblaven malalts.
Quan camino i és de nit,
duc la flama dins el pit,
que em guia com la llanterna,
com el fum, l'udol, el crit,
com una llum, dins, eterna,
la fulla verda, perenne,
el camí que jo no he escrit.
I la veu que diu: parlem-ne.
Pol Guasch. La part del foc. 2021
Pr.: Marina Garcés
44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó
de la Vila de Vallirana 2020
Li pinto un antifaç a ma germana
de color verd de seda i plata.
Lluny del cartró i de la mirada
hi ha un senyor que pesca mots
fosforescents dins una bassa.
Ah! Unes ulleres per a llegir
pensaments! És en Brossa tirant daus
rere la màscara. El jardí del paradís
ara és de vent. Enlloc d'Arcàdia
es diu Aura, aquest poema.
Blanca Llum Vidal. Nosaltres i tu. 2012
Era un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?
Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.
El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.
Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.
Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021
Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.
Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.
Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.
Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.
Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002
Ed.: Abraham Mohino i Balet
Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló,
que és cosa que molt s'estila.
Ja ve la fosca, i, tot d'una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d'un gerd
per engelosir la lluna.
Soc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d'un got,
m'apagaré de seguida
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.
Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008
Il.: Montse Ginesta
Ed.: Marta Nadal
El camí cap a tu
és tot verd i és amb sol
i a les vores li creixen
mirades i cançons.
Les cançons que cantaves
mentre et mirava jo.
Marc Granell. La vida que creix. 2015
Il.: Paulapé
Tinc, ja, un estil definitiu: la llum,
com part d'ordres més grans, la trobaré
al cup de pedra grisa, vora el mite
d'un rude basament de travertí.
Parets de vidre i marbre verd, i sostres
plans i blancs construïren la noblesa
de l'espai, fa molts anys, a Montjuïc,
amb uns arbres darrere d'unes llàgrimes
tan sumptuoses com ho és la pluja.
Joan Margarit, dins,
Deu poetes d'ara: antologia. 1996
Edició: Dolors Oller
