 |
| Carme Solé Vendrell |
21 de maig 2018
20 de maig 2018
Paisatge interior
Primer miro els paisatges
i trio un redol d'arbres
que sembla fugir del bosc,
o un puig que enarbora,
solitari, tota la solitud
del pla que domina.
I llavors em miro a mi mateix,
no exempt de comprensió,
i torno als homes.
Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
i trio un redol d'arbres
que sembla fugir del bosc,
o un puig que enarbora,
solitari, tota la solitud
del pla que domina.
I llavors em miro a mi mateix,
no exempt de comprensió,
i torno als homes.
Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg de D. Sam Abrams
19 de maig 2018
Amb mots trobats
Amb mots trobats
basteixo a poc a poc
una fràgil, efímera casa
de parets transparents.
Poemes que algú, potser
habitarà un dia.
Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà. 2017
Pròleg de Marc Romera
15 de maig 2018
13 de maig 2018
Vents
Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.
Jo vull que bufe, mare,
sempre el vent de llevant,
que la calor m'ofega,
no em deixa respirar,
asseca rius i fonts
i mata arbres i camps.
Jo vull que ploga, mare,
que estic assedegat.
Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.
Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.
Jo vull que bufe, mare,
sempre el vent de llevant,
que la calor m'ofega,
no em deixa respirar,
asseca rius i fonts
i mata arbres i camps.
Jo vull que ploga, mare,
que estic assedegat.
Bufa el vent de ponent.
Bufa el vent de llevant.
Si de ponent, calor.
Si de llevant, plourà.
Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008
Il·lustracions: Manuel Granell
Balança
Faig equilibris entre el gens i el molt,
entre el poc i el massa
i el lloc m'és incòmode:
no fa per mi, que he crescut en el pro
o a la contra de qualsevol causa.
No us refieu del meu fals punt mitjà
des d'on no paro de vigilar
com bascula cada extrem,
mentre desitjo i procuro
que algú es mulli a fons i pesi tant i tant
que decanti d'una vegada la balança
cap a la nostra banda.
Mercè Voltas, dins,
enVers. En l'angle de la tarda. 2017
12 de maig 2018
Som nosaltres
 |
Som nosaltres
que trasbalsem les paraules.
De sobte,
ens semblen buides,
com si sols els sentits
manessin i ja no poguéssim
plasmar cap gest,
sinó en el mateix gest.
Fins que, cansades, les mans
arriben a fer-se estranyes
i ja no ens queden
sinó els ulls.
Com si volguessin engolir
tot el desig del món.
(Fragment)
Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua, 1995
|
La brisa
La brisa ardent abraça els entaulats
i posa als llavis humits
un perfum de darrer dia del món.
La brisa ardenta abraça la taulejada
e pausa sus las labras mostosas
un perfum de darrièr jorn del monde.
Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017
Traducció i próleg: Albert Mestres
11 de maig 2018
10 de maig 2018
Terra d'asfalt
Quan ni un arbre quede
i no hi haja camp,
del cel ni una gota
de pluja caurà.
Si hi ha algun jardí,
de plàstic serà,
i sols menjarem
rajoles amb pa
fet amb el ciment
dur que sobrarà
d'alçar tantes cases,
tan altes i grans
que el sol, les muntanyes
i el mar taparan.
Quan siga la terra
un globus d'asfalt.
Oda als peus i altres poemes. 2008
i no hi haja camp,
del cel ni una gota
de pluja caurà.
Si hi ha algun jardí,
de plàstic serà,
i sols menjarem
rajoles amb pa
fet amb el ciment
dur que sobrarà
d'alçar tantes cases,
tan altes i grans
que el sol, les muntanyes
i el mar taparan.
Quan siga la terra
un globus d'asfalt.
Oda als peus i altres poemes. 2008
Poemes: Marc Granell
Il·lustracions: Manuel Granell
Llarg i prim
El meu país
és llarg i prim
com un vent fi
de primavera.
Quan ix el sol
és una flor,
que, tota d'or,
a espai desperta
entre la mar
de brea i sal
i el camp callat
de mel i ametla.
Quan ve la nit
se'n va a dormir,
tan llarg i prim,
sobre l'arena
daurada i fina,
sota la nívia
llum que li envia
la lluna plena.
Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008
Dibuixos de Manuel Granell
és llarg i prim
com un vent fi
de primavera.
Quan ix el sol
és una flor,
que, tota d'or,
a espai desperta
entre la mar
de brea i sal
i el camp callat
de mel i ametla.
Quan ve la nit
se'n va a dormir,
tan llarg i prim,
sobre l'arena
daurada i fina,
sota la nívia
llum que li envia
la lluna plena.
Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008
Dibuixos de Manuel Granell
09 de maig 2018
Moltes frases té la llengua Anglesa
Moltes frases té la llengua Anglesa,
només d'una he sentit el so,
fluixa com la rialla del Grill,
forta com la Llengua del Tro.
Que remuga com antics Cors del Caspi
quan la Marea té un ritme calmós,
que és dita amb una inflexió nova
com un Enganyapastors.
Que penetra amb brillant Ortografia
en el meu dormir casolà,
que retruny la seva Prospectiva
fins que m'agito i em poso a plorar.
No pas de Tristesa, i ara!,
sinó de l'Alegria i el seu frenesí.
Torna-la a dir, Saxona!
Baixet, Només a mi!
一一一一一一一一一一一一一
només d'una he sentit el so,
fluixa com la rialla del Grill,
forta com la Llengua del Tro.
Que remuga com antics Cors del Caspi
quan la Marea té un ritme calmós,
que és dita amb una inflexió nova
com un Enganyapastors.
Que penetra amb brillant Ortografia
en el meu dormir casolà,
que retruny la seva Prospectiva
fins que m'agito i em poso a plorar.
No pas de Tristesa, i ara!,
sinó de l'Alegria i el seu frenesí.
Torna-la a dir, Saxona!
Baixet, Només a mi!
一一一一一一一一一一一一一
Many a phrase has the English language
I have heard but one
Low as the laughter of the Cricket,
Loud, as the Thunder's Tongue
Murmuring, like old Caspian Choirs,
When the Tide's a 'ull
Saying itself in new inflection
Like a Whippowill
Breaking in bright Orthography
On my simple sleep
Thundering it's Prospective
Till I stir, and weep
Not for the Sorrow, done me
But the push of Joy
Say it again, Saxon!
Hush - Only to me!
Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017
Tria, traducció i introducció de Marcel Riera.
05 de maig 2018
La fadeta bona
(A Finiu, fornera de parla clara)
La fadeta bona
avui ha preparat
unes farinetes
del que havia segat:
les mans de mantega,
cabells d'ou filat
i al rostre un somriure
color amelat.
Versos al sol. 2000
Poemes: Empar de Lanuza
Il.: Matilde Portalés
La fadeta bona
avui ha preparat
unes farinetes
del que havia segat:
les mans de mantega,
cabells d'ou filat
i al rostre un somriure
color amelat.
Versos al sol. 2000
Poemes: Empar de Lanuza
Il.: Matilde Portalés
com una rosada
com una rosada de silencis
damunt els camps margenats amb pedra seca
com un ídol foragitat
del cor dels homes sensibles
com un silenci en què tot parla
(en el silenci
sempre ets a casa.)
Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà, 2017
Pr.: Marc Romera
damunt els camps margenats amb pedra seca
com un ídol foragitat
del cor dels homes sensibles
com un silenci en què tot parla
(en el silenci
sempre ets a casa.)
Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà, 2017
Pr.: Marc Romera
Eivissa
Arriba dels conreus l'autobús matiner
i es detura a la plaça on frisa el mercat.
Els camperols de Sant Josep venen ametlles
i el xivarri ofega llur veu minsa, delerosa.
Els pescadors del moll tornen a Vila
voltats d'olors de mar endintre.
No hi ha vent que mogui els xiprers al jardí,
ni trontolla la persiana que clou la intimitat.
Recordo el vell de les taronges
i la darrera corredissa dels nois
que van a escola.
Un raig de llum s'esmicola al port.
Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg de D. Sam Abrams
i es detura a la plaça on frisa el mercat.
Els camperols de Sant Josep venen ametlles
i el xivarri ofega llur veu minsa, delerosa.
Els pescadors del moll tornen a Vila
voltats d'olors de mar endintre.
No hi ha vent que mogui els xiprers al jardí,
ni trontolla la persiana que clou la intimitat.
Recordo el vell de les taronges
i la darrera corredissa dels nois
que van a escola.
Un raig de llum s'esmicola al port.
Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg de D. Sam Abrams
04 de maig 2018
03 de maig 2018
Les obres literàries, la poesia,
Les obres literàries, la poesia, no només
són paraules: a través d'aquestes paraules
es fa una obra d'elaboració de l'experiència,
de construcció del sentit de les accions,
d'articulació d'una visió del món,
d'afaiçonament de la memòria.
El pany de realitat que cada autora,
que cada autor, focalitza, selecciona
per ser dit i salvat de l'oblit...
Vicent Salvador
(Fragment del text llegit al Col·loqui Dones,
Literatura i Mitjans de Comunicació, celebrat
a la URV de Tarragona l'abril de 1995. Aritzeta-Palau 1997: 175-181.)
Dins Poètiques catalanes del segle XX, 2008
Ed.: Jordi Malé i Laura Borràs
són paraules: a través d'aquestes paraules
es fa una obra d'elaboració de l'experiència,
de construcció del sentit de les accions,
d'articulació d'una visió del món,
d'afaiçonament de la memòria.
El pany de realitat que cada autora,
que cada autor, focalitza, selecciona
per ser dit i salvat de l'oblit...
Vicent Salvador
(Fragment del text llegit al Col·loqui Dones,
Literatura i Mitjans de Comunicació, celebrat
a la URV de Tarragona l'abril de 1995. Aritzeta-Palau 1997: 175-181.)
Dins Poètiques catalanes del segle XX, 2008
Ed.: Jordi Malé i Laura Borràs
01 de maig 2018
En la llei i en el pacte
En la llei i en el pacte
que sempre guardaràs,
en la duresa del diàleg
amb els qui et són iguals,
edifica el lent temple
del teu treball,
alça la nova casa
en el solar
que designes amb el nom
de llibertat.
Fragment de La pell de brau.
Salvador Espriu. Antologia poètica. 1978
Edició: J.M. Castellet.
30 d’abril 2018
La llum
Aquesta llum que sento
envair el meu pit quan et veig,
¿no deu ser una espurna de la llum
creada el primer dia,
d'aquella llum tan assedegada de vida?
El no-res jeia en agonia
i sol surava en la foscor quan donà
l'Impenetrable senyal:
«Que hi hagi llum!»
Una mar
i una tempesta folla de llum
nasqueren a l'instant:
hi havia una set de pecat, d'amor, d'aventura, de patiment,
una set de món i de sol.
On es perdé l'encegadora
llum d'aquells temps −qui ho sap?
Aquesta llum que sento
envair el meu pit quan et veig −meravella meva,
és potser l'última espurna
de la llum creada el primer dia.
Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016
Tr.: Corina Oproae
envair el meu pit quan et veig,
¿no deu ser una espurna de la llum
creada el primer dia,
d'aquella llum tan assedegada de vida?
El no-res jeia en agonia
i sol surava en la foscor quan donà
l'Impenetrable senyal:
«Que hi hagi llum!»
Una mar
i una tempesta folla de llum
nasqueren a l'instant:
hi havia una set de pecat, d'amor, d'aventura, de patiment,
una set de món i de sol.
On es perdé l'encegadora
llum d'aquells temps −qui ho sap?
Aquesta llum que sento
envair el meu pit quan et veig −meravella meva,
és potser l'última espurna
de la llum creada el primer dia.
Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016
Tr.: Corina Oproae
A través dels matins verds
Han viatjat a través dels matins verds
sobre les aigües de l'enllà,
han girat tants cops dins els cels clars,
han saludat les mils de morts dels astres
i han tornat als camps pobres
a centenars
dins l'emmudiment del temps present,
els ocells del blanc matí.
——————————————————
sobre les aigües de l'enllà,
han girat tants cops dins els cels clars,
han saludat les mils de morts dels astres
i han tornat als camps pobres
a centenars
dins l'emmudiment del temps present,
els ocells del blanc matí.
——————————————————
Tras los matins verds
An viatjat tras los matins verds
Subre las aigas de l'ailà,
An virat tantes còps dins los cèls clars,
An saludadas las milantas mòrts dels astres
E son tornats als camps paures
Per centenas
Dins l'amudiment del temps present,
Los aucèls del cande matin.
Subre las aigas de l'ailà,
An virat tantes còps dins los cèls clars,
An saludadas las milantas mòrts dels astres
E son tornats als camps paures
Per centenas
Dins l'amudiment del temps present,
Los aucèls del cande matin.
Text en català i occità
Els rellotges
Els rellotges
marquen el pas del temps;
que s'aturin
que no corrin
que no toquin
i nosaltres serem eterns.
Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017
Pròleg: Anna Aguilar-Amat
29 d’abril 2018
Quina hora és?
Quina hora és?
El tren marxa, l'ocell metàl·lic dibuixa un arc.
Segueixo amb els ulls aquests senders que travessen l'aire,
viaranys que han esculpit el rostre a cops de vent.
La distància és una cortina blanca.
A l'altra banda tu, Isis, que dia a dia m'has infantat.
La terra s'alegrarà del meu retorn.
Exultarà el desert que ha fruitat.
Ho vas escriure, Penèlope, en un paper de drap
perquè pogués abeurar-me
en la font que raja en una diana de llum.
Ara sé que els altres són jo mateix.
De RETORN
Moisès deixà l'Egipte
no tement la còlera del rei.
Sostingué l'esperança en l'invisible,
com si el veiés.
SANT PAU, epístola als hebreus
Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent. 2002
28 d’abril 2018
el vent bufa
el vent bufa entre les canyes de vora riu
De: El mosaic de la creació, segon cercle, 7
Josep Maria Balbastre. Iconòstasi, 2017
sense trobar-hi resistència
esvara per damunt la pell
però la petjada hi perdura
fora del temps
De: El mosaic de la creació, segon cercle, 7
Josep Maria Balbastre. Iconòstasi, 2017
Cançó de bressol
Com l'herba, com la pluja
M.-M. MARÇAL
Veus aquesta foscor
que ho guarda tot, que no
sap què és el Temps, la nit
o el dia? Veus com mor
dins l'ull i dins el cor
tot el que saps del món?
Ho veus, que tot es fon?
I ara és l'Amor que et guarda
i s'obre com la tarda
s'obre al vespre, l'Amor
que mou el sol, l'Amor
que et té quieta i és
els ulls, els pits, després
la nit i la foscor
que em diu pels dits que ets tu,
que és el teu cos que ens duu
units com per un déu
petit que no diu res
i ens veu de lluny, sorprès
com ho estic jo. I, ho veus?,
se t'obre sota els peus
el dia, que ho fa tot,
que et torna el món i el brot
que ets tu dins seu, dormint.
Deixa'l que ens guardi, aquest
Amor: aquest deuet
poruc massa sovint
que ens va ensenyant a viure.
Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt. 2018
M.-M. MARÇAL
Veus aquesta foscor
que ho guarda tot, que no
sap què és el Temps, la nit
o el dia? Veus com mor
dins l'ull i dins el cor
tot el que saps del món?
Ho veus, que tot es fon?
I ara és l'Amor que et guarda
i s'obre com la tarda
s'obre al vespre, l'Amor
que mou el sol, l'Amor
que et té quieta i és
els ulls, els pits, després
la nit i la foscor
que em diu pels dits que ets tu,
que és el teu cos que ens duu
units com per un déu
petit que no diu res
i ens veu de lluny, sorprès
com ho estic jo. I, ho veus?,
se t'obre sota els peus
el dia, que ho fa tot,
que et torna el món i el brot
que ets tu dins seu, dormint.
Deixa'l que ens guardi, aquest
Amor: aquest deuet
poruc massa sovint
que ens va ensenyant a viure.
Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt. 2018
Istme
D'Armènia a Srebrenica
sucumbeix la condició
a l'extermini:
l'òrbita d'un crit
separa tots dos noms,
idèntics en el mètode.
Jordi Solà Coll. Ulls de glaç. 2017
Pròleg: Maria Josep Escrivà
27 d’abril 2018
Les hores
Hores, ai!, misterioses,
invisibles, voladores!
Ai, les hores que ens arriben
lentament i després corren!
Corren ràpides quan fugen
i s'enduen coses bones...
Ai, les hores!, se'ns escapen
tan enllà, que mai no tornen!
Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998
Il·lustracions: Glòria Garcia
invisibles, voladores!
Ai, les hores que ens arriben
lentament i després corren!
Corren ràpides quan fugen
i s'enduen coses bones...
Ai, les hores!, se'ns escapen
tan enllà, que mai no tornen!
Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998
Il·lustracions: Glòria Garcia
A Picasso
El seu camí, tan llarg, tan ple,
on els anys no fan pols
perquè tot és viu.
Els colors
i les línies,
el bronze,
els blaus
i la rodona humanitat de l'argila.
El cos,
la fe,
el treball
i el testimoni.
A les seves mans que no cerquen l'aixopluc del repòs
els anys no hi fan pols.
El seu camí tan ple, tan llarg, m'admira.
Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017
Hauràs de mirar
Hauràs de mirar el món de manera
diferent: nua, sense prejudicis,
descalça la mirada.
Quasi sense adonar-te'n, buidaràs la casa,
només la mar moblarà la cambra.
Jauràs damunt les hores mudes de la vesprada
com fan les dunes al caire de l'aigua.
o les roques capolant l'escuma.
Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015
Pròleg: Francesc Garriga
diferent: nua, sense prejudicis,
descalça la mirada.
Quasi sense adonar-te'n, buidaràs la casa,
només la mar moblarà la cambra.
Jauràs damunt les hores mudes de la vesprada
com fan les dunes al caire de l'aigua.
o les roques capolant l'escuma.
Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015
Pròleg: Francesc Garriga
Vinc de lluny
Vinc de lluny
i tinc aquella certesa
que s'amaga en cada
petita paraula.
I es queda clavada
dins meu en el batec de l'amor
viscut al llarg dels anys.
Essència i raó
d'aquest meu viure
inquiet i persistent.
Montserrat Abelló. Més enllà del parlar concís. 2014
Pròleg: Oriol Izquierdo
Subscriure's a:
Missatges (Atom)