“...la tensió creativa és la millor arma
per créixer col•lectivament...”
"...Cap a la mediocritat i la paralització
si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la,
només cal que assumim el nostre compromís
individual, que no ha de ser amb ningú més
que amb la societat, amb la suma
dels interessos dels qui viuen amb nosaltres
i que actuen, no només en funció dels seus
objectius particulars, sinó amb un sentit de
responsabilitat col•lectiva.
L’èxit serà no poder distingir
qui de tots ha guanyat la partida.
Costa creure que aprenguem a fer-ho
i tot plegat sona a bons desitjos
i utopia, però aquest article
no anava d’això?”
Mònica Terribas (Cap on va Catalunya : col•lapse, recursos, horitzó), Avui, 27.05.08
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
01 de setembre 2009
Cap on va Catalunya?
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
creativitat,
poesia compromesa,
poesia ètica,
poesia responsable,
poesia social,
Simone [Nina],
societat,
Televisió de Catalunya,
Terribas i Sala [Mònica]
31 d’agost 2009
Quatre mots
-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible,
oi que sí? -m’ha demanat, i ha sospirat alleujada.
Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que,
al capdavall, el més assenyat és parlar del clima.
-Estimada senyora –li vull contestar-, els poetes
del meu país escriuen amb guants. Tampoc vull dir
que no se’ls treguin mai: quan la lluna escalfa,
llavors sí. En estrofes compostes de crits eixordadors,
perquè només aquests aconsegueixen de penetrar el bram
de la borrasca, canten la vida simple dels pastors de foques.
Els clàssics burinen els seus versos amb caramells de tinta
sobre superfícies glaçades. La resta, els decadents,
ploren sobre el seu destí amb estrelletes de neu.
I quan n’hi ha un que es vol ofegar, cal que tingui
una destral per foradar la capa de gel. Sí, sí, estimada senyora.
Així li vull contestar. Però m’he oblidat de com és «foca»
en francès. I no estic segura quant al «caramell» i a la «destral».
-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí?
-Pas du tout- responc amb veu de glaç.
Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997
Traducció: Josep M. de Sagarra
oi que sí? -m’ha demanat, i ha sospirat alleujada.
Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que,
al capdavall, el més assenyat és parlar del clima.
-Estimada senyora –li vull contestar-, els poetes
del meu país escriuen amb guants. Tampoc vull dir
que no se’ls treguin mai: quan la lluna escalfa,
llavors sí. En estrofes compostes de crits eixordadors,
perquè només aquests aconsegueixen de penetrar el bram
de la borrasca, canten la vida simple dels pastors de foques.
Els clàssics burinen els seus versos amb caramells de tinta
sobre superfícies glaçades. La resta, els decadents,
ploren sobre el seu destí amb estrelletes de neu.
I quan n’hi ha un que es vol ofegar, cal que tingui
una destral per foradar la capa de gel. Sí, sí, estimada senyora.
Així li vull contestar. Però m’he oblidat de com és «foca»
en francès. I no estic segura quant al «caramell» i a la «destral».
-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí?
-Pas du tout- responc amb veu de glaç.
Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997
Traducció: Josep M. de Sagarra
30 d’agost 2009
El solitari
Com n’és d’esquerpa i fosca
l’ànima rebel del solitari!
Sembla l’ombra perduda d’un corb
entre el sol batent de les guixeres.
Al cel, l’ampit blau de casa seva.
A terra el dur rocall
I l’orba enyorança de la mort.
abu bakr al-balagi (m. c. 1132-1133)
Jaume Pont. Llibre de La Frontera de Musa Ibn Al-Tubbi, 2000
l’ànima rebel del solitari!
Sembla l’ombra perduda d’un corb
entre el sol batent de les guixeres.
Al cel, l’ampit blau de casa seva.
A terra el dur rocall
I l’orba enyorança de la mort.
abu bakr al-balagi (m. c. 1132-1133)
Jaume Pont. Llibre de La Frontera de Musa Ibn Al-Tubbi, 2000
Etiquetes de comentaris:
actituds,
ànimes,
blau,
enyor,
esquerp,
fosca,
guixeres,
mort,
persones,
Pont [Jaume 1947-],
sol
28 d’agost 2009
Pausa
T’imagino a la taula entre els teus llibres
i la pluja al jardí mullant-ho tot.
Només el tecleig ritmat de la màquina
i la llum que se’n va tènuement.
Després t’alces, trafegueges, la cuina
està en repòs, els plats nets, cap per’vall.
Quan vas d’un lloc a l’altre s’il·lumina
cada objecte. Ben igual quan anem
amb espelmes. Després tornes, la feina
l’acabaràs demà, mires un llibre.
Acaricies lentament les pàgines
mentre degota, al captard, la prunera.
Narcís Comadira. El verd jardí. 1972
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Comadira [Narcís 1942-],
cuina,
cultura,
feina,
il·luminar,
llibres,
llum,
pàgines,
pausa,
persones,
poesia visual,
prunera,
ritme
Agraïment
Agraeixo moltes coses
a aquells que no estimo.
L'alleujament amb què admeto
que són més afectes a algú altre.
L'alegria que no soc jo
el llop de les seves ovelles.
Hi estic en pau
i soc lliure respecte d'ells,
i, això, l'amor no ho pot donar
ni tampoc ho pot prendre.
No els espero, anant amunt i avall
de la porta a la finestra.
Pacient,
gairebé com un rellotge de sol,
entenc
allò que l'amor no entén,
perdono
allò que l'amor no perdonaria mai.
Des de l'encontre fins a la carta
no transcorre una eternitat,
sinó tot just uns quants dies o setmanes.
Els viatges plegats sempre són reeixits;
els concerts, escoltats de grat;
les catedrals, visitades;
els paisatges, clars.
I quan ens separen
set muntanyes i rius,
són muntanyes i rius
ben coneguts dels mapes.
D'ells és el mèrit,
si visc en tres dimensions,
en un espai ni líric ni retòric,
amb un horitzó autèntic i canviant.
Ni ells mateixos saben
tot el que no duen a les mans.
No els deixo res a deure,
diria l'amor,
plantejada la qüestió.
Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997
Traducció: Josep M. de Sagarra
Traducció: Josep M. de Sagarra
Etiquetes de comentaris:
actituds,
afectes,
agraïments,
alegria,
alleujament,
amor,
autenticitat,
gratitud,
pau,
persones,
poesia agraïda,
poesia honesta,
Szymborska [Wislawa 1923-2012],
viatges
27 d’agost 2009
Ser poeta
La vida m’ensenyà fa temps
que música i poesia
són les més belles coses al món
que ella ens pot donar.
Tret de l’amor, és clar.
En una vella crestomatia,
publicada encara per la impremta imperial i reial
l’any que morí Vrchlicky
Vaig trobar un tractat sobre poètica
i preceptiva literària.
Llavors vaig posar una rosa en un vas,
vaig encendre una espelma
i em vaig posar a escriure els primers versos.
Sorgeix, flama de les paraules,
i crema,
ni que en surti amb els dits abrusats!
Una metàfora sorprenent val més
que un anell d’or a la mà.
Però ni el Diccionari de la Rima de Puchmajer
em va servir de cap ajuda.
En va aplegava idees jo
i m’entestava a cloure els ulls amb força
per sentir el primer vers miraculós,
En la fosca, però, en comptes de paraules
m’arribà un somriure femení i cabells ondulants
desplegats al vent.
Era el meu propi destí.
Tentinejant he anat darrere seu, sense alè,
tota la vida.
Jaroslav Seifert. Ser poeta, 2006 ; tr.: Jaume Creus
que música i poesia
són les més belles coses al món
que ella ens pot donar.
Tret de l’amor, és clar.
En una vella crestomatia,
publicada encara per la impremta imperial i reial
l’any que morí Vrchlicky
Vaig trobar un tractat sobre poètica
i preceptiva literària.
Llavors vaig posar una rosa en un vas,
vaig encendre una espelma
i em vaig posar a escriure els primers versos.
Sorgeix, flama de les paraules,
i crema,
ni que en surti amb els dits abrusats!
Una metàfora sorprenent val més
que un anell d’or a la mà.
Però ni el Diccionari de la Rima de Puchmajer
em va servir de cap ajuda.
En va aplegava idees jo
i m’entestava a cloure els ulls amb força
per sentir el primer vers miraculós,
En la fosca, però, en comptes de paraules
m’arribà un somriure femení i cabells ondulants
desplegats al vent.
Era el meu propi destí.
Tentinejant he anat darrere seu, sense alè,
tota la vida.
Jaroslav Seifert. Ser poeta, 2006 ; tr.: Jaume Creus
Etiquetes de comentaris:
amor,
Creus [Jaume 1950-],
Jablkoň,
metàfores,
música,
paraules,
poesia biogràfica,
poetes,
roses,
Seifert [Jaroslav],
somriure,
vida
26 d’agost 2009
Els versos són predestinats
"Els versos són predestinats
-malgrat ser poesia-
no només a parlar a la gent molt de prop...
sinó a cercar el refugi més amagat i més segur,
on trobar l'ajuda davant les adversitats,
fins i tot aquelles que no gosem ni anomenar."
Jaroslav Seifert
Del discurs de la cerimònia de recollida
del premi Nobel de Literatura.
Etiquetes de comentaris:
adversitats,
Creus [Jaume 1950-],
poesia social,
poesia útil,
refugi,
seguretat,
Seifert [Jaroslav]
25 d’agost 2009
Prec dels infants
Les cases no s'han d'encendre.
Que no caiguin més bombes.
La nit és per dormir-la.
Viure no ha de ser un càstig.
Que ja no plorin les mares
i que la gent no es mati.
Que tothom construeixi
i et puguis fiar dels altres.
Els joves han d'assolir-ho
i els vells també poden.
Bertolt Brecht. Poemes i cançons. 1998
Traducció de Feliu Formosa
Etiquetes de comentaris:
bombes,
Brecht [Bertolt 1898-1956],
cases,
convivència,
dormir,
fiar,
fotografies,
infants,
joves,
mares,
persones,
poesia breu,
precs,
vellesa,
verd,
vida
24 d’agost 2009
Invitació a partir
La fruita d'or, llunyana.
-Deixa enrera el record
de la perduda tarda.
Deixa enrera la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l'esperança.
Calma, illa, veler,
la fruita d'or.
Salvador Espriu. Obres completes, I, Poesia, 1a ed.,1968
-Deixa enrera el record
de la perduda tarda.
Deixa enrera la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l'esperança.
Calma, illa, veler,
la fruita d'or.
Salvador Espriu. Obres completes, I, Poesia, 1a ed.,1968
Etiquetes de comentaris:
calma,
esperança,
Espriu [Salvador 1913-1985],
fruites,
illes,
invitacions,
poesia breu,
poesia de l'esperança,
poesia serena,
viatges
Sobretot
Endolcida pel seu cadenciós
murmuri blau
la poesia
sobretot
enforteix el so
del silenci.
Maria Lainà. Amb pomes escampades. 2005
murmuri blau
la poesia
sobretot
enforteix el so
del silenci.
Maria Lainà. Amb pomes escampades. 2005
23 d’agost 2009
Autobiografia (Lu Iu)
Tinc un hort nou, d’unes dues mujades,
tres casetes de palla, que el temps ha malmenat.
I més salut, d’ençà de les males jornades.
Les nits són fresques, clares, a l’octubre daurat.
M’embriaga el vi lleu, però abans m’aclaria:
la meitat de les pàgines té el llibre, ja malmès.
I, al meu cor solitari, jo li dic, més d’un dia:
només has d’entristir-te quan ja no hi valgui res.
Marià Manent. Com un núvol lleuger : més interpretacions de lírica xinesa. 1967
tres casetes de palla, que el temps ha malmenat.
I més salut, d’ençà de les males jornades.
Les nits són fresques, clares, a l’octubre daurat.
M’embriaga el vi lleu, però abans m’aclaria:
la meitat de les pàgines té el llibre, ja malmès.
I, al meu cor solitari, jo li dic, més d’un dia:
només has d’entristir-te quan ja no hi valgui res.
Marià Manent. Com un núvol lleuger : més interpretacions de lírica xinesa. 1967
Etiquetes de comentaris:
actituds,
cor,
entristir-se,
frescor,
hort,
llibres,
Manent [Marià 1898-1988],
octubre,
pàgines,
persones,
poesia saludable,
salut,
vida
22 d’agost 2009
Tapassada
Tot just la pluja alerti
el gall del campanar
pel clar de les gateres
s'esquitllaran els gats
MARIA-MERCÈ MARÇAL
el gall del campanar
pel clar de les gateres
s'esquitllaran els gats
MARIA-MERCÈ MARÇAL
Una mica de sol acabat de rentar
i una llengua de llum per sobre les teulades.
Després del temporal torna a sortir la gent
com l’aviram a pellucar moments a l’era.
Hi ha roba estesa molla que penja dels balcons
i algú que encara volta amb el paraigua obert.
Avui els nens sortint d’escola jugaran
a fer empipar les mares, i a canviar-se de muda.
Tot es torna a assemblar al ritme de secà
que associem a la vida, i que ha trencat l’orquestra
de la pluja que es vessa i ha inundat tots els camps.
Tu per por d’enfangar-te restes encara dreta
al marge del camí, i veus que els desenganys
no són res més que tapassades a l’estiu.
Alexandra March. Hiverns suaus. 2005
Edició de Jordi Julià Garriga
Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona 2005
Etiquetes de comentaris:
actituds,
camins,
desenganys,
era,
escola,
estiu,
fang,
hivern,
infantesa,
llum,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
March [Alexandra],
mares,
persones,
pluja,
ruixats,
tapassades,
teulades
21 d’agost 2009
A Meng Hao-jan
T'estimo, Meng, oh bon amic!
El teu amor a la bellesa
el sap tothom. En temps antic,
tu passaves, la galta encesa,
cap nu, decantant el cavall.
Ara que tens la testa blanca,
vius amb pins i núvols per tanca,
t'embriagues de lluna blanca,
de vi translúcid com cristall.
No vols pas l'honor que engavanya:
vols la pau d'un jardí florit.
Ta noblesa és com la muntanya,
massa alta pel nostre delit.
Però d'aroma dolça, estranya,
ens perfuma el teu esperit.
Marià Manent. L'aire daurat; Com un núvols lleuger : (interpretacions de poesia xinesa). 2020
El teu amor a la bellesa
el sap tothom. En temps antic,
tu passaves, la galta encesa,
cap nu, decantant el cavall.
Ara que tens la testa blanca,
vius amb pins i núvols per tanca,
t'embriagues de lluna blanca,
de vi translúcid com cristall.
No vols pas l'honor que engavanya:
vols la pau d'un jardí florit.
Ta noblesa és com la muntanya,
massa alta pel nostre delit.
Però d'aroma dolça, estranya,
ens perfuma el teu esperit.
Marià Manent. L'aire daurat; Com un núvols lleuger : (interpretacions de poesia xinesa). 2020
Edició i introducció a cura de D. Sam Abrams
20 d’agost 2009
Tarda de poesia
Al cor estremit de la mare
les paraules lluiten amb el dolor,
el temps irrepetible,
les heures encantades dels patis,
els somnis alegres d'ella.
Tarda de poesia.
Al cor atapeït de la mare,
les paraules pugen,
per aquelles escletxes que ella guarda sempre,
per deixar pas a la mà de l'amic
al vers difícil
o al fill malalt.
Tarda de poesia.
La mare lluita contra els fantasmes
dels versos,
els fantasmes del dolor,
els segurs fantasmes de l'angoixa.
I ella, petita i gran,
nena i mare,
guarda sempre la veu
que espera, un cop més,
alguna pau.
1 de febrer de 1992
Mònica Maragall i Mira. Terrats lliures al vent. 1992
Pròleg: Ignasi Riera
les paraules lluiten amb el dolor,
el temps irrepetible,
les heures encantades dels patis,
els somnis alegres d'ella.
Tarda de poesia.
Al cor atapeït de la mare,
les paraules pugen,
per aquelles escletxes que ella guarda sempre,
per deixar pas a la mà de l'amic
al vers difícil
o al fill malalt.
Tarda de poesia.
La mare lluita contra els fantasmes
dels versos,
els fantasmes del dolor,
els segurs fantasmes de l'angoixa.
I ella, petita i gran,
nena i mare,
guarda sempre la veu
que espera, un cop més,
alguna pau.
1 de febrer de 1992
Mònica Maragall i Mira. Terrats lliures al vent. 1992
Pròleg: Ignasi Riera
Lluna ciutadana
no et mira ningú,
Fanals, bombetes
i llums de neó
et treuen vivesa,
et lleven claror,
t’anul•len, t’ignoren,
tu en tens desconsol
i et cauen les llàgrimes
en senyal de dol.
Les llàgrimes càlides
es tornen estels,
s’escampen airoses,
decoren el cel,
i a la terra
un ximple poeta
de badoc mirar
que se sent Virgili
i està enamorat,
et fa quatre versos
un xic malgirbats.
La lluna xamosa
i ja consolada
fins sent un calfred
i mig riallera
li pica l’ullet.
Maria Rosa Barrera, Camí a ponent. 1989 ; il.: Riu Serra
Fanals, bombetes
i llums de neó
et treuen vivesa,
et lleven claror,
t’anul•len, t’ignoren,
tu en tens desconsol
i et cauen les llàgrimes
en senyal de dol.
Les llàgrimes càlides
es tornen estels,
s’escampen airoses,
decoren el cel,
i a la terra
un ximple poeta
de badoc mirar
que se sent Virgili
i està enamorat,
et fa quatre versos
un xic malgirbats.
La lluna xamosa
i ja consolada
fins sent un calfred
i mig riallera
li pica l’ullet.
Maria Rosa Barrera, Camí a ponent. 1989 ; il.: Riu Serra
18 d’agost 2009
Teu és el lloc
Teu és el lloc que et senyala el cor.
Més tard o més d'hora el podràs conèixer.
Amb la saliva viva del record,
el pol·len del seu pensament.
A la fi, quan la teva olor i la del lloc
hagin estat única flama i cendra
i hagis dormit amb els déus i dimonis
dels seus conhorts i desconsols;
amb el dolç, dolorós contacte de les sangs
s'alçarà la llum del teló.
I pujaràs de nou els costeruts graons
que et menen a l'alè perdut.
Tònia Passola. Cel rebel. 2001
Més tard o més d'hora el podràs conèixer.
Amb la saliva viva del record,
el pol·len del seu pensament.
A la fi, quan la teva olor i la del lloc
hagin estat única flama i cendra
i hagis dormit amb els déus i dimonis
dels seus conhorts i desconsols;
amb el dolç, dolorós contacte de les sangs
s'alçarà la llum del teló.
I pujaràs de nou els costeruts graons
que et menen a l'alè perdut.
Tònia Passola. Cel rebel. 2001
Etiquetes de comentaris:
actituds,
conèixer,
conhorts,
cors,
graons,
llocs,
llum,
menar,
mort,
olors,
Passola [Tònia],
pensaments,
persones,
pujar,
records,
saliva,
vida
17 d’agost 2009
¿Te'n recordes, Maria,
¿Te'n recordes, Maria,
del casal solitari?
El safareig dormia
sota el tell centenari.
Camins silenciosos
pel jardí, abandonats.
Dins l'entrada, polsosos
i en filera, els retrats.
¿Te'n recordes, Maria,
cap al tard, l'horitzó,
quan pel pla s'estenia
el toc d'oració?
Del jardí a la vorera
suaument lliscava el riu.
El camp d'or sembrat era
de blaves flors d'estiu.
I el bosquet, on un dia
passejàrem plegats...
¿Te'n recordes, Maria,
d'aquells dies passats?
(Devers 1840)
Alexei Konstantinovitx Tolstoi,
Antologia de poesia russa, 2006 ; trad.: Guillem Nadal
|
Etiquetes de comentaris:
Adrover Thomàs [Gerard],
flors,
jardí,
Maria,
Nadal [Guillem 1911-1976],
poesia de la memòria,
safareig,
tell,
Tolstoi [Alexei Konstantínovitx 1817-1875]
16 d’agost 2009
Sonet
Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.
Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.
La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1975
Intèrpret: Maria del Mar Bonet
Editor: Salvador Espriu
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.
Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.
La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1975
Intèrpret: Maria del Mar Bonet
Editor: Salvador Espriu
Etiquetes de comentaris:
abelles,
actituds,
adormir-se,
amor,
Bonet [Maria del Mar 1947-],
combat,
delícia,
dolçor,
moviment,
persones,
Rosselló-Pòrcel [Bartomeu 1913-1938],
somriures,
sonets,
ulls
15 d’agost 2009
Cançó de bressol per despertar
Què li passa al teu nin tan callat?
Què li passa al teu nin tan tranquil?
Jo el bressol amb la força d'un brau,
l'esperon en brandar-lo ferreny.
Què li passa al teu nin que és tan quiet?
Què li passa al teu nin que és tan sorn?
Jo l'engrons amb cançons com un clam
heure el son de la vida no pot.
Víctor Gayà. Com la sequera. 2004
Què li passa al teu nin tan tranquil?
Jo el bressol amb la força d'un brau,
l'esperon en brandar-lo ferreny.
Què li passa al teu nin que és tan quiet?
Què li passa al teu nin que és tan sorn?
Jo l'engrons amb cançons com un clam
heure el son de la vida no pot.
Víctor Gayà. Com la sequera. 2004
Etiquetes de comentaris:
actituds,
braus,
bressols,
cançons de bressol,
clams,
despertar,
força,
Gayà [Víctor 1952- ],
infants,
persones,
preguntes,
quietud,
son,
vida
Escriure
Escric per tal de capgirar el món
Escric per alterar l'ordre celeste
que ens obliga a vagar
incertes, lleus,
cap a l'abisme.
Escric per a negar el cel.
Escric per a negar la mort
en vida.
María Xosé Queizán,
Poetes gallecs d'avui: antologia, 2008
Escric per alterar l'ordre celeste
que ens obliga a vagar
incertes, lleus,
cap a l'abisme.
Escric per a negar el cel.
Escric per a negar la mort
en vida.
María Xosé Queizán,
Poetes gallecs d'avui: antologia, 2008
14 d’agost 2009
No m'agradava gens, des de temps enrere
El que em tinguessin llàstima,
Mes amb una gota de compatiment
Teu, vaig com amb el sol dins el cos.
Vet aquí per què tot és alba a l'entorn
I per què vaig creant meravelles
Vet aquí per què!
20 de desembre de 1945
Anna Andrèievna Akhmàtova (Antologia de poesia russa, 2006 (trad.: Guillem Nadal)
Mes amb una gota de compatiment
Teu, vaig com amb el sol dins el cos.
Vet aquí per què tot és alba a l'entorn
I per què vaig creant meravelles
Vet aquí per què!
20 de desembre de 1945
Anna Andrèievna Akhmàtova (Antologia de poesia russa, 2006 (trad.: Guillem Nadal)
12 d’agost 2009
Esmorzar a l'herba
Si un dels scriptores inclinats
fos sempre familiar al seu objecte,
en què la matèria és l'escena de l'aparició,
es podria veure que on hi ha el Poeta el llibre fingeix.
en què la matèria és l'escena de l'aparició,
es podria veure que on hi ha el Poeta el llibre fingeix.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Brandão [Fiama Hasse Pais],
Domènech [Jordi 1941-2003],
fingiments,
llibres,
objectes,
persones,
poetes,
veure
11 d’agost 2009
En la valisa
En la valisa portem guardada la sentor de sucre de Bahía Honda
i aquell matí en què vaig intentar saber de tu
pels carrers adormits en la xardor de la tarda a Pinar del Rio
havies deixat el país per la terra de promissió
llavors la meva boca va poblar-se del teu sabor de sal
i vaig demanar-me si romandria en tu la mateixa música
si encara fremia la teva pell
i vaig conjugar de nou els verbs modals d’aquella nit
haver de ser
poder ser
voler ser
si és que varia el sol en les geografies
i la mar és plena de gramàtiques i paraules
que roseguen el deixant de moltes travessies
qui sap... la teva sal
aquesta que llepa contra els llavis la meva llengua
en un minut etern a la porta de ta casa abandonada de Pinar del Rio
i mentre ens afanyem vers la mar a Bahía Honda
els meus sentits s’impregnen de sucre.
Penso en el sabor de les geografies
en el perfum dels mapes dibuixats en detall i sols l’Havana fa olor de rom
en eixa hora miraculosa del ponent en què destrament els dits
daten en les mans els vaixells de l’horitzó.
Llàstima que Allariz no sàpiga a xocolata.
Marga do Val, dins,
Poetes gallecs d’avui : antologia. 2008
Tr.: Manuel Costa-Pau
i aquell matí en què vaig intentar saber de tu
pels carrers adormits en la xardor de la tarda a Pinar del Rio
havies deixat el país per la terra de promissió
llavors la meva boca va poblar-se del teu sabor de sal
i vaig demanar-me si romandria en tu la mateixa música
si encara fremia la teva pell
i vaig conjugar de nou els verbs modals d’aquella nit
haver de ser
poder ser
voler ser
si és que varia el sol en les geografies
i la mar és plena de gramàtiques i paraules
que roseguen el deixant de moltes travessies
qui sap... la teva sal
aquesta que llepa contra els llavis la meva llengua
en un minut etern a la porta de ta casa abandonada de Pinar del Rio
i mentre ens afanyem vers la mar a Bahía Honda
els meus sentits s’impregnen de sucre.
Penso en el sabor de les geografies
en el perfum dels mapes dibuixats en detall i sols l’Havana fa olor de rom
en eixa hora miraculosa del ponent en què destrament els dits
daten en les mans els vaixells de l’horitzó.
Llàstima que Allariz no sàpiga a xocolata.
Marga do Val, dins,
Poetes gallecs d’avui : antologia. 2008
Tr.: Manuel Costa-Pau
Etiquetes de comentaris:
Costa-Pau [Manuel],
Cuba,
dolçor,
geografia,
gramàtica,
horitzons,
mapes,
mar,
música,
olors,
perfum,
poesia de l'experiència,
ponent,
sabor,
sucre,
vaixells,
Val [Marga do],
verbs,
viatges,
xocolata
10 d’agost 2009
Oh amor meu, menudíssim i car,
vinc a besar-te el suc salat dels anys,
a sentir el bes amarg dels teus arbres.
Oh amor meu: llarguíssima constància.
Vicent Berenguer (La terra interior, 1989)
a sentir el bes amarg dels teus arbres.
Oh amor meu: llarguíssima constància.
Vicent Berenguer (La terra interior, 1989)
Etiquetes de comentaris:
arbres,
Berenguer [Vicent],
besades,
constància,
terra
09 d’agost 2009
Ambició
Quan el món sia unes golfes,
aparèixer en un estant polsós.
en un llibre de coberta roja, negra i or,
com aquell McDannell que va escriure una història del cel.
Manuel Rivas,
Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008
aparèixer en un estant polsós.
en un llibre de coberta roja, negra i or,
com aquell McDannell que va escriure una història del cel.
Manuel Rivas,
Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008
Etiquetes de comentaris:
ambició,
aparèixer,
cel,
Costa-Pau [Manuel],
golfes,
llibres,
McDannell [Colleen],
poesia breu,
Queipo [Xavier 1957-],
Rivas [Manuel 1957-],
Rodríguez [Fátima]
08 d’agost 2009
Tardor
Vols constrènyer
la serena i bella mar?
Fora una ximpleria,
com si fustiguessis el sol,
com foragitar els rius,
i empresonar l’aire.
Teresa Grau Ros
Etiquetes de comentaris:
aire,
bellesa,
constrènyer,
empresonar,
foragitar,
fustigar,
Grau Ros [Teresa 1959-],
mar,
poesia breu,
rius,
serenitat,
sol,
tardor
06 d’agost 2009
Que l'amór es molt més importánt i mes ric
Que l'amór es molt més importánt i mes ric
fins i tót que un bisbe o que ún politíc.
W. H. Auden. Tell me the truth about love = Digue'm la veritat sobre l'amor, 1997
Traducció: Narcís Comadira
Etiquetes de comentaris:
amor,
Auden [W. H. (Wystan Hugh) 1907-1973],
persones,
poesia amorosa,
poesia breu,
riquesa,
veritat
La veu de la granota
Si davant el tema zoomòrfic dels poemes
alguns lectors, entre els quals els exegetes,
no em consenten algun cop ser poeta,
hauré de reconèixer que és l'hora
de ser, sanglotant, ronca,
solitària habitant del pantà,
granota cantant, poeta inútil.
(fragment)
Fiama Hasse Pais Brandâo (Amor pels llibres, 2004) (trad.: Jordi Domènech)
alguns lectors, entre els quals els exegetes,
no em consenten algun cop ser poeta,
hauré de reconèixer que és l'hora
de ser, sanglotant, ronca,
solitària habitant del pantà,
granota cantant, poeta inútil.
(fragment)
Fiama Hasse Pais Brandâo (Amor pels llibres, 2004) (trad.: Jordi Domènech)
Cançó de bressol
Sempre que torno de la feina tard,
pujo a la teva cambra
i m'assec prop teu per veure't dormir:
no saps com m'alleuja sentir-te
respirar sense ensurts,
gairebé imperceptiblement,
saber que tens un son
confiat i tranquil...
El teu front llis,
tan net de roderes i de frenades,
és encara una pista on els problemes
no aterren perquè ara els toca
de sobrevolar-me i de tant en tant
envestir-me sense pietat...
Tu no ho saps, però ets a cobert
de totes les tempestes que es puguin congriar,
mentre que el teu pare i la teva mare,
fins si es besen desesperadament,
es troben ja del tot a la intempèrie,
com d'altra banda els correspon...
Quan algun dia te n'adonis, d'aquest joc,
voldria que també et passés
prop d'un infant que dorm a casa teva:
és una bona forma d'esmorteir la por
i el cansament que s'abat damunt nostre
a partir d'una certa edat.
Àlex Susanna, dins,
17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2001
Etiquetes de comentaris:
actituds,
alleujament,
cansament,
confiança,
edats,
feines,
fills,
fronts,
infantesa,
maduresa,
netedat,
persones,
problemes,
respirar,
roderes,
son,
Susanna [Àlex 1957-],
tempestes,
tranquil·litat,
veure
04 d’agost 2009
No era amor
(No era amor la veu
que et va ensenyar l'abecedari.
que et va ensenyar l'abecedari.
Vares aprendre a llegir
amb sang als genolls.
Deien:
Com els arbres novells perquè no es vincli
li posarem estaques.)
Antònia Vicens. Lovely. 2009
Etiquetes de comentaris:
abecedaris,
actituds,
aprendre,
arbres,
ensenyar,
llegir,
persones,
poesia breu,
veus,
Vicens [Antònia 1941-],
vinclar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)