perduts per un terreny inhòspit
retrobats al clar del dia
bategant a les portes del misteri
on l'amor es fon entre boires
clams d'alegria potser
tocs de silenci
enllà del temps enllà
d'espais incerts
perduts i retrobats
en la claror indecisa
d'un hivern en què els focs
es confonen amb les heures
Albert Ràfols-Casamada. Dimensions del present, 2004
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
29 de gener 2009
Enllà
Etiquetes de comentaris:
alegria,
Barcelona,
heura,
hivern,
imatges,
poesia visual,
present,
Ràfols Casamada [Albert 1923-2009]
25 de gener 2009
Fina amor, joc extrem
Fina amor, joc extrem, or subtil
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l'alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l'ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d'exili en llavor de solstici.
Maria-Mercè Marçal, dins, Reduccions, núm. 89-90
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l'alquímia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l'ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d'exili en llavor de solstici.
Maria-Mercè Marçal, dins, Reduccions, núm. 89-90
Etiquetes de comentaris:
amor,
exili,
llavor,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
persones,
poesia amorosa,
poesia breu,
solsticis
05 de gener 2009
Ítaca
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
i vagis a ciutats, per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca,
has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat, savi com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts, que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena,
i quan sereu deslliurats,
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan cregueu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny d'avui, que ara us encadena
I quan sereu deslliurats,
torneu començar noves sendes.
Més lluny, heu d'anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present, no aturar-vos,
tingueu ben present, no aturar-vos.
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el déu dels vents,
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat,
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers,
si al seu poble són fidels.
el velam del seu vaixell,
afavoreixi el déu dels vents.
I malgrat llur vell combat,
l'amor ompli el seu cor generós
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
I malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts anhels,
plens de ventures i de coneixences.
Lluís Llach. Viatge a Ítaca. 1975
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
i vagis a ciutats, per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca,
has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat, savi com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts, que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena,
i quan sereu deslliurats,
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan cregueu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny d'avui, que ara us encadena
I quan sereu deslliurats,
torneu començar noves sendes.
Més lluny, heu d'anar més lluny,
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat,
tingueu ben present, no aturar-vos,
tingueu ben present, no aturar-vos.
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el déu dels vents,
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat,
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers,
si al seu poble són fidels.
el velam del seu vaixell,
afavoreixi el déu dels vents.
I malgrat llur vell combat,
l'amor ompli el seu cor generós
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
I malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts anhels,
plens de ventures i de coneixences.
Lluís Llach. Viatge a Ítaca. 1975
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
anhels,
cançons,
començar,
coneixences,
deslliurar,
estels,
guerrers,
Ítaca,
Llach [Lluís 1948-],
lluny,
persones,
sendes,
viatges
29 de desembre 2008
Senzill és el goig
He vist carrancs que volen cap arrere
i dos ulls que són peixos quan em parlen
d'amor. I tu, jugant a llançar pedres
que s'engul la muntanya. I el teu
alè engolint-se'm tota, com quan jugues
a llançar pedres que s'engul la muntanya.
Blau vora verd, i dos en únic cos
de cranc, de pi, de cel, de far, de nau
a sota el màgic clar d'una llum nua.
Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998
21 de desembre 2008
El versaire rebotega al poeta
És quan dormo que hi veig clar. Foix
Doncs jo, quan dormo, no hi veig fosc ni clar,
misser Vicenç, puix dormo com un soc.
Si les dormides són un altre pa
els somnis han de ser tot just un joc.
(Freud, sobre això, no és pas de bon consell.)
Dels esperits somiadors, me'n ric.
Tant com defujo el bac cerco el solell.
Només de vida viva vull ser ric.
Després del son sempre revifo el foc,
però amb els somnis se m'esmussa el lluc
i no m'adono que s'acosta el drac.
Si estic despert, bé que sovint ullcluc,
penso, converso, beso, jugo, em moc,
rebo i torno el pinyac i l'amanyac.
Pere Quart. Obra poètica. 1999
Ed.: Helena Mesalles
Doncs jo, quan dormo, no hi veig fosc ni clar,
misser Vicenç, puix dormo com un soc.
Si les dormides són un altre pa
els somnis han de ser tot just un joc.
(Freud, sobre això, no és pas de bon consell.)
Dels esperits somiadors, me'n ric.
Tant com defujo el bac cerco el solell.
Només de vida viva vull ser ric.
Després del son sempre revifo el foc,
però amb els somnis se m'esmussa el lluc
i no m'adono que s'acosta el drac.
Si estic despert, bé que sovint ullcluc,
penso, converso, beso, jugo, em moc,
rebo i torno el pinyac i l'amanyac.
Pere Quart. Obra poètica. 1999
Ed.: Helena Mesalles
Tombant
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
I
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 1985
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
I
Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. 1985
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alegria,
amor,
atzavares,
desembre,
flors,
geranis,
hivern,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
persones,
pluja,
poesia hivernal
15 de desembre 2008
Un gira-sol es gira
No et fa por la nit
perquè dus la llum a dintre.
Si et lleves i surts,
la lluna es retira.
Si et lleves i vas,
un gira-sol es gira.
Joan Armangué, dins,
Poesies amb suc: antologia de poesia per a infants. 2007
Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí
perquè dus la llum a dintre.
Si et lleves i surts,
la lluna es retira.
Si et lleves i vas,
un gira-sol es gira.
Joan Armangué, dins,
Poesies amb suc: antologia de poesia per a infants. 2007
Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí
Etiquetes de comentaris:
antologies,
Armangué [Joan],
Galí [Mercè],
gira-sols,
girar,
infantesa,
llevar-se,
llum,
lluna,
poesia breu,
poesia compartida,
retirar-se
09 de desembre 2008
Cançó del pressentiment
Si pressento la mudança
Clementina Arderiu. Contraclaror: antologia poètica. 1985
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?
Ara soc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?
Esperança no em fa nosa,
m'ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l'havia de complir.
Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m'envia
son missatge ja ha complert.
Clementina Arderiu. Contraclaror: antologia poètica. 1985
Introducció i selecció Maria Mercè Marçal
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alegria,
Arderiu [Clementina 1889-1976],
cançons,
esperança,
persones,
poesia compartida,
poesia de l'esperança,
pressentiments
08 de desembre 2008
M'és necessari l'ordre
M'és necessari l'ordre
vegetal de les espigues,
vegetal de les espigues,
l'incansable ruta d'una rel,
la majestat ombrívola d'un arbre,
la immediata transparència
de l'aigua, per retrobar-me.
Les mans, segures guies,
són flors descloses
que m'assenyalen camins.
Les mans no han après a
disfressar-se.
Soc filla del meu temps,
impotent de miracles.
Montserrat Abelló. Vida diària ; paraules no dites. 1981
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
aigua,
aprendre,
camins,
espigues,
flors,
guies,
mans,
miracles,
ordre,
paraules,
persones,
poesia de les mans,
transparència
07 de desembre 2008
Llegir
Només hi ha una manera de llegir, que és
fullejar a biblioteques i llibreries,
agafar llibres que t'atreuen,
llegir només aquells,
deixar-los quan t'avorreixen,
saltar les parts feixugues...
i mai, mai no llegir alguna cosa
perquè penses que has de fer-ho,
o perquè forma part d'una moda
o d'un moviment.
Recorda que el llibre que t'avorreix
quan tens vint o trenta anys
t'obrirà portes quan en tinguis
quaranta o cinquanta..., i viceversa.
Doris Lessing. El quadern daurat. 2001
Traducció de Víctor Compta
fullejar a biblioteques i llibreries,
agafar llibres que t'atreuen,
llegir només aquells,
deixar-los quan t'avorreixen,
saltar les parts feixugues...
i mai, mai no llegir alguna cosa
perquè penses que has de fer-ho,
o perquè forma part d'una moda
o d'un moviment.
Recorda que el llibre que t'avorreix
quan tens vint o trenta anys
t'obrirà portes quan en tinguis
quaranta o cinquanta..., i viceversa.
Doris Lessing. El quadern daurat. 2001
Traducció de Víctor Compta
Etiquetes de comentaris:
actituds,
anglès,
anys,
avorrir-se,
biblioteques,
català,
Lessing [Doris May 1919-2013],
llegir,
llibreries,
llibres electrònics,
moda,
moviment,
pensar,
persones,
recomanacions,
recordar,
saviesa
29 de novembre 2008
Mots
Ves amb compte amb els mots,
fins i tot amb els miraculosos.
Amb els miraculosos fem tot el que podem,
de vegades s'eixamenen com insectes
i no deixen pas una fiblada, sinó un bes.
Poden ser tan bons com els dits.
Poden ser tan ferms com la pedra
en què plantes el cul.
Però poden ser, alhora, morats i margarides.
Tot i així n'estic enamorada.
Són coloms que plouen del sostre.
Són sis taronges sagrades que seuen a la meva falda.
Són els arbres, les cames de l'estiu
i el rostre apassionat del sol.
Tanmateix sovint em fallen.
Tinc tantes coses a dir,
tantes històries, imatges, proverbis, etc.
Però els mots no són prou precisos
i els erronis em besen.
De vegades volo com una àliga,
mal que amb les ales d'un pardal.
Però intento anar amb compte
i ser amable amb ells.
Els mots i els ous han de tractar-se amb cura.
Un cop trencats
són impossibles d'adobar.
Anne Sexton, dins,
Etiquetes de comentaris:
actituds,
adobar,
amabilitat,
anar amb compte,
besades,
culs,
cures,
enamoraments,
estimar,
fiblades,
insectes,
margarides,
mots,
paraules,
persones,
Sexton [Anne],
sis
Déus
La senyora Sexton sortí a buscar els déus.
Començà per mirar el cel
a l'espera d'un angelot blanc de blau entrecuix.
Ningú.
Buscà després en tots els llibres savis
i les lletres li etzibaren una escopinada.
Ningú.
Feu un pelegrinatge cap al gran poeta
i aquest li eructà a la cara.
Ningú.
Pregà en totes les esglésies del món
i aprengué un munt sobre la cultura.
Ningú.
Anà a l'Atlàntic i al Pacífic, convençuda que Déu...
Ningú.
Anà fins a Buda, Brahma i les Piràmides
i trobà immenses postals.
Ningú.
En acabat tornà cap a casa seva
i els déus del món estaven tancats al vàter.
Per fi!
cridà,
tancant la porta en clau.
Anne Sexton, dins,
Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 47
Traducció: Lluís Calvo
Començà per mirar el cel
a l'espera d'un angelot blanc de blau entrecuix.
Ningú.
Buscà després en tots els llibres savis
i les lletres li etzibaren una escopinada.
Ningú.
Feu un pelegrinatge cap al gran poeta
i aquest li eructà a la cara.
Ningú.
Pregà en totes les esglésies del món
i aprengué un munt sobre la cultura.
Ningú.
Anà a l'Atlàntic i al Pacífic, convençuda que Déu...
Ningú.
Anà fins a Buda, Brahma i les Piràmides
i trobà immenses postals.
Ningú.
En acabat tornà cap a casa seva
i els déus del món estaven tancats al vàter.
Per fi!
cridà,
tancant la porta en clau.
Anne Sexton, dins,
Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 47
Traducció: Lluís Calvo
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Atlàntic,
casa,
cultura,
déus,
escopinades,
lletres,
llibres,
ningú,
Pacífic,
persones,
postals,
pregàries,
Sexton [Anne],
viatges
on reposen les aigües
Amb tu vaig conèixer el brogir
de les aigües salvatges.
Amb tu vaig conèixer el bellíssim estany
on reposen les aigües.
Pilar Cabot, dins,
Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 42
Etiquetes de comentaris:
aigua,
aigües,
bellesa,
brogir,
Cabot [Pilar 1940-2017],
conèixer,
estanys,
poesia amorosa,
poesia breu,
reposar
Si vols fer net
Si vols fer net
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.
Pilar Cabot, dins,
Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 39
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.
Pilar Cabot, dins,
Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 39
Etiquetes de comentaris:
absències,
actituds,
Cabot [Pilar 1940-2017],
callar,
fer net,
netedat,
pau,
persones,
poesia breu,
presències,
somriures
25 de novembre 2008
La identitat
De nit, entre les teves mans, soc dúctil
com una gota de mercuri. Vull
relliscar i trencar-me en mil miralls, mil
petites esferes d'aigua densa on
puguis abocar-te a contemplar el teu
rostre, i interrogar-te des de mi.
Gemma Gorga i López. Instruments òptics. 2005
com una gota de mercuri. Vull
relliscar i trencar-me en mil miralls, mil
petites esferes d'aigua densa on
puguis abocar-te a contemplar el teu
rostre, i interrogar-te des de mi.
Gemma Gorga i López. Instruments òptics. 2005
Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigües,
contemplar,
densitats,
Gorga i López [Gemma 1968-],
gotes,
identitats,
mans,
miralls,
nits,
persones,
poesia breu,
relliscar,
rostres,
voler
11 de novembre 2008
Vinyala
A Carme Brau Rius, amb afecte
Com una nau que fuig de la deriva,
el teu esguard esquitxat per la mar,
on has basat el verd d'agombolar.
Força i atzar cenyeixen mitja vida.
Amb munts de cel·lofana,
de saboneres i flors d'avellana,
de fragàncies de vinyala,
embolcalles la llar.
Teresa Grau Ros
Com una nau que fuig de la deriva,
el teu esguard esquitxat per la mar,
on has basat el verd d'agombolar.
Força i atzar cenyeixen mitja vida.
Amb munts de cel·lofana,
de saboneres i flors d'avellana,
de fragàncies de vinyala,
embolcalles la llar.
Teresa Grau Ros
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afecte,
amistat,
Brau Rius [Carme],
cenyir,
colors,
embolcallar,
flors,
Grau Ros [Teresa 1959-],
llars,
persones,
poesia amistosa,
poesia breu
03 de novembre 2008
Epigrama
Un perfum de colors ha invadit a Margot
S'ha vestida de pressa:
I perquè hom no sabés de sa sina l'olor
s'ha posada una flor
damunt la roba fresca
a Josep A. Font i Cases
Joan Salvat-Papasseit
S'ha vestida de pressa:
I perquè hom no sabés de sa sina l'olor
s'ha posada una flor
damunt la roba fresca
a Josep A. Font i Cases
Joan Salvat-Papasseit
27 d’octubre 2008
A l'estil d'Alberto Caeiro
Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l'amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d'un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L'estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l'endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s'acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.
Jo em reconec en cada petja humana.
Quima Jaume. Memòria de l'aigua: onze escriptores i el seu món. 1999
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l'amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d'un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L'estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l'endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s'acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.
Jo em reconec en cada petja humana.
Quima Jaume. Memòria de l'aigua: onze escriptores i el seu món. 1999
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
bellesa,
Caeiro [Alberto],
camins,
cicles,
comprendre,
estius,
Jaume [Quima 1934-1993],
persones,
petges,
petjades,
reconèixer,
transcendència
19 d’octubre 2008
Dona
Sabies el valor
de la diferènciai l'estimaves.
Et meravellava
el misteri de la matriu,
la cova mariana on s'allotja la vida,
i l'estimaves.
Si ella t'anomenava,
et senties ressuscitar,
perfer el teu destí d'infinit.
La vas cantar,
la vas enamorar,
la vas admirar
sense esquerdes.
Quan torni a néixer -deies-,
vull ser com tu: Dona.
Teresa Costa-Gramunt. Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000
Dibuixos de Carme Riera
Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes
Epíleg de Josep Borrell
Etiquetes de comentaris:
actituds,
admiració,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
dones,
enamorar-se,
estimar,
matrius,
meravellar-se,
néixer,
persones,
Riera [Carme 1940-],
valors,
Viladot [Guillem 1922-1999]
Au coeur du silence
Au coeur du silence
il y a les mots
tous les mots de lait
lentement appris
à l'âge où je perçais mes dents
je les roulais sur la langue
avant de les cracher
tels des ballons
capables de voler jusqu'aux étolies
J'aime les mots
et je les garde dans le sucré
de ma chair, là où personne
ne peut me les arracher
Les mots sont à moi
pour ma première danse
ou pour des poèmes
que je lis
avec l'impression de toucher
l'écho d'une voix
toute neuve en moi
Louise Dupré. Les mots secrets. 2002
il y a les mots
tous les mots de lait
lentement appris
à l'âge où je perçais mes dents
je les roulais sur la langue
avant de les cracher
tels des ballons
capables de voler jusqu'aux étolies
J'aime les mots
et je les garde dans le sucré
de ma chair, là où personne
ne peut me les arracher
Les mots sont à moi
pour ma première danse
ou pour des poèmes
que je lis
avec l'impression de toucher
l'écho d'une voix
toute neuve en moi
Louise Dupré. Les mots secrets. 2002
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aprendre,
Dupré [Louise 1949-],
estimar,
llegir,
mots,
paraules,
persones,
poesia francesa,
silenci,
veus
15 d’octubre 2008
Els límits del temps
Entre dos cels,
avui té lloc un debat que et pintaria
aquells lluentons als ulls
amb què miraves, fit a fit,
la càmera fotogràfica
que pretenia capturar-los
com qui atrapa un peix menut amb les mans.
Els qui no et coneixien prou,
els qui no tenen memòria de la Mare,
han preguntat, ignorants:
de quin temps ve, aquest?
No saben que escrivies poemes.
I que havies deixat dit, també per a ells:
el temps no té fronteres...
referint-te al Temps
amb majúscula.
Teresa Costa-Gramunt, dins,
Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000
avui té lloc un debat que et pintaria
aquells lluentons als ulls
amb què miraves, fit a fit,
la càmera fotogràfica
que pretenia capturar-los
com qui atrapa un peix menut amb les mans.
Els qui no et coneixien prou,
els qui no tenen memòria de la Mare,
han preguntat, ignorants:
de quin temps ve, aquest?
No saben que escrivies poemes.
I que havies deixat dit, també per a ells:
el temps no té fronteres...
referint-te al Temps
amb majúscula.
Teresa Costa-Gramunt, dins,
Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
càmeres,
conèixer,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
debats,
escriure,
límits del temps,
lluentons,
mans,
mares,
paciència,
temps,
ulls,
Viladot [Guillem 1922-1999]
¿S'escriuen poemes
¿S'escriuen poemes
com a solució anodina
per defugir malvestats
llunyanes?
¿Quin és el concepte
de distància, quan
el món l'està superant?
Pobres humans!
Xops de Dolor,
i compadits pel Dolor
dels altres. Fam del cos i
de la ment, angoixa existencial,
malaltia, marginació,
por a la diferència...
Guerres, aiguats,
terratrèmols i tifons,
i atrocitats de tota mena...
Signem uns drets humans
que no acomplim.
Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003
com a solució anodina
per defugir malvestats
llunyanes?
¿Quin és el concepte
de distància, quan
el món l'està superant?
Pobres humans!
Xops de Dolor,
i compadits pel Dolor
dels altres. Fam del cos i
de la ment, angoixa existencial,
malaltia, marginació,
por a la diferència...
Guerres, aiguats,
terratrèmols i tifons,
i atrocitats de tota mena...
Signem uns drets humans
que no acomplim.
Rosa Fabregat. El ble i la llum. 2003
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aiguats,
drets humans,
Fabregat i Armengol [Rosa 1933-],
guerra,
llum,
malvestats,
persones,
poesia global,
terratrèmols,
tifons
05 d’octubre 2008
Manuel Grau Nadal
Etiquetes de comentaris:
actituds,
caramelles,
contrabaix,
dansar,
Escomelles,
fotografies,
Grau Nadal [Manuel],
Grau Ros [Teresa 1959-],
il·luminar,
músics,
pagesia,
pagesos,
pares,
persones,
poesia d'homenatge,
sardanes,
Torà
29 de setembre 2008
Elogi dels diners
Diners del fals fan veritat,i de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'home boig,
com més en tingui.
Diners fan bé, diners fan mal,
dinars fan l'home infernal
i el fan sant celestial,
segons qui els usa.
Diners fan bregues i remors,
i vituperis i honors,
i fan cantar predicadors:
Beneïts aquells.
Diners alegren els infants
i fan cantar els capellans
i els frares carmelitans
a les grans festes.
Diners als prims fan tornar plens
i tornen legítims els bords.
Si diràs "te" a homes sords,
aviat es giren.
Diners tornen els malalts sans;
moros, jueus i cristians,
deixant a Déu i tots els sants,
diners adoren.
Diners fan ara al món el joc,
i fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "sí".
Vegeu miracle!
Diners, doncs, vulguis aplegar.
Si els pots haver no els deixis 'nar;
si molts n'hauràs podràs tornar
papa de Roma.
Si vols haver bé i no dany
per advocat té sant Joan.
Totes coses per ell se fan,
en esta vida.
Anselm Turmeda (versió moderna de Llorenç Soldevila)
savi fan tornar l'home boig,
com més en tingui.
Diners fan bé, diners fan mal,
dinars fan l'home infernal
i el fan sant celestial,
segons qui els usa.
Diners fan bregues i remors,
i vituperis i honors,
i fan cantar predicadors:
Beneïts aquells.
Diners alegren els infants
i fan cantar els capellans
i els frares carmelitans
a les grans festes.
Diners als prims fan tornar plens
i tornen legítims els bords.
Si diràs "te" a homes sords,
aviat es giren.
Diners tornen els malalts sans;
moros, jueus i cristians,
deixant a Déu i tots els sants,
diners adoren.
Diners fan ara al món el joc,
i fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "sí".
Vegeu miracle!
Diners, doncs, vulguis aplegar.
Si els pots haver no els deixis 'nar;
si molts n'hauràs podràs tornar
papa de Roma.
Si vols haver bé i no dany
per advocat té sant Joan.
Totes coses per ell se fan,
en esta vida.
Anselm Turmeda (versió moderna de Llorenç Soldevila)
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aplegar,
bregues,
cantar,
diners,
persones,
remors,
Soldevila [Llorenç 1950-],
Turmeda [Anselm]
24 de setembre 2008
Com es fan els poemes - un punt de vista desacreditat
Si deixo anar
en lloc de retenir
gradualment entenc
com es fan els poemes.
Hi ha un lloc on la por cal que vagi.
Hi ha un lloc on el que s'escull cal que vagi.
Hi ha un lloc on les pèrdues cal que vagin.
L'amor deixat de banda.
L'amor que vessa
de la copa massa plena
i corre a amagar
el seu jo massa curull
avergonyit.
Gradualment comprenc
com es fan els poemes.
Del temps no marcat en la fuga de records.
D'afeblits batecs en el cor que
corre.
Entenc com es fan els poemes.
Són les llàgrimes
que assaonen els somriures.
La rialla soberga
que omple la gorja.
L'amor deixat de banda.
Alice Walker; traducció de Montserrat Abelló
dins, Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002
en lloc de retenir
gradualment entenc
com es fan els poemes.
Hi ha un lloc on la por cal que vagi.
Hi ha un lloc on el que s'escull cal que vagi.
Hi ha un lloc on les pèrdues cal que vagin.
L'amor deixat de banda.
L'amor que vessa
de la copa massa plena
i corre a amagar
el seu jo massa curull
avergonyit.
Gradualment comprenc
com es fan els poemes.
Del temps no marcat en la fuga de records.
D'afeblits batecs en el cor que
corre.
Entenc com es fan els poemes.
Són les llàgrimes
que assaonen els somriures.
La rialla soberga
que omple la gorja.
L'amor deixat de banda.
Alice Walker; traducció de Montserrat Abelló
dins, Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
amor,
comprendre,
entendre,
persones,
poesia alliberadora,
poesia de la reflexió,
poesia global,
somriures,
Walker [Alice 1944-]
20 de setembre 2008
Ara esdevinc jo mateixa
Ara esdevinc jo mateixa. M'ha calgut
temps, molts anys i llocs;
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d'altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m'avisés a crits:
"Afanya't, o et moriràs abans de..."
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l'amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L'ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l'ombra d'un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s'amalgama
del desig a l'acció, de paraula a silenci,
la feina, l'amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.
Tan lent com la fruita que madura,
fèrtil, despresa, i sempre consumida
cau però no exhaureix l'arrel,
perquè tot el poema sigui i doni,
creixi en mi per esdevenir cançó;
fet així i així arrelat per amor.
Ara hi ha temps i el Temps és jove.
Oh, en aquesta hora única visc
tota jo i no me'n moc.
Jo, la perseguida que embogida corria,
Para`t, para't i atura el sol!
May Sarton, dins,
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d'altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m'avisés a crits:
"Afanya't, o et moriràs abans de..."
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l'amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L'ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l'ombra d'un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s'amalgama
del desig a l'acció, de paraula a silenci,
la feina, l'amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.
Tan lent com la fruita que madura,
fèrtil, despresa, i sempre consumida
cau però no exhaureix l'arrel,
perquè tot el poema sigui i doni,
creixi en mi per esdevenir cançó;
fet així i així arrelat per amor.
Ara hi ha temps i el Temps és jove.
Oh, en aquesta hora única visc
tota jo i no me'n moc.
Jo, la perseguida que embogida corria,
Para`t, para't i atura el sol!
May Sarton, dins,
Antologia en versió bilingüe
Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló
Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló
Etiquetes de comentaris:
accions,
actituds,
amor,
antologies,
cançons,
cares,
créixer,
escriure,
feina,
fruita,
paraules,
persones,
plantes,
Sarton [May],
sentir,
temps
16 de setembre 2008
Flor d'aigua
S'obre ran de l'aigua més neta del món: la dels llacs,
que és feta d'esponja de neu. És petita, blanca-vori,
melissa, tarongí. És una flor que beu. Els pètals fan
cullera, recullen l'aigua, quan són ben plens s'ajunten
de pressa en poncella perquè l'aigua no vessi i se la
beuen. Després es baden mandrosets i reposen. Quan
estan descansats, tornen a beure. Cada nit fan igual.
A l'acabament de la florida la planta arronsa les tiges i
deixa les seves minyones, les flors, soles amb l'aigua.
Tot el profit de tant i tant beure era per a la planta. Per
a les flors no-res. Només la gran feinada, la mica de
frescor a dintre i un cementiri blau.
Fragment
Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1980
que és feta d'esponja de neu. És petita, blanca-vori,
melissa, tarongí. És una flor que beu. Els pètals fan
cullera, recullen l'aigua, quan són ben plens s'ajunten
de pressa en poncella perquè l'aigua no vessi i se la
beuen. Després es baden mandrosets i reposen. Quan
estan descansats, tornen a beure. Cada nit fan igual.
A l'acabament de la florida la planta arronsa les tiges i
deixa les seves minyones, les flors, soles amb l'aigua.
Tot el profit de tant i tant beure era per a la planta. Per
a les flors no-res. Només la gran feinada, la mica de
frescor a dintre i un cementiri blau.
Fragment
Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1980
Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 1980
Etiquetes de comentaris:
arronsar,
beure,
flor d'aigua,
flors,
frescor,
llacs,
melissa,
netedat,
pètals,
plantes,
recollir,
reposar,
Rodoreda [Mercè 1908-1983],
tarongí,
tiges
14 de setembre 2008
Les dues canes
Tots disposem de dues
canes d'avaluar:
segons com dius que penses,
ets honest o malvat.
Amb subjectius criteris,
amidem gent a pams.
D'acord amb ells, si mates,
ets assassí o sant.
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984
canes d'avaluar:
segons com dius que penses,
ets honest o malvat.
Amb subjectius criteris,
amidem gent a pams.
D'acord amb ells, si mates,
ets assassí o sant.
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984
Etiquetes de comentaris:
actituds,
avaluar,
Espriu [Salvador 1913-1985],
honestedat,
persones,
poesia avaluadora,
poesia breu
Xoc
Veure't plorar
és, per a mi,
com veure altres morir.
Has estat immutable, permanent
com l'Equador,
a l'alçada de sols i de marees.
Ara és com si fossis un volcà
amb el cràter destrossat.
És elemental, això.
Com quan brosten plantes, o animals s'aparellen.
Hi hauria foc i estrelles en una ràpida besada,
les teves llàgrimes són tempesta que esclata.
Elisabeth Jennings ; trad. de Montserrat Abelló
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
elemental,
immutable,
Jennings [Elizabeth 1926-],
llàgrimes,
morir,
plorar,
poesia de l'experiència,
xoc
07 de setembre 2008
La sentència
I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estava preparada
I prou que m’hi avesaré.
Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.
Però no… que la càlida fressa de l’estiu
És una festa rere el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.
Anna Akhmàtova. Rèquiem i altres poemes. 2009
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estava preparada
I prou que m’hi avesaré.
Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.
Però no… que la càlida fressa de l’estiu
És una festa rere el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.
Anna Akhmàtova. Rèquiem i altres poemes. 2009
Traducció de Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Akhmatova [Anna Andreievna 1889-1966],
aprendre,
calidesa,
claredat,
estiu,
feines,
festes,
fressa,
memòria,
persones,
sentències,
solitud
03 de setembre 2008
Més que posseir
Les imatges s'esvaneixen, la rosa retorna
al que era abans de mirar-la.
Alcem la vista d'on l'aigua corre
i és un riu altre cop, no escrivim
cap emblema sobre els arbres. Ens comença
un viure dins el qual no ens cal fer caure
els pètals per flairar l'olor de rosa
ni deixar senyals on l'aigua llisca.
Tot és en si mateix. Cada home ell mateix sencer,
no tan sols en arrancar-se els pensaments,
no tan sols quan voluntàriament es fixa
en la rosa, en l'aigua. Cada ú en retorna
el que és essència d'aigua, essència de flor,
fins que, junyit al seu propi cor, és dut
endins fins a trobar una pau que és seva
i no una ment que li reflecteix el rostre.
Cal anar més a fons, tanmateix, cal moure's per estimar
allí on el pensament és lliure per deixar cavalcar l'aigua
i generós amb la rosa li dona vida
i encara deixa de banda la seva ombra
fins que flor i aigua s'amalgamen en una passió
lliure que no en tanca ni n'amaga
el si més profund; però el cor és fort
per bategar en una cançó amb riu i rosa.
Elizabeth Jennings, dins,
Cares a la finestra. 2010
al que era abans de mirar-la.
Alcem la vista d'on l'aigua corre
i és un riu altre cop, no escrivim
cap emblema sobre els arbres. Ens comença
un viure dins el qual no ens cal fer caure
els pètals per flairar l'olor de rosa
ni deixar senyals on l'aigua llisca.
Tot és en si mateix. Cada home ell mateix sencer,
no tan sols en arrancar-se els pensaments,
no tan sols quan voluntàriament es fixa
en la rosa, en l'aigua. Cada ú en retorna
el que és essència d'aigua, essència de flor,
fins que, junyit al seu propi cor, és dut
endins fins a trobar una pau que és seva
i no una ment que li reflecteix el rostre.
Cal anar més a fons, tanmateix, cal moure's per estimar
allí on el pensament és lliure per deixar cavalcar l'aigua
i generós amb la rosa li dona vida
i encara deixa de banda la seva ombra
fins que flor i aigua s'amalgamen en una passió
lliure que no en tanca ni n'amaga
el si més profund; però el cor és fort
per bategar en una cançó amb riu i rosa.
Elizabeth Jennings, dins,
Cares a la finestra. 2010
Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
cançons,
cor,
donar vida,
estimar,
flors,
generositat,
Jennings [Elizabeth 1926-2021],
llibertat,
lliure,
mirar,
moure,
passions,
pau,
pensaments,
persones,
roses,
vida
01 de setembre 2008
Dormir a la palla
No m'espanta el treballar,
-tampoc puc dir que m'agrada-
les garrofes que he menjat
ben bé me les he guanyades.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.
Diuen que la Bíblia ho diu
-i és cosa molt acceptada-
que els humans, aquí hem vingut
a suar la cansalada.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.
Ja m'ho deien de petit:
"No siguis com la cigala
i, si vols ser respectat,
com les formigues treballa.
" Però ho hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.
Deien que un treballador
mai no havia de queixar-se:
de temps lliure ja en tindria
a l'edat de jubilar-se.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.
Com que no els he fet cap cas
em tenen per un bandarra
però he fet el que m'ha agradat:
cantar i tocar la guitarra.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.
Jaume Arnella ( ? )
-tampoc puc dir que m'agrada-
les garrofes que he menjat
ben bé me les he guanyades.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.
Diuen que la Bíblia ho diu
-i és cosa molt acceptada-
que els humans, aquí hem vingut
a suar la cansalada.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.
Ja m'ho deien de petit:
"No siguis com la cigala
i, si vols ser respectat,
com les formigues treballa.
" Però ho hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.
Deien que un treballador
mai no havia de queixar-se:
de temps lliure ja en tindria
a l'edat de jubilar-se.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.
Com que no els he fet cap cas
em tenen per un bandarra
però he fet el que m'ha agradat:
cantar i tocar la guitarra.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.
Jaume Arnella ( ? )
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Arnella [Jaume],
cantar,
guitarres,
joglar,
jubilar-se,
persones,
romancer,
romanço,
treball,
trobadors
28 d’agost 2008
Es pot dir amb foc
¿Es pot dir amb foc encara el nom d’aquest país
amb tants faunes agressius que mai no es tallen
els unglots per no perdre els privilegis?
On és el mar, que no s’hi veuen barques?
I què hi fa tanta gent davant les portes?
No hi ha cap gall que canti l’hora exacta
i els rellotges són ulls sense pupil·la.
Si pugés al terrat, m’escoltaríeu?
Ara és l’hora dels llamps; però la pluja
deu ser molt lluny i ens fatiga l’espera.
Podem plantar tendals dessota els porxos
i aixoplugar els records. Les mans s’agiten
com les fulles al bosc. On són els boscos?
I, amb tant de fang, no marcaran passeres?
Qui tingui una esperança que la pengi
al balcó del carrer. De la mort lenta,
per por o per mala fe, en diuen vida.
Per sobreviure ens malvenem la hisenda
i per veure-hi més clar ens llevem els ulls
a cada cantonada.
Miquel Martí i Pol
Etiquetes de comentaris:
actituds,
barques,
boscos,
carrer,
escoltar,
esperança,
fatiga,
fulles,
mar,
Martí i Pol [Miquel 1929-2003],
país,
persones,
privilegis,
ulls
Començo a sentir
Començo a sentir
la por de no ser, potser,
altra cosa que la
meva ombra.
Que de mi gairebé
ja no en quedi res
i que ni tan sols
jo me n'adoni.
I em trobi així dins
d'aquest cos, que se'm
fa estrany, en el que
inconscientment m'oblido.
Montserrat Abelló. Asseguda escrivint = Seated writing. 2004
la por de no ser, potser,
altra cosa que la
meva ombra.
Que de mi gairebé
ja no en quedi res
i que ni tan sols
jo me n'adoni.
I em trobi així dins
d'aquest cos, que se'm
fa estrany, en el que
inconscientment m'oblido.
Montserrat Abelló. Asseguda escrivint = Seated writing. 2004
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
adonar-se'n,
branques,
cossos,
oblidar,
ombres,
persones,
poesia breu,
sentir,
trobar
27 d’agost 2008
Criatura dolcíssima
Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.
Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.
I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!
3
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.
Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.
I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!
3
Joan Fuster. Escrit per al silenci. 1954
Il·lustracions: Joaquim Michavila
Etiquetes de comentaris:
amor,
companyia,
dolçor,
Fuster [Joan 1922-1992],
Michavila [Joaquim 1926-],
persones,
poesia amorosa,
repòs,
saber,
tardor,
tendresa,
venir
26 d’agost 2008
Cançó de les besades
El primer bes que florí,
te'n recordes?, jo el donava.
te'n recordes?, jo el donava.
Tu em prengueres el segon
vora del riu que cantava.
I després ja començà
el rosari de besades.
Unes amb regust de sol
i neu dalt de la muntanya.
Altres amb claror d'estels
i perfum de lluna clara.
Totes d'un encantament
que ens feia les hores calmes...
D'aquell rosari passat
sols el record m'acompanya
i la recança també,
amor, si tu l'oblidaves.
Rosa Leveroni. Presència i record. 1952
Etiquetes de comentaris:
actituds,
besades,
calma,
cançons,
claror,
estimar,
Leveroni [Rosa 1910-1985],
lluna,
perfums,
persones,
poesia amorosa,
recances,
record,
sol
25 d’agost 2008
Les formigues
Les formigues
són com uns punts suspensius
--que no diuen
el que dius.
Les formigues,
corrua de l'interès
--arrepleguen
dels demés.
Les formigues
van lluint el polissó
--més que treball,
processó.
Les formigues
no coneixen propietat
--tot és d'elles
o furtat.
Les formigues
sols treballen a l'estiu
--a l'hivern
junt al caliu.
Enric Soler i Godes
són com uns punts suspensius
--que no diuen
el que dius.
Les formigues,
corrua de l'interès
--arrepleguen
dels demés.
Les formigues
van lluint el polissó
--més que treball,
processó.
Les formigues
no coneixen propietat
--tot és d'elles
o furtat.
Les formigues
sols treballen a l'estiu
--a l'hivern
junt al caliu.
Enric Soler i Godes
Etiquetes de comentaris:
caliu,
comportaments,
estiu,
formigues,
hivern,
processó,
Soler i Godes [Enric}
24 d’agost 2008
Autocrítica i crítica
Tancat a casa la major part del temps,
no soc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo soc qui soc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no soc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo soc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
soc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja soc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo soc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo soc l'artista, el cantant, el pallasso.
Soc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!
Ovidi Montllor. Bon vent i barca nova. 1978
no soc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo soc qui soc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no soc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo soc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
soc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja soc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo soc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo soc l'artista, el cantant, el pallasso.
Soc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!
Ovidi Montllor. Bon vent i barca nova. 1978
Etiquetes de comentaris:
actituds,
admiració,
artistes,
autocrítica,
autoretrat,
cançons,
cantar,
crítica,
estimar,
Montllor [Ovidi 1942-1995],
pallasso,
persones,
respecte,
viure
15 d’agost 2008
No em deixis sola
De la mare recordo a la infantesa
el seu perfil obscur de vores lluminoses,
gestos suaus i so de veu tranquil·la.
La por de perdre-la va anar ennegrint
el cor d'aquella nena, personatge d'àlbum
que ja fugia pel terror dels contes.
Mare: no em deixis sola. On deus ser?
I escolto el vent al bosc.
Penso si sentiré la meva filla
quan escoltant els arbres també digui:
mare, no em deixis sola amb aquest vent.
Joan Margarit. Estació de França. 2006
A l'estiu
Poc poblada, la comarca.
Malgrat enormes camps i màquines,
els pobles jeuen endormiscats
en jardins de boix; els gats
poc sovint els encerta una pedregada.
A l'agost cauen estels.
Al setembre hom anuncia la cacera.
Encara vola l'ànec gris i la cigonya es passeja
per prades impol·lutes. Ai, els núvols
com muntanyes volen per damunt dels boscos.
Si, estant aquí, hom no obre cap diari,
el món es troba en ordre.
En les xicres de puré de prunes
es reflecteix amable la pròpia cara i
els camps lluen d'un vermell de foc.
Sara Kirsch. Rückenwind. 1984
Tr.: Joan Parra
Malgrat enormes camps i màquines,
els pobles jeuen endormiscats
en jardins de boix; els gats
poc sovint els encerta una pedregada.
A l'agost cauen estels.
Al setembre hom anuncia la cacera.
Encara vola l'ànec gris i la cigonya es passeja
per prades impol·lutes. Ai, els núvols
com muntanyes volen per damunt dels boscos.
Si, estant aquí, hom no obre cap diari,
el món es troba en ordre.
En les xicres de puré de prunes
es reflecteix amable la pròpia cara i
els camps lluen d'un vermell de foc.
Sara Kirsch. Rückenwind. 1984
Tr.: Joan Parra
Etiquetes de comentaris:
actituds,
agost,
boscos,
comarques,
estiu,
Kirsch [Sara 1935-2013],
poesia acollidora,
prunes,
setembre,
vermell
Subscriure's a:
Missatges (Atom)